Quina falta de tacte si no tens dits, eh?

Autor: @Gilet00, piulador.

Original: Qué falta de tacto si no tienes dedos, ¿eh? [ES]

Els meus pits són dos ocells engabiats/ quan els teus dits els cerquen/ per entre les fulles i les flors del vestit.// Però quan fulles i flors cauen a terra/ —que el desig porta dalla!—/ són dos peixos que et fugen de les mans/ en les crestes nevades de la mar.

Autora: Maria-Mercè Marçal (Ivars d'Urgell, Pla d'Urgell, 13 de novembre de 1952 - Barcelona, 5 de juliol de 1998), escriptora catalana.


Font: Poema III de "Foguera Joana". A: Bruixa de dol (1979). Sant Boi de Llobregat: Llibres del Mall, 1979. Barcelona: Edicions 62, 1998. Vist a Bruixa de dol.


Poema com déu mana:

Els meus pits són dos ocells engabiats
quan els teus dits els cerquen
per entre les fulles i les flors del vestit.

Però quan fulles i flors cauen a terra
—que el desig porta dalla!—
són dos peixos que et fugen de les mans
en les crestes nevades de la mar.

Avui tancaria el llangardaix en una gàbia. I que fos la festa dels dits, la dansa de l'heura a cau d'orella, la tendresa de la planta dels peus, l'or negre de cella i de l'aixella. Seguiria els camins que el deliri oblida amb pas molt lent com el del bou que llaura aquest paisatge de lluna gitana

Autora: Maria-Mercè Marçal (Ivars d'Urgell, Pla d'Urgell, 13 de novembre de 1952 - Barcelona, 5 de juliol de 1998), escriptora catalana. 


Poema com déu mana:
Avui tancaria el llangardaix en una gàbia.
I que fos la festa dels dits,
la dansa de l'heura a cau d'orella,
la tendresa de la planta dels peus,
l'or negre de cella i de l'aixella.
Seguiria els camins que el deliri oblida
amb pas molt lent
com el del bou que llaura
aquest paisatge de lluna gitana.



Font: Poema número V de “Foguera Joana”. A: Bruixa de dol. Sant Boi de Llobregat: Llibres del Mall, 1979.

El brillo de sos ulls em deia: carda’m! el somrís dels sos llavis: no te’m tires? El meu cor deia a Déu: de pecar guarda’m! i mon carall encès llançava ires. En aquell moment, ¡ai! sos ditets monos de la xona pels pèls s’entretenien...

Autor: Frederic Soler i Hubert [pseudònim: Serafí Pitarra] (Barcelona, 9 d'octubre de 1839 - Barcelona, 4 de juliol de 1895), comediògraf, dramaturg i poeta romàntic, conegut també pel pseudònim de Serafí Pitarra.

Context:
El brillo de sos ulls em deia: carda’m!
el somrís dels sos llavis: no te’m tires?
El meu cor deia a Déu: de pecar guarda’m!
i mon carall encès llançava ires.
En aquell moment, ¡ai! sos ditets monos
de la xona pels pèls s’entretenien...
Llavors em vaig cagar ja en tots els tronos;
semblava que els dimonis em tenien.
M’entro tot d’un cop; ella s’esquitlla,
l’atrapo, fa un xisclet i s’aixerranca,
li fico el nap a dins, la mà a cada anca,
i allí mateix li vaig fotre una bitlla.
Mont.: Carall qui et puga fotre, punyetero!
I... li vau rompre el virgo?
Rei: Repunyeta!
¿si li vaig rompre dius? I que era estreta!
Va semblar que esbotzés algun pandero.
Mont.: Li devíeu fer sang?
Rei: Ja ho crec, pobreta!
Com bruta veus que surt de la batalla
ma espasa que tants caps de moro talla
ma pixa vaig ficar dins la bragueta.

Font: Don Jaume el Conqueridor. Barcelona: Ed. Milà, 1992, p. 8-9. Vist a "Literatura 'porca', una pinzellada", de Jaume Farrés i Cobeta (Revista d'Igualada, núm. 17, setembre de 2004).

Nota: Segons el mateix Farrés: "Una obra de joventut de Pitarra, de la qual després va renegar i va intentar fer desaparèixer, és Don Jaume el Conqueridor, un drama històric en un acte i vers, que és tot ell pura delícia. La figura central del drama és el rei, convertit per la ploma de Pitarra en una figura doblement heroica, en el camp de batalla i al llit, allò que se’n diu un primera espasa. Observi’s com el rei mateix explica al personatge de Muntaner l’aventura que va tenir amb Constança, la infanta de Sicília:"

Foto: © Fototeca.cat.

No assenyalis amb el dit, assenyala amb tu mateix

Autor: Stanislaw Jerzy Lec (Lviv, Ucraïna, 1906-Varsòvia, Polònia, 1966), escriptor polonès.

 

Font: Pensaments despentinats. Ed. Bosquil, València, 2003.