Crec en la mort del futur, en l'esgotament del temps, en la nostra recerca d'un temps nou, en els somriures de les cambreres de les autopistes i dels ulls cansats dels controladors aeris en aeroports fora de temporada

Nota: Avui fa 83 anys que va néixer l'autor.

Autor: James Graham Ballard (Xangai, 15 de novembre de 1930 - Londres, 19 d'abril del 2009), escriptor anglès.

Font: What I believe (1984). En castellà: En qué creo. Traducció de Claudia Kozak, extreta de la revista Artefacto. En català, a Cibernauta Joan.

Quan et mores, no saps que ets mort, no pateixes per això, però és dur per a la resta. El mateix passa quan ets imbècil

Autor: Anònim, desconegut.

Font: Vist al Twitter de la Su.

Sempre va pensar que la seva mort arribaria de manera lenta, que penetraria al seu cos amb una força tan poderosa que fins i tot li causaria plaer, que podria gaudir-ne durant dies i que aconseguiria agonitzar a fons. Per això vaig plorar quan vaig saber que un llamp absurd l'havia aniquilat. Odio les tempestes

Autora: Blanca Strepponi (Buenos Aires, 1952), poeta, narradora i dramaturga.



Font: "Final". Adela tiene el pelo rojo y cree en los espíritus (1982). A: Voces nuevas. Narrativa. Caracas: Celarg, 1982.

Totes les cançons del món, en part, estan adreçades als morts, i els morts se les embutxaquen, se les posen a la butxaca del silenci

Nota: Avui fa 87 anys que va néixer l'autor. 


Autor: John Berger (Londres, 5 de novembre de 1926), crític d'art, pintor i escriptor anglès. 


Font: From A to X (2008).  D'A a X. Barcelona: Edicions de 1984, 2008. Col·lecció Mirmanda, 58. Traducció: Laura Baena i Garcia. ISBN: 978-84-92440-17-7. Vista a Viu i llegeix.

Va veure el somriure. Somriure cínic, immoral, de qui es divertia. El somriure no havia canviat, contra ell res no havien pogut els especialistes de la funerària. També ella, la Vanda, es va oblidar de comanar-los-ho, de demanar una expressió més al cas, més d’acord amb la solemnitat de la mort

Autor: Jorge Amado (Jorge Leal Amado de Faria) (10 d'agost de 1912 - 6 d'agost de 2001), escriptor brasiler.


Font: La mort i la mort d’en Quincas Bram d’Aigua. Lapislàtzuli, 2012. ISBN: 978-84-939080-5-8. Traducció: Gabriel de la S. T. Sampol. Vist a Tinta xinesa.



Nota de l'editorial: Jorge Amado és els seus personatges, és totes les emocions i passions que els inunden, és els carrerons obacs i les platges obertes, la rampa dels velers i el mercat; Jorge Amado és a les boques que xuclen les ampolles de canya, a la partida improvisada de la fira d’Água de Meninos i a l’escalfor de les tavernes i els bordells; Jorge Amado és la lluna immensa bahiana, és la barca amarrada a l’arena blanca i el paladar aiguardentós que assaboreix la peixada nocturna que sovint preparen els vells mariners.


Context: Va veure el somriure. Somriure cínic, immoral, de qui es divertia. El somriure no havia canviat, contra ell res no havien pogut els especialistes de la funerària. També ella, la Vanda, es va oblidar de comanar-los-ho, de demanar una expressió més al cas, més d’acord amb la solemnitat de la mort. Continuava aquell somriure d’en Quincas Bram d’Aigua i, enfront d’aquell somriure de befa i goig, què podien fer-hi unes sabates noves -noves de trinca, mentre que el pobre Leonardo havia de fer posar, per segona vegada, mitja sola a les seves-, què podien fer-hi la roba negra, la camisa blanquíssima, la barba afaitada, els cabells amb fixador, les mans posades en oració? Perquè en Quincas es reia de tot allò, una rialla que anava creixent, eixamplant-se, que aviat ressonava dins aquella soll immunda. Reia amb els llavis i amb els ulls, uns ulls que miraven el caramull de roba bruta i sargida, oblidada en un racó pels homes de la funerària. El somriure d’en Quincas Bram d’Aigua.

