No fem, de la nostra ignorància, un argument

Autor: Joan Fuster (Sueca, Ribera Baixa, 1922-1992), assagista, historiador, crític literari i poeta valencià.

Font: Vista al blog Cada dia, pas a pas... fent camí, publicada el 23 de desembre de 2009.

A família numerosa | força pa no li fa nosa

Autor: Antoni Pi (1904-?).

Font: Vista al llibre autopublicat Consells de l'avi (La vida pràctica). Barcelona, 1949. Apartat sobre el sentit comú, pàg. 21.

Què podem guanyar viatjant a la Lluna si no som capaços de creuar l'abisme que ens separa de nosaltres mateixos?

Autor: Thomas James Merton (Prada, Conflent, 31 de gener de 1915 - Bangkok, 10 de desembre de 1968), escriptor trapenc nord-americà.

Citació completa: Què podem guanyar viatjant a la Lluna si no som capaços de creuar l'abisme que ens separa de nosaltres mateixos? Aquest és el més important dels viatges de descobriment, i sense ell, tots els altres no tan sols són inútils, sinó [també] desastrosos.

Font: Vista al llibre Bona crisi, de Jordi Pigem. Ara Llibres, 2009, p. 53.

Al ple de l'hivern ells porten amagada al cor, com nosaltres mateixos, la nova primavera de Catalunya

Autor: Eugeni Xammar i Puigventós (Barcelona, 1888 - l'Ametlla del Vallès, Vallès Oriental, 1973), periodista, s'inicià professionalment com a crític musical en les revistes catalanistes.

Citació més llarga: N'hi ha que diuen que la Primavera no tornarà mai. Són gent de poca fe. No els cregueu. Si sentiu, de vegades, trontollar massa fort l'esperança, penseu en els minyons de muntanya i la mestressa de la masia pirinenca, en el pagès de Riells, en el soci de l'Ateneu Barceloní i la seva mare, que coneix la virtut de la sopa escaldada, en el patró de la barca de la Costa Brava, en el propietari Castanys, en el metge Morell. Al ple de l'hivern ells porten amagada al cor, com nosaltres mateixos, la nova primavera de Catalunya.

Font: Vista al llibre El Nadal que no vam tornar a casa. Barcelona: A Contra Vent Editors, 2009. Pertany a l'article "Hivern a Catalunya", publicat a Catalunya, Revista d'Informació i Expansió Catalana. París, 1940.

Quan el riure és humil i no es basa en l'autosatisfacció, sempre és més savi que el plor

Autor: George Santayana (Madrid, 1863- Roma, 1952), filòsof nord-americà d'origen espanyol.

Equivalent: Cuando la risa es humilde y no está basada en la autosatisfacción, siempre es más sabia que las lágrimas [ES].

Font: A Sopa de poetes.

La joia d'un present dura | fins que et passen la factura

Autor: Antoni Pi (1904-?).

Font: Vista al llibre autopublicat Consells de l'avi (La vida pràctica). Barcelona, 1949. Apartat sobre el sentit comú, pàg. 21.

En aquesta nit d'un Nadal fosc i trist us convido a obrir el finestral com un acte d'esperança. Fa fred. No es veu res. Tot és negre. Però [...]

Autor: Eugeni Xammar i Puigventós (Barcelona, 1888 - l'Ametlla del Vallès, Vallès Oriental, 1973), periodista, s'inicià professionalment com a crític musical en les revistes catalanistes.

Citació més llarga: Mare de Déu! Ja són les set? Cada any passa el mateix. Quatre hores a taula. Ningú no tindrà gana de sopar. Abans de sortir a fer un volt per esbargir la boira, encendrem el pessebre i cantarem les cançons de la diada. [... ]
Tot això és el passat perdut. Tot això és el passat que hem de retrobar. En aquesta nit d'un Nadal fosc i trist us convido a obrir el finestral com un acte d'esperança. Fa fred. No es veu res. Tot és negre. Però si teniu voluntat d'escoltar, sentireu la veu de l'àngel

Font: Vista al llibre El Nadal que no vam tornar a casa. Barcelona: A Contra Vent Editors, 2009.

