Adormides, les fulles dels meus besos van colgant els recers del teu cos, i mentre oblides les fulles altes de l’estiu, els dies oberts i sense besos, ben al fons el cos recorda: encara tens la pell mig del sol, mig de la lluna

Autor: Gabriel Ferrater i Soler (Reus, 20 de maig de 1922 - Sant Cugat del Vallès, 27 d'abril de 1972), escriptor i lingüista . 


Context:
La persiana, no del tot tancada, com
un esglai que es reté de caure a terra,
no ens separa de l’aire. Mira, s’obren
trenta-set horitzons rectes i prims,
però el cor els oblida. Sense enyor
se’ns va morint la llum, que era color
de mel, i ara és color d’olor de poma.
Que lent el món, que lent el món, que lenta
la pena per les hores que se’n van
de pressa. Digues, te’n recordaràs
d’aquesta cambra?
«Me l’estimo molt.
Aquelles veus d’obrers ― Què són?»
Paletes:
manca una casa a la mançana.
«Canten,
i avui no els sento. Criden, riuen,
i avui que callen em fa estrany».
Que lentes
les fulles roges de les veus, que incertes
quan vénen a colgar-nos. Adormides,
les fulles dels meus besos van colgant
els recers del teu cos, i mentre oblides
les fulles altes de l’estiu, els dies
oberts i sense besos, ben al fons
el cos recorda: encara
tens la pell mig del sol, mig de la lluna.


Font: "Cambra de tardor". A: Les dones i els dies (1968). També a: Da nuces pueris. Barcelona: Josep Pedreira, 1960. (Les Quatre Estacions; 2). [2a ed. Barcelona: Empúries, 1987 (El ventall; 1); 3a ed. Barcelona: Edicions 62, 1998 (Poesia; 18).]

Sempre va pensar que la seva mort arribaria de manera lenta, que penetraria al seu cos amb una força tan poderosa que fins i tot li causaria plaer, que podria gaudir-ne durant dies i que aconseguiria agonitzar a fons. Per això vaig plorar quan vaig saber que un llamp absurd l'havia aniquilat. Odio les tempestes

Autora: Blanca Strepponi (Buenos Aires, 1952), poeta, narradora i dramaturga.



Font: "Final". Adela tiene el pelo rojo y cree en los espíritus (1982). A: Voces nuevas. Narrativa. Caracas: Celarg, 1982.

Hi ha una diferència molt gran entre les esperances i les expectatives. Primer em pensava que tenia a veure amb la durada, que tenir esperances implicava esperar alguna cosa que encara havia de passar. M’equivocava. Les expectatives pertanyen al cos, les esperances a l’ànima

Nota: Avui fa 87 anys que va néixer l'autor. 


Autor: John Berger (Londres, 5 de novembre de 1926), crític d'art, pintor i escriptor anglès. 


Font: From A to X (2008).  D'A a X. Barcelona: Edicions de 1984, 2008. Col·lecció Mirmanda, 58. Traducció: Laura Baena i Garcia. ISBN: 978-84-92440-17-7. Vista a Viu i llegeix.

rossolar pel teu cos com una bola/ de neu que s'ageganta i s'incendia/ allau roent endins de tu neu fosa/ fluir fluir sense confins negar-me/ en tu negar-te: i afirmar l'empremta/ vivent, imperceptible, de l'amor sobre l'aigua.

Autora: Maria-Mercè Marçal (Ivars d'Urgell, Pla d'Urgell, 13 de novembre de 1952 - Barcelona, 5 de juliol de 1998), escriptora catalana.


Font: Desglaç (1984-1988). Barcelona: Edicions 62 - Empúries, 1988 (1998, 2a ed).











Poema complet:

Negar-me en tu desposseir-me
d'aquesta rigidesa que m'emmotlla
i em dóna cos fluir sense contorns
lliscar pel tacte obert de tota cosa
amarar les parets l'eix que ens endega
filtrar-me llenegar per les clivelles
dels temps esllavissar-me sense fites
rossolar pel teu cos com una bola
de neu que s'ageganta i s'incendia
allau roent endins de tu neu fosa
fluir fluir sense confins negar-me
en tu negar-te: i afirmar l'empremta
vivent, imperceptible, de l'amor sobre l'aigua.

Desdenyo el vi, menyspreo la mel, no vull res més que el gust de les besades. Ni el tremolor de l'aigua ni els remolins del cel no igualen l'onejar del teu cos en el meu llit. Ah, el perfum, ah, la metzina dels teus llavis, flors verinoses

 
Autora: Maria-Mercè Marçal (Ivars d'