Autor: Francesc Canosa (1975), periodista. Font: De l'article "Un porro pa mi morro" (El Singular Digital, 06-10-2013).
Context:
Com que jo també sóc Dr. en Farigola i Romaní em permetran que digui la meva amb un trosset d’herba natural a la boqueta. Veuran, penso que podem arribar al gran moment de integració real del país. Integració de la bona, no pas de la de xerrameca i després els problemes continuen. Mostro unes radiografies. La primera és de 1933. És “Can Tunis”, a Barcelona. Barri construït del no res per la dictadura de Primo de Rivera per allotjar obrers. Més del 98% dels que hi vivien no eren catalans. Havien arribant de tota la península, especialment d’Andalusia i Múrcia. Com explica el periodista Domènec de Bellmunt la misèria, la pobresa, l’atur, les malalties, ho inunden tot. En un dels carrers apareix una bandera catalana. Solitària. És de “Els pocs catalans de la barriada, una agulla en un paller, semblen una missió patriòtica en ingrates terres llunyanes. Som a casa –ens diuen- i semblem catalans en terra estranya”. Al llarg d’un segle hem tingut moltes radiografies com aquesta. Avui en tenim una altra de diferent. A la imatge apareix que tant els Domènec de Bellmunt, com els que han viscut en aquestes barriades s’han emmirallat. Se n’han adonat que malgrat viure a casa continuen en terra estranya. Els catalans no hem deixat de ser estranys. Tots. S’ha socialitzat la pobresa, la incomprensió, la injustícia, l’insult, la mentida... per a tots. Els d’abans i els d’ara són el mateix meló. La única integració, l’únic ascensor social passa perquè tots puguem decidir què volem. Res s’ha resolt pels que han viscut tota la vida aquí, ni pels que van venir. Res. Tots som iguals. És català tot aquell que no pot decidir res. És català tot aquell que no pot fer res. És català tot aquell a qui se li nega tot. És català tot aquell que no compta per a res. És català tot aquell a qui no volen deixar existir. Adés, i ara, com sempre, només la llibertat del país és la veritable cohesió social.
