Adormides, les fulles dels meus besos van colgant els recers del teu cos, i mentre oblides les fulles altes de l’estiu, els dies oberts i sense besos, ben al fons el cos recorda: encara tens la pell mig del sol, mig de la lluna

Autor: Gabriel Ferrater i Soler (Reus, 20 de maig de 1922 - Sant Cugat del Vallès, 27 d'abril de 1972), escriptor i lingüista . 


Context:
La persiana, no del tot tancada, com
un esglai que es reté de caure a terra,
no ens separa de l’aire. Mira, s’obren
trenta-set horitzons rectes i prims,
però el cor els oblida. Sense enyor
se’ns va morint la llum, que era color
de mel, i ara és color d’olor de poma.
Que lent el món, que lent el món, que lenta
la pena per les hores que se’n van
de pressa. Digues, te’n recordaràs
d’aquesta cambra?
«Me l’estimo molt.
Aquelles veus d’obrers ― Què són?»
Paletes:
manca una casa a la mançana.
«Canten,
i avui no els sento. Criden, riuen,
i avui que callen em fa estrany».
Que lentes
les fulles roges de les veus, que incertes
quan vénen a colgar-nos. Adormides,
les fulles dels meus besos van colgant
els recers del teu cos, i mentre oblides
les fulles altes de l’estiu, els dies
oberts i sense besos, ben al fons
el cos recorda: encara
tens la pell mig del sol, mig de la lluna.


Font: "Cambra de tardor". A: Les dones i els dies (1968). També a: Da nuces pueris. Barcelona: Josep Pedreira, 1960. (Les Quatre Estacions; 2). [2a ed. Barcelona: Empúries, 1987 (El ventall; 1); 3a ed. Barcelona: Edicions 62, 1998 (Poesia; 18).]

Vull plorar perquè em dóna la gana, com ploren els nens de l'últim banc, perquè jo no sóc un home ni un poeta ni una fulla, però sí un pols ferit que ronda les coses de l'altre costat

Autor: Federico García Lorca (Fuente Vaqueros, Granada, 5 de juny de 1898 - entre Víznar i Alfacar, Granada, 18 d'agost de 1936), poeta, dramaturg i prosista espanyol.


Font: "Poema doble del lago Eden". A: Poeta en Nueva York (1929-1930).


Poema complet:

Era mi voz antigua
ignorante de los densos jugos amargos.
La adivino lamiendo mis pies
bajo los frágiles helechos mojados.

¡Ay voz antigua de mi amor!                                                 
¡Ay voz de mi verdad!
¡Ay voz de mi abierto costado
cuando todas las rosas manaban de mi lengua
y el césped no conocía la impasible dentadura del caballo!

Estás aquí bebiendo mi sangre,                                               
bebiendo mi amor de niño pasado,
mientras mis ojos se quiebran en el viento
con el aluminio y las voces de los borrachos.

Dejarme pasar la puerta
donde Eva come hormigas                                                    
y Adán fecunda peces deslumbrados.
Dejarme pasar, hombrecillos de los cuernos,
al bosque de los desperezos
y los alegrísimos saltos.

Yo sé el uso más secreto                                                          20
que tiene un viejo alfiler oxidado
y sé del horror de unos ojos despiertos
sobre la superficie concreta del plato.

Pero no quiero mundo ni sueño, voz divina,
quiero mi libertad, mi amor humano                                      
en el rincón más oscuro de la brisa que nadie quiera.
¡Mi amor humano!

Esos perros marinos se persiguen
y el viento acecha troncos descuidados.
¡Oh voz antigua, quema con tu lengua                                   
esta voz de hojalata y de talco!

Quiero llorar porque me da la gana,
como lloran los niños del último banco,
porque yo no soy un hombre ni un poeta ni una hoja,
pero sí un pulso herido que ronda las cosas del otro lado.        

Quiero llorar diciendo mi nombre,
rosa, niño y abeto, a la orilla de este lago,
para decir mi verdad de hombre de sangre
matando en mí la burla y la sugestión del vocablo.

No, no. Yo no pregunto, yo deseo.                                         
Voz mía libertada que me lames las manos.
En el laberinto de biombos es mi desnudo el que recibe
la luna de castigo y el reloj encenizado.

Así hablaba yo.
Así hablaba yo cuando Saturno detuvo los trenes                    
y la bruma y el Sueño y la Muerte me estaban buscando.
Me estaban buscando
allí donde mugen las vacas que tienen patitas de paje
y allí donde flota mi cuerpo entre los equilibrios contrarios.

