Llegeixo poemes a l'atzar, llegeixo gairebé sense pensar en el que veig. Quan em trobo un vers trist, sento a l'ànima com una carícia. No és que m'alleugi la tristesa aliena, és que em sento menys sol

Autor: Ángel González (Oviedo, 6 de setembre de 1925 - Madrid, 12 de gener del 2008), poeta espanyol.


Font: Nada grave. Madrid: Visor, 2008.


Original:

Leo poemas al azar,
leo casi sin pensar en lo que leo.
Cuando me encuentro un verso triste,
siento en el alma como una caricia.
No es que me alivie la tristeza ajena;
es que me siento menos solo.

Aquesta albada pleníssima de suburbis em corprèn, aquesta inquieta tristesa d'estimar a soles, el cristall i la boira dibuixada en la finestra, l'herba que creix neutra en aquesta solitud arruïnada, el consol de saber que podíem haver estat feliços

Autor: Salvador Iborra i Mallol (València, 9 de juliol de 1978 - Barcelona, 29 de setembre del 2011), poeta, periodista i docent valencià.



Font: "Aquesta albada". A: Els cossos oblidats. València, Onada Edicions, 2009. Premi Jaume Bru i Vidal de poesia. ISBN: 978-84-96623-49-1. Vist a La mullena.

se’m desfulla la vida podrida de flors massa aigualides en una terra malalta que crida un ofec negat de tristesa i dolor

Autora: Iolanda Pàmies Rimbau (Reus, 1971), "llicenciada en filologia catalana i periodisme. Dos disciplines indestriables. Dibuixar paraules, explicar la vida, explicar-se-la, saber i conèixer històries, transmetre-les, ha estat sempre present en la seva vida. Ha treballat de periodista i correctora en diferents mitjans de comunicació -premsa escrita, Internet i ràdio-, i ha participat en recitals poètics. L’any 2004 va publicar L’illa de la flor, un primer projecte literari elaborat a tres mans: poesia, pintura i multimèdia." Segons el seu Twitter: "Nascuda de l'aire, volo amb el sol. Recorro cossos. Creo mons. Invento històries. Visc en les paraules. M'acompanyes?"


Font: Del seu bloc.

Allunyau-vos de mi si veis que la tristesa se m'ha instal·lat al cor, al budellam o al penis i el meu paisatge està sotmès al seu domini, obeïdor tot jo al seu codi de signes convertits en l'arrel d'on creix la meva estètica

Nota: Avui fa 83 anys que va néixer l'autor.

Autor: Miquel Àngel Riera i Nadal (Manacor, 29 d'abril de 1930 - Palma, 20 de juliol de 1996), escriptor mallorquí.


Poema complet:

Allunyau-vos de mi si veis que la tristesa
se m'ha instal·lat al cor, al budellam o al penis
i el meu paisatge està sotmès al seu domini,
obeïdor tot jo al seu codi de signes
convertits en l'arrel d'on creix la meva estètica.
Si no ho feis a l'instant, us en puc fer contagi
perquè me sent molt viu quan la tristesa em mata
i un no sé què m’empeny a aportar-li prosèlits.
Separau-vos de mi si veis que ella m'amara
però no us n'aneu lluny: acabaré ofegant-la.
buidant-li els ulls, occint-la, abraonant-la amb ràbia
provant de fer-li dir per quin perquè m'estima.
A vegades no sé si em dol o si m'agrada


Font: El pis de la badia. Barcelona: Columna, 1992. Vist a Escriptors.cat.

Com que la bellesa és tan difícil i àvida i és de tan poc rendiment literari, tan abstracta i mental, els poetes han projectat, sobre les flors i sobretot sobre les roses, una idea moral: hi han projectat la malenconia que produeix la brevetat de les coses, la tristesa de la seva fugacitat. La moral és sempre molt productiva i d'una dialèctica inacabable

Nota: Avui fa 32 anys que va morir Josep Pla.


Autor: Josep Pla i Casadevall (Palafrugell, 8 de març de 1897 - Llofriu, 23 d'abril de 1981), escriptor i periodista català.

Font: Articles amb cua. A: Obra completa: edició 10è aniversari. Barcelona, Edicions Destino, 1992, p. 473.

Abril que fas florir les roses i els llorers, dóna dies ben clars a la meva tristesa!

Autor: Màrius Torres i Perenya (Lleida, 30 d'agost de 1910 - Sant Quirze Safaja, 29 de desembre de 1942), poeta català.  



Font: "Un altre abril". A: Poesies. Coyoacan: Quaderns de l’Exili, 1947. Vist a Siento pasar el tiempo.



