Fosca hereva del foc que no es consum. Amor violent del desert: coratge de palmera. No àngel, sinó àngela rebel, sense cap cel per perdre ni guanyar. Només, d'atzur tibant, l'interrogant, en cingle

Nota: Avui fa 61 anys que va néixer l'autora. 



Autora: Maria-Mercè Marçal (Ivars d'Urgell, Pla d'Urgell, 13 de novembre de 1952 - Barcelona, 5 de juliol de 1998), escriptora catalana.



Font: "Punk is not dead". A:  Desglaç (1984-1988). Barcelona: Edicions 62 - Empúries, 1988 (1998, 2a ed).



Poema complet: 

Fosca hereva del foc
que no es consum. Amor
violent del desert:
coratge de palmera.
No àngel, sinó àngela
rebel, sense cap cel
per perdre ni guanyar.
Només, d'atzur tibant,
l'interrogant, en cingle.
Tens el caire tallant
dels estels que una allau
d'ombres de presa, a sang,
desarmava, i, d'escreix,
amb la cresta sagnant,
bàrbarament, els galls
de l'alba han rearmat.
Xisclen els esperons
arrabassats, la por,
la venjança del dia
orbat pel ganivet.
La pena es calça orgull
de bota militar
i l'estrall cerca torres
més altes d'on penjar
l'alegria-esquinçall
de bandera robada
a l'enemic. Amor
violent d'un desert
sense miratges. Fosc
desvetllar d'una mar
temerària: Saps?
Perquè t'he vist els ulls
endinsar-se amb el pas
més descalç dels teus verds
pel bosc espoliat
sense ferir la son
minúscula de l'herba.
Perquè t'he vist els ulls,
l'esglai em ve a les mans
com un ocell agònic
que reclama un tribut
impagat, amb l'impúdic,
brut, xantatge del cor.
I no sé, fosca hereva
de la mar i del foc,
quina arma o quin reclam
pot fer fora aquest vell
traïdor del futur.
Ni per sobre quin pont
de barques estellades
l'incendi d'una onada
ens trenarà en l'embat.

Havia passat l'equinocci. Hom reprenia la vida normal. El sol encara tenia força; tot, però, havia canviat i tenia un altre color, una altra olor, una forma més densa dins d'un aire més transparent i clar. La tardor és immediata. En l'aparença dels inicis tardorals tot sembla igual, però tot ha canviat. A la nit els cels són més profunds, d'un blau més profund, com si els haguessin esteranyinats. Les nits es refreden i l'aire es torna fi. El canvi es nota sobretot quan un bon dia sentiu que us heu refredat. Els refredats de tardor són desagradables, perquè és difícil de saber-ne la causa. Us sentiu refredat i llavors descobriu que ha arribat l'hora de tancar les portes, de fer una mica de foc, de buscar una racó amable, recollit

Autor: Josep Pla i Casadevall (Palafrugell, 8 de març de 1897 - Llofriu, 23 d'abril de 1981), escriptor i periodista català.





Font: Les hores. A: Obra completa: edició 10è aniversari. Barcelona, Edicions Destino, 1992, p. 234.

Recuerdo una vez que me pararon en la calle Hermosilla unas señoras enviadas por Esperanza Aguirre a pedir firmas contra Cataluña cuando se debatía el famoso Estatut. Al negarme a firmar, me preguntaron si era catalán y les contesté que era de Estrecho, pero que me encontraba en algunos barrios de Barcelona mucho más en casa que en algunos barrios de Madrid. Sus miradas de desprecio me confirmaron que estaba en la buena línea de conducta. Hablar catalán siendo de Estrecho no es más que un accidente, pero me sorprende que no suceda más a menudo. Considero que España ha descuidado el estudio de sus lenguas propias y no es natural que un chico de Cáceres o Madrid termine sus estudios sin tener una mínima familiaridad con las lenguas que considera propias de su nación. Esto, además, sucede en un país lleno de patriotas. Del mismo modo, también me parece lamentable que algunos catalanes no quieran beneficiar a sus hijos con un bilingüismo natural, nacido del contacto frecuente con el castellano.A Madrid ens agrada tant el cel perquè no hi arriben els regidors d'urbanisme

Autor: David Trueba (Madrid, 10 de setembre de 1969), periodista, escriptor, director de cinema.


