Gilead. Farrar: Straus and Giroux, 2004. En castellà: Galaxia Gutenberg, 2011. El nostre somni de vida s'acabarà com s'acaben els somnis, abruptament i completament, quan surt el sol, quan arriba la llum. I pensarem, tota aquella por i aquella angoixa eren per no res

Nota: Avui fa 70 anys que va néixer l'autora.

Autora: Marilynne Robinson (Sandpoint, Idaho, 26 de novembre de 1943), novel·lista i assagista estatunidenca.


Font: Gilead. Farrar, Straus and Giroux, 2004. En castellà: Galaxia Gutenberg, 2011.

Adormides, les fulles dels meus besos van colgant els recers del teu cos, i mentre oblides les fulles altes de l’estiu, els dies oberts i sense besos, ben al fons el cos recorda: encara tens la pell mig del sol, mig de la lluna

Autor: Gabriel Ferrater i Soler (Reus, 20 de maig de 1922 - Sant Cugat del Vallès, 27 d'abril de 1972), escriptor i lingüista . 


Context:
La persiana, no del tot tancada, com
un esglai que es reté de caure a terra,
no ens separa de l’aire. Mira, s’obren
trenta-set horitzons rectes i prims,
però el cor els oblida. Sense enyor
se’ns va morint la llum, que era color
de mel, i ara és color d’olor de poma.
Que lent el món, que lent el món, que lenta
la pena per les hores que se’n van
de pressa. Digues, te’n recordaràs
d’aquesta cambra?
«Me l’estimo molt.
Aquelles veus d’obrers ― Què són?»
Paletes:
manca una casa a la mançana.
«Canten,
i avui no els sento. Criden, riuen,
i avui que callen em fa estrany».
Que lentes
les fulles roges de les veus, que incertes
quan vénen a colgar-nos. Adormides,
les fulles dels meus besos van colgant
els recers del teu cos, i mentre oblides
les fulles altes de l’estiu, els dies
oberts i sense besos, ben al fons
el cos recorda: encara
tens la pell mig del sol, mig de la lluna.


Font: "Cambra de tardor". A: Les dones i els dies (1968). També a: Da nuces pueris. Barcelona: Josep Pedreira, 1960. (Les Quatre Estacions; 2). [2a ed. Barcelona: Empúries, 1987 (El ventall; 1); 3a ed. Barcelona: Edicions 62, 1998 (Poesia; 18).]

Ara, cada dia el trec al sol de la terrassa amb la seva cadira de rodes, m'assec davant seu, amb el plat sobre la falda, i li dono cullerades de sopa mentre li dic: "Una per a tu, una altra per a la puta amb qui pensaves marxar."

Autora: Lola Sanabria (Villanueva del Rey, Còrdova).

Font: "Accidente casero". A: Partículas en suspensión. Madrid: Talentura, Madrid, 2013. És el primer llibre de microrelats de l'autora. Vist a Internacional Microhorrorista.

Original: Ahora, todos los días lo saco al sol de la terraza en su silla de ruedas, me siento frente a él, con el plato sobre el regazo, y le doy cucharadas de sopa mientras le digo: "Una para ti, otra para la puta con la que pensabas marcharte".

Només aquesta feina i aquesta tristesa de respirar i respirar mentre canvien les coses de tendres a seques i de noves a velles i aquesta lluna de nit que s'aprima i s'infla i aquest sol que sense foc s'encén i el gemec del vent que porta i trenca i ajunta i s'enduu els núvols i aixeca i aplana la pols

Nota: Avui fa 105 anys que va néixer l'autora. 



Autora: Mercè Rodoreda i Gurguí (Barcelona, 10 d'octubre de 1908 - Girona, 13 d'abril de 1983), escriptora catalana. 



Font: La mort i la primavera (1986). Barcelona: Fundació Mercè Rodoreda, 1997, p. 386.

Llegeixo poemes a l'atzar, llegeixo gairebé sense pensar en el que veig. Quan em trobo un vers trist, sento a l'ànima com una carícia. No és que m'alleugi la tristesa aliena, és que em sento menys sol

Autor: Ángel González (Oviedo, 6 de setembre de 1925 - Madrid, 12 de gener del 2008), poeta espanyol.


Font: Nada grave. Madrid: Visor, 2008.


Original:

Leo poemas al azar,
leo casi sin pensar en lo que leo.
Cuando me encuentro un verso triste,
siento en el alma como una caricia.
No es que me alivie la tristeza ajena;
es que me siento menos solo.