Els morts, per molt malament que ho hagin fet, sempre surten a coll

Autor: Enrique Jardiel Poncela (Madrid, 15 d'octubre de 1901 - 18 de febrer de 1952), escriptor
espanyol.


Original: Los muertos, por mal que lo hayan hecho, siempre salen en hombros. [ES]


Font: Máximas mínimas (1937). Vist a Diario diurno.


Foto: ABC.

Em convenço ara que la brevetat és una entelèquia quan llegeixo una línia i em sembla més llarga que la meva pròpia vida, i quan després llegeixo una novel·la i em sembla més breu que la mort

Autor: Gabriel Jiménez Emán (Caracas, 1950), escriptor.


Font: "La brevedad". A: Los dientes de Raquel. Y otros textos breves. Caracas: Monte Ávila, 1993.


Original: Me convenzo ahora de que la brevedad es una entelequia cuando leo una línea y me parece más larga que mi propia vida, y cuando después leo una novela y me parece más breve que la muerte”.






  

Quan els meus braços s'alcin per rebre la mort tu seràs allà, de bell nou, intacta, fent més fàcil el trànsit

Nota: Álvaro Mutis va morir ahir a 90 anys.


Autor: Álvaro Mutis (Bogotà, 25 d'agost de 1923 - Ciutat de Mèxic, 22 de setembre del 2013), escriptor colombià.


Font: Poema "Hija eres de los Lágidas". Vist a La Llave de los Campos.


Poema original:

Hija eres de los Lágidas.
Lo proclaman la submarina definición de tu rostro,
tu piel salpicada por el mar en las escolleras,
tu andar por la alcoba
llevando la desnudez como un manto que te fuera debido.
En tus manos también está esa señal de poder,
ese aire que las sirve y obedece
cuando defines las cosas
y les indicas su lugar en el mundo.
En un recodo de los años,
de nuevo, intacto,
sin haber rozado siquiera
las arenas del tiempo,
ese aroma que escoltaba tu juventud
y te señalaba ya como auténtica heredera
del linaje de los Lágidas.
Me pregunto cómo has hecho
para vencer el cotidiano uso
del tiempo y de la muerte.
Tal vez éste sea el signo cierto
de tu origen, de tu condición de heredera
del fugaz Reino del Delta.
Cuando mis brazos se alcen
para recibir a la muerte
tú estarás allí, de nuevo, intacta,
haciendo más fácil el tránsito,
porque así serás siempre,
porque hija eres del linaje de los Lágidas.

Només són teves –de veritat– la memòria i la mort, la memòria que s'esborra i desfigura i l'ombra de la mort que espera

Nota: Panero va morir abans-d'ahir a 71 anys. 


Autor: Juan Luis Panero Blanc (Madrid, 9 de setembre de 1942 - Torroella de Montgrí, 16 de setembre del 2013), poeta espanyol.


Font: "Sólo son tuyas -de verdad- la memoria y la muerte...". A: Testamento del naúfrago (1983).


Poema complet:

Sólo son tuyas -de verdad- la memoria y la muerte,
la memoria que borra y desfigura
y la sombra de la muerte que aguarda.
Sólo fantasmales recuerdos y la nada
se reparten tu herencia sin destino.
Después de sucios tratos y mentiras,
de gestos a destiempo y de palabras
-irreales palabras ilusorias-,
sólo un testamento de ceniza
que el viento mueve, esparce y desordena.

Verbàlia 2.0, de Màrius Serra. Barcelona: Edicions 62, 2010.En conèixer la mort de Menéndez Pidal, Tísner comentà: "Deu haver mort d'un infart de miocid."

Autor: Avel·lí Artís-Gener, Tísner (Barcelona, 28 de maig de 1912 - 7 de maig del 2000), escenògraf, periodista, ninotaire, traductor i novel·lista català.

Font: Verbàlia 2.0, de Màrius Serra. Barcelona: Edicions 62, 2010.

El mes d'agost va proporcionar a la vila, ampla, callada i ensopida, una commoció d'aquelles que solen donar-se de tard en tard. Dona Berta Mauri i Alemany havia mort a migjorn, en l'hora aturada i calorosa del poble llaurador lliurat a la batuda dels cereals

Nota: Avui fa 102 anys que va néixer Enric Valor.

Autor: Enric Valor i Vives (Castalla, l'Alcoià, 22 d'agost de 1911 - València, 13 de gener del 2000), escriptor i gramàtic.

