—Somni d’una alba, haurà perdut ben aviat aquesta sang subtil que la va omplir d’esclat. Fugaç també, l’amor veu perdre així la seva

Nota: Avui fa 30 anxys que va morir l'autor.

Autor: Joan Sales i Vallès (Barcelona, 19 de novembre 1912 - 12 de novembre de 1983), escriptor i editor català. 


Font: "La rosa de Xàtiva". A: Cartes a Màrius Torres. Seguides de 'Viatge d'un moribund'. Barcelona: Club Editor, 2007, p. 609.




Poema complet:

SECRETA —així un cilici dins l’ombra d’una túnica—
s’ha obert, tota sagnant, als peus d’un taronger.
L’he preferida als fruits il·lustres, perquè té
aquest perfum tan íntim i fort d’ànima única.

L’he collida a l’aurora —com un soldat obscur
que, marxant dia i nit, té per tota fortuna
l’esperança, els camins llunyans, el vi, l’atzur...
I tens la fosca sang dels déus ¡o rosa bruna!

—Somni d’una alba, haurà perdut ben aviat
aquesta sang subtil que la va omplir d’esclat.
Fugaç també, l’amor veu perdre així la seva.

Però queda per sempre el perfum, que s’eleva
com el deix de l’encens en un temple oblidat...
Jo us dono aquesta rosa. ¿És això, amiga meva?

                                                                                           Xàtiva, 1937

Els catalans hem de fer un esforç per deixar de ser uns somiatruites. A Catalunya n'hi ha molts que es creuen ser genis simplement perquè els seus llibres no es venen; i el país és massa petit per tants genis. Si els llibres catalans no es venen, busquem-ne les causes on vulgueu, però no en donem la culpa al pobre poble, que entre tots hem desorientat i desenganyat tantíssim

Autor: Joan Sales i Vallès (Barcelona, 19 de novembre 1912 - 12 de novembre de 1983), escriptor i editor català.


Font: Carta a Xavier Benguerel, del 16 d'octubre de 1960. Vist a A Contravent.


Foto: Lletres.net.

Si l'hi donessin [el Nobel], tots estaríem molt contents i cantaríem: Aliron, aliron, és l'Espriu el 'campeón'

Autor: Joan Sales i Vallès (Barcelona, 19 de novembre 1912 - 12 de novembre de 1983), escriptor i editor català.


Font: Mercè Rodoreda - Joan Sales. Cartes completes (1960-1983). Club Editor, 2008, p. 294. Carta del 23 de setembre de 1968, des de Barcelona.


Foto: Lletres.net.



Context: No sé de ningú que a Barcelona s'hagi preocupat del llibre Conversaciones en Cataluña ni del tal Paniker, ni de ningú amb cara i ulls que es pensi que els catalans més importants són la Matute, en Romero i la Merceditas Salisachs.
Ningú que a Barcelona hagi pensat que el Nobel l'haurien de dar, o no dar, a l'Espriu. Si l'hi donessin, tots estaríem molt contents i cantaríem:

Aliron, aliron 

és l'Espriu el campeón

però el fet és que ens agafaria molt de sorpresa.

Un poble d’antimilitaristes és un ramat de moltons destinats a l’escorxador; qualsevol veí agressiu el domina i és un fet constant que són precisament aquests pobles, dominats pels altres, que els forneixen la «carn de canó» més dòcil, abundosa i barata

Autor: Joan Sales i Vallès (Barcelona, 19 de novembre 1912 - 12 de novembre de 1983), escriptor i  
editor català.

Font: Cartes a Màrius Torres. Seguides de 'Viatge d'un moribund'. Barcelona: Club Editor, 2007, p. 351. És una carta escrita des la Base 7a C. C. núm. 12, el divendres 28 de gener de 1938 datada l'1 d'agost de 1937. Es pot llegir a Lletres.net.

