Crec en la mort del futur, en l'esgotament del temps, en la nostra recerca d'un temps nou, en els somriures de les cambreres de les autopistes i dels ulls cansats dels controladors aeris en aeroports fora de temporada

Nota: Avui fa 83 anys que va néixer l'autor.

Autor: James Graham Ballard (Xangai, 15 de novembre de 1930 - Londres, 19 d'abril del 2009), escriptor anglès.

Font: What I believe (1984). En castellà: En qué creo. Traducció de Claudia Kozak, extreta de la revista Artefacto. En català, a Cibernauta Joan.

Va veure el somriure. Somriure cínic, immoral, de qui es divertia. El somriure no havia canviat, contra ell res no havien pogut els especialistes de la funerària. També ella, la Vanda, es va oblidar de comanar-los-ho, de demanar una expressió més al cas, més d’acord amb la solemnitat de la mort

Autor: Jorge Amado (Jorge Leal Amado de Faria) (10 d'agost de 1912 - 6 d'agost de 2001), escriptor brasiler.


Font: La mort i la mort d’en Quincas Bram d’Aigua. Lapislàtzuli, 2012. ISBN: 978-84-939080-5-8. Traducció: Gabriel de la S. T. Sampol. Vist a Tinta xinesa.



Nota de l'editorial: Jorge Amado és els seus personatges, és totes les emocions i passions que els inunden, és els carrerons obacs i les platges obertes, la rampa dels velers i el mercat; Jorge Amado és a les boques que xuclen les ampolles de canya, a la partida improvisada de la fira d’Água de Meninos i a l’escalfor de les tavernes i els bordells; Jorge Amado és la lluna immensa bahiana, és la barca amarrada a l’arena blanca i el paladar aiguardentós que assaboreix la peixada nocturna que sovint preparen els vells mariners.


Context: Va veure el somriure. Somriure cínic, immoral, de qui es divertia. El somriure no havia canviat, contra ell res no havien pogut els especialistes de la funerària. També ella, la Vanda, es va oblidar de comanar-los-ho, de demanar una expressió més al cas, més d’acord amb la solemnitat de la mort. Continuava aquell somriure d’en Quincas Bram d’Aigua i, enfront d’aquell somriure de befa i goig, què podien fer-hi unes sabates noves -noves de trinca, mentre que el pobre Leonardo havia de fer posar, per segona vegada, mitja sola a les seves-, què podien fer-hi la roba negra, la camisa blanquíssima, la barba afaitada, els cabells amb fixador, les mans posades en oració? Perquè en Quincas es reia de tot allò, una rialla que anava creixent, eixamplant-se, que aviat ressonava dins aquella soll immunda. Reia amb els llavis i amb els ulls, uns ulls que miraven el caramull de roba bruta i sargida, oblidada en un racó pels homes de la funerària. El somriure d’en Quincas Bram d’Aigua.

Els llavis d’en Quim esbotzaren un petit somriure

Autor: Anònim.

Font: Me l'ha fet arribar un corrector que també arxiva perles (o piquiponades).

Zum Blauen AffenEm van explicar que, quan tenia divuit anys, va marxar a París per esdevenir un gran delinqüent o, si no ho aconseguia, en escriptor.Si el propietari d'un establiment al qual vas amb freqüència esbossa sobtadament un somriure al veure't és que es s'ha assabentat alguna cosa sobre tu, o algú li ha previngut en el teu contra.Parla irònicament sense somriure. Somriu sense parlar

Autor: Walter Serner (Karlsbad, Txèquia, 15 de gener de 1889 - Riga, Letònia, 23 d'agost de 1942), escriptor alemany.


Font: Manual para embaucadores (o para aquellos que pretendan serlo). Santander: El Desvelo Ediciones, 2011. Traducció: Luisa Guitiérrez Ruiz. Aquesta citació és anterior a la publicació del llibre en castellà, la va traduir Hernán D. Caro per a la revista El Malpensante, núm. 77, març-abril del 2007.


Equivalent: Habla irónicamente sin sonreír. Sonríe sin hablar.  [ES]


Nota: Segons l'editorial, Walter Serner és "el padre del Movimiento Dadá. Esta es una obra de capital importancia para entender la vanguardia del primer cuarto del siglo XX, una obra polémica, dentro y fuera del Movimiento, que guarda, casi un siglo después, toda su frescura. Divertida, provocadora, de gran belleza, el libro son realmente dos: el Manifiesta Dadá propiamente dicho y el Manual de Embaucadores en el que Serner expresa en 591 aforismos una visión del arte y la sociedad cargada de ironía y lucidez y que aún se sostiene."

Tot el miracle en la gràcia es tanca del teu somriure. I ell serà per sempre el cant, el vers, la rosa.

