Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris espanyol. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris espanyol. Mostrar tots els missatges

dilluns, 11 de novembre del 2013

Si un dia assolim realment la unitat voldrà dir que els espanyols ens han tornat a tancar al soterrani


Autor: Enric Vila (Barcelona, 1972), historiador, escriptor i periodista català.


Font: "La unitat", article publicat a El Singular Digital (11/11/2013).


Context: Ja sé que molta gent demana la unitat de bona fe però apel·lar als instints amb arguments ideològics a mi em sembla contraproduent i hipòcrita. Gaziel, per exemple, va proposar al president Companys sacrficar-ho tot a la unitat dels catalans, però ell no va sacrificar ni va arriscar res per ajudar a assolir-la. Només quan -per un error de càlcul- ja no va tenir res a perdre va començar a dir què pensava d'alguns temes importants, es va posar a escriure en el seu idioma i es va situar inequívocament en el seu bàndol. Un pot apel·lar a la unitat per fer discursos èpics, o per espolsar-se les responsabilitats de sobre, però val més que tothom tingui ben clar que si un dia assolim realment la unitat voldrà dir que els espanyols ens han tornat a tancar al soterrani. Llavors tornarem a tenir un sol escriptor, un sol poeta, un sol polític i un sol article per escriure. I alguns dels que ara s'obsessionen amb la unitat trobaran que la monotonia del país els engavanya.




dimecres, 9 d’octubre del 2013

Alguns espanyols sempre han reivindicat la generació dels Marsé i companyia no pas perquè els interessi la seva literatura, de la qual no tenen la més puta idea, sinó perquè els fa salivar el retorn a la seva Barcelona espanyolitzada



Autor: Bernat Dedéu (Barcelona, 1979), filòsof, músic i periodista.


Font: De l'article "Premis Nacionals de Cultura" (El Punt Avui, 09/07/2013).


Article complet: Els Premis Nacionals de Cultura 2013 ja tenien el titular prefabricat: per primera vegada, un autor català que escriu en espanyol –Eduardo Mendoza– rebia un guardó per la seva obra literària. Es complia així la promesa del Marquès de Carulla i Duarte de posar fi a la (segons sa altesa) incomprensible absència de la llengua espanyola dins l'Olimp de l'imaginari català. Però el més simptomàtic del tema és que la majoria de titulars que han ressaltat l'afer Mendoza, ja fos a favor o en contra, obviaven que altres dels guardonats –com el filòsof Josep Ramoneda o l'oceanògrafa Josefina Castellví– també han ordit la seva tasca investigadora majoritàriament en espanyol. Si la tria de llengua és polèmica o notícia sobta que la literatura sigui motiu de discussió en tant que sedàs de símptomes polítics, però que no apliquem el mateix estatut a l'oceanografia o a l'amor al saber. Aquesta és la mostra perfecta d'un autocolonialisme ben propi dels catalans: pensar que la nostra llengua és un factor d'identitat en literatura, però que no compta ni un gram en el pensament o en la ciència. Una idea fatalment errònia que es pot escapçar de soca-rel llegint una sola pàgina de Trueta o Pujols. Però aquí el problema no és la llengua sinó l'imaginari que hi associem. Alguns espanyols sempre han reivindicat la generació dels Marsé i companyia no pas perquè els interessi la seva literatura, de la qual no tenen la més puta idea, sinó perquè els fa salivar el retorn a la seva Barcelona espanyolitzada. Si us hi fixeu, els seus apologetes mai no parlen d'autors catalans en espanyol com ara Javier Calvo o Robert Joan-Cantavella: a banda de no llegir-los, no els citen perquè el seu imaginari no es pot emprar com a arma contra el catalanisme. Igualment, hi ha un sobiranisme que es resisteix a citar Xènius o Estelrich perquè aquests colossos desfilen el seu pensament de botigueta, mancat de virtut i d'imperi. Per tant, deixem-nos de la conyeta sobre quina llengua tria cadascú i parlem dels imaginaris que representa una obra. Així podrem posar més llum en aquests premis.




divendres, 24 de maig del 2013

No sóc nacionalista, els nacionalistes són Wert o Rajoy, que calla. Sóc català, senyors, el meu pare és de Zamora, la meva mare de Granada. No m'alegraré ni em repartiré quan arribi la independència. Sóc català, votaré per aquesta independència, i espero que algun dia puguem ser bons veïns, al cap i a la fi sóc professor de castellà, aquesta llengua que altres anomenen espanyol