Poema complet: 

Com un aigua secreta -que, ben lluny dels camins,
a cap gest de Narcís no farà de sepulcre-,
inútil als conreus, als llavis, als jardins,
oposant a la llum que ella no porta a dins
la fredor d'una làmina silenciosa i pulcra,

és la meva tristesa... Ample mirall fidel
per on el món rellisca amb menys de pes que una ombra
entre jo i aquest altre gran mirall paral.lel
del cel, on es destrien, cadascun un anhel,
els núvols, els ocells -les ànimes sens nombre!-

Com una aigua secreta canvia el seu color
amb el reflex que l'aura dóna a l'instant que passa:
blava, els matins d'hivern, de glaç en fusió,
groga i plena de somnis els vespres de tardor,
i els migdies d'estiu enlluernada i lassa;

ara, a la primavera, quan l'univers és blau,
hi ha una llum igual al paisatge i en ella,
les llunyanies d'or saben secrets de pau,
i el capaltard arriba amb un bleix tan suau
que fóra cada llàgrima la imatge d'una estrella

en una aigua secreta. Un torb, però, només,
faria buida i orba la seva pregonesa
tèrbola, sota cels terribles i propers...

**

Abril que fas florir les roses i els llorers,
dóna dies ben clars a la meva tristesa!



Equivalent (versió de Pedro Casas Serra):

Otro abril

Como un agua secreta -que, lejos del camino,
no servirá de tumba al gesto de Narciso-,
inútil al cultivo, al labio y al jardín,
oponiendo a la luz que en su interior no lleva
la frialdad de lámina aseada y silenciosa,

es mi tristeza... Vidrio fiel donde el mundo
resbala más ligero que una sombra sutil
entre mí y ese otro espejo paralelo
del cielo, donde eligen, cada uno un anhelo,
las nubes y los pájaros -¡innumerables almas!-

Como un agua secreta transforma su color
al reflejo del aura del instante que pasa:
azul hielo fundido las mañanas de invierno,
de amarillo dormido en las tardes de otoño,
y en medio del verano, cansada y luminosa;

ahora, en la primavera, cuando el mundo es azul,
hay una luz igual al paisaje y en ella,
el horizonte de oro sabe arcanos de paz,
y aparece la tarde jadeando tan suave
como si cada lágrima reflejara una estrella

en un agua secreta. Aunque cualquier ventisca
vacía y ciega haría su profundidad turbia,
bajo cielos terribles y cercanos...

**

¡Abril que haces abrir las rosas y laureles,
trae unos días claros a mi oscura tristeza!

Les paraules m'han salvat sempre de la tristesa

 Autor: Truman Capote (Nova Orleans, 30 de setembre de 1924 - Los Angeles, 25 d'agost de 1984), pseudònim del novel·lista estatunidenc Truman Streckfus Persons.

Font: Música para camaleones. Buenos Aires: Emecé, 1981. Vist a De otros mundos.

Foto: Irving Penn.

Carbó d'amor dins dels ulls/ i els ulls dins de la tristesa./ La tristesa dins la mar,/ la mar dins la lluna cega./ I la lluna al grat del vent/ com una trena negra

Autora: Maria-Mercè Marçal (Ivars d'Urgell, Pla d'Urgell, 13 de novembre de 1952 - Barcelona, 5 de juliol de 1998), escriptora catalana.

Poema complet:
L'aigua roba gessamins
al cor de la nit morena.
Blanca bugada de sal
pels alts terrats de la pena.
Tu i jo i un bes sense port
com una trena negra.

Tu i jo i un bes sense port
en vaixell sense bandera.
El corb, al fons de l'avenc,
gavines a l'escullera.
Carbó d'amor dins dels ulls
com una trena negra.

Carbó d'amor dins dels ulls
i els ulls dins de la tristesa.
La tristesa dins la mar,
la mar dins la lluna cega.
I la lluna al grat del vent
com una trena negra.

Font: Del poema "Cançó del bes sense port" (Sal oberta, 1982). Vista al Twitter de la Laura Borràs.

Nota: Avui fa 60 anys que va néixer l'autora.

Sempre estàs trist?, algú em va preguntar./ (Sempre és molt, molt temps.)/ No podria dir-ho. Però./ Si la tristesa fos un mar, m'hi ofegaria./ (Salada i càlida, així és la tristesa.)/ (Freda, també. A vegades.)/ I resulta que jo estimo el mar

Autora: Lydiane Augustinus, piuladora.

