rossolar pel teu cos com una bola/ de neu que s'ageganta i s'incendia/ allau roent endins de tu neu fosa/ fluir fluir sense confins negar-me/ en tu negar-te: i afirmar l'empremta/ vivent, imperceptible, de l'amor sobre l'aigua.

Autora: Maria-Mercè Marçal (Ivars d'Urgell, Pla d'Urgell, 13 de novembre de 1952 - Barcelona, 5 de juliol de 1998), escriptora catalana.


Font: Desglaç (1984-1988). Barcelona: Edicions 62 - Empúries, 1988 (1998, 2a ed).











Poema complet:

Negar-me en tu desposseir-me
d'aquesta rigidesa que m'emmotlla
i em dóna cos fluir sense contorns
lliscar pel tacte obert de tota cosa
amarar les parets l'eix que ens endega
filtrar-me llenegar per les clivelles
dels temps esllavissar-me sense fites
rossolar pel teu cos com una bola
de neu que s'ageganta i s'incendia
allau roent endins de tu neu fosa
fluir fluir sense confins negar-me
en tu negar-te: i afirmar l'empremta
vivent, imperceptible, de l'amor sobre l'aigua.

L'ésser humà és un 70% aigua i un 30% faltar al respecte

Autora: GA GA, piuladora.




 
Font: Del seu Twitter.

El torn de la vida en quatre dies m’ha passat com l’aigua pel torrent o el vent per la prada. Però hi ha dos dies que mai no em preocuparan, el dia que ja ha passat i el dia que ha d’arribar

Autor: Omar Khayyam (Nishapur, Ariana, 18 de maig de 1048 - 4 de desembre de 1131), poeta, matemàtic, filòsof i astrònom persa.

Poema com déu mana:

El torn de la vida en quatre dies m’ha passat
com l’aigua pel torrent o el vent per la prada.
Però hi ha dos dies que mai no em preocuparan,
el dia que ja ha passat i el dia que ha d’arribar.

Font: "Quarteta 1". A: Quartetes. Martorell: Adesiara, 2010. Vista a Vilaweb. Podeu llegir les 11 primeres quartetes aquí. 

Traducció del persa: Àlex Queraltó Bartrés.

Desdenyo el vi, menyspreo la mel, no vull res més que el gust de les besades. Ni el tremolor de l'aigua ni els remolins del cel no igualen l'onejar del teu cos en el meu llit. Ah, el perfum, ah, la metzina dels teus llavis, flors verinoses

 
Autora: Maria-Mercè Marçal (Ivars d'Urgell, Pla d'Urgell, 13 de novembre de 1952 - Barcelona, 5 de juliol de 1998), escriptora catalana. 


Font: La passió segons Renée Vivien. Barcelona: Columna; Proa, 1994, p. 341-342. Vist a Visat.


Context: 

MONÒDIA FINAL

Londres, 11 de juny de 1877 – París, 18 de novembre de 1909

En el futur gris com una alba incerta, algú, ho sé prou, es recordarà de nosaltres, quan vegi cremar, sobre l’ambre de la plana, la tardor d’ulls vermells. Un ésser entremig dels éssers de la terra, oh Voluptat meva, se’n recordarà. Una dona que durà en el seu front el misteri dolç i violent. Estimarà la boira lleugera que fumeja i les oliveres belles com la mar, la flor de la neu i la flor de l’escuma, la nit i l’hivern. Entristint de comiats les costes i els ribatges, coneixerà l’amor sagrat de les verges... Car res no és més dolç que l’amor... Desdenyo el vi, menyspreo la mel, no vull res més que el gust de les besades. Ni el tremolor de l’aigua ni els remolins del cel no igualen l’onejar del teu cos en el meu llit. Ah, el perfum, ah, la metzina dels teus llavis, flors verinoses. Els teus ulls tenen el reflex del cel de Mitilene.

Una dona, ho sé prou, se’n recordarà.