Hi ha dones que són com la primavera, dones-amants, que ens torben la sang i són incopsables, indomables, imprevisibles i juganeres com el raig del sol primaveral, i hi ha dones com l’estiu, com un prat estiuenc, càlidament acollidor, en el qual podem descansar, com la collita: aquestes són les dones-mares. Va pensar que la majoria dels homes es casen amb l’estiu i passen la resta de la vida desitjant la primavera

Autora: Monika Zgustova (Praga), escriptora, traductora i periodista.


Font: Contes de la lluna absent. A tot vent 533. Barcelona, Proa, 2010. Premi Mercè Rodoreda 2009. ISBN: 978-84-8256-573-6. Vist a Mots Muts Nats.


Nota 1: A Proa diuen: "L’obra narrativa de Monika Zgustova -que ens porta de Praga a Nova York passant per París, Barcelona i Sarajevo- exerceix una peculiar fascinació sobre el lector. Sempre hi ha alguna cosa important que hi batega, però que no és dita. Els personatges, sovint entre un amor perdut i un amor trobat, busquen per damunt de tot que no se’ls escapi la vida. Llegir els Contes de la lluna absent és una manera de replicar la fugacitat dels dies."


Nota 2: Vídeo en què Monika Zgustova explica el seu recull de relats.



Nota 3: Primer capítol del llibre, en PDF.


Foto: Josep Losada.

Aquest sol que menstrua no es vol pondre. Mira la folla roja com rebutja el llençol de muntanya que l'acotxa. Un altre dia exagerat. Un altre dia se't mor cregut que el seu color no tornarà mai més, no tornarà com la sang que es podreix. Eixuga llum, llença cotons de núvols, renta't, gira't, beu el més límpid gin de lluna i mar.

Autor: Gabriel Ferrater i Soler (Reus, 20 de maig de 1922 - Sant Cugat del Vallès, 27 d'abril de 1972), escriptor i lingüista català. 


Poema com déu mana:

Aquest sol que menstrua no es vol pondre.
Mira la folla roja com rebutja
el llençol de muntanya que l'acotxa.
Un altre dia exagerat. Un altre
dia se't mor cregut que el seu color
no tornarà mai més, no tornarà
com la sang que es podreix. Eixuga llum,
llença cotons de núvols, renta't, gira't,
beu el més límpid gin de lluna i mar.


Font: "El ponent excessiu". A: Les dones i els dies. Barcelona: Labutxaca, 2010. Edició definitiva del llibre del 1968 que inclou quatre poemes inèdits. Poema i foto vistos a Ma pitom!


Foto: Posta de sol a la Mola de Colldejou, de Ramon Aladern.

Marques de foc. Els poemes i els dies. Barcelona: Ara Llibres, 2012.

Autor: Narcís Comadira i Moragriega (Girona, 22 de gener de 1942), poeta i pintor.


Context: Poemes tots que se’t queden a dins , que portes amb tu. I amb ell, l’experiència d’una vida que et va passar a prop, imperceptible en la seva autèntica i dolorosa veritat, com són imperceptibles, de fet, les vides de tothom. Naixem i morim sols, i també vivim sols. Però les experiències serioses de la solitud dels altres, formalitzades, és a dir, convertides en literatura, convertides en poemes, ens fan companyia.


Font: Marques de foc. Els poemes i els dies. Barcelona: Ara Llibres, 2012. Vist al bloc Tinta xinesa.

Que aixequin la mà els qui tinguin una passió per la qual val la pena viure. Que l’aixequin, ara que no els mira ningú, ara que no cal fer comèdia, ara que estem sols!

Autora: Isabel-Clara Simó i Monllor (Alcoi, 4 d'abril de 1943), escriptora i periodista valenciana.

Font: Els invisibles. Barcelona: Amsterdam Llibres, 2013. Vist al bloc Tirant al cap.

Avui em fa sol entre les cuixes

Autora: Roser Amills Bibiloni (Algaida, 1974), escriptora mallorquina. 


