Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cor. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cor. Mostrar tots els missatges

dimecres, 4 de desembre del 2013

Estimo les lletres que formen els mots, i els llavis que els diuen, i el cor que els entén... perquè als mots hi ha l'ànima de tota la gent!



Nota: L'autora ha mort aquesta matinada a 100 anys. DEP.

Autora: Joana Raspall i Juanola (Barcelona, 1 de juliol de 1913 - Sant Feliu de Llobregat, 4 de desembre del 1013), escriptora i bibliotecària.


Font: Introducció de Degotall de poemes. Barcelona: La Galera, 1997.Vist a "La poesia de Joana Raspall", de Josep M. Aloy.

















dijous, 28 de novembre del 2013

El dret a la pròpia vida, als pensaments propis ia la seva expressió oral i escrita sense traves ens semblava tan naturalment nostre com la respiració, com els batecs del cor



Nota: Avui fa 132 anys que va néixer l'autor. 


Autor: Stefan Zweig (Viena, Àustria, 1881 - Petrópolis, Brasil, 1942), escriptor austríac.




Font: Montaigne (1942). Barcelona: Acantilado, 2008.  


 


Context: Y por otro lado, aquella libertad individual, cuyo más decidido heraldo de todos los tiempos había sido Montaigne, no nos parecía necesitar todavía, hacia 1900, una defensa tan pertinaz. Porque, ¿acaso no era ya una evidencia desde hacía mucho tiempo? ¿No era ya posesión, garantizada por la ley y la costumbre, de una humanidad emancipada desde mucho antes de la dictadura y la esclavitud? El derecho a la propia vida, a los pensamientos propios y a su expresión oral y escrita sin trabas nos parecía tan naturalmente nuestro como la respiración, como los latidos del corazón. Ante nuestros ojos se abría el mundo entero, tierras y más tierras, no éramos prisioneros del Estado ni esclavos al servicio de la guerra ni estábamos sometidos al arbitrio de ideologías tiránicas; nadie corría el peligro de ser proscrito, desterrado, expulsado o encarcelado. Y, a los de nuestra generación, nos parecía que Montaigne daba tirones inútiles a cadenas que creíamos rotas hacía tiempo, sin sospechar que el destino las había forjado ya de nuevo para nosotros, más duras y crueles que nunca. Y así, honrábamos y respetábamos su lucha por la libertad del espíritu como una lucha histórica que para nosotros era superflua y fútil desde mucho antes. Una de las misteriosas leyes de la vida es que descubrimos siempre tarde sus auténticos y más esenciales valores: la juventud, cuando desaparece; la salud, tan pronto como nos abandona, y la libertad, esa esencia preciosísima de nuestra alma, sólo cuando está a punto de sernos arrebatada o ya nos ha sido arrebatada.







divendres, 25 d’octubre del 2013

Una mà al cor/ i una altra al sexe/ així ens vam jurar lleialtat mútua




Autora: Isabel Carlota Roby, escriptora veneçolana.



Font: "Duele verle perdiendo".



Poema complet:

Una mano en el corazón
y otra en el sexo
así nos juramos lealtad mutua
nunca supimos si fuimos enemigos
o los más fieles amigos
nunca decidimos si matarnos
o levantar la copa y celebrar
el hacernos pedazos
 las mentes
y los huesos.
Sé que escupimos muchas veces
la pena
vomitando el odio que teníamos
compartiendo el polvo y los finales
como drogas,
amarrados a la cama de madrugada
sin poder levantarnos y
tampoco dormir,
nos juramos el limbo
y lo alcanzamos
les rezamos a tu ego y al mío
y nos cansamos
como solíamos hacerlo con todo.
Hay un idioma de mensajes no enviados

pero las balas perdidas
siempre consiguen un cuerpo,
la memoria es tóxica
y el mundo está lleno
de agigantados.

Sé también que lo perdimos todo
y que si pudiéramos recuperarlo hoy
diríamos que si
aun con el riesgo
de perderlo una vez más
hay algo en el dolor
a lo que no podemos renunciar.