Oh l’estremiment de la nuca on cremava el meu alè, oh l’ombra del borrissol reflectit en els teus llavis, oh la bellesa dels llavis iguals en un bes d’amor. El nostre cor és semblant en el nostre si de dona, estimada, el nostre cor és idènticament fet. Un mateix destí feixuc ha pesat sobre la nostra ànima. Sóc més que teva: sóc tu mateixa. Tradueixo el somriure i l’ombra del teu rostre. La meva dolçor iguala la teva gran dolçor. Malgrat la vehemència agressiva i salvatge de tot desig i la seva latent crueltat, la meva boca no sabria mossegar asprament la teva boca. Escolta el suau murmuri d’aquesta hora que estimo i que passa i que fuig i mor en un poema... Crec que el meu dolor és el d’una altra... Miraculosament veig riure la vida, s’expandeix pel moll dels meus ossos la claror de les estrelles... Vertiginosament atenyo les estrelles... retorno a l’amor que transfigura en or les coses que l’envolten, a l’encís del poema, al riure de l’amor...

Sovint no temo res sinó l’oblit.

Quan el sabó és una declaració d’amor,/ quan la taca és la necessitat prèvia/ i l’aigua el privilegi de la brutícia.

Autora: Lucia Pietrelli (Candelara, Itàlia, 1984), escriptora. Segons l'editorial Moll, "és diplomada en Literatures Europees a la Universitat de Pisa i ha cursat un Màster d'Escriptura a Madrid. Fa dos anys que viu a Barcelona, ciutat en què s'ha incorporat dins el moviment poètic Pèl capell, on ha publicat articles, poemes i ha participat en recitals com a rapsoda. Escriu prosa i poesia en italià, català i castellà. Ha publicat Fúria (2010) i Verticale (2011). Creu que l'escriptura és un lloc estructural de la seva anatomia i té els ulls habitats per un boxejador infatigable i constant. Violacions és el tercer poemari que escriu en català". 


Poema complet:

Encara els tinc. Mira’ls.
No han canviat. Ells i el camp.
et faré neta després...
Els cabells escampats que volaren fins i tot en la fugida rebobinada.
Traïdores, esclaus vegetals.
et pentinaré demà...
Les paraules talment el darrer esglaó de la gramàtica corporal.
et netejaré amb aigua i sabó...
Quan el sabó és una declaració d’amor,
quan la taca és la necessitat prèvia
i l’aigua el privilegi de la brutícia.
Els cabells encara t’esperen:
fora temps les fulles mortes estimen. 


Font: "Sabó". A: Violacions, Premi Bernat Vidal i Tomàs 2011. Palma: Ed. Moll, 2011. Vist al Twitter del Josep Porcar i a Mallorcaweb.com.

Citar les fonts per a demanar-los aigua

Autora: Dru von Glockenspiel, "dibuixant, violinista, mensakademierder", blocaire i piuladora.




Font: Del seu Twitter.

En els meandres grocs de lliris, verds de pau, sento, com si em seguís, el teu batec suau i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga, de la font a la mar –la nostra pàtria antiga–

Autor: Màrius Torres i Perenya (Lleida, 30 d'agost de 1910 - Sant Quirze Safaja, 29 de desembre de 1942), poeta català.

 

Font: "Cançó a Mahalta" (Poesies. A cura de Joan Sales. Coyoacan: Quaderns de l’Exili, 1947). Es pot llegir a Rapsòdia.

Poema complet:

Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels.
Fem el mateix camí sota els mateixos cels.

No podem acostar les nostres vides calmes:
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.

En els meandres grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau,

i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,
de la font a la mar -la nostra pàtria antiga-.

                        30 de març, 1937

 

Si hom vol que els homes tinguin la verga en erecció, [cal] prendre una lliura de suc de pastanaga, tres unces d’oli de mostassa i cinc unces d’oli de formigues. Barrejar i després friccionar el penis tres hores abans de colgar amb una dona. En acabat, havent fet l’amor, rentar el penis amb aigua calenta, si no la verga es queda en erecció

Autor: Anònim.

Font: Mirall del fotre. Barcelona: Ed. Columna, 1996. Vist a "Literatura 'porca', una pinzellada", de Jaume Farrés i Cobelta (Revista d'Igualada, núm. 17, setembre de 2004).