Poema complet:
Avui em fa sol entre les cuixes i tot va al gra,
la dona ha entrat al sacseig de la cultura i al sexe
dels forats foscos que es miren sense ruboritzar-se,
et parlo de les petites i belles perversions
de que hi ha vegades que cal aturar-nos,
cal obstaculitzar el pas per a que la gent miri els núvols
i es pregunti quines formes poden arribar a prendre
i cal fer un solo de flauta sobre el paper
per celebrar-ho,
cal eixamorar l’herba amb la llengua,
amorrar-se al piló per aprendre
a dir-ho tot amb el nom que té
i les ganes amorosides que manquen
i cal dir ciclista sense calces, parrús
i cony i natges i esquerda badada,
amb la boca curulla de semen
cal copsar els antecedents,
la vigília del plaer que degoteja
i distingeix a una dona entre les altres dones
i d’on venen les fires de pony-girls i els polos
de maduixa, les ganes d’estirar-nos
per tocar una pell i l’altra
amb la llengua xalesta i capaç
d’assaborir el gust dolç i amargant
i el salat i l’irreverent i el veritable
d’un fet de profunda transcendència:

eixarrancar-se.



Font: Poema de Morbo (Cossetània, 2012). Vist al seu web.

Massa sol intens/ massa claror, massa/ brogit que eixordava que/ m’empenyia i em duia lluny/ a altres contrades/ d’on abans fugia./ I on voldria/ retrobar la pau,/ el fred íntim/ del silenci

Nota: Montserrat Abelló fa avui 95 anys. 

 



Autora: Montserrat Abelló i Soler (Tarragona, 1 de febrer de 1918), poeta i traductora catalana.


Poema complet:
Ja no tenia
cap altra cosa
que aquell estiu


que no em deixava
i m’aclaparava.
Massa sol intens

massa claror, massa
brogit que eixordava que
m’empenyia i em duia lluny

a altres contrades
d’on abans fugia.
I on voldria

retrobar la pau,
el fred íntim
del silenci.



Font: "Ja no tenia". A: El fred íntim del silenci. València: Denes, 2008.

L'estupidesa ha avançat molt. És un sol tan brillant que ja no podem mirar-lo directament. Gràcies als mitjans de comunicació, ja no és la que era, l'alimenten altres mites, es ven extraordinàriament bé i està expandint el seu terrible poder

Autor: Ennio Flaiano (Pescara, 5 de març de 1910 - Roma, 20 de novembre de 1972), periodista, guionista i crític cinematogràfic italià.

Equivalent: La estupidez ha avanzado mucho. Es un sol tan brillante que ya no podemos mirar directamente hacia él. Gracias a los medios de comunicación, ya no es la que era, la alimentan otros mitos, se vende extraordinariamente bien y está expandiendo su terrible poder. [ES]

Font: Il potere della stupidità (El poder de la estupidez), de Giancarlo Livraghi. Pescara: Monti & Ambrosini editori, 2008 (tercera ed. 2008).

La unitat no té destí, l'univers no és cap llimona. Tinc un passaport que diu: "ha nascut a Barcelona i per tant és espanyol." Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol

Original:



Versió de Marc Parrot:





Autor: Francesc Pi de la Serra i Valero (Barcelona, 6 d'agost de 1942), cantautor.


Cançó completa:

Si algú se sent al·ludit
i té ales, que no voli!
El refrany que cantaré
és adagi de carrer,
ja me'l deien al bressol

Si els fills de puta volessin
no veuríem mai el sol.

Al camp la fruita es podreix,
hi ha massa intermediaris.
"No hi ha planificació",
això diuen els diaris,
i així ho resa el camperol.

Si els fills de puta volessin
no veuríem mai el sol.

A Suïssa han ingressat,
milers de milions a cabassos.
Després diuen que és l'obrer,
el culpable dels fracassos
i la manca de control.

Si els fills de puta volessin
no veuríem mai el sol.

A ciutat anem de cul,
ningú s'aclareix tot falla.
Ja no podem respirar,
tothom més o menys la balla,
de l'agost fins al juliol.

Si els fills de puta volessin
no veuríem mai el sol.

Surten al carrer, estan
cansats de falses promeses.
Sona un tret, com un fuet,
i cau mort, les mans esteses,
deixa dona, fill i dol.

Si els fills de puta volessin
no veuríem mai el sol.

Heu d'oblidar, si podeu,
aquests 40 anys de Glòria.
A mi no em preocupa gens,
perquè tinc mala memòria
i el cap dur com un pinyol.

Si els fills de puta volessin
no veuríem mai el sol.

La unitat no té destí,
l'univers no és cap llimona.
Tinc un passaport que diu:
"ha nascut a Barcelona
i per tant és espanyol".

Si els fills de puta volessin
no veuríem mai el sol.

El tribunal, dit Suprem
era en mans de falangistes
varen apartar el Garzón
vaja merda de juristes
que els agrada el "cara al sol".

Jo cada cop veig més clar,
que el poble diu el que pensa.
Hem après aquest proverbi,
i amb mútua complaença
cantem com un home sol.

