Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cínic. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cínic. Mostrar tots els missatges

dimecres, 23 d’octubre del 2013

Va veure el somriure. Somriure cínic, immoral, de qui es divertia. El somriure no havia canviat, contra ell res no havien pogut els especialistes de la funerària. També ella, la Vanda, es va oblidar de comanar-los-ho, de demanar una expressió més al cas, més d’acord amb la solemnitat de la mort



Autor: Jorge Amado (Jorge Leal Amado de Faria) (10 d'agost de 1912 - 6 d'agost de 2001), escriptor brasiler.


Font: La mort i la mort d’en Quincas Bram d’Aigua. Lapislàtzuli, 2012. ISBN: 978-84-939080-5-8. Traducció: Gabriel de la S. T. Sampol. Vist a Tinta xinesa.



Nota de l'editorial: Jorge Amado és els seus personatges, és totes les emocions i passions que els inunden, és els carrerons obacs i les platges obertes, la rampa dels velers i el mercat; Jorge Amado és a les boques que xuclen les ampolles de canya, a la partida improvisada de la fira d’Água de Meninos i a l’escalfor de les tavernes i els bordells; Jorge Amado és la lluna immensa bahiana, és la barca amarrada a l’arena blanca i el paladar aiguardentós que assaboreix la peixada nocturna que sovint preparen els vells mariners.


Context: Va veure el somriure. Somriure cínic, immoral, de qui es divertia. El somriure no havia canviat, contra ell res no havien pogut els especialistes de la funerària. També ella, la Vanda, es va oblidar de comanar-los-ho, de demanar una expressió més al cas, més d’acord amb la solemnitat de la mort. Continuava aquell somriure d’en Quincas Bram d’Aigua i, enfront d’aquell somriure de befa i goig, què podien fer-hi unes sabates noves -noves de trinca, mentre que el pobre Leonardo havia de fer posar, per segona vegada, mitja sola a les seves-, què podien fer-hi la roba negra, la camisa blanquíssima, la barba afaitada, els cabells amb fixador, les mans posades en oració? Perquè en Quincas es reia de tot allò, una rialla que anava creixent, eixamplant-se, que aviat ressonava dins aquella soll immunda. Reia amb els llavis i amb els ulls, uns ulls que miraven el caramull de roba bruta i sargida, oblidada en un racó pels homes de la funerària. El somriure d’en Quincas Bram d’Aigua.


dimarts, 12 de març del 2013

Si prefereixo les dones als homes és perquè elles tenen l'avantatge de ser més desequilibrades, és a dir, més complicades, més perspicaces i més cíniques, per no parlar d'aquesta misteriosa superioritat que confereix una esclavitud mil·lenària



Autor: Emil Cioran (Raşinari, Transsilvània, 8 d'abril de 1911 - París, 20 de juny de 1995), filòsof romanès. 


Equivalent: Si prefiero a las mujeres a los hombres es porque ellas tienen la ventaja de ser más desequilibradas, es decir, más complicadas, más perspicaces y más cínicas, por no hablar de esa misteriosa superioridad que confiere una esclavitud milenaria. [ES] 


Font: Aveux et anathèmes (Confessions i anatemes), 1987. De la versió en espanyol: "Parte 3: Magia de la decepción". Vist al bloc Cioran.





dimarts, 5 de juny del 2012

Recordo tantes calamitats, tants rostres cínics i cruels, tantes males accions que la memòria és per a mi com la temorosa llum que il·lumina un sòrdid museu de la vergonya

Autor: Ernesto Sábato (Buenos Aires, 24 de juny de 1911 - Santos Lugares, Argentina, 30 d'abril del 2011), assagista i novel·lista argentí.

Original i citació més llarga (de fet, així comença la nouvelle): Bastará decir que soy Juan Pablo Castel, el pintor que mató a María Iribarne; supongo que el proceso está en el recuerdo de todos y que no se necesitan mayores explicaciones sobre mi persona. Aunque ni el diablo sabe por qué es lo que ha de recordar la gente, ni por qué. En realidad, siempre he pensado que no hay memoria colectiva, lo que quizá sea una forma de defensa de la especie humana. La frase ‘Todo tiempo pasado fue mejor’ no indica que antes sucedieran menos cosas malas, sino que -felizmente- la gente las echa en el olvido. Desde luego, semejante frase no tiene validez universal; yo, por ejemplo, me caracterizo por recordar preferentemente los hechos malos y, así, casi podría decir que ‘Todo tiempo pasado fue peor’, si no fuera porque el presente me parece tan horrible como el pasado, recuerdo tantas calamidades, tantos rostros cínicos y crueles, tantas malas acciones que la memoria es para mí como la temerosa luz que alumbra un sórdido museo de la vergüenza. [ES].

Font: De la novel·la El túnel (1948). Vista a Luventicus.