Autor: Francisco Javier Cubero Egea (Badalona, 1960). Llicenciat en Filologia Hispànica per la Universitat de Barcelona i tècnic especialista en Arts Gràfiques, actualment desenvolupa la seva tasca docent en el programa de Graduat Superior de Disseny de l’Escola Elisava, centre adscrit a la Universitat Pompeu Fabra, i al Col·legi Santa Teresa de Lisieux de Barcelona, on és professor de llengua i literatura. Autor de diversos llibres inèdits de poesia, poemes seus han aparegut en diverses revistes espanyoles i d’altres països com Argentina, Colòmbia, Mèxic o Perú. Ha publicat El corazón de limo (Barcelona: Paralelo Sur Ediciones, 2007). És el creador i editor del portal d’Internet eldigoras.com i director de la revista de literatura Paralelo Sur, publicació semestral en paper editada a Barcelona.

Font: "'Españolizar' o el pecat de ser català". Vist al bloc A peu.

Text complet: 

Haber nacido en 1960 me proporciona una cantidad considerable de recuerdos, entre ellos el de un niño de 6 años que cada mañana, en el patio del colegio, cantaba el “Cara al sol” con el brazo en alto, como si fuera un juego, mientras una bandera, roja y gualda, ascendía por el mástil.

De aquella época es también una fotografía de escolar dócil posando ante un decorado de libros, con un ventanal de cipreses pintados al filo de un arroyo, un busto de Cervantes y un mapa político de España. Una fotografía en blanco y negro coloreada con anilinas tristes ya, de tiempo y de experiencia.
Quien supo de materias obligadas, como una Religión centrada en el pecado y en la culpa o aquella denominada Formación del espíritu nacional guiada por el odio y por el miedo para cultivar un nacionalismo español de hoja perenne, oye ahora mensajes parecidos, bajo la misma bandera que esconde el águila aunque esté claro que mantiene las garras afiladas.

Así el país, aquel país tan impuesto como ficticio, vuelve hacia el blanco y negro maquillado de anilina, de la mano de un ministro de Educación apellidado Wert: «Sí, nuestro interés es españolizar a los alumnos catalanes».

Fui un alumno catalán curiosamente españolizado. Mi madre, nacida en Granada, contrajo matrimonio con mi padre, nacido en Zamora, y algún tiempo después nacía yo en la ciudad de Badalona. El catalán estaba perseguido por el nacionalismo español gobernante, la escuela era en castellano, la ideología venía de la mano de aquellas enciclopedias Álvarez que, sin embargo, recuerdo con afecto. El tiempo tuvo que llevarse la mitad de mentira, de imposición y de odio que contenían ciertas enseñanzas. Algo debió ayudar tener buenos maestros que no eran catalanes, una madre cariñosa e inteligente que les pedía a los vecinos que nos hablasen catalán a mi hermano y a mí, o un abuelo andaluz tan republicano como honesto.
Pero los vecinos que eran catalanes nos hablaban en castellano, ¿quién sabe cuánto de cortesía y cuánto de miedo podía haber en aquella buena gente cuyo pecado principal consistía en ser catalanes y hablar catalán en Catalunya? ¿A alguien se le ocurre que se le pueda prohibir hablar su lengua a un castellano en Castilla? Ahora parece que la memoria es frágil, aquí no sólo se persiguió al republicano, también se persiguió al catalán sólo por serlo, algunos se olvidaron pronto o se inventaron otra historia.
Crecí en un país cuyo interés era españolizar a los niños catalanes. Aunque yo no hablaba catalán tuve que acostumbrarme a ser “polaco” y decidí aprovechar, a los veinte años, el Servicio militar obligatorio que me llevó a Sevilla para empezar a hablar un catalán titubeante con aquellos catalanes que no me conocían. Así, cuando volví, empecé a construir mi segunda lengua, el catalán, a pesar de un franquismo que pensábamos muerto, a pesar de una educación españolizante, a pesar de quienes nos llamaban polacos, como si fuera una broma, como si no se destilase en el apelativo ese odio ancestral de “lo español” hacia lo diferente, ese afán de imposición y tabla rasa.

