N’hi ha que continuen dedicant molt temps i espai a denunciar que, un dia, el pop català va ser anormal, que estava més pendent de la recuperació de la llengua que de la creativitat, i no s’adonen que ara, arribats aquí, el més anormal de tot són ells

Autor: Jordi Bianciotto i Clapés (Barcelona, 8 d’octubre del 1964), periodista i crític musical català.


Article complet:

N’hi ha que continuen dedicant molt temps i espai a denunciar que, un dia, el pop català va ser anormal, que estava més pendent de la recuperació de la llengua que de la creativitat, i no s’adonen que ara, arribats aquí, el més anormal de tot són ells. Que encara no saben parlar-ne sense que els prejudicis els surtin per les orelles, i que publiquen articles sobre, per exemple, el nou disc de Manel on un terç de l’espai està dedicat a denunciar el sinistre rerefons d’aquell rock català dels anys 90, el mal que aquella escena va fer a l’art i com, per la seva trama de subvencions, nacionalisme excloent i fanatisme, va desviar la música en català de la tan necessària i desitjada normalitat. Punt.

Escolta, si de debò vols que l’escena superi aquesta etapa i sigui tractada pels valors musicals, fes el favor d’escriure tu també articles centrats en la música. El que no pot ser és lamentar que el pop català dels 90 es va basar en la llengua i no en la inquietud musical, i que quina vergonya, i tomba i gira, i vint anys després de tot allò tu facis un article sobre un grup que no té cap relació amb aquella escena i li llencis al damunt tot aquell munt de prejudicis.

Sembla que, en certs ambients, per afirmar que un artista en català ha enregistrat un bon disc calgui fer-s’ho perdonar tot carregant-se el conjunt de l’obra musical produïda en el conjunt de la història i, de pas, proclamant que prefereix las “mollejas a la zamorana” a la botifarra amb seques, no sigui que l’acusin de nacionalista. Sembla que per dir que t’agraden Manel, o Inspira, o Senior i el Cor Brutal, hagis d’afegir després: “però que consti que tot el pop anterior en català era ridícul, provincià, tancat i anacrònic”.

Imaginem-nos un text com el següent, que difícilment seria publicat per cap mitjà. “El nou disc d’aquest grup jove, Joaquín, està força bé, llàstima que per arribar fins aquí hàgim hagut d’aguantar dues dècades de rock en espanyol deplorable, sotmès als codis d’una radiofòrmula analfabeta que promocionava la música en aquesta llengua, d’altra banda, tan bella, l’espanyol, on vas a parar, tan inspiradora per als poetes, però una música que es promocionava, deia, només pel fet de ser en espanyol i passant per alt tot control de qualitat. És una vergonya que tot això hagi succeït, però malgrat aquest llast tan pesant, aquest grup nou, Joaquín, ha fet un bon disc”.

Però els discos de pop en català encara inspiren aquesta mena de reflexions pintoresques. El nou de Manel, ressenyat a nombrosos mitjans amb projecció espanyola, n’ha produït unes quantes (aquesta, per exemple). Que ens recorden que, quan pensem que ja hem esdevingut normals, sempre sortirà algú d’entre les pedres entestat a impedir-ho.


Font: "Qui és l'anormal?". Article publicat a El Singular Digital (03/05/2013).

"Ballem el rock nazi". Article publicat a El Singular Digital (14/12/2012).Jordi BianciottoFrivolizar con el nazismo sólo puede estar al alcance de quienes la han sufrido y vencido, si es que esto es posible. Las heridas aún están frescas; no estamos hablando de la Guerra de los Cien Años. Por otra parte, quien tiene la acusación de nazi, siempre bien histérica, en la punta de la lengua tal vez es porque este mundo, el de los nazis, debe formar parte de su imaginario familiar más natural y secular, y él sabrá por qué . Gainsbourg podía hacer broma de todo aquello porque había mantenido su pulso con el monstruo y era aquí para contarlo. Los que ahora manejan la palabra criminal con la ligereza de la niña que escupiendo al suelo cáscaras de pipas son, sencillamente y esencialmente, un buen grupo de burros.Qui té l’acusació de nazi, sempre ben histèrica, a la punta de la llengua potser és perquè aquest món, el dels nazis, deu formar part del seu imaginari familiar més natural i secular, i ell sabrà per què

Nota: Avui és un dia adequat per recordar aquesta citació que ja vam publicar. 

Autor: Jordi Bianciotto i Clapés (Barcelona, 8 d’octubre del 1964), periodista i crític musical català.

Citació més llarga: Frivolitzar amb el nazisme només pot estar a l’abast dels qui l’han patit i vençut, si és que això és possible. Les ferides encara estan fresques; no estem parlant de la Guerra dels Cent Anys. D’altra banda, qui té l’acusació de nazi, sempre ben histèrica, a la punta de la llengua potser és perquè aquest món, el dels nazis, deu formar part del seu imaginari familiar més natural i secular, i ell sabrà per què. Gainsbourg podia fer broma de tot allò perquè havia mantingut el seu pols amb el monstre i era aquí per explicar-ho. Els que ara fan anar el mot criminal amb la lleugeresa de la nena que va escopint al terra closques de pipes són, senzillament i essencialment, una bona colla de burros.

Font: "Ballem el rock nazi". Article publicat a El Singular Digital (14/12/2012).

Catalunya s’ha convertit en una versió d’aquella Espanya imaginada per tants catalans, que assumeix tot el seu patrimoni cultural i es nega a boicotejar-se a si mateixa. En el fons, Catalunya és una súper-Espanya, l’estat que podria haver existit i que probablement mai no serà

Autor: Jordi Bianciotto i Clapés (Barcelona, 8 d’octubre del 1964), periodista i crític musical català.

Citació més llarga: Espanya no ha completat la seva transició perquè no ha reconegut el que és, però Catalunya sí que ho ha fet: el franquisme podria haver-nos deixat moribunds o dividits, i no ha estat així. Malgrat tot caminem i ho fem més junts que abans. Missatge, doncs, per als qui porten anys sol·licitant obertures, pluralitats, toleràncies i multilingüismes mirant cap a l’oest: el vostre ideal és més a prop del que esperàveu; aquí mateix. Catalunya s’ha convertit en una versió d’aquella Espanya imaginada per tants catalans, que assumeix tot el seu patrimoni cultural i es nega a boicotejar-se a si mateixa. En el fons, Catalunya és una superEspanya, l’estat que podria haver existit i que probablement mai no serà, encara que tinc modestes esperances que l’expressió delecti els lectors d’aquesta columna.

Font: "Catalunya és aquella Espanya". Article publicat a El Singular Digital (29/06/2012).