Font: Entrevista amb Álvaro Corazón Rural (Jot Down).


Foto: Guadalupe de la Vallina.

El turisme popular no vingué a aquest país pels monuments i l'art que pot contenir, ni pel paisatge, ni pel mar, ni pel cel. Vingué perquè, en aquest país, s'hi havia produït una terrible guerra civil ¡Un país d'Occident que havia passat una guerra civil! ¿Es pot produir una cosa més sensacional, més fabulosa, més literalment fascinadora, que una guerra civil?

Autor: Josep Pla i Casadevall (Palafrugell, 8 de març de 1897 - Llofriu, 23 d'abril de 1981), escriptor i periodista català.





Font: Articles amb cua. A: Obra completa: edició 10è aniversari. Barcelona, Edicions Destino, 1992, p. 605.

El cel ens presenta un capvespre curull de cúmulus-nimfus

Autor: Anònim.

Font: Me l'ha fet arribar un corrector que també arxiva perles (o piquiponades).

Foto 1: UPC Live.

Foto 2: Fotosmeteo.com.

Desdenyo el vi, menyspreo la mel, no vull res més que el gust de les besades. Ni el tremolor de l'aigua ni els remolins del cel no igualen l'onejar del teu cos en el meu llit. Ah, el perfum, ah, la metzina dels teus llavis, flors verinoses

 
Autora: Maria-Mercè Marçal (Ivars d'Urgell, Pla d'Urgell, 13 de novembre de 1952 - Barcelona, 5 de juliol de 1998), escriptora catalana. 


Font: La passió segons Renée Vivien. Barcelona: Columna; Proa, 1994, p. 341-342. Vist a Visat.


Context: 

MONÒDIA FINAL

Londres, 11 de juny de 1877 – París, 18 de novembre de 1909

En el futur gris com una alba incerta, algú, ho sé prou, es recordarà de nosaltres, quan vegi cremar, sobre l’ambre de la plana, la tardor d’ulls vermells. Un ésser entremig dels éssers de la terra, oh Voluptat meva, se’n recordarà. Una dona que durà en el seu front el misteri dolç i violent. Estimarà la boira lleugera que fumeja i les oliveres belles com la mar, la flor de la neu i la flor de l’escuma, la nit i l’hivern. Entristint de comiats les costes i els ribatges, coneixerà l’amor sagrat de les verges... Car res no és més dolç que l’amor... Desdenyo el vi, menyspreo la mel, no vull res més que el gust de les besades. Ni el tremolor de l’aigua ni els remolins del cel no igualen l’onejar del teu cos en el meu llit. Ah, el perfum, ah, la metzina dels teus llavis, flors verinoses. Els teus ulls tenen el reflex del cel de Mitilene.

Una dona, ho sé prou, se’n recordarà.

Oh l’estremiment de la nuca on cremava el meu alè, oh l’ombra del borrissol reflectit en els teus llavis, oh la bellesa dels llavis iguals en un bes d’amor. El nostre cor és semblant en el nostre si de dona, estimada, el nostre cor és idènticament fet. Un mateix destí feixuc ha pesat sobre la nostra ànima. Sóc més que teva: sóc tu mateixa. Tradueixo el somriure i l’ombra del teu rostre. La meva dolçor iguala la teva gran dolçor. Malgrat la vehemència agressiva i salvatge de tot desig i la seva latent crueltat, la meva boca no sabria mossegar asprament la teva boca. Escolta el suau murmuri d’aquesta hora que estimo i que passa i que fuig i mor en un poema... Crec que el meu dolor és el d’una altra... Miraculosament veig riure la vida, s’expandeix pel moll dels meus ossos la claror de les estrelles... Vertiginosament atenyo les estrelles... retorno a l’amor que transfigura en or les coses que l’envolten, a l’encís del poema, al riure de l’amor...

Sovint no temo res sinó l’oblit.

M'ha semblat veure un adolescent que no tenia la cara enganxada a la pantalla del telèfon i que mirava el cel. Però només ha fet un badall

Autor: Professor Enfurismat, piulador, que diu: "Em diuen que hi ha haver una època en què la meva feina era valorada. Avui, sóc el titella del director, el sac de boxa dels pares i l'esclau d'alguns alumnes. Insulteu-me."



Font: Del seu Twitter.

