Carta a Jaume Creus. Cogolin (Provença), 12 de gener de 1945.Fem vots perquè tots els demòcrates catalans siguin ben units, en una veritable germanor, en el moment de la restauració de les llibertats de Catalunya, per a mantenir els seus drets, dins d’un nou món de Llibertat, Democràcia i Justícia”Érem, som i serem republicans i catalanistes, perquè som liberals, perquè és un sentiment de la nostra ànima que ens ha dut a sentir i a conèixer les necessitats del nostre poble

Nota: Avui fa 137 anys que va néixer l'autor. 

Autor: Josep Irla i Bosch (Sant Feliu de Guíxols, 24 d'octubre de 1876 - Sant Rafèu, Provença, 19 de setembre de 1958), polític. President de la Generalitat a l'exili (1940-1954).


Font: Discurs de presa de possessió com a president del Parlament de Catalunya. Parlament de Catalunya, octubre del 1938. Vist a la Viquipèdia.

Precisament perquè estem parlant d’una concepció republicana de la identitat, aquest reconeixement ritualitzat de la nostra diversitat interna s’ha de fer en català, perquè la llengua és allò que ens dóna accés a la ciutadania

Autor: Josep-Anton Fernàndez i Montolí (Barcelona, 1963), filòleg, director del nou Màster d'Estudis Catalans de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).


Font: Vist a Vilaweb (03/10/2013).


Foto: Manu Manzano.


Context:

El fet que una proporció tan elevada de persones que parlen català no el tinguin com a primera llengua indica l’altíssim poder d’atracció de la nostra llengua comuna. El català guanya parlants i per tant ens hem d’allunyar dels discursos que es passen el dia plorant una mort del català que no s’ha produït i que, pel que sembla, tampoc té una data marcada al calendari. Però al mateix temps cal preveure que la relació d’aquests nous parlants amb el català, i les conseqüències d’aquesta relació pel que fa a la identitat catalana, no seran necessàriament les mateixes que trobem entre els catalanoparlants nadius. Abans parlava de la importància d’incorporar aquests factors en els discursos i les pràctiques de la disciplina. També crec que és important avançar en una definició de la identitat catalana no ètnica sinó basada en un concepte de ciutadania; i per a això penso que més important que la llengua és el reconeixement de les identitats hispanocatalanes com a identitats catalanes vàlides. Aquest reconeixement hauria de ser una celebració ritualitzada, i per tant repetida en el temps, de la nostra sang impura, del fet que tenim molts orígens i que cadascun d’aquests orígens és per ell mateix important. I precisament perquè estem parlant d’una concepció republicana de la identitat, aquest reconeixement ritualitzat de la nostra diversitat interna s’ha de fer en català, perquè la llengua és allò que ens dóna accés a la ciutadania.

La nostra tasca, la dels periodistes, dels escriptors, dels artistes, és aclarir les zones fosques de la memòria col·lectiva dels nostres pobles

Autora: Montserrat Roig i Fransitorra (Barcelona, 13 de juny 1946 - 10 de novembre de 1991), escriptora catalana.


Font: Els catalans als camps nazis. Barcelona: Edicions 62, 1977.

Equivalent: El silencio que se cernió sobre los catalanes, sobre los republicanos, sobre los vencidos de la guerra, me ha parecido, muy a menudo, que era un silencio que querían cerner sobre los míos y sobre mí misma. Veía que si no devolvíamos la palabra a los que tenían que tenerla cuando les tocaba, nosotros no la tendríamos nunca en su totalidad. [ES] [Traducció de Roser Pujadas Comas d’Argemir]

¡Quantes discussions havíem tingut abans de decidir quina bandera hissaríem! Els uns volien la negra, altres la roja, altres la roja i negra, altres la republicana (amb la particularitat que, en aquell temps, ningú no sabia com era la bandera republicana); és curiós que la idea més simple, hissar la bandera catalana –que era la que tots coneixíem i que ens representava a tots–, no ens va passar ni un sol moment per la imaginació

Autor: Joan Sales i Vallès (Barcelona, 19 de novembre 1912 - 12 de novembre de 1983), escriptor i editor català. 

 


Context: —Que consti que la meva tia no té res d'espanyolera tot al contrari, sempre ha tingut més aviat una flaca per Don Carles i la Santa Tradició. Però ¿et penses que he vingut expressament a parlar-te de la tieta? Posats a parlar d'aquells temps, els temps de la Dictadura, ¡ podríem. evocar tants records! És aleshores, durant la Dictadura que tu i jo ens vam conèixer, ja cap a les acaballes del batxillerat. Recordaràs que era el 1929 quan vam començar junts la carrera. I corria el desembre de 1930, si no em falla la memòria, quan vam armar aquella formidable saragata, ¿te'n recordes? La Trini venia amb nosaltres; tu feia poc que la coneixies, ens vam enfilar per la teulada de la Universitat a hissar aquella bandera, la bandera republicana federal. ¡Quantes discussions havíem tingut abans de decidir quina bandera hissaríem! Els uns volien la negra, altres la roja, altres la roja i negra, altres la republicana (amb la particularitat que, en aquell temps, ningú no sabia com era la bandera republicana); és curiós que la idea més simple, hissar la bandera catalana -que era la que tots coneixíem i que ens representava a tots-, no ens va passar ni un sol moment per la imaginació.

Font: Incerta glòria (1956). Imatge vista al Twitter de l'Oriol Jara i context a Lletres.net.