Tiempo habrá para pisar los cristales
y sangrar.
Tiempo habrá para cortar entrañas
y arrancarse las uñas con los dientes
Tiempo habrá para volver a mecerle las cunas
a los huérfanos.

Duele verle,
como la agonía de cien moribundos
como las manos frías, muertas:
como las revoluciones.

Duele verle
perdiendo
sin mí.




dimarts, 11 de juny del 2013

Qui venera l'èxit està perdut de totes maneres : si el té, acaba assemblant-se a ell ; si no el té, es consumeix a si mateix en la més errònia de les nostàlgies .


Autor: Elias Canetti (Ruse, 25 de juliol de 1905 - Zuric, 14 d'agost de 1994), escriptor búlgar d'origen
sefardita en llengua alemanya.

Imatge: Elias Canetti vist per Tullio Pericoli.

Font: Aufzeichnungen für Marie-Louise (1942). Aquests Apunts per a Marie-Luise es van editar per primera vegada el 2005, a càrrec de Jeremy Adler per a C. H. Verlag. Vist a "Elias anetti en pocas palabras" (El País / Babelia, 03/03/2007).
Traducció al castellà de Juan José del Solar.

Nota 1: La Marie-Louise va ser la seva xicota, la pintora Marie-Louise von Motesiczky.

Nota 2: Segons l'editor: “Se trata del valioso documento de un amor, el más bello testimonio de la amistad de toda una vida entre dos artistas. En resumen, los apuntes contienen la plétora completa de los intereses de Canetti: en este texto hay política y religión, lengua y utopía, masa y poder, guerra y muerte, arte y vida, mitos y pueblos primitivos, y una expresión a menudo ingeniosa, siempre penetrante.”
Equivalent: En el último año de guerra se impuso una sanción de diez marcos del Reich por cada lágrima. En los corazones de las madres se instalaron micrófonos. [ES]




dijous, 6 de juny del 2013

Pots recordar-me i tornar a aquesta pàgina si de tanta soledat alguna nit tremoles i sues amb la pell gelada, i tens por, vine a aquests ulls que tornen lentament del dubte, recorda’t d’aquest cor meu corsari, que qui tant t’ha estimat no pot deixar mai de fer-ho, sense més pronòstic amenaçador que el temps i la distància





Autor: Salvador Iborra i Mallol (València, 9 de juliol de 1978 - Barcelona, 29 de setembre del 2011), poeta, periodista i docent valencià.





Font: "Comiat". Poema final d'Els cossos oblidats. València, Onada Edicions, 2009. Premi Jaume Bru i Vidal de poesia. ISBN: 978-84-96623-49-1. Vist a El violonista celest.




Poema complet:


Adéu petita i dolça amiga. De totes les coses possibles,
quanta vida et perds i quanta em deixes, quanta vida,
quantes nits de cossos compartits i de temps infinit,
quantes ciutats i llibres per comentar i recórrer junts,
quantes batalles per afrontar-les amb una mà en l’esquena,
amb un confie en tu just en el moment en què tu no confies,
ara que ja no pots conscientment causar més dolor del que causes,
ara que per dins estàs feta d’ombres i les restes d’un somni,
ara que dubtes consirosa encara de la meua força,
amb la llum apagada mentre camine sense somriure,
pots recordar-me i tornar a aquesta pàgina si de tanta
soledat alguna nit tremoles i sues amb la pell gelada,
i tens por, vine a aquests ulls que tornen lentament
del dubte, recorda’t d’aquest cor meu corsari,
que qui tant t’ha estimat no pot deixar mai de fer-ho,
sense més pronòstic amenaçador que el temps i la distància.







El cor d'un burgès només funciona quan li posen el revòlver als ronyons


Nota: Avui fa 82 anys que va néixer l'autor.


Autor: Víctor Mora i Pujadas (Barcelona, 6 de juny de 1931), escriptor.