Prendrem la copa de terra i beurem àvidament tota la terra i el mar d'un lent got inacabable. Beurem el cel i la selva. Pujarem llargues escales, els extingits patrimonis, la queixa de les guitarres, i mirarem la finestra i enlairarem la bandera

Nota: Avui fa 20 anys que va morir Vicent Andrés Estellés.

Autor: Vicent Andrés Estellés (Burjassot, Horta, 4 de setembre de 1924 - València, 27 de març de 1993), poeta i periodista valencià.


Font: "Països Catalans". A: Assaig d'un adéu (1985). Vist a Llibertat.cat.


Com déu mana:

Prendrem la copa de terra
i beurem àvidament
tota la terra i el mar
d'un lent got inacabable.
Beurem el cel i la selva.
Pujarem llargues escales,
els extingits patrimonis,
la queixa de les guitarres,
i mirarem la finestra
i enlairarem la bandera.

És un instint de pàtria. És el desig de l’arbre, i del cel, i del cànter, i el pitxer, i l’argila. De ser i ser del tot, plenament: tenir pàtria. I una pàtria lliure, i lluminosa, i alta.

Nota: Avui fa 20 anys que va morir Vicent Andrés Estellés.

Autor: Vicent Andrés Estellés (Burjassot, Horta, 4 de setembre de 1924 - València, 27 de març de 1993), poeta i periodista valencià.


Font: "Poema 28". A: Llibre d’exilis (1971). Vist al bloc Festa Estellés 2012.


Poema complet:

No puc dir el teu nom. O el dic negligentment.
No puc dir el teu nom. Certs dies, certes nits,
em passen certes coses. Tinc el desig de tu.
Esdevens, aleshores, la meua sola pàtria.
No puc dir el teu nom. Esvelta, tendra, càlida.
Terriblement esvelta, dempeus, com una pàtria.
No puc dir el teu nom. Car, si el dic, l’he de dir

amb certa negligència. No puc dir el teu nom.
No és un desig tan sols sexual, conjugal.
És el desig del riu, i el llençol, i la brossa.
És un instint de pàtria. És el desig de l’arbre,
i del cel, i del cànter, i el pitxer, i l’argila.
De ser i ser del tot, plenament: tenir pàtria.
I una pàtria lliure, i lluminosa, i alta.

Viure, al cap i a la fi, és buscar consol./ Buscar-lo en el cor de les paraules./ En la música grisa de la pluja./ En aquest tedi militar del vent./ En el cel sense oxigen del passat.

Autor: Joan Margarit i Consarnau (Sanaüja, 11 de maig de 1938), poeta i arquitecte català.



Poema complet:

Déu, que és el més brutal de tots els mites,
no em salvaria ni de mi mateix,
perquè és un carreró sense sortida:
atribuint-li sentiments es perd
el misteri, la seva única força.
Me l'imagino com un cementiri
de cotxes, el de Déu. Restes, carcasses,
un escampall de peces metafísiques.
Els mites són aquesta claredat
rere la qual tanquem tot el que és fosc.
Vénen d'algun profund error de la memòria.
Viure, al cap i a la fi, és buscar consol.
Buscar-lo en el dolor de les paraules.
En la música grisa de la pluja.
En aquest tedi militar del vent.
En el cel sense oxigen del passat.
No era lluny ni difícil. No era més
que aquest poema èpic sense èpica.
Nietzsche s'equivocava:
som més forts quan els mites són més febles.


Font: "L'origen de la tragèdia". A: No era ni lluny ni difícil. Barcelona: Proa, 2010.

No podien acceptar aquell home que ho feia tot 'al revés'. Caminava sobre els seus braços amb el mateix desvergonyiment amb què ignorava les lleis que des de temps immemorials suposaven el 'dret comú'. Els dolia que aquell acròbata boig mai no tingués els peus a terra. Però això no era suficient per explicar l'odi que havia despertat. El que era veritablement insuportable era la sospita que, en realitat, tingués 'els peus al cel'

Autor: Rafael Argullol (Barcelona, 1949), escriptor i filòsof.

Original: No podían aceptar a aquel hombre que todo lo hacía al revés. Caminaba sobre sus brazos con el mismo descaro con el que ignoraba las leyes que desde tiempos inmemoriales suponían el derecho común. Les dolía que aquel acróbata loco nunca tuviera los pies en la tierra. Pero esto no era suficiente para explicar el odio que había despertado. Lo verdaderamente insoportable era la sospecha de que, en realidad, tuviera los pies en el cielo. 