Font: Sense la terra promesa. València: Tàndem Edicions, 1993. (1a ed., València: Editorial Prometeo, 1980). Vist al Portal Enric Valor, Biblioteca Virtual Joan Lluís Vives.

"Declaració jurada de Carme Ballester".Primer va ser traslladat a una església de La Baule, on va ser custodiat per la Gestapo. Aproximadament, al cap de dues setmanes va ser conduït a la presó alemanya de la Santé, a París. El 13 d’agost de 1940 el meu marit va ser arrestat per uns homes de la Gestapo [sic] uniformats. [...] El 24 de setembre de 1940 –custodiat sempre per la Gestapo– va ser traslladat a la frontera espanyola per Hendaia i lliurat a les autoritats espanyoles. El 14 d’octubre de 1940 va ser condemnat a mort per un tribunal militar espanyol a Barcelona. El 15 d’octubre de 1940 va ser afusellat al fort de Montjuïc, a Barcelona

Nota: Avui fa 73 anys que Lluís Companys va ser detingut per la Gestapo a Ar Baol-Skoubleg (Bretanya).


Autora: Carme Ballester i Llasat (Barcelona, 27 d'abril de 1900 - París, 1972), política. Va militar a Estat Català i el 1936 es va casar amb Lluís Companys.


Context: Al començament de l’any 1939, poc temps abans de la presa de Barcelona per les tropes del general Franco, quan la resistència republicana a Catalunya s’enfonsava, el meu marit i jo ens vam refugiar a França, i vam establir-nos a La Baule, a la Bretanya. El 13 d’agost de 1940 el meu marit va ser arrestat per uns homes de la Gestapo [sic] uniformats. Primer va ser traslladat a una església de La Baule, on va ser custodiat per la Gestapo. Aproximadament, al cap de dues setmanes va ser conduït a la presó alemanya de la Santé, a París. El 24 de setembre de 1940 –custodiat sempre per la Gestapo- va ser traslladat a la frontera espanyola per Hendaia i lliurat a les autoritats espanyoles. El 14 d’octubre de 1940 va ser condemnat a mort per un tribunal militar espanyol a Barcelona. El 15 d’octubre de 1940 va ser afusellat al fort de Montjuïc, a Barcelona. 


Font: "Declaració jurada de Carme Ballester". Vist al Twitter del Quim Torra, que ens remet al web Memòria.cat.

Hom ho experimenta més o menys tot fins a complir quaranta, quaranta-cinc anys, pensava. A aquesta edat ja se sap alguna cosa definitiva, alguna cosa veritable; no és un saber profund ni satisfactori, però hom ja ha vist els vius i els morts

Autor: Sándor Márai (Kassa, 11 d'abril de 1900 - San Diego, 22 de febrer de 1989), escriptor i periodista hongarès. 


Foto: Estàtua de Sándor Márai a Kassa (Viquipèdia).


Equivalent: Uno lo experimenta más o menos todo hasta cumplir cuarenta, cuarenta y cinco años, pensaba. A esa edad ya se sabe algo definitivo, algo verdadero; no es un saber profundo ni satisfactorio, pero uno ya ha visto a los vivos y a los muertos. [ES]


Font: Válás Budán (1935). Divorci a Buda. Barcelona: Empúries, 2002.

Crec en la mort del futur, en l'esgotament del temps, en la nostra recerca d'un temps nou, en els somriures de les cambreres de les autopistes i dels ulls cansats dels controladors aeris en aeroports fora de temporadaCrec en les migranyes, l'avorriment de les tardes, la por als calendaris, la traïció dels rellotgesCrec en les perversions, en els nostres capricis amb arbres, princeses, primers ministres, gasolineres abandonades (més belles que el Taj Mahal), núvols i ocellsCrec en la inexistència del passat, en la mort del futur i en les infinites possibilitats del present

Autor: James Graham Ballard (Xangai, 15 de novembre de 1930 - Londres, 19 d'abril del 2009), escriptor anglès.

Font: What I believe (1984). En castellà: En qué creo. Traducció de Claudia Kozak, extreta de la revista Artefacto.

Es dilatava el sexe, i jo, dilatava els ulls i vaig copsar, per les sangs carnoses, un crit que em deia: crida! I ara crido, ara que ho sé tot del sexe i dels fills de puta, quan més fonda la mort, més endins de la terra!