Nota: El mateix Farrés diu: "Val la pena fer referència també a un tractat de consells mèdico-sexuals del segle XIV, possiblement una traducció o adaptació d’un original àrab, que porta per títol Speculum al foder, que traduït vol dir Mirall del fotre. Ha estat molt poc divulgat i algú l’ha qualificat del Kamasutra català. No va adreçat als metges sinó a un públic ampli. El gruix del llibre es dedica a explicar, sense vergonyes, l’execució correcta de l’acte sexual. Entre els molts consells que dóna n’he triat un de molt útil per als mascles que serveix per resoldre problemes de verticalitat viril."

La poesia és com un nen que juga a la platja amb una galleda i una pala. Un savi que passeja meditant es fixa en ell i li diu: ¿Com pretens, criatura, treure tota l'aigua del mar amb una galleda de joguina? ¿No veus, fill, que és impossible? I el nen li respon: Jo no pretenc treure el mar, sinó treure una mica de set a la sorra. La poesia és com aquest savi, si s'hagués posat a tirar sorra al mar.

Autor: Ángel Crespo Pérez de Madrid (Ciudad Real, 18 de juliol de 1926 - Barcelona, 12 de desembre de 1995), poeta, assagista, traductor i crític d'art espanyol.

Original: La poesía es como un niño que juega en la playa con un cubo y una pala. Un sabio que se pasea meditando repara en él y le dice: ¿Cómo pretendes, criatura, sacar toda el agua del mar con un cubo de juguete? ¿No ves, hijo, que es imposible? Y el niño le responde: Yo no pretendo sacar el mar, sino quitarle un poco de sed a la arena.
La poesía es como ese sabio, si se hubiera puesto a echar arena al mar.

Font: Aforismos. Madrid: Huerga y Fierro, 1997, p. 28. Vista a Palabras mal dichas.

Perquè hem rebut molt de mal, i les penes es queden molt endintre i no hi haurà alegria que les estovi. I farem veure que aquí no ha passat res, aigua fresca i vi calent, i tothom tornarà a fer la vida de sempre,...

Autora: Montserrat Roig i Fransitorra (Barcelona, 13 de juny 1946 - 10 de novembre de 1991), escriptora catalana.

Citació més llarga: I una altra vegada, la guerra, que tota la vida ens durarà, el seu record, tota la vida ens burxarà com un corc, a nosaltres i als nostres fills, i qui sap si als nostres néts. I ara que s’enduen els jovenets, i que això no hi ha manera que s’acabi. I en passaran molts, d’anys, abans que la gent d’aquest país ho oblidi. Perquè hem rebut molt de mal, i les penes es queden molt endintre i no hi haurà alegria que les estovi. I farem veure que aquí no ha passat res, aigua fresca i vi calent, i tothom tornarà a fer la vida de sempre, però un dia, bum, esclatarà la cosa, i potser serà la generació que vindrà darrera de la generació dels més joves d’ara, la que farà soroll. I els ulls de ploviscó del vell li feien pampallugues, com una cuca fera o com ombres de l’arc de sant Martí.

Font: Ramona, adéu. Barcelona: Edicions 62, 1976.

Tot just quan estava a punt d’abastar la galleda, va fallar-li una cama i caigué al pou. Mentre queia, va passar-li allò tan conegut de veure d’un cop d’ull tota la seva vida. I la va trobar llisa, igual i monòtona (dit sigui entre nosaltres), de manera que s’empassà l’aigua d’ofegar-se amb una exemplar resignació

Autor: Pere Calders (Barcelona, 29 de setembre de 1912 - 21 de juliol de 1994), escriptor, periodista i dibuixant català. 

Font: "Balanç", conte del llibre Invasió subtil i altres contes (1978). Vist al bloc del Joan Pinyol, que "en commemoració del mes del centenari de Pere Calders, que va néixer el 29 de setembre de 1912", publica "cada dia un microconte seu".