Context: Quan recordo que als començos d’aquesta immensa sarabanda, creient que calia fer-me d’un partit o altre vacil·lava entre el Socialista Unificat o Estat Català… ara no et sabria dir quin em fa més fàstic de tots dos. Potser Estat Català, perquè ha defraudat més encara les esperances que teníem dret a posar-hi ¿és que tot, començant pel nom, no el destinava a ser el gran partit nacionalista que les circumstàncies reclamaven a crits? Però es veu que el separatisme no és un nacionalisme sinó un regionalisme extremista; Estat Català s’hauria hagut d’oposar amb la darrera energia a la desaparició d’aquell Exèrcit de Catalunya que la força mateixa de les circumstàncies havia creat; hauria hagut de ser, en canvi, el més decidit partidari de la seva militarització total i no pas deixar la glòria de fer-se’n el campió al Partit Socialista Unificat, els únics, pel que es veu, que no es troben afligits d’aquell antimilitarisme tan estès entre els nostres compatricis i que tanta pena fa per tot el que significa de miopia provinciana i petit-burgesa. Un poble d’antimilitaristes és un ramat de moltons destinats a l’escorxador; qualsevol veí agressiu el domina i és un fet constant que són precisament aquests pobles, dominats pels altres, que els forneixen la «carn de canó» més dòcil, abundosa i barata. Però els del Partit Socialista Unificat, si bé comprenen la necessitat dels exèrcits a la moderna, no volen que Catalunya en tingui un d’autònom sota pretext que a la URSS només n’hi ha un per a tota la Unió i no pas per a cada república confederada; sempre els pitjors enemics de Catalunya hem de ser els catalans mateixos amb les nostres inèpcies, que ja ens vénen de segles si bé anem variant, segons les èpoques i seguint les modes, les carallades ideològiques amb què les vestim.

Que el món sigui tan bonic i nosaltres ens hi tombem d'esquena per fabricar-nos els nostres sòrdids inferns...

Autor: Joan Sales i Vallès (Barcelona, 19 de novembre 1912 - 12 de novembre de 1983), escriptor i editor català. 

Font: Incerta glòria (1956).

És amb vergonya que confesso no haver-me curat mai ni de la meva joventut ni de la meva guerra. ¡Les duc, les duré sempre a la sang com una infecció! Enyoro l'una i l'altra amb una recança tan culpable com invencible... aquella olor de joventut i de guerra, de boscos que cremen i d'herba xopa de pluja, aquella vida errant, aquelles nits sota les estrelles quan ens adormíem amb una pau tan estranya; tot és despreocupació en la incertitud, ¡incerta glòria del cor i de la guerra quan tenim vint anys i la guerra i el cor són nous i plens d'esperança!

Autor: Joan Sales i Vallès (Barcelona, 19 de novembre 1912 - 12 de novembre de 1983), escriptor i editor català. 



Font: Incerta glòria (1956).

Als jurats de certàmens literaris catalans, l'únic que els espanta és la realitat

Autor: Joan Sales i Vallès (Barcelona, 19 de novembre 1912 - 12 de novembre de 1983), escriptor i editor català.


Font: Mercè Rodoreda - Joan Sales. Cartes completes (1960-1983). Barcelona: Club Editor, 2008, p. 63. Carta del 23 d'octubre de 1961, des de Barcelona.


Foto: Lletres.net.

A Barcelona pots estossinar capellans i burgesos, incendiar esglésies, desenterrar mòmies i fins ballar-hi en ple carrer sense que ningú hi trobi res de particular; fins i tot pots fabricar calçotets o fideus. En canvi, si un ciutadà es plantifica un pa de barra al cap no se l’hi perdona per més que, fora d’això, sigui irreprotxable i estigui al corrent de totes les contribucions

Autor: Joan Sales i Vallès (Barcelona, 19 de novembre 1912 - 12 de novembre de 1983), escriptor i editor català. 


Font: Cartes a Màrius Torres. Seguides de 'Viatge d'un moribund'. Barcelona: Club Editor, 2007, p. 262. És una carta a Mercè Figures, des d'Esterqüel, datada l'1 d'agost de 1937. Es pot llegir a Lletres.net.


Context: Em parles, com en Màrius, de les ximpleries d’en Dalí i sobretot d’aquesta de donar conferències amb un pa de barra al cap. Miquel Àngel es passejava pels carrers de Roma amb una gallina lligada amb un cordill que el seguia com un be; en aquells temps feliços ningú no trobava res a objectar-hi. En els nostres no podria fer-ho; a Barcelona tothom ho trobaria xocantíssim i se’n sentiria a dir de totes. A Barcelona pots estossinar capellans i burgesos, incendiar esglésies, desenterrar mòmies i fins ballar-hi en ple carrer sense que ningú hi trobi res de particular; fins i tot pots fabricar calçotets o fideus. En canvi, si un ciutadà es plantifica un pa de barra al cap no se l’hi perdona per més que, fora d’això, sigui irreprotxable i estigui al corrent de totes les contribucions.