Autor: Xavier Giol Abril, poeta manresà, em sembla.



Font: Poema inèdit vist a Tinta xinesa.



Poema complet:

Com m'ha agradat llegir-te en una llengua
que diuen que es mor.

Quina sensació d'avinença i ablaniment
portar-la de pujada cap els espadats,
l'espluga, la carranxa, la puta merla
de les darreres foscors.

Es dilatava el sexe, i jo, dilatava els ulls
i vaig copsar, per les sangs carnoses,
un crit que em deia: crida!
I ara crido, ara que ho sé tot
del sexe i dels fills de puta,
quan més fonda la mort, més endins de la terra!

Impossible de complir amb la sentència de mort contra la llengua catalana dictada ara fa 33 anys, el bilingüisme ha esdevingut una de les armes dels enemics de Catalunya

Autor: Eugeni Xammar i Puigventós (Barcelona, 17 de gener de 1888 - l'Ametlla del Vallès, 9 de desembre de 1973), periodista, s'inicià professionalment com a crític musical en les revistes catalanistes. 


Font: D'una carta del 1973. Vist al "Mirador Xammarià" d'Acontravent.


Context: En pensar-hi, em ve a la memòria el fet següent: l’any 1972, Eugeni Xammar va rebre una carta dels organitzadors d’un homenatge a Xavier Regàs, convidant-lo a assistir-hi. Com que el text era bilingüe, els el va tornar amb una llarga resposta de la qual cal citar aquest paràgraf: «El meu gest no vol tenir res d’ofensiu per a ningú. Però és perfectament explicable. Parlo correctament set llengües. N’escric amb relativa correcció cinc. Nogensmenys, els documents bilingües catalano-castellans no els entenc. I quan dic que no els entenc, vostès ja m’entenen. Vull dir que els entenc massa.
En efecte. Impossible de complir amb la sentència de mort contra la llengua catalana dictada ara fa 33 anys, el bilingüisme ha esdevingut una de les armes predilectes dels enemics de Catalunya. Del que ara es tracta és precisament d’això: fer de la nació catalana una «región» bilingüe amb un «idioma oficial único». Dit d’altra faisó: fer dels catalans un poble híbrid, mansoi i amant de la comoditat: llana i pell d’anyell i veu (bilingüe) de cabrit». Davant d'una situació semblant el meu refús és total, categòric, irreversible. Entre la llista dels firmants de la convocatòria per a l'homenatge a Xavier Regàs, m'ha semblat, per exemple, molt natural, de trobar-hi la signatura del senyor Esteve Bassols, ninot altament representatiu del bilingüisme oficial i grassament remunerat.
M'ha semblat en canvi, tristíssima, consternant, la desfilada, sota la bandera, més aviat bruta, del bilingüisme, d'altres noms que a Catalunya tenen, o haurien de tenir, un valor representatiu. O és que potser a Catalunya ja no hi ha ningú que representi o vulgui representar res d'estricament i exclusivament català?

Es presentaven així: «Tinc cinc fills, tres de morts.»

Autora: Rosa Navarro, llevadora i acupuntora. Piuladora.


Font: D'una entrevista a El Periódico de Catalunya (22/05/2013).


Foto: Del seu web.


Context: A Evinayong, capital de la província Centre Sud, i als poblats remots de l'interior. Al cap de poc d'arribar em vaig reunir amb dones que volien ser llevadores. Es presentaven així: «Em dic María (per exemple) i tinc cinc fills, tres de morts». Una darrere l'altra, totes tenien fills morts i els tenien tan presents [...]

Els catalans són o no són espanyols? Són els nostres colons o són els nostres esclaus? Sapiguem el que són. Doneu el lenitiu o la mort, però que cessi l'agonia

Autor: Joan Prim i Prats (Reus, 6 de desembre de 1814 - Madrid, 1870), militar i polític.


Font: Discurs al Congrés dels Diputats espanyol. Diario de sesiones del Congreso de los Diputados, 27 de novembre de 1851, pàg. 1.765. Vist al Twitter del Jordi Llob.


Foto: © Fototeca.cat.


