Autor: Josep-Anton Fernàndez i Montolí (Barcelona, 1963), filòleg, director del nou Màster d'Estudis Catalans de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).
Font: Vist a
Vilaweb (03/10/2013).
Foto: Manu Manzano.
Context:
El fet que una proporció tan elevada de persones que parlen català no el tinguin com a primera llengua indica l’altíssim poder d’atracció de la nostra llengua comuna. El català guanya parlants i per tant ens hem d’allunyar dels discursos que es passen el dia plorant una mort del català que no s’ha produït i que, pel que sembla, tampoc té una data marcada al calendari. Però al mateix temps cal preveure que la relació d’aquests nous parlants amb el català, i les conseqüències d’aquesta relació pel que fa a la identitat catalana, no seran necessàriament les mateixes que trobem entre els catalanoparlants nadius. Abans parlava de la importància d’incorporar aquests factors en els discursos i les pràctiques de la disciplina. També crec que és important avançar en una definició de la identitat catalana no ètnica sinó basada en un concepte de ciutadania; i per a això penso que més important que la llengua és el reconeixement de les identitats hispanocatalanes com a identitats catalanes vàlides. Aquest reconeixement hauria de ser una celebració ritualitzada, i per tant repetida en el temps, de la nostra sang impura, del fet que tenim molts orígens i que cadascun d’aquests orígens és per ell mateix important. I precisament perquè estem parlant d’una concepció republicana de la identitat, aquest reconeixement ritualitzat de la nostra diversitat interna s’ha de fer en català, perquè la llengua és allò que ens dóna accés a la ciutadania.
