Autor i nota: «Durant la Segona Guerra Mundial, els serveis secrets britànics van fabricar més de 8.000 rumors per escampar-los per tot el món, amb l’objectiu de minar la moral dels alemanys i enfortir l’esperit de victòria del seu poble. No van ser els únics: també ho feren els altres exèrcits: en paral·lel a la guerra de les armes, hi hagué una guerra de rumors.Eren tan sistemàtics, els britànics, que van acabar editant un manual per al propagandista i moltes instruccions per a confegir un bon rumor. Per primera vegada, aquests documents sortiran a la llum en el llibre Rumors en guerra, que edita A Contravent [...] Els serveis secrets van editar, per a formació dels seus agents, The Meaning, Techniques and Methods of Political Warfare. Se’n feren dues tirades amb contingut lleugerament diferent: la confidencial i la secreta.
A la versió secreta del manual, hi ha les claus, en tres punts, de l’activitat relacionada amb els rumors:
(i) Al llarg de la història el rumoreig ha estat utilitzat com a mètode per sembrar malestar i escampar malícia entre les línies enemigues. Els alemanys han usat el rumors amb efecte devastador a França i en altres països. Tenim abundants proves en aquests països de rumors ben estesos originats per l’enemic, escampats pels seus agents i disseminats innocentment per la població.
(ii) L’essència del rumoreig és que tu saps allò que ningú més no sap i vols que tothom sàpiga que tu saps allò que ells no saben; aquesta debilitat humana ha de ser explotada pel rumorejador professional.
(iii) Per a propòsits de guerra política, els rumors no són creats per a l’edificació o floriment de les xafarderies; l’estratègia i les tècniques del rumoreig efectiu han d’estar estretament vinculades als requeriments militars. La guerra política ha desenvolupat una “estratègia de rumors”.»
Font: Rumors en guerra: Desinformació, internet i periodisme, de Marc Argemí Ballbè. Barcelona: A Contravent, 2013.