Font: El cazador de instantes. Cuaderno de travesía (1990-1995) (1996). Barcelona: Acantilado, 2007, p. 40. Vist a Palabras mal dichas.

Sempre em vaig sentir malament –Aquí/ I al cel radiant/ Passarà el mateix –Jo ho sé/ El paradís no m'agrada

Autora: Emily Dickinson (Amherst, Massachusetts, 10 de desembre de 1830 - 15 de maig de 1886), poetessa estatunidenca.

Equivalent:
Siempre me sentí mal –Aquí
Y en el cielo radiante
Sucederá lo mismo –Yo lo sé
El paraíso no me gusta.

Font: Vista al bloc de Marcela Noriega.

Un agulló de gust avança intensament i m'hauria pogut morir per sempre més dins la jovenesa d'aquest fris on els teus moviments i la posició d'amor fossin l'esplendor del plaer que cap erosió del cel ni del temps no serà capaç d'esborrar

Nota: Biel Mesquida fa avui 66 anys. Per molts més.

Autor: Biel Mesquida i Amengual (Castelló de la Plana, 9 de gener de 1947), escriptor.


Narració completa:

Era primavera i plovisquejava. La taula, els llibres oberts, un ram
d'octavetes trepitjades.

 L'horabaixa i els trinxets sense metralletes.

 Encara que no ho cregueu la fosca dels núvols regalima un argent
malaltís com aquest raig de suor, tan estantissa, a l'emblanquinat i a la
mirada.

 El pare a la feina. La mare a la modista.

 Qui descobrirà quantes busques aturades duc rera els llavis?

 Tocaren el timbre.

 Així de complicat.

 En obrir la porta m'envestia aquella ona bruna de pell i un calfred
lluent de pluja.

 Podré dir el teu nom, al•lot despentinat, que t'abocaves tot sencer
amb frissor inconscient des que els nostres ulls es toparen?

 Quan agafava el vímet del cistell ple de queviures cada dit cercava el
seu homòleg entre un aire de fluixedats als genolls.

 Mentre buidàvem cada objecte les venes em rebentaven i endevinava
els teus batecs desfermats enmig de les pestanyes tímides i
arrissades.

 No sabia les distàncies, ni els tremolors, ni la meva mà dreta i la
teva mà esquerra que, en agafar una taronja, s'immobilitzen recíproques
molt de temps.

 Després fugírem...

 Desembotonava, destrossava la llista d'aquella bata de noi dels
encàrrecs.

 Tu cercaves, nerviós i violent, el meu nu sota la bragueta.

 Ens arrabassàrem els vestits amb dents i llops.

 Suràvem confegits dins el mirall del passadís on la meva llengua
corria els viratges de cada múscul teu, acaronava les línies dures de la
teva llargària, s'enfonsava al centre de la breu i fosca circumferència,
feia complicats collars, inacabables, incrustats al coll.

 I tastava l'obscura fesomia enclavada de besos.

 Els teus moviments felins desprenien una boirina metàl•lica i roent
mentre fregaven els pèls de l'entrecuix.

 El tall rosa de la teva boca engolia els testicles...

 Enrunaves el llombrígol entre ivori i llengua.

 La lleugera pelussa dels teus pòmuls fregava els mugrons, s'hi enfonsava.

 La sabonera de la teva saliva esbuca l'esfínter que es nega sense ni
un crit.

 Eres una criatura, criatura ferotge, jugant amb les meves anques,
mossegant-les, mentre jo m'agenollava empès i obligat pel teu desfici i
aquest desig d'enfonsar-te dins el bell forat del meu anus.

 Entabanàvem el temps amb la fortor d'un perfum censurat.

 El dur gla de la teva verga, tendríssima, fuetejava l'espinada i les
teves ungles, dibuixaven tremolors a la cintura.

 M'aferrares -posant-te el puny entre els llavis talment un inèdit
Hermes de Praxíteles esbucant de certes flamarades vells mobles, vells
quadres, vells costums, vella moral, vella família- una grapada de
saliva enmig del cul.

 Jo girava el cap i bevia el teu sexe que lluïa tacat de besades.

 Estàvem enmig de la casa. A l'enfront de la porta i els pares que
arribarien potser ara mateix.

