La Rata Que hi grata, Hi esputa La Puta Dient-te Dolenta Que “ho sento, Jo em rento Les mans.”

Autor: Albert Roig (Tortosa, 28 de desembre de 1959), poeta i assagista.


Foto: Institució de les Lletres Catalanes / Carles Roche.


Font: “Figa cóquera”. A: Córrer la taronja (1979-2001). Barcelona: Edicions 62, 2002. Vist al bloc del Josep Bargalló.

Poema complet:



Fil,
           daures
   D'ajaures
   De fulles,
   I l'ull, es
   Queix d'Astres.



   Les clastres
   I els glabres
   Nins
              i Arbres
   Del blanc
   Salanc

   Que hi rimen
   De l'himen,
   De blanc,
   La sang
   I els ulls
   I els fulls
   De viure

   Tan lliures―
   De ser
   Quan ve
   L'Estiu
   I riu
   Quin cos
   Repòs
   Del Cor,
   Tresor
   Badat
   Que al prat
   Del cos
   Meu
             flors
   Encara
   S'amara.

   La Rata
   Que hi grata,
   Hi esputa
   La Puta
   Dient-te
   Dolenta
   Que “ho sento,
   Jo em rento
   Les mans.”

   Brillant
   Pols d’àn
   Gel, tants
   De judas.
   Les mudes
   Dels cels,
   Caus, vels
   De foc
   I joc,
   De fil
   Gentil
   D’olor.
 
   Gentil.
   Fredor.

Un poeta es lleva al matí, caga, es mira la caguerada i li diu —“Bon dia, volum de merda que he amollat i mire” i no en té prou, hi afegeix —“Aquesta bona merda assaonada i fràgil, dóna ganes d’invitar a sucar-hi el veïnat”

Autor: Albert Roig (Tortosa, 28 de desembre de 1959), poeta i assagista.

Citació completa: “Ets un desjecte”, jo era un mardanot, m’ho dien ma mare i ma iaia, vatros hau de buscar al diccionari “dejecte”, a casa diem “desjecte”, la persona que és desjecta va deixada, abandonada en el vestir o, de vegades, en la netedat, els galifardeus i els poetes solen ser desjectes, jo ho vaig ser, perquè o viuen a les nits o viuen amagats vés a saber on i escriuen de dia tot el dia, els poetes solen ser també dejectes, vils mestres de la dejecció, a les nits o amagats, van sempre despullats, així escriuen, diuen, amb síl·labes de sang i carn, i ha de ser així perquè el poeta és un ésser etimològic, el seu país és el passat, en ell parlen mil morts i tot en ell és tan vell com cagar ajupit, que “dejectum” és “llançar avall”, evacuar les matèries fecals, així un poeta es lleva al matí, caga, es mira la caguerada i li diu —“Bon dia, volum de merda que he amollat i mire” i no en té prou, hi afegeix —“Aquesta bona merda assaonada i fràgil, dóna ganes d’invitar a sucar-hi el veïnat”.

Foto: Institució de les Lletres Catalanes / Carles Roche.

Font: "Desjecte", comentari sobre "El meu Alcover Moll". Vist a Núvol (17/10/2012).