Mai els pobles no catalans d’Espanya no voldran ni podran reconèixer la nacionalitat, la personalitat catalana, tot i ser clara com l’aigua

Autor: Gaziel, pseudònim d'Agustí Calvet i Pascual (Sant Feliu de Guíxols, 7 d'octubre de 1887 - Barcelona, 12 d'abril de 1964), periodista i escriptor català.

Font: Anotació del 13 de gener de 1951 al recull Meditacions en el desert 1945-1953 (Barcelona: La Magrana, 1999). Vista al Twitter del Francesc Canosa.

Follar no és difícil, ara,/ el que és complicat és explicar-ho/ sense caure en una taca de mel/ o en una piscina sense aigua

Autora: Roser Amills Bibiloni (Algaida, 1974), escriptora mallorquina.

Poema complet:
Gràcies per jugar al soroll, abans,
de voler explicar-ho tot sense embuts.

Podríem ser tan feliços
si ara mateix et sabés dir tot just
una paraula a cau d'orella rera l'altra,
a poc a poc com baixen les velles de l'autobús,
una paraula humida, sorrenca, entusiasta
que estrenyés l'eco fins a morir
entre la meva boca i la teva orella
com un petit orgasme paraula.

Però no m'entens, no encara,
i cal escriure més de sexe,
de les formes de mutació,
exhibició i transgressió dels límits
que permetin elaborar
una variant pròpia d'un mateix,
una que no panteixi ressagada
o per a que senzillament sembli que no són
sempre els mateixos
el que estan parlant del mateix.

Té a veure amb la possibilitat
d'assumir el problema
la diferència
el problema
la nostra època.

Follar no és difícil, ara,
el que és complicat és explicar-ho
sense caure en una taca de mel
o en una piscina sense aigua,
cal parlar de tot això amb naturalitat
amb la teva mare, amb la veïna,
amb un fill adolescent
o un vell desconegut que no parla,
cal vèncer els tabús de la paraula que tremola
i, en el seu desequilibri,
enxampar el ritme de cop,
trobar un acord estètic i morrejar-lo
al terra de l'habitació
mentre m'encules amb tota l'ànima
cal ser una interlocutora còmoda
quan l'altre no vol dir què li passa,
jugar a tots els jocs de tot o res,
menjar-te i tòrcer i abandonar el diccionari
cada matinada de gats suaus en l'aire,
cada hora de perfum fresc, d'asfalt,
cada harmonia dintre de cada cotxe
del pell funambulita i trempada
i per sobre de tot

cal no perdre de vista el morbo
de provar de dir d'allò que no comprenem
la milionèsima diferencial que és
per a cada un de nosaltres.

Font: Poema "Soroll i paraules". A: Morbo (Cossetània, 2012).

Quan l'aigua t'arriba al coll, no et preocupis si no és potable

Autor: Stanislaw Jerzy Lec (Lviv, Ucraïna, 1906 - Varsòvia, Polònia, 1966), escriptor polonès.

Font: Vista al bloc Realitats divergents.

Nota: Per celebrar el Dia mundial de l'aigua.

Com l'aigua en certes terres baixes, la poesia sol·licita, inunda i penetra de per tots costats la nostra vida: s'hi filtra i la corrompria sense el drenatge i els canals del poema

Autor: Carles Riba i Bracons (Barcelona, 29 de setmbre de 1893 - Barcelona, 12 de juliol de 1959), escriptor i humanista català. 

Citació completa: En el cinquantenari de la mort de Verdaguer, Carles Riba llegí, a la sessió plenària de l'Institut d'Estudis, una memòria al·lusiva, en la qual es troben aquestes inoblidables frases: "Com l'aigua en certes terres baixes, la poesia sol·licita, inunda i penetra de per tots costats la nostra vida: s'hi filtra i la corrompria sense el drenatge i els canals del poema. El poema, com a forma realitzada, és la defensa de la nostra vida contra la poesia." 

Font: "Memòria de Verdaguer, en el cinquantenari de la seva mort", dins Obres completes II. Barcelona: Clàssics catalans del segle XX, Edicions 62, 1965. Vista a Notes disperses, de Josep Pla. 

Nota: En podeu llegir una mica més aquí.