Empecé a hablar catalán por voluntad propia y por convencimiento de que esa lengua debía ser tan mía como la otra, por vivir en una tierra integradora a la que durante mucho tiempo se le ha negado su esencia de nación. Y eso nada tenía en contra de España, de una España ideal que siempre ha sido bombardeada desde la Meseta y desde sus aledaños. De una España que fuera tan integradora como Catalunya, que estuviera orgullosa de una diversidad real. Una España que hoy ya parece imposible.
Pareció un proyecto viable en la mal llamada Transición, donde hubo ejemplos de diálogo y donde las concesiones a la presión de la oligarquía franquista y de un ejército contaminado dieron a luz una Constitución pactada que, a pesar de todo, podía suponer un marco de convivencia. La politización de los tribunales acabó con ese sueño y un Tribunal constitucional manipulado y disminuido en número demostró que lo votado en un parlamento y refrendado por la mayoría de una población podía ser deshecho por un puñado de magistrados. ¿Democracia?

El 11 de septiembre de 2012 salió a la calle un pueblo cansado de tres siglos de incomprensión, cansado de la continua involución de la política española, cansado de la corrupción de la casta política, cansado de la gestión de la crisis financiera. No es el dinero lo que mueve las banderas independentistas, es la dignidad que un día y otro pisotea esa Castilla antigua que se llama España.
Y la respuesta es el insulto y vuelve a ser el miedo. La respuesta es seguir intentando arrinconar la lengua hermana en ese cainismo miserable que lastra la historia de lo que pudo ser España y hoy no es más que el Estado español. Ahora nos dicen que no somos soberanos, que no podemos decidir nuestro futuro, ni los catalanes de padres catalanes, ni los catalanes de padres castellanos, extremeños, andaluces… Esto es la democracia española, escrito en castellano, con el dolor de quien creyó en una democracia verdadera y hoy se pregunta a qué espera el 15M, a qué esperan los verdaderos demócratas para salir a denunciar en la calle el regreso del odio, de la intransigencia, de la uniformidad.
Soy profesor de castellano en Barcelona, mis alumnos hablan dos lenguas con el mismo orgullo, el castellano con un dominio similar o mejor que el de la mayoría de los niños de Castilla. En mis clases de castellano no hay ideología, hay reflexión. Hay lengua, una lengua castellana hermosa y rica, con una tradición literaria que está muy por encima de la política cicatera de estos tiempos. Mis alumnos no necesitan que venga nadie a españolizarlos, quieren crecer libres y ser demócratas y que se les acepte porque son personas y no porque puedan ser votantes. Son catalanes en un sistema educativo integrador, donde la lengua vehicular es el catalán, la lengua propia de Catalunya. Esa Catalunya que pudo ser nación española y que tendrá que ser nación europea, lo que siempre ha sido; pero de la mano de un independentismo gestado fuera de Catalunya por los intolerantes.

¡Qué lástima que en el resto de España haya tan poca empatía, tan poca capacidad de entender lo diferente!

Mañana es 12 de octubre, no voy a celebrar vuestra incomprensión. Ser catalán era, para muchos catalanes, la única manera de ser español; ahora será la única forma que tiene un catalán de ser europeo.

No soy nacionalista, los nacionalistas son Wert o Rajoy, el que calla. Soy catalán, señores, mi padre es de Zamora, mi madre de Granada. No voy a alegrarme ni voy a repartirme cuando llegue la independencia. Soy catalán, votaré por esa independencia,  y espero que algún día podamos ser buenos vecinos, al fin y al cabo soy profesor de castellano, esa lengua que otros llaman español.


dilluns, 6 de maig del 2013

Per mi, encara que no sigui tan periodístic, resulta igual de nociu que es compari Mas amb Hitler com que es nomeni Pujol espanyol de l'any. En el fons només són dues cares de la mateixa relació de dominació que hem permès durant tants anys. No sé de què ens escandalitzem ara, ni on volem arribar amb aquests atacs de dignitat. Deu ser que ens en queda poqueta


Autor: Enric Vila (Barcelona, 1972), historiador, escriptor i periodista català.


Font: "Mucha policía", article publicat a El Singular Digital (05/05/2013).


Context:

Em sembla que l'escriptor de Palafrugell veia molt clar que un atac sense solta ni volta és tan perillós com un elogi desmesurat. La llibertat comença per la capacitat de pensar al marge de les trampes emocionals que et paren amics i enemics per controlar-te. Per mi, encara que no sigui tan periodístic, resulta igual de nociu que es compari Mas amb Hitler com que es nomeni Pujol espanyol del año. En el fons només són dues cares de la mateixa relació de dominació que hem permès durant tants anys. No sé de què ens escandalitzem ara, ni on volem arribar amb aquests atacs de dignitat. Deu ser que ens en queda poqueta.





dijous, 18 d’abril del 2013

Els catalans són o no són espanyols? Són els nostres colons o són els nostres esclaus? Sapiguem el que són. Doneu el lenitiu o la mort, però que cessi l'agonia


Autor: Joan Prim i Prats (Reus, 6 de desembre de 1814 - Madrid, 1870), militar i polític.