L'he collida a l'aurora —com un soldat obscur que, marxant dia i nit, té per tota fortuna l’esperança, els camins llunyans, el vi, l’atzur... I tens la fosca sang dels déus ¡o rosa bruna!

Autor: Joan Sales i Vallès (Barcelona, 19 de novembre 1912 - 12 de novembre de 1983), escriptor i editor català. 



Font: "La rosa de Xàtiva". A: Cartes a Màrius Torres. Seguides de 'Viatge d'un moribund'. Barcelona: Club Editor, 2007, p. 609.




Poema complet:

SECRETA —així un cilici dins l’ombra d’una túnica—
s’ha obert, tota sagnant, als peus d’un taronger.
L’he preferida als fruits il·lustres, perquè té
aquest perfum tan íntim i fort d’ànima única.

L’he collida a l’aurora —com un soldat obscur
que, marxant dia i nit, té per tota fortuna
l’esperança, els camins llunyans, el vi, l’atzur...
I tens la fosca sang dels déus ¡o rosa bruna!

—Somni d’una alba, haurà perdut ben aviat
aquesta sang subtil que la va omplir d’esclat.
Fugaç també, l’amor veu perdre així la seva.

Però queda per sempre el perfum, que s’eleva
com el deix de l’encens en un temple oblidat...
Jo us dono aquesta rosa. ¿És això, amiga meva?

                                                                                           Xàtiva, 1937

¿És que ho vam somiar, que en aquest país hi havia una 'Veu de Catalunya', una 'Publicitat', un 'Matí', un 'Mirador'? De vegades en efecte m’arriba a semblar com si tot allò que vam viure aquells anys no era més que un somni

Autor: Joan Sales i Vallès (Barcelona, 19 de novembre 1912 - 12 de novembre de 1983), escriptor i editor català.


Font: Mercè Rodoreda - Joan Sales. Cartes completes (1960-1983). Club Editor, 2008, p. 720. Vist a cal rèflex.


Foto: Lletres.net.

Era una novel·la d’atracadors barcelonins, en què quasi tot era diàleg per aquest estil: —¿Has copsat la testa de llur pare? —Nogensmenys, àdhuc l’esguard li relluïa. I pàgines i més pàgines en aquell estil de singlot: «Entrà. Encengué un llumí. Pipà la cigarreta. Es remogué en el seient. Laura el fità. Obrí la finestra. Sospirà. Féu un esternut»

Autor: Joan Sales i Vallès (Barcelona, 19 de novembre 1912 - 12 de novembre de 1983), escriptor i editor català.

Context: L’Estanislau Torres és, tal com endevineu, un mediocre ressentit; [...] És autor d’unes llaunes immenses; ens en volia encolomar una al CLUB [DELS NOVEL·LISTES], que li vam refusar molt amablement. Era una novel·la d’atracadors barcelonins, en què quasi tot era diàleg per aquest estil:
—¿Has copsat la testa de llur pare?
—Nogensmenys, àdhuc l’esguard li relluïa.
I pàgines i més pàgines en aquell estil de singlot: «Entrà. Encengué un llumí. Pipà la cigarreta. Es remogué en el seient. Laura el fità. Obrí la finestra. Sospirà. Féu un esternut». Es pensen que això és estil viu, quan al pobre lector no li fa més que l’efecte que li martellegen el cervell.


Font: Mercè Rodoreda - Joan Sales. Cartes completes (1960-1983). Club Editor, 2008, p. 240-241. Vist a cal rèflex.


Foto: Lletres.net.

'La plaça del diamant' és una obra reeixidíssima d’una literatura plenament madura, en una llengua plenament vigent, totalment «natural». Formidable! Per ara, tothom comparteix el meu parer –cosa que em fa contentíssim. En Joan Oliver també està tot engrescat, En Benguerel ni cal dir. L’Oliver em deia: «I no li van donar el Sant Jordi? És monstruós!» És exactament monstruós

Autor: Joan Sales i Vallès (Barcelona, 19 de novembre 1912 - 12 de novembre de 1983), escriptor i editor català. 


Font: Mercè Rodoreda - Joan Sales. Cartes completes (1960-1983). Club Editor, 2008, p.107-108. Vist a cal rèflex.
 