Al sentir l’alè tebi amb què la mulles, al frec constant del teu bell rostre ardent, la rosa adreçarà totes ses fulles i es badarà desesperadament.

Autor: Joan Maragall i Gorina (Barcelona, 10 d’octubre de 1860 - Barcelona, 20 de desembre de 1911), escriptor.

Font: "Enviant flors" (1891). Obres completes. Barcelona: Editorial Selecta, 1970.

Poema complet:

Veig flors, i penso en tu. Faré portar-les

a tu pel dolç camí de cada dia;

que omplin d’aromes davant meu la via,

després a vora teu vindré a olorar-les.

Grat ens serà tenir-les davant nostre,

a l’hora de parlar de l’amor meu:

vers el gerro florit baixaré el rostre,

tot alçant els meus ulls al somrís teu.

Tu triaràs una poncella encesa,

al damunt del teu pit la clavaràs,

i, amb moviment de cígnia bellesa,

arquejant el teu coll l’oloraràs.

Al sentir l’alè tebi amb què la mulles,

al frec constant del teu bell rostre ardent,

la rosa adreçarà totes ses fulles

i es badarà desesperadament.

I encara em mig riuràs; mes quan me veges

de tu a la flor, mentres jugueu aixís,

moure l’esguard, guspirejant d’enveges,

fugirà en sec ton confiat somrís.

¿Què hi ha en aquestes flors silencioses que s'esfullen tant? Cauen les fulles d'una a una, sense queixa, sense plany: immòbils, fredes, dolcíssimes, se van esfullant

Autor: Joan Maragall i Gorina (Barcelona, 10 d’octubre de 1860 - Barcelona, 20 de desembre de

1911), escriptor.

Font: "Flors que s'esfullen". A: L'oda infinita (1888).

Poema complet:

 Què hi ha en aquestes flors silencioses

 que s'esfullen tant?

 Cauen les fulles d'una a una,

 sense queixa, sense plant:

 immovils, fredes, dolcíssimes,

 se van esfullant.

 Ni un alè d'aire les toca,

 ni un tremolor:

 s'esfullen sense rahó,

 sense remor.

Sense rahó? Què tenen eixes fulles?

Els calzers, van tornant més miserables!

 Oberts, buids, admirats,

 desconsolats.

 Les tiges són coll-tortes,

i al vol voltant del gerro hi ha les fulles mortes.

Què hi ha en aquestes flors? Se'n van sense dir res,

 sense'ls estremiments de l'agonia,

 sense perdre'l colô encès.

 Am tota cortesia,

 i poc a poc, s'esfullant,

 se'n van, se'n van,

 sense queixa, sense plant,

 no volent destorbar cap alegria.

Deixèm-les estâ, anem-se'n, i ans de gaire

trobarèm en el gerro les òrfanes verdors

i un suspir olorós sospès en l'aire...

  ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·

i el camp tot estrellat de noves flors.

Els meus pits són dos ocells engabiats/ quan els teus dits els cerquen/ per entre les fulles i les flors del vestit.// Però quan fulles i flors cauen a terra/ —que el desig porta dalla!—/ són dos peixos que et fugen de les mans/ en les crestes nevades de la mar.

Autora: Maria-Mercè Marçal (Ivars d'Urgell, Pla d'Urgell, 13 de novembre de 1952 - Barcelona, 5 de juliol de 1998), escriptora catalana.


Font: Poema III de "Foguera Joana". A: Bruixa de dol (1979). Sant Boi de Llobregat: Llibres del Mall, 1979. Barcelona: Edicions 62, 1998. Vist a Bruixa de dol.


Poema com déu mana:

Els meus pits són dos ocells engabiats
quan els teus dits els cerquen
per entre les fulles i les flors del vestit.

Però quan fulles i flors cauen a terra
—que el desig porta dalla!—
són dos peixos que et fugen de les mans
en les crestes nevades de la mar.

El 10 d'octubre de 1793 vaig enviar a la meva estimada dona una flor artificial del jardí, feta amb fulles de diversos colors que la tardor va tirar a terra. Representa el meu estat actual. Però no li ho vaig dir

Autor: Georg Christoph Lichtenberg (Ober-Ramstadt, 1 de juliol de 1742 - Göttingen, 24 de febrer de 1799), escriptor satíric i científic alemany.

Equivalent: El 10 de octubre de 1793 le envié a mi querida mujer una flor artificial del jardín, hechas con hojas de distintos colores que el otoño tiró al suelo. Representa mi estado actual. Pero no se lo dije. [ES] 

Font: Aforismos, a cura de Miguel Zavalaga Flórez.