Font: Discurs al Congrés dels Diputats espanyol. Diario de sesiones del Congreso de los Diputados, 27 de novembre de 1851, pàg. 1.765. Vist al Twitter del Jordi Llob.


Foto: © Fototeca.cat.


Context:

Ciento cuarenta y tres son los catalanes arcabuceados como perros, sin sentencia legal, sin formación de causa siquiera, sin haberles dado tiempo para despedirse de sus familias. (...) Pero también son muchos centenares los que juzgados por la misma legislación han sido conducidos, unos a Filipinas, otros a Islas Canarias, otros a provincias del interior.

Cataluña pide que gobernéis con justicia, que gobernéis con seguridad, que no saquéis al pueblo más dinero que el que pueden dar buenamente según el estado de su riqueza, para que no veamos infelices labradores abandonar sus tierras, infelices artesanos cierran sus tiendas por no poder pagar lo que pedís.

Los catalanes, ¿Son o no son españoles? Son nuestros colonos o son nuestros esclavos? Sepamos lo que son. Dad el lenitivo o la muerte, pero que cese la agonía.

El horizonte amenaza grandes tempestades; es muy posible que antes de mucho se abra una lucha de gigantes; dos banderas flotaran por los aires; cada una tendrá sus partidarios, y para entonces es preciso que los catalanes sepa a cual de las dos habrán de prestar su brazo robusto.

¿Son los catalanes españoles? Pues devolvedles las garantías que les habéis arrebatado, garantías que son suyas, que tienen derecho a usar de ellas, porque las han conquistado con su sangre. Igualadlos a los otros españoles.

Si no los queréis como españoles, levantad de ahí vuestros reales; dejadlos que para nada os necesitan.

Pero, si siendo españoles los queréis esclavos; si queréis continuar la política de Felipe V, de ominosa memoria, sea en buena hora, y sea por completo: amarradles a la mesa la cuchilla como lo hizo aquel rey, encerradlos en un círculo de bronce; y si eso no es bastante, sea Catalunya talada y destruida y sembrada de sal como la ciudad maldita; porque así, y sólo así, doblegaréis nuestra cerviz; porque así, solamente así, venceréis nuestra altivez; así y solamente así domaréis nuestra fiereza.



dilluns, 11 de març del 2013

dimecres, 5 de desembre del 2012

Cal castellanitzar Catalunya... Cal pensar en espanyol, parlar espanyol i portar-se com a espanyol, i això de bon grat o per força. El soldat i el mariner català han d'anar a servir en altres regions d'Espanya per freqüentar un altre tracte i adquirir altres hàbits i costums. De brusc, insubordinat, groller i bast com és en general el català, es tornarà amable, transigent amb les idees dels altres i educat





Autor: Revista Ejército y Armada, 1906.

Context: Hay que castellanizar a Cataluña... Hay que pensar en español, hablar en español y conducirse como español, y esto de grado o por fuerza. El soldado y el marinero catalán deben ir a servir a otras regiones de España para frecuentar otro trato y adquirir otros hábitos y costumbres. De brusco, insubordinado, soez y grosero como es en general el catalán se volverá amable, transigente con las ideas de los demás y educado. El día 1º de febrero no debe haber un solo soldado en la región catalana siendo substituidos por los de las demás provincias españolas, llevando allí la mayor guarnición posible y manteniendo el estado de guerra".

Font: Vista aquí.



divendres, 8 de juny del 2012

Ja fa massa temps que alguns senyors monopolitzen la marca Barcelona només perquè parlen espanyol i tracten de pagesos els barcelonins que conserven la consciència nacional

Autor: Enric Vila (Barcelona, 1972), historiador, escriptor i periodista català.

Citació més llarga: El cosmopolitisme és un invent per fer prosperar els països a través de les ciutats. Si vols parlar idiomes o conèixer gent, viatja o apunta't a una acadèmia. Una ciutat és un negoci col·lectiu, i ja fa massa temps que alguns senyors monopolitzen la marca Barcelona només perquè parlen espanyol i tracten de pagesos els barcelonins que conserven la consciència nacional.

Font: "Provincians", article publicat al web de la Fundació Catalunya Oberta (05/06/2012).