Nota: El mes passat va sortir al mercat a Londres In Diamond Square, la segona traducció de l'obra al Regne Unit i la tercera a l'anglès.

Són molt diferents de les pageses del Principat i de les «llauraores» del País Valencià i qui sap si és aquí que rau el secret del fracàs de la Corona d’Aragó

Autor: Joan Sales i Vallès (Barcelona, 19 de novembre 1912 - 12 de novembre de 1983), escriptor i editor català.  


Context: M’avorreixo: vet-ho aquí. Voldria ocupar-me en alguna cosa però ¿quina? Només n’hi ha una de possible en un cul de món com aquest i és passejar, però no trobo cap company capaç de caminar més enllà d’un quart.  ¿Oi que sembla estrany en un batalló d’infanteria? Són xicots magnífics, sans i robustos, però incrustats a les faldilles com una mala cosa; no hi ha qui els arrenqui del poble. Haig de voltar tot sol a risc que em prenguin per un maniàtic i a mi no m’agrada ser diferent dels altres; més ben dit, no m’agrada semblar-ho. Em pregunto per què els ha de semblar una estranyesa que m’estimi més voltar per boscos i rius, per muntanyes i ermites —el país és molt bonic—, que no pas entretenir-me en llargues i insulses converses amb unes mosses de poble brutes i ignorants. Ho són, sí, i no vull amagar-t’ho per més que em requi mancar a la galanteria; són molt diferents de les pageses del Principat i de les «llauraores» del País Valencià i qui sap si és aquí que rau el secret del fracàs de la Corona d’Aragó.
Haig de voltar, doncs, solot i em fa pena perquè en el fons sóc molt sociable; m’agrada tenir al costat algú amb qui compartir sentiments i idees. La solitud, tan desitjable a certs moments, si dura massa em cau a sobre.


Font: Cartes a Màrius Torres. Barcelona: Club Editor, 2007, p. 246-247. Carta a Mercè Figueres del 4 de juliol de 1937, des d'"Esterqüel" (Estercuel, Terol). Es pot llegir a Lletres.net.

La felicitat no es troba pas en les coses, sinó en l’amor; i l’esperit de riquesa neix del buit, que tractem d’omplir amb coses a falta d’amor

Nota: Em pensava que això del Dia internacional de la felicitat era broma.

Autor: Joan Sales i Vallès (Barcelona, 19 de novembre 1912 - 12 de novembre de 1983), escriptor i editor català. 

Font: Incerta glòria (1956). Vist a El tronc i les cendres.

Si en comptes d’enviar el nostre excés de població a Sardenya, a Sicília —¡i a Grècia!— i modernament a Algèria o a Amèrica, l’haguéssim abocat en aquests deserts (quatre habitants per quilòmetre quadrat no són res ¡i Monegrillo és un racó habitat del desert!), que hauríem pogut transformar com s’ha fet a la plana d’Urgell, Catalunya hauria tingut molta més força

Autor: Joan Sales i Vallès (Barcelona, 19 de novembre 1912 - 12 de novembre de 1983), escriptor i editor català.  

Context: Mirant la gran plana dels Monegres des d’alguna altura de la Sierra de Alcubierre, algun cop m’ha vingut al pensament que potser tots els mals ens vénen de l’aversió que els nostres pagesos sentien per aquests grans erms; aversió fàcil de comprendre. Si en comptes d’enviar el nostre excés de població a Sardenya, a Sicília —¡i a Grècia!— i modernament a Algèria o a Amèrica, l’haguéssim abocat en aquests deserts (quatre habitants per quilòmetre quadrat no són res ¡i Monegrillo és un racó habitat del desert!), que hauríem pogut transformar com s’ha fet a la plana d’Urgell, Catalunya hauria tingut molta més força perquè hauria comptat amb una base territorial molt més extensa i defensable. Ara seria de nou una gran ocasió; però ¿qui pensa en aquestes coses a Barcelona? Estan massa ocupats a redimir tot l’univers i especialment els barbers i les prostitutes.


Font: Cartes a Màrius Torres. Barcelona: Club Editor, 2007, p. 221-222. Carta a Mercè Figueres del 18 de maig de 1937, des de Monegrillo. Es pot llegir a Lletres.net.