Com menys a un lloc aniràs | més ben rebut hi seràs

Autor: Antoni Pi (1904-?).

Font: Vista al llibre autopublicat Consells de l'avi (La vida pràctica). Barcelona, 1949. Apartat sobre el sentit comú, pàg. 21.

Io da gan vui se patit

Autor: Anònim.

Font: És l'eslògan de la botiga de joguines "El Barruguet", que començà a Terrassa fa 40 anys i ara ja n'hi ha tres. La imatge prové de Do de llengua.

Nota: Un barruguet és un follet dins de l'imaginari eivissenc. En llenguatge familiar s'utilitza per designar un nen entremaliat. Diuen que ve de barrufet.

Si dubtes cada dos per tres | acabaràs per no fer mai res

Autor: Antoni Pi (1904-?).

Font: Vista al llibre autopublicat Consells de l'avi (La vida pràctica). Barcelona, 1949. Apartat sobre el sentit comú, pàg. 21.

De totes les belleses del cos humà, els collons són els que em causen un efecte més gran. Quan els contemplo sento un entusiasme metafísic

Autor: Salvador Dalí (Figueres, 1904-1989), pintor surrealista català.

Font: Vista a l'exposició "Il·luminacions. Catalunya visionària", al CCCB.

Agraïment: Gràcies a Virgínia Castillo Jaén que ens l'ha feta arribar a través del formulari del blog.

El poder desgasta, especialment a qui no el té

Autor: Giulio Andreotti (Roma, 14 de gener de 1919), polític italià.

Equivalent: Il potere logora, specie chi non ce l'ha [IT].

Font: Llegit a "Una marcia mancata". Roma, «Rivista Concretezza», n. 12 (16 de juny de 1959), p. 4.

Agraïment: Gràcies a Fanfan la Tulipe que ens l'ha feta arribar a través del formulari del blog.

El cel m'agrada pel clima, l'infern per la companyia

Autor: Mark Twain (pseudònim de Samuel Langhorne Clemens) (Florida, 1835 - Redding, 1910), humorista, escriptor i conferenciant estatunidenc.

Equivalent: O ceo gústame polo clima, o inferno pola compañía [GA].

Font: Vista al blog Si home si, en gallec.

Agraïment: Gràcies a Allau, que ens l'ha feta arribar a través del formulari del blog.

El secret d'avorrir consisteix a explicar-ho tot

Autor: Xuan Bello (Paniceiros, Tineo, Astúries, 1965), poeta i escriptor asturià.

Font: Llegit al llibre Història Universal de Paniceros, publicat per l'Editorial Adesiara, al capítol "El conte del llop".

Agraïment: Gràcies a Marià Cerqueda, que ens l'ha feta arribar a través del formulari del blog.

Moro satisfet de no deixar fills al món, en veure que la humanitat no val ni una burilla de cigarret

Autor: Josep de Letamendi i de Manjarrés (Barcelona 1828 - Madrid 1897), metge anatomopatòleg, poeta, compositor i musicòleg català.

Font: Llegida a Lluís Permanyer (1996): No la saps, aquesta? ─ Barcelona, La Campana, p. 30-31

Agraïment: Gràcies a la Marta Forné, que ens l'ha feta arribar a través del formulari del blog.

Hi ha alguns casos de gent rica, però honrada

Autor: Jaume Perich i Escala (Barcelona, 1941-1995), humorista gràfic i escriptor català.

Equivalent: Se dan algunos casos de gente rica, pero honrada [ES].

Font: Nacional II, Barcelona, 1972.

No siguem xarlatans i diguem amb franquesa que en aquest món no s'entén re. Només els xarlatans i els imbècils creuen saber-ho tot

Autor: Anton Pàvlovitx Txèkhov (Анто́н Па́влович Че́хов) (Taganrog, 29 de gener de 1860 - Badenweiller, Alemanya, 14 de juliol de 1904), narrador i dramaturg rus.

Equivalent: No seamos charlatanes y digamos con franqueza que en este mundo no se entiende nada. Sólo los charlatanes y los imbéciles creen comprenderlo todo [ES].