Original:
ALWAYS
Are you always sad? someone asked.
(Always is such a long, long time.)
I couldn’t say. But.
If sadness was a sea, I’d drown in it.
(Salty and warm, sadness is.)
(Cold, too. Sometimes.)
And I happen to love the sea.

Font: Vista a Tumblr.

—Aquest uniforme que porteu és caducat. Fa més de dos anys que el nostre general el va suprimir, donant a entendre que els temps havien canviat. Aneu mal informats, vosaltres. —L'hem tret d'un diccionari —va dir-me amb tristesa

Autor: Pere Calders (Barcelona, 29 de setembre de 1912 - 21 de juliol de 1994), escriptor, periodista i dibuixant català. 

Conte complet:
Un dia, fent guerra, vaig trobar-me separat de la meva gent, sense armes, sol i desemparat com mai. Em sentia una mica humiliat, perquè tot feia preveure que el meu concurs no devia ésser decisiu i la batalla feia via, amb un soroll i una quantitat de morts que esgarrifava.
Vaig asseure'm a la vora d'un camí per fer determinades reflexions sobre aquest estat de coses, i vet aquí que, de sobte, un paracaigudista vestit d'una manera estranya va prendre terra a prop meu. Sota la capa que portava, s'hi veia una metralladora i una bicicleta plegable, tot això dissimulat, és clar.
Va acostar-se'm i amb un accent estranger molt marcat em preguntà:
—Que em podríeu dir si vaig bé per anar a l'Ajuntament d'aquest poblet?
(Per allí, la setmana passada, hi havia un poble.)
—No sigueu ase —vaig dir-li—. Se us veu de seguida que sou un enemic, i si aneu cap allí us agafaran.
Això el va desconcertar, i després de fer un soroll amb els dits que denotava la seva ràbia replicà:
—Ja m'ho semblava, que no ho havien previst tot —respongué—. Què em fa falta? Quin és el detall que m'acusa?
—Aquest uniforme que porteu és caducat. Fa més de dos anys que el nostre general el va suprimir, donant a entendre que els temps havien canviat. Aneu mal informats, vosaltres.
—L'hem tret d'un diccionari —va dir-me amb tristesa.
Es va asseure al meu costat, aguantant-se el cap amb les mans, segons sembla per pensar amb més garanties. Jo me'l mirava i de cop li vaig dir:
—Vós i jo el que hauríem de fer es barallar-nos. Si portés armes com vós ja us ho diria d'una altra manera…
—No —digué—, no valdria. De fet estem fora del camp de batalla i els resultats que obtinguéssim no serien homologats oficialment. El que hem de fer és mirar d'entrar al camp, i allí, si ens toca, ens les mesurarem.
 Provàrem, fins a deu vegades, d'entrar a la batalla, però una paret de bales i de fum ho impedia. Per mirar de descobrir una escletxa, pujàrem en un petit turó que dominava l'espectacle. Des d'allí es veia que la guerra seguia amb una gran empenta i que hi havia tot el que podien demanar els generals.
L'enemic em digué:
—Vist des d'aquí fa l'efecte que, segons com hi entréssim, més aviat faríem nosa…
(Vaig fer que sí amb el cap.)
—…I, això no obstant, entre vós i jo hi ha una qüestió pendent —acabà.
Jo trobava que tenia tota la raó, i per tal d'ajudar-lo vaig suggerir:
—I si anéssim a cops de puny?
—No, tampoc. Devem un cert respecte al progrés, pel prestigi del vostre país i del meu. És difícil —digué—, és positivament difícil.
Pensant, vaig trobar una solució.
—Ja ho sé! Ens ho podem fer a la ratlleta. Si guanyeu vós podeu usar el meu uniforme correcte i fer-me presoner; si guanyo jo, el presoner sereu vós i el material de guerra que porteu passarà a les nostres mans. Fet?
S'hi avingué, jugàrem i vaig guanyar jo. Aquella mateixa tarda, entrava al campament, portant el meu botí, i quan el general, ple de satisfacció pel meu treball, em va preguntar quina recompensa volia, li vaig dir que, si no li feia res, em quedaria la bicicleta.

Font: Del conte "Fet d'armes". A: Cròniques de la veritat oculta (1955). Vista al Twitter del senyor Calders. El conte complet, vist al bloc Panfleto Laetus.

Nota: Dedicada al Gazo, que segur que ja la té.

Em sembla mentida que, matant com mata, la tristesa no m’hagués matat a mi

Autor: Pere Calders (Barcelona, 29 de setembre de 1912 - 21 de juliol de 1994), escriptor, periodista i dibuixant català. 

Font: "El principi de la saviesa", conte del recull Cròniques de la veritat oculta (1955). Vista al web Nervi.cat.