Autora: Rosa Leveroni i Valls (Barcelona, 1 d'abril de 1910 - Cadaqués, 4 d'agost de 1985), poetessa. 

Poema com déu mana:

Tot el miracle
en la gràcia es tanca
del teu somriure.
I ell serà per sempre
el cant, el vers, la rosa.

Font: "Records de París". A: Presència i record (1952). Obra poètica completa. Girona: CCG, 2010. Vist a Mallorcaweb.

Aleshores ella venia, sempre olorosa, benigna, amb les flors, i tancava fora, lluny, la sofrença del pobre drac, i deia molt suaument els nostres petits noms, i ens somreia

Autor: Salvador Espriu i Castelló (Santa Coloma de Farners, 10 de juliol de 1913 - Barcelona, 22 de febrer de 1985), escriptor català.


Font: "Les roses recordades". A: El caminant i el mur («Les ombres, el riu, el somni perdut», IV). Edició filològica de Rosa M. Delor (Edicions 62, 1989), que anomena al peu referències biogràfiques i literàries (Dante, Rilke). Vist a Darabuc.cat.


Poema complet: 

Recordes com ens duien
aquelles mans les roses
de sant Jordi, la vella
claror d'abril? Plovia
a poc a poc. Nosaltres,
amb gran tedi, darrera
la finestra, miràvem,
potser malalts, la vida
del carrer. Aleshores
ella venia, sempre
olorosa, benigna,
amb les flors, i tancava
fora, lluny, la sofrença
del pobre drac, i deia
molt suaument els nostres
petits noms, i ens somreia.

He estat un temps sense pensar somriures que no tornaran, he estat un temps sense parlar

Autor: Obrint Pas (4 de novembre de 1993), grup de música valencià.

Font: "No tingues por (A la memòria de Guillem Agulló)", del disc Obrint Pas (20009. 

Cancó completa:

Ja no puc veure més enllà dels teus ulls que m'estan mirant,

quants cops hem hagut de callar.

He estat un temps sense pensar somriures que no tornaran,

he estat un temps sense parlar.

No estàs sol, no tingues por,

Ja ningú embrutarà el teu cos.

No estàs sol, no tingues por,

ja ningú destruirà el teu cor.

Ja no puc veure més enllà dels teus ulls que m'estan mirant,

quants cops hem hagut de callar.

He estat un temps sense pensar somriures que no tornaran,

he estat un temps sense parlar.

No estàs sol, no tingues por,

Ja ningú embrutarà el teu cos.

No estàs sol, no tingues por,

ja ningú destruirà el teu cor.

Si l'haguéreu vist plorar

mai no l'hauríeu oblidat,

com jo que sempre el duc

dins el meu cap.

La gent es pregunta

com sóc capaç d'odiar,

si l'haguéreu vist plorar

mai no l'hauríeu oblidat.

Oblidat, oblidat, oblidat.

No estàs sol, no tingues por,

Ja ningú embrutarà el teu cos.

No estàs sol, no tingues por,

ja ningú destruirà el teu cor.

Sempre anirem obrint pas...

Sempre anirem obrint pas...

Sempre anirem obrint pas...

Sempre anirem obrint pas...

No estàs sol, no tingues por,

Ja ningú embrutarà el teu cos.

No estàs sol, no tingues por,

ja ningú destruirà el teu cor.

Cap agressió sense resposta...

Cap agressió sense resposta...

Cap agressió sense resposta...

Cap agressió sense resposta...

Sempre anirem obrint pas...

Sempre anirem obrint pas...

Sempre anirem obrint pas...

Sempre anirem obrint pas...

Enduts d'un ritme fàcil i profund també els nostres compassos voldrien, un a un, volar i somriure. També la nostra llei és una gràcia ardent, ala d'un ordre en moviment, ràpida, lliure... Potser la nostra vida sigui un mal instrument, però és música, viure!

Nota: No us perdeu aquest poema cantat. Aquí. Vist al Twitter del Francesc Canosa.



Autor del poema i font: Màrius Torres i Perenya (Lleida, 30 d'agost de 1910 - Sant Quirze Safaja, 29 de desembre de 1942), poeta català. "Mozart", poema inclòs a Poesies. A cura de Joan Sales. Coyoacan: Quaderns de l’Exili, 1947.

Autora de la cançó i font: Meritxell Gené, cantautora i artista catalana. "Mozart", cançó del disc Així t'escau la melangia (Khlamor, 2013), en homenatge a Màrius Torres


Foto: Del seu web.