Ells van amb la bandera de la seva pàtria —la nostra— i nosaltres amb una d'universal («mi patria es el mundo, mi familia la humanidad»), però tota família està més disposada a rebre amb afecte el membre d'una altra família que no pas un esgarriacries que les voldria suprimir totes. Deu ser per això que els «universalistes» són tan mal rebuts arreu de l'univers

Autor: Joan Sales i Vallès (Barcelona, 19 de novembre 1912 - 12 de novembre de 1983), escriptor i editor català.  

Font: Cartes a Màrius Torres. Barcelona: Club Editor, 2007, p. 162. Carta a Mercè Figueres del 17 de febrer de 1937, des de Madrid.

Si jo fos dictador, prohibiria la loteria i els premis literaris

Nota: Jo també. De fet, ahir vaig fer aquesta piulada amb motiu del premi Ramon Llull 2013: "Somio una Catalunya independent on no hi hagi premis literaris (altrament coneguts com 'premis de les editorials')." 


Autor: Joan Sales i Vallès (Barcelona, 19 de novembre 1912 - 12 de novembre de 1983), escriptor i editor català. 


Font: Mercè Rodoreda - Joan Sales. Cartes completes (1960-1983). Club Editor, 2008. Vista al Twitter del Sales.

L’home, sorprès, s’adona un bon matí/ que enyora la presó, l’exili, la trinxera,/ el camp que amb més suors i angúnies va cavar;/ i que dels seus amors el que més persevera/ és el que més el va fer plorar

Autor: Joan Sales i Vallès (Barcelona, 19 de novembre 1912 - 12 de novembre de 1983), escriptor i editor català. 


Poema complet
El plaer no deixa record.
Només són dolços en el cor,
després que els anys lleugers han fet folla carrera,
els instants que ens van fer sofrir.
L’home, sorprès, s’adona un bon matí
que enyora la presó, l’exili, la trinxera,
el camp que amb més suors i angúnies va cavar;
i que dels seus amors solament persevera
el que més el va fer plorar.

(Coyoacan, 1947)


Font: "Edat madura". A: Cartes a Màrius Torres (Seguides de 'Viatge d'un moribund'). Barcelona: Club Editor, 2007, p. 652.

¡Quantes discussions havíem tingut abans de decidir quina bandera hissaríem! Els uns volien la negra, altres la roja, altres la roja i negra, altres la republicana (amb la particularitat que, en aquell temps, ningú no sabia com era la bandera republicana); és curiós que la idea més simple, hissar la bandera catalana –que era la que tots coneixíem i que ens representava a tots–, no ens va passar ni un sol moment per la imaginació

Autor: Joan Sales i Vallès (Barcelona, 19 de novembre 1912 - 12 de novembre de 1983), escriptor i editor català. 

 


Context: —Que consti que la meva tia no té res d'espanyolera tot al contrari, sempre ha tingut més aviat una flaca per Don Carles i la Santa Tradició. Però ¿et penses que he vingut expressament a parlar-te de la tieta? Posats a parlar d'aquells temps, els temps de la Dictadura, ¡ podríem. evocar tants records! És aleshores, durant la Dictadura que tu i jo ens vam conèixer, ja cap a les acaballes del batxillerat. Recordaràs que era el 1929 quan vam començar junts la carrera. I corria el desembre de 1930, si no em falla la memòria, quan vam armar aquella formidable saragata, ¿te'n recordes? La Trini venia amb nosaltres; tu feia poc que la coneixies, ens vam enfilar per la teulada de la Universitat a hissar aquella bandera, la bandera republicana federal. ¡Quantes discussions havíem tingut abans de decidir quina bandera hissaríem! Els uns volien la negra, altres la roja, altres la roja i negra, altres la republicana (amb la particularitat que, en aquell temps, ningú no sabia com era la bandera republicana); és curiós que la idea més simple, hissar la bandera catalana -que era la que tots coneixíem i que ens representava a tots-, no ens va passar ni un sol moment per la imaginació.

Font: Incerta glòria (1956). Imatge vista al Twitter de l'Oriol Jara i context a Lletres.net.

Si no donem grandesa al nostre nacionalisme, no entusiasmarà les multituds; si la renaixença no havia de ser total, potser més hauria valgut no iniciar-la

Autor: Joan Sales i Vallès (Barcelona, 19 de novembre 1912 - 12 de novembre de 1983), escriptor i editor català. 



Font: Cartes a Màrius Torres. Barcelona: Club Editor, 2007. Carta del 1937. Vista a l'article "Grandesa i esperança", de Quim Torra (13/12/2012).