Font: Pertany als 99 consells per a escriptors, que crec no existeix en català. Vista a Sopa de poetes.

Porta temps arribar a ser jove

Autor: Pablo Ruiz Picasso (Màlaga, 1881 - Mougins (França), 1973), pintor, escultor, artista.

Font: Llegida al llibre 1000 pessics de saviesa (Antologia de citacions que inviten a pensar) d'Antoni Bolinches.

Si s'entesten a cercar un bé que sigui fora mida, al savi se li dirà insensat i al just, injust.

Autor: Quint Horaci Flac (Venúsia, 65 aC - Roma, 8 aC), poeta llatí.

Equivalent: Insani sapiens nomen ferat, aequus iniqui, ultra quam satis est, virtutem si petat ipsam [LL].

Font: Epistolae, I, VI, 15-16.

Nota: Citació aportada a través del formulari per Andrea Victrix. Moltes gràcies.

L’art és un oci i l’oci és un art: l’art de passar la tarda, deixar-se veure i anar tirant

Autor: Abel Cutillas (Vinaixa, 1975), llicenciat en història i filosofia. També ha publicat el recull d'aforismes Viure mata i l'assaig Pensar l'art. Kant, Nietzsche, Tàpies, Bauçà.

Citació completa: El Liceu menteix. Cal anar-hi per descobrir-ho. L’excel·lència tampoc no val la pena. L’art és un oci i l’oci és un art: l’art de passar la tarda, deixar-se veure i anar tirant. El Liceu és només una promesa de felicitat.. falsa, com totes les promeses de felicitat que la classe mitjana es fa a si mateixa, que sempre acaben sent només això, promeses de classe mitjana. Els aristòcrates van desaparèixer perquè la seva felicitat no valia la pena. A la classe mitjana, d’aquí uns quants anys, li passarà el mateix. El luxe, el plaer, l’oci, els viatges, la gastronomia excelsa… no valen la pena. La felicitat no val la pena, s’hi posin com s’hi posin els suplements dominicals.

Al sortir del Liceu ens vam aturar un momentet a la porta, fent el típic comentari melòman i ajustant-nos l’americana, melòmana també. Van passar uns crusties en bicicleta, descamisats i amb els cabells molt embullats, com exigeix l’uniforme oficial alternatiu. A Barcelona, la roba i els pentinats, com tothom sap, són declaracions de principis, són la més alta expressió de la política. En els temps de la democràcia escènica el decisiu no és el vot, és la clenxa.

Sense adonar-se que acabàvem de sortir de veure l’obra d’un filoanarquista com ells [Der fliegende Holländer, de Wagner], des de la bicicleta estant, els despentinats vocacionals ens van increpar:

—Burgesos de merda! —ens van dir. No m’havia passat mai.

En comptes de sortir a perseguir-los, tombar-los de la bicicleta i trencar-los les cames, el Jordi i jo vam quedar-nos quiets. Ell em va somriure. L’ànima hilarant de Bauçà sobrevivia. Probablement va ser llavors quan vaig començar a entendre l’esperit d’El Canvi: «Cal lluitar contra la imbecil·litat, de primer contra la pròpia.»

Aquells desocupats ciclistes ho demostraven. Havien dedicat massa temps a lluitar contra la imbecil·litat dels altres, però no s’havien aplicat gens a minimitzar la pròpia. Segur que no havien llegit Bauçà. Pobres nois. A més d’això, la seva invectiva contra el Jordi i jo, acusant-nos d’acumular capital, plusvàlua, i explotar amb els nostres negocis la classe obrera, pollicides pobres i de poble com som, demostrava fefaentment que a Barcelona tot seguia sent literatura; a dins del Liceu i a fora, literatura pura i dura. Els liceistes inflamats, els ciclistes moralistes, els periodistes caçamites, els lletraferits pollicides... literatura. Pura literatura. Pura literatura. La Catalunya literària, la Catalunya grotesca, la Catalunya delirant. Aquest és el país que estimo. La Catalunya irreal.

—¡La nación es un invento!

Gràcies pel compliment.

Font: Vista al llibre La mort de Miquel Bauçà. Editorial Fonoll, 2009, p. 79-80.