Context:

Ciento cuarenta y tres son los catalanes arcabuceados como perros, sin sentencia legal, sin formación de causa siquiera, sin haberles dado tiempo para despedirse de sus familias. (...) Pero también son muchos centenares los que juzgados por la misma legislación han sido conducidos, unos a Filipinas, otros a Islas Canarias, otros a provincias del interior.

Cataluña pide que gobernéis con justicia, que gobernéis con seguridad, que no saquéis al pueblo más dinero que el que pueden dar buenamente según el estado de su riqueza, para que no veamos infelices labradores abandonar sus tierras, infelices artesanos cierran sus tiendas por no poder pagar lo que pedís.

Los catalanes, ¿Son o no son españoles? Son nuestros colonos o son nuestros esclavos? Sepamos lo que son. Dad el lenitivo o la muerte, pero que cese la agonía.

El horizonte amenaza grandes tempestades; es muy posible que antes de mucho se abra una lucha de gigantes; dos banderas flotaran por los aires; cada una tendrá sus partidarios, y para entonces es preciso que los catalanes sepa a cual de las dos habrán de prestar su brazo robusto.

¿Son los catalanes españoles? Pues devolvedles las garantías que les habéis arrebatado, garantías que son suyas, que tienen derecho a usar de ellas, porque las han conquistado con su sangre. Igualadlos a los otros españoles.

Si no los queréis como españoles, levantad de ahí vuestros reales; dejadlos que para nada os necesitan.

Pero, si siendo españoles los queréis esclavos; si queréis continuar la política de Felipe V, de ominosa memoria, sea en buena hora, y sea por completo: amarradles a la mesa la cuchilla como lo hizo aquel rey, encerradlos en un círculo de bronce; y si eso no es bastante, sea Catalunya talada y destruida y sembrada de sal como la ciudad maldita; porque así, y sólo así, doblegaréis nuestra cerviz; porque así, solamente así, venceréis nuestra altivez; así y solamente así domaréis nuestra fiereza.

Els meus companys i jo dèiem: escriurem articles de teatres, de modes, de costums catalanes i sobretot barcelonines i havem anat a raure a còlera i a difunts, com si la mort fos comèdia, com si el tenir rampes hagués sigut moda alguna vegada i com si fos costum catalana l'anar a passejar en cotxe ficat dins d'una caixa llargaruda

Nota 1: Avui fa 148 anys que va aparèixer el primer número d'Un Tros de Paper, publicació periòdica literariosatírica en català dirigida per Albert Llanas. Es va publicar des del 16 d'abril de 1865 al 16 de setembre de 1866. La xarxa en va plena. 


Autor: Robert Robert i Casacuberta (Barcelona, 12 de setembre de 1827 (1830 segons altres fonts) - Madrid, 1873), polític, periodista i poeta. 


Font: De l'article "Misèria humana", publicat a Un Tros de Paper. Vist a Viquitexts. 


Imatge: Portada del primer número d'Un Tros de Paper. © Fototeca.cat. 


Nota 2: Robert Robert va publciar una trentena d'articles de costums a Un Tros de Paper, amb la firma X. 


Context:

VII

El que menys s'afigurava UN TROS DE PAPER era que tingués de
passar l'estiu parlant d'emigració, de fossers i de potingues.

Els meus companys i jo dèiem: escriurem articles de teatres, de
modes, de costums catalanes i sobretot barcelonines i havem anat a
raure a còlera i a difunts, com si la mort fos comèdia, com si el
tenir rampes hagués sigut moda alguna vegada i com si fos costum
catalana l'anar a passejar en cotxe ficat dins d'una caixa
llargaruda.

¡Ah si avui fos l'últim dia que la fatalitat ens obligués a
tractar d'aquestes coses!... Prou ganes en tenim i, parlant amb
franquesa, també en tenim algunes esperances.

Un company meu diu amb tota formalitat que _això s'acaba_.

Tan de bo!

¡Així fos tan fàcil acabar el còlera com aquest article!...

Ja s'ha acabat.

X.

[Epitafi] no recordes la teua mort i és el millor que et pot passar/ no et recordes tampoc d’haver viscut/ sempre et recordes mort

Nota: Avui fa 20 anys que va morir Vicent Andrés Estellés.

Autor: Vicent Andrés Estellés (Burjassot, Horta, 4 de setembre de 1924 - València, 27 de març de 1993), poeta i periodista valencià.


Font: Epitafis, I (1962). Vist al bloc Obstinacions.