El massapà és excessivament dolç i atapeït. Els panellets, fins els que tenen pinyons, són un amica oliosos. Les castanyes entebeeixen i enterboleixen la llengua. El vi dolç pesa. Però ara la vida interior exigeix aquestes coses substancioses. És la contrapartida de l'estiu. El temps ho exigeix

Autor: Josep Pla i Casadevall (Palafrugell, 8 de març de 1897 - Llofriu, 23 d'abril de 1981), escriptor i periodista català.



Font: Les hores. A: Obra completa: edició 10è aniversari. Barcelona, Edicions Destino, 1992, p. 257.

¿Què hi ha en aquestes flors silencioses que s'esfullen tant? Cauen les fulles d'una a una, sense queixa, sense plany: immòbils, fredes, dolcíssimes, se van esfullant

Autor: Joan Maragall i Gorina (Barcelona, 10 d’octubre de 1860 - Barcelona, 20 de desembre de

1911), escriptor.

Font: "Flors que s'esfullen". A: L'oda infinita (1888).

Poema complet:

 Què hi ha en aquestes flors silencioses

 que s'esfullen tant?

 Cauen les fulles d'una a una,

 sense queixa, sense plant:

 immovils, fredes, dolcíssimes,

 se van esfullant.

 Ni un alè d'aire les toca,

 ni un tremolor:

 s'esfullen sense rahó,

 sense remor.

Sense rahó? Què tenen eixes fulles?

Els calzers, van tornant més miserables!

 Oberts, buids, admirats,

 desconsolats.

 Les tiges són coll-tortes,

i al vol voltant del gerro hi ha les fulles mortes.

Què hi ha en aquestes flors? Se'n van sense dir res,

 sense'ls estremiments de l'agonia,

 sense perdre'l colô encès.

 Am tota cortesia,

 i poc a poc, s'esfullant,

 se'n van, se'n van,

 sense queixa, sense plant,

 no volent destorbar cap alegria.

Deixèm-les estâ, anem-se'n, i ans de gaire

trobarèm en el gerro les òrfanes verdors

i un suspir olorós sospès en l'aire...

  ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·

i el camp tot estrellat de noves flors.

Mira més vida, més dolça i més perfecta, en l'acte tendre de perdre't en la rosa o en el nom que murmures

Autor: Carles Riba i Bracons (Barcelona, 29 de setembre de 1893 - Barcelona, 12 de juliol de 1959), escriptor i humanista català.


Poema com déu mana:

LIII

Mira més vida,
més dolça i més perfecta,
en l'acte tendre
de perdre't en la rosa
o en el nom que murmures.

Font: "Tannkas del retorn, LIII". A: Del joc i del foc (1947). Vist a Articles amb cua, de Josep Pla. A: Obra completa: edició 10è aniversari. Barcelona, Edicions Destino, 1992, p. 488-489.

Obrim la finestra! Que entrin a casa la llum, el vent, la pluja i la tempesta. Obrim el balcó! Que entrin a dins tots els mots d'històries, contes o llegendes i del poema més dolç

Autora: Isabel Barriel, escriptora.

Poema com déu mana:

Obrim la finestra!
Que entrin a casa la llum,
el vent, la pluja i la tempesta.

Obrim el balcó!
Que entrin a dins tots el mots
d'històries, contes o llegendes
i del poema més dolç.

Font: "Obrim la finestra". Poema vist a Poesiaula (la foto del balcó, també).

Tant se val que retorni una nit amb mil estels/ o un dia tebi i dolç com la fruita assolellada,/ que no trobaré pas el seient que fou per al meu pes/ en el tren del temps, sempre en marxa i sempre present…

Autor: Joaquim Amat-Piniella (Manresa el 22 de novembre de 1913 - l'Hospitalet de Llobregat, 3 d'agost de 1974), escriptor, intel·lectual, activista cultural i polític, supervivent del camp de concentració de Mauthausen.

Nota: Aquest any en fa 100 que va néixer l'autor. 

Poema complet: 

Ho deixí tot per anar amb les aigües lliures
i molta terra estranya ha precisat la meva absència.
Però el món distret no ha parat la seva dansa
i canvis hauran vingut, indiferents al meu parer…

Tant se val que retorni una nit amb mil estels
o un dia tebi i dolç com la fruita assolellada,
que no trobaré pas el seient que fou per al meu pes
en el tren del temps, sempre en marxa i sempre present…

Ho deixí tot per anar amb els vents indòmits
i núvols metàl·lics guarden el meu captiveri.

Font: Del poemari Les llunyanies. Poemes d'exili (1940-1946). Barcelona: Columna-L'Albí, 1999. Vist a Vilaweb.



Imatge: Capçalera del web de Joaquim Amat-Piniella. Hi podem llegir: "Foren els ulls terriblement cansats de l'Amat-Piniella allò que més coses em van saber dir del que havia significat l'infern nazi." (Montserrat Roig)

Sota el meu llavi el seu, com el foc i la brasa,/ la seda dels seus rulls com el pecat més dolç/ -i l'espatlla ben nua/ ben blanca

Autor: Joan Salvat-Papasseit (Barcelona, 16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924), escriptor català.

Poema complet:
Sota el meu llavi el seu, com el foc i la brasa,
la seda dels seus rulls com el pecat més dolç
-i l'espatlla ben nua
   ben blanca

l'ombra corba
  incitant
   de l'esguard:

encara un altre bes
   un altre
    un altre

-quin perfum de magnòlia el seu pit odorant!  

Font: "Sota el meu llavi el seu", poema de La rosa als llavis (1923). Vista al seu Twitter.

Imatge: Retrat de Joan Salvat-Papasseit (1918), de Rafael Barradas.