 M'enculares.

 Un agulló de gust avança intensament i m'hagués pogut morir per
sempre més dins la jovenesa d'aquest fris on els teus moviments i la
posició d'amor fossin l'esplendor del plaer que cap erosió del cel ni del
temps no serà capaç d'esborrar. 


Font: "Lluita de classes". A: El bell país on els homes desitgen els homes. Els Llibres de Glauco, 1985. Vista a Mallorcaweb.com.


Nota: He canviat l'original hagués pel normatiu hauria.

Hi ha, entre tots els pobles, molta gent que vol enretirar de l’edifici meravellós allò que les seves nacions havien aportat per a l’obra comuna, sense preocupar-se de les esquerdes que hi puguin causar i amb la idea equivocada que n’hi haurà prou amb les febles forces de la seva petita comunitat per abastar el cel i l’infinit

Autor: Stefan Zweig (Viena, Àustria, 28 de novembre 1881 - Petrópolis, Brasil, 22 de febrer de 1942), escriptor austríac.

Citació més llarga: Hi ha, entre tots els pobles, molta gent que vol enretirar de l’edifici meravellós allò que les seves nacions havien aportat per a l’obra comuna, sense preocupar-se de les esquerdes que hi puguin causar i amb la idea equivocada que n’hi haurà prou amb les febles forces de la seva petita comunitat per abastar el cel i l’infinit. Per fortuna, d’altres continuen encara al seu lloc, d’altres que opinen que mai un poble o una nació no podran abastar per si sols el que a penes ha aconseguit tota la força europea unificada en segles d’heroica comunitat. Són persones a les quals els agrada creure que aquest monument cal acabar-lo ací, a la nostra Europa, on va començar, i no potser en continents estranys, en Amèrica, en Àsia. (...) Encara no està madura l’hora per a l’activitat comuna. Però si ens limitem a crear, amb l’antic ardor, cadascun al seu lloc, la torre s’aixecarà de nou i a dalt de tot tornaran a trobar-se les nacions.

Font: Vista al web del Josep Conill.

Hi ha nits en què, si no fos per la maleïda gravetat, jo em llançaria al cel

Autor: Manuel Lombardo Duro (Jaén, 1944), poeta espanyol.


Original: Hay noches que si no fuese por la maldita gravedad, yo me arrojaría al cielo. [ES]


Font: Vista a 24 veces por segundo.

Entre anar al cel o quedar-se a casa, va preferir això darrer, a desgrat del poder de la propaganda contrària, i del fet que a casa seva hi havia goteres i moltes i molt variades privacions

Autor: Pere Calders (Barcelona, 29 de setembre de 1912 - 21 de juliol de 1994), escriptor, periodista i dibuixant català. 

Font: Del conte "Obcecació". A: Invasió subtil i altres contes (1978). Vist al bloc del Joan Pinyol, que "en commemoració del mes del centenari de Pere Calders, que va néixer el 29 de setembre de 1912", publica "cada dia un microconte seu".

És més fàcil que entri un pobre al regne del cel que no pas un ric. És per això que ara tanta gent acusa l’Església d’haver-se dedicat als difícils

Autor: Jaume Perich i Escala (Barcelona, 1941-1995), humorista gràfic i escriptor català.

Font: Nacional II, Barcelona, 1972.

Nosaltres, els humanets, som paradoxes vivents, contenim el cel i l'infern

Autor: Eduardo Galeano (Montevideo, 3 de setembre de 1940), periodista i escriptor uruguaià. 

Font: Vista al Dominical núm. 505 (20/05/2012) d'El Periódico de Catalunya.

Si Déu hagués creat la dona el primer dia, encara estarien decidint el color del cel

Autor: Anònim.

Equivalent: Si Dios hubiera creado a la mujer el primer día, todavía estarían decidiendo el color del cielo. [ES]

Font: Aquí, per exemple.

El cel ja no existeix. Ho han dit els papes. A mi em sap molt greu perquè hi podríem fer penyes i gresques

Autor: Josep Maria Espinàs i Massip (Barcelona, 7 de març de 1927), escriptor català.

Font: D'una entrevista a El món a RAC1 el 7 de març del 2012. Vista al Twitter del programa.

Nota: Avui l'Espinàs fa 85 anys. Per molts més.