Si els fills de puta volessin
no veuríem mai el sol.


Font: "Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol", dins el disc A Madrid. EMI-Odeon, 1977.

Tancades en un hivernacle,/ sota els vidres, les flors obliden/ com és la llum del sol/ i com bufa, en passar, la brisa humida.

Autor: Constantino Petrou Cavafis (Alexandria, Egipte, 29 d'abril de 1863 - 29 d'abril de 1933), poeta grec.


Equivalent:
Encerradas en un invernadero,
bajo los cristales, las flores olvidan
cómo es la luz del sol
y cómo sopla, al pasar, la húmeda brisa.


Font: Poema "El olvido". A: Poesía completa. Madrid: Alianza Tres, 1989. Traducció al castellà de Pedro Bádenas de la Peña. Traducció al català: mi. Vist a Margen de lectura. El olvido

De vegades cal quedar-se sol per estar segur que no abandones les coses que estimes, i que no deixes de posar accents de llum en allò en què creus, i de vegades cal viure perillosament per no acabar morint de la manera més humiliant i fàcil

Autor: Salvador Sostres i Tarrida (Barcelona, 1975), escriptor, periodista i blocaire català.

Citació una mica més llarga: La pau no és dir un Pare Nostre per dissimular el brogit interior de la mala consciència i de la contradicció. La pau és el Pare Nostre que es diu després d’haver-ho lluitat tot i d’haver-ho perdut tot. De vegades cal quedar-se sol per estar segur que no abandones les coses que estimes, i que no deixes de posar accents de llum en allò en què creus, i de vegades cal viure perillosament per no acabar morint de la manera més humiliant i fàcil.

Font: Vista a l'article "Jo els conec, creu-me" (14/11/2012).

Nota: Dedicada al Víctor perquè s'enfadi una mica més.

Juga a perdre la por i escriu a qualsevol paret de casa teva tots els noms que han omplert de llum la teva vida, per dir-los un a un i no sentir-te mai ni abandonat ni sol

Autor: Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, 19 de març de 1929 - Vic, 11 de novembre del 2003), poeta català.


Poema complet:
Tant se val, tanca els ulls, si cal, i dexa’t dur
fins al cor del parany que entre ingenu i subtil
t’ha preparat algú que coneixes prou bé;
juga a perdre la por i escriu a qualsevol
paret de casa teva tots els noms que han omplert
de llum la teva vida, per dir-los un a un
i no sentir-te mai ni abandonat ni sol.


Font: "El parany". Vist al bloc Paraules de tardor.

Com creix la nostra solitud al llarg de la vida! Com creix la nostra ombra a mesura que el sol va declinant!

Autor: Joan Sales i Vallès (Barcelona, 19 de novembre 1912 - 12 de novembre de 1983), escriptor i editor català. 

Font: Incerta glòria (1956). Vista a l'article d'Antoni Puigverd "Memòria d'una glòria incerta" (La Vanguardia, 05/11/2012).


Nota: Antoni Puigverd diu: 'El pes enorme i insuportable de la història no deixa respirar els personatges. Ni deixa descansar Cruells, el qual, cansat de contemplar-se al mirall, impotent per alliberar-se de l'experiència de la guerra, arribat a la cinquantena, redescobrint la creu, diu: "Com creix la nostra solitud al llarg de la vida! Com creix la nostra ombra a mesura que el sol va declinant!"'


 

La independència no depèn de fer polítiques sofisticades ni de grans discursos patriòtics o paternalistes. N’hi ha prou d’anar confrontant la gent amb la veritat i deixar que cada català aprengui a veure’s sol al món i a defensar allò que és seu amb dents i ungles

Autor: Enric Vila (Barcelona, 1972), historiador, escriptor i periodista català.

Font: "Mas és Suárez", article publicat al web de la Fundació Catalunya Oberta (18/09/2012).

Compte amb el profeta: és algú que pateix una malaltia i que no està disposat a patir-la sol

Autor: Abel Cutillas (Vinaixa, 1975), escriptor, llicenciat en història i filosofia.

Font: Del recull d'aforismes Viure mata. Editorial Fonoll, 2006, p. 18.

El primer que ens ensenya la lectura és a estar sols

Autor: Jonathan Franzen (Chicago, Illinois, 17 d'agost de 1959), escriptor estatunidenc.

Original: The first thing that reading teaches us is how to be alone. [EN]

Nota: La traducció és meva. La donem per bona, experts?

Font: How to Be Alone (2002). Vista al bloc El Café de Ocata.