Poema com déu mana:

     Enduts d'un ritme fàcil i profund
també els nostres compassos voldrien, un a un,
          volar i somriure.
També la nostra llei és una gràcia ardent,
     ala d'un ordre en moviment,
          ràpida, lliure...
Potser la nostra vida sigui un mal instrument,
     però és música, viure!

                 Gener, 1941

Escoltar i somriure, això deu ser la civilitat

Autor: Josep Maria Espinàs i Massip (Barcelona, 7 de març de 1927), escriptor català.

Font: I la festa segueix. Barcelona: Edicions La Campana, 2009. Vist a l'article "Viure no cansa", de Xavier Pla (AVUI, 28/01/2010).

Quan em parlen dels Interessos Superiors de la Humanitat, no comprenc de què em parlen. Però m'agrada el filet de cabirol i el borgonya vell. I sé que adorable que pot ser la poesia, la música i el somriure d'una dona

Autor: Henri Roorda (Brussel·les, 30 de novembre de 1870 - Lausana, 7 de novembre de 1925), escriptor, pedagog, humorista i professor de matemàtiques.

Context: "Cuando me hablan de los Intereses Superiores de la Humanidad, no comprendo de qué me hablan. Pero me gusta el solomillo de corzo y el borgoña viejo. Y sé lo adorable que puede ser la poesía, la música y la sonrisa de una mujer. (...) Tras haber trabajado arduamente durante treinta y tres años, me siento cansado. Pero todavía tengo un apetito magnífico. Y es este apetito el que me ha hecho cometer muchas estupideces. Felices sean aquellos que tienen un mal estómago, pues siempre serán virtuosos.
Tal vez no seguí bien las reglas de la higiene. Parece ser que los que viven de manera higiénica pueden llegar a una edad avanzada. Pero ésta es una tentación que nunca he sentido. En adelante quisiera llevar una existencia cómoda y, especialmente, contemplativa. Con la embriaguez de espíritu, con fugaces emociones, desearía, de la mañana a la noche, admirar la belleza del mundo y saborear algunos de los "alimentos terrestres".
Pero, si permaneciera en la tierra, no tendría la vida fácil que tanto me tienta. Y es que todavía debería realizar, durante mucho tiempo, tareas monótonas y soportar penosas privaciones para reparar las faltas que he cometido. Prefiero desaparecer."

Font: Mi suicidio (1925). Vista al bloc de Jesús Díaz Palma.

he d’escriure un vers, un moment/ diria que es teus llavis són hiverns i somriures

Autor: Antònia Font, grup de música mallorquí nascut el 1997.

Cançó completa:
S’aire l’atrevessa amb un minut
i una via de ferro bimotor,
vola més enllà des niguls
a 9,5 mil peus d’altitud, latitud sud.

Mos precipitam damunt París,
i ses maniobres amb descens,
he d’escriure un vers, un moment
diria que es teus llavis són hiverns i somriures.

I el cel se perd es si mateix,
és una esfera intangible en es ocells
en totes direccions sobrevolen
i sempre es horitzons, equidisten;
com es pols i s’Equador
quan som davall sa lluna i no som davall es sol
diria que es teu cos el consider
i que es meu sentiment, se despista.

Es meu eclipsi total,
sa meva love song,
es meu suïcidi mental,
ballam fox tot


Font: "Love Song", cançó del disc Batiscafo Katiuscas (2006)

Mes, si jo et tinc, per què m’enyoro?/ si tu em somrius, doncs, de què ploro?/ Lo cor de l’home és una mar,/ tot l’univers no l’ompliria; / Griselda mia, deixa’m plorar!”

Autor: Jacint Verdaguer i Santaló (Folgueroles, 17 de maig de 1845 - Vallvidrera, 10 de juny de 1902), poeta i escriptor romàntic català.

Font: Canigó, cant VII. Vist al diari Avui (23/04/2002).

Nota: Avui fa 167 anys que va néixer Mossèn Cinto.

Somriu, avui pot ser un tramvia

Autor: Lassana Diarra, piulador.

Original: Sonríe, hoy puede ser un tranvía. [ES]

Font: Vista al seu Twitter.

La cançó trista ha de ser la més breu/ Si és que no pots callar, somriu, cor meu

Autor: Màrius Torres i Perenya (Lleida, 1910 - Sant Quirze Safaja, 1942), poeta català.

Font: Del poema "Elegia" (Poesia, 1938).Vista al Twitter de la Carme Bové.

Poema complet (vist al bloc Inspira):

La cançó trista ha de ser la més breu             
Si és que no pots callar, somriu, cor meu.

Com tot el cel després de ploure, encara,
reneix en una gota d'aigua clara

i el crit del mar ressona eternament
en els cargols marins, miralls del vent,

el gran dolor que en el meu cor habita
càpigui en tu, elegia tan petita.