Font: Els plàtans de Barcelona. Barcelona: Laia, 1972. Completen la trilogia: París flash-back (1978) i El tramvia blau (1985), amb un mateix personatge, Lluís Martí. 


Foto: © Fototeca.cat.








dimarts, 4 de juny del 2013

Vam estar junts 12 hores, hi va haver moments de tot, però les últimes dues van ser molt especials. No ens vam dir res. Simplement ens vam donar les mansEl meu cor t'aguarda/ fent senyals a la terra/ un alfabet de dol/ i ràbia/ Puig Antich/ vine/ El meu cor aguarda


Autor: Vicent Andrés Estellés (Burjassot, l'Horta, 4 de setembre de 1924 - València, 27 de març de 1993), poeta i periodista valencià.


Font: Puig Antich (1974).



Context:


INTRODUCCIÓ

[...]

És temps
               És temps!
                               És temps
                                              d'anar
              amb la cara ben alta
creuant les avingudes
            els balcons
        la misèria
             l'esperança
amb el cor en un puny
   enlairat
    més alt que l'alba
molt més
    ferruginós
          molt més
              un grapat
        de metralla.

[...]

Companys
      amics de lluita
        amics de mà anhelada!
Jo us recorde
          caiguts entre la pols
         als peus del mur de l'alba
i vull dur
    el vostre record
       la vostra exigència
               a la meua jornada
Presidireu el dia
    presidireu els treballs
     presidireu la taula
Molt us recorde
   amics
            però si he de ser clar
            potser no us recorde massa
Puig Antich
        jo t'invoque
      i cride
     des de la murada
el teu sacrifici
           la teua mort
        la teua amarga matinada
i espere la irrupció
        de la teua mort
          cruel com no n'hi ha altra
No duràs
    l'acostumat ram de les flors
     sinó la sang acostumada
que florirà
      dintre un pitxer
         amb aigua
mentre per la finestra
            puja el dia
       la brisa
        l'alta
alegria de punys
    vindicadors
            una crònica tendra
         irada
de banderes
        de punys
            un poble que avança
Puig Antich
        jo t'invoque
     Vine!
    El meu cor t'aguarda
fent senyals a la terra
            un alfabet de dol
      i ràbia
Puig Antich
        vine
    El meu cor aguarda 



dilluns, 29 d’abril del 2013

Allunyau-vos de mi si veis que la tristesa se m'ha instal·lat al cor, al budellam o al penis i el meu paisatge està sotmès al seu domini, obeïdor tot jo al seu codi de signes convertits en l'arrel d'on creix la meva estètica


Nota: Avui fa 83 anys que va néixer l'autor.


Autor: Miquel Àngel Riera i Nadal (Manacor, 29 d'abril de 1930 - Palma, 20 de juliol de 1996), escriptor mallorquí.


Poema complet:

Allunyau-vos de mi si veis que la tristesa
se m'ha instal·lat al cor, al budellam o al penis
i el meu paisatge està sotmès al seu domini,
obeïdor tot jo al seu codi de signes
convertits en l'arrel d'on creix la meva estètica.
Si no ho feis a l'instant, us en puc fer contagi
perquè me sent molt viu quan la tristesa em mata
i un no sé què m’empeny a aportar-li prosèlits.
Separau-vos de mi si veis que ella m'amara
però no us n'aneu lluny: acabaré ofegant-la.
buidant-li els ulls, occint-la, abraonant-la amb ràbia
provant de fer-li dir per quin perquè m'estima.
A vegades no sé si em dol o si m'agrada


Font: El pis de la badia. Barcelona: Columna, 1992. Vist a Escriptors.cat.


dimarts, 23 d’abril del 2013

Sant Jordi, santa diada del passat i l'avenir, Fe i Pàtria nostrada del meu cor fas sobreixir.


Autora: Maria Antònia Salvà i Ripoll (Palma, Mallorca,
1869 - Llucmajor, Mallorca, 1958), poetessa.






Font: "La rosa".