La urgència d'un missatge la determina qui l'escriu, però de cap manera no compromet el destinatari

Autor: Giovanni Giolitti (Mondoví 1842 - Cavour 1928), polític italià, cinc vegades president del govern.

Equivalent: L'urgenza nelle missive è riconosciuta da chi scrive ma non impegna affatto il destinatario [IT].

Font: Llegida a Onorevole, stia zitto. Milano: Rizzoli, 1987, pàg. 19.

Agraïment: Gràcies a Fanfan la Tulipe, que ens l'ha feta arribar a través del formulari del Diccitionari.

Qui sembra funcionaris, recull impostos (i qui sembra impostos, recull atur)

Autor: José María Aguirre González (Donòstia 1897 - Madrid 1988), enginyer i banquer basc.

Font: Llegida al diari Avui del 31/08/2009, pàg. 13.

Agraïment: Gràcies a Fanfan la Tulipe, que ens l'ha feta arribar a través del formulari del Diccitionari.

No sé per què matrimoni lliga tan bé amb patrimoni

Autor: Carles Fages de Climent (Figueres, 1902-1968), escriptor català.

Font: Vista a Escrits empordanesos, de Josep Pla. Editorial Destino, 1992, p. 826.

Gairebé només som nosaltres mateixos a través del rostre. El cos nu d'una dona mostra el seu sexe més que no la seva persona

Autor: Joseph Joubert (Montignac, Périgord, 7 de maig de 1754 - Villeneuve-sur-Yonne, 14 de maig de 1824), filòsof i escriptor francès.

Citació completa: Gairebé només som nosaltres mateixos a través del rostre. El cos nu d'una dona mostra el seu sexe més que no la seva persona. Deixem de pensar en el rostre de la dona de qui veiem el cos nu. Els vestits, doncs, posen en valor el rostre. La persona, pròpiament, és en el rostre; només l'espècie és en la resta.

Font: Vista al llibre Pensaments (Proa, 2009), p. 196.

En el meu temps, només he sentit dir a una classe de persones que volien ser feliços: als anglesos

Autor: Stendhal, nom amb què és conegut Marie-Henri Beyle (Grenoble, 23 de gener de 1783 - París, 23 de març de 1842), escriptor francès.

Nota: Josep Pla comenta la jugada: "És curiós de constatar la modernitat de la paraula [felicitat]. Comença a circular en els primers moments del romanticisme literari. Encara Stendhal pogué escriure: 'En el meu temps, només he sentit dir a una classe de persones que volien ser feliços: als anglesos'. En els innombrables segles anteriors al Romanticisme, no hi ha rastre enlloc d'aquesta paraula ni cap testimoni en el sentit que té avui. Durant aquest llarguíssim període de segles, la gent tractà de viure com pogué, de la millor manera possible -pocs, evidentment, els qui figuren en les històries que s'han fet."

Font: Vista a l'article de Josep Pla "Un afer complicat i difícil". A: Articles amb cua. Editorial Destino, 1992, p. 421.

Amb graus diversos, el prejudici lingüístic (innocent o programat) és una manifestació del racisme aplicat a les llengües i als seus parlants

Autor: Jesús Tuson Valls (València, 1939), lingüista català.

Font: A la p. 21 de Mal de llengües. A l'entorn dels prejudicis lingüístics (Barcelona: Empúries, 1988).

Hi ha mentalitats tan impacients d'inferioritat, que la seva gratitud és una espècie de venjança

Autor: Samuel Johnson (1709-1784), lexicògraf i escriptor anglès.

Citació completa: Hi ha mentalitats tan impacients d'inferioritat, que la seva gratitud és una espècie de venjança: us tornen els beneficis no pas perquè la gratitud és un plaer, sinó perquè l'obligació és una pena.

Nota: Josep Pla hi afegeix: Aquesta observació del doctor Samuel Johnson, escrita el 1751 (Boswell), m'ha costat de traduir i no crec que estigui bé. És impressionant de realitat i de justesa.

Font: Vista a Notes disperses, de Josep Pla. Edicions Destino, 1992, p. 183.