Poema complet: 

Sant Jordi, santa diada
del passat i l'avenir,
Fe i Pàtria nostrada
del meu cor fas sobreixir.
Oh la bella matinada!
Quina joia de collir
una rosa perlejada
una rosa a mig obrir!

 






dijous, 21 de febrer del 2013

La llengua que havem mamat juntament amb la llet de la mare té la propietat de despertar l'esperit ensopit, il·luminant-lo i escalfant el cor


Nota: Avui és el Dia internacional de la llengua materna. 

Autor: Josep Torras i Bages (les Cabanyes, Alt Penedès, 12 de setembre de 1846 - Vic, Osona, 7 de febrer de 1916), eclesiàstic i escriptor.

Font: La tradició catalana, llibre primer, capítol VII (1892). Vist a Obres completes, volum I. Montserrat: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1984.

Foto: © Fototeca.cat.

Potser val la pena que ens fem l'autocrítica davant dels que, essent joves com tu, poden aprofitar la lliçó que ens van propinar a nosaltres i de la qual encara ens ressentim tots. Hi ha molts punts comuns entre vosaltres i nosaltres, i això és encoratjador, però que la feblesa i la bona fe no us faci a vosaltres el mal que ens van fer a nosaltres. Cor, sí, però al fons del tot com un més dels aliments per a les arrels de l'acció política, un entre molts d'altres




Autor: Joaquim Amat-Piniella (Manresa el 22 de novembre de 1913 - l'Hospitalet de Llobregat, 3 d'agost de 1974), escriptor, intel·lectual, activista cultural i polític, supervivent del camp de concentració de Mauthausen.


Carta completa:
Barcelona, 6 març 1973
Benvolguda Montserrat:
L'afecte que promou la teva lletra del 26 del mes passat m'ha "touché". Qui ho deia que joves i vells no es podien entendre? El que cal és desitjar-ho. Tanmateix, no estic d'acord amb la teva exculpació, si bé l'agraeixo.
Entenc que la nostra culpa generacional és haver fet més cas del cor que del cervell. En política, l'infern està empedrat de bones intencions i aquest va ser el nostre error. En una paraula: ho vam perdre tot, però per totxos. El fet que després purguéssim el nostre error no és excusa. I no és pas que cregui ara que ens havíem de carregar mitja humanitat. D'acord que nosaltres no podíem utilitzar els mateixos mètodes de l'enemic, però sí que en política cal disposar de tots els registres, com per tocar l'orgue i saber-los utilitzar amb oportunitat. Si no ho vam saber fer és per una incapacitat que jo crec culpable. Diràs que tot això és parlar per parlar i que no podem fer marxa enrera, però potser val la pena que ens fem l'autocrítica davant dels que, essent joves com tu, poden aprofitar la lliçó que ens van propinar a nosaltres i de la qual encara ens ressentim tots. Hi ha molts punts comuns entre vosaltres i nosaltres, i això és encoratjador, però que la feblesa i la bona fe no us faci a vosaltres el mal que ens van fer a nosaltres. Cor, sí, però al fons del tot com un més dels aliments per a les arrels de l'acció política, un entre molts d'altres.
Espero que ara estarem més d'acord i no diràs tants "no" seguits. D'altra banda, uns "no" que m'han fet content, per què negar-ho?
No veig en Planes gaire sovint, però penso trucar-lo un dia d'aquests i veure de concertar una entrevista amb tu. Ell m'ho agrairà, n'estic segur, i a mi em plaurà molt de tornar-te a veure
Afectuosament, 


Font: Carta a Montserrat Roig, 06-03-1973. Arxiu Nacional de Catalunya. Fons Montserrat Roig.
  Vista al web de Joaquim Amat-Piniella.






Imatge 1: Montserrat Roig i Joaquim Amat-Piniella.


Imatge 2: Capçalera del web de Joaquim Amat-Piniella. Hi podem llegir: "Foren els ulls terriblement cansats de l'Amat-Piniella allò que més coses em van saber dir del que havia significat l'infern nazi." (Montserrat Roig)


Imatge 3: Carta de Montserrat Roig a Joaquim Amat-Piniella que va precedir la carta de la citació, 26-02-1973. Arxiu Nacional de Catalunya. Fons Montserrat Roig.





dimarts, 5 de febrer del 2013

Si la llengua és el cor de les pàtries, la idea de justícia és l'ànima dels Estats


Autor: Enric Vila (Barcelona, 1972), historiador, escriptor i periodista català.

Citació més llarga: The idea of justice em va ajudar a comprendre perquè la derrota de 1714 va ser tan traumàtica i perquè encara avui la plorem, i perquè Espanya sovint utilitza la justicia com si fos una pistola. Si la llengua és el cor de les pàtries, la idea de justícia és l'ànima dels Estats. Així com la llengua protegeix els països de l'assimilació, la justícia assegura als països la seva independència, la seva cohesió i l'eficàcia del seu sistema de repartiment. Al segle XIX, amb el Codi Civil de Napoleó encara fresc, Alexander Herzen comparava el sistema legal francès amb un jardí de Versalles i es preguntava si cap ciutadà de París seria capaç de valorar la "bellesa" de la llei anglesa, que equiparava amb un bosc frondós. És allò que deia Montesquieu parlant dels Drets Humans, que en sa vida havia vist cap home i que, en canvi, havia conegut uns quants francesos, alemanys o russos. Per ser eficaç, la llei ha d'encarnar una tradició, un sentit del gust pastat pel temps i la cultura perquè, com que la llei és de naturalesa imperfecta, no n'hi ha prou amb el raonament per respectar-la, calen motivacions de caire espiritual com ara el sentit de l'honor.

Font: "Justícia", article publicat al web de la Fundació Catalunya Oberta (05/02/2013).


divendres, 1 de febrer del 2013

El brillo de sos ulls em deia: carda’m! el somrís dels sos llavis: no te’m tires? El meu cor deia a Déu: de pecar guarda’m! i mon carall encès llançava ires. En aquell moment, ¡ai! sos ditets monos de la xona pels pèls s’entretenien...


Autor: Frederic Soler i Hubert [pseudònim: Serafí Pitarra] (Barcelona, 9 d'octubre de 1839 - Barcelona, 4 de juliol de 1895), comediògraf, dramaturg i poeta romàntic, conegut també pel pseudònim de Serafí Pitarra.

Context:
El brillo de sos ulls em deia: carda’m!
el somrís dels sos llavis: no te’m tires?
El meu cor deia a Déu: de pecar guarda’m!
i mon carall encès llançava ires.
En aquell moment, ¡ai! sos ditets monos
de la xona pels pèls s’entretenien...
Llavors em vaig cagar ja en tots els tronos;
semblava que els dimonis em tenien.
M’entro tot d’un cop; ella s’esquitlla,
l’atrapo, fa un xisclet i s’aixerranca,
li fico el nap a dins, la mà a cada anca,
i allí mateix li vaig fotre una bitlla.
Mont.: Carall qui et puga fotre, punyetero!
I... li vau rompre el virgo?
Rei: Repunyeta!
¿si li vaig rompre dius? I que era estreta!
Va semblar que esbotzés algun pandero.
Mont.: Li devíeu fer sang?
Rei: Ja ho crec, pobreta!
Com bruta veus que surt de la batalla
ma espasa que tants caps de moro talla
ma pixa vaig ficar dins la bragueta.

Font: Don Jaume el Conqueridor. Barcelona: Ed. Milà, 1992, p. 8-9. Vist a "Literatura 'porca', una pinzellada", de Jaume Farrés i Cobeta (Revista d'Igualada, núm. 17, setembre de 2004).

Nota: Segons el mateix Farrés: "Una obra de joventut de Pitarra, de la qual després va renegar i va intentar fer desaparèixer, és Don Jaume el Conqueridor, un drama històric en un acte i vers, que és tot ell pura delícia. La figura central del drama és el rei, convertit per la ploma de Pitarra en una figura doblement heroica, en el camp de batalla i al llit, allò que se’n diu un primera espasa. Observi’s com el rei mateix explica al personatge de Muntaner l’aventura que va tenir amb Constança, la infanta de Sicília:"

Foto: © Fototeca.cat.

dimecres, 28 de novembre del 2012

Així és el cor: als ocells lliures no els agrada que els mirin


Autor: Miguel Veyrat (València, 1938), escriptor, traductor i periodista.

Poema complet:
He roto ya el silencio
porque
se marcharon todos.

Y ahora la amapola
en el cráneo
es una herida
que escucha
la oscura canción.

Así es el corazón:
a los pájaros
libres no les gusta
que les miren.

Font: Poema “Le dormeur du val”. Vist a A media voz.

dimecres, 21 de novembre del 2012

La bellesa no és una necessitat, sinó un èxtasi. No és una boca assedegada, ni una buida mà estesa. Sinó, més aviat, un cor ardent i una ànima encantada


Autor: Khalil Gibran (Líban, 6 de gener de 1883 - Nova York, 10 d'abril de 1931), nom amb què és conegut a Occident el poeta, filòsof i artista libanès Ǧubrān Khalīl.

Equivalent: La belleza no es una necesidad, sino un éxtasis. No es una sedienta boca, ni una vacía mano extendida. Sino, más bien, un corazón ardiente y un alma encantada:. [ES]

Font: El profeta (1923). Vista a Escribir y viajar.



La gent es pensa que dec ser una persona molt estranya. Això no és correcte. Tinc el cor d'un nen. El tinc en un pot de l'escriptori

Autor: Stephen King (Portland, 21 de setembre de 1947), escriptor estatundienc.

Original: People think that I must be a very strange person. This is not correct. I have the heart of a small boy. It is in a glass jar on my desk. [EN]

Font: La versió original, a Brainy Quote. Una part de la catalana, a La veritat dins la ficció.

dijous, 8 de novembre del 2012

L’infant ens acompanya sempre, i quan en moments de soledat ens girem cap a ell, és per demanar-li les imatges més belles que dormen en el nostre cor


Autor: Agustí Bartra i Lleonart (Barcelona, 8 de novembre de 1908 - Terrassa, 7 de juliol de 1982), poeta, narrador i dramaturg.

Font: Crist de 200.000 braços (1958), segona part, capítol I. Vista al bloc Paraules de tardor.

Nota: Avui fa 104 anys que va néixer Agustí Bartra.

dimecres, 17 d’octubre del 2012

Una dona nua i en la foscor/ és una vocació per a les mans/ per als llavis és gairebé un destí/ i per al cor un malbaratament/ una dona nua és un enigma/ i sempre és una festa desxifrar-lo


Autor: Mario Benedetti (Paso de los Toros, Uruguai, 1920 - Montevideo, Uruguai, 2009), escriptor uruguaià.

Poema complet:
Una mujer desnuda y en lo oscuro
tiene una claridad que nos alumbra
de modo que si ocurre un desconsuelo
un apagón o una noche sin luna
es conveniente y hasta imprescindible
tener a mano una mujer desnuda.

Una mujer desnuda y en lo oscuro
genera un resplandor que da confianza
entonces dominguea el almanaque
vibran en su rincón las telarañas
y los ojos felices y felinos
miran y de mirar nunca se cansan.

Una mujer desnuda y en lo oscuro
es una vocación para las manos
para los labios es casi un destino
y para el corazón un despilfarro
una mujer desnuda es un enigma
y siempre es una fiesta descifrarlo.

Una mujer desnuda y en lo oscuro
genera una luz propia y nos enciende
el cielo raso se convierte en cielo
y es una gloria no ser inocente
una mujer querida o vislumbrada
desbarata por una vez la muerte.

Font: Poema "Una mujer desnuda y en lo oscuro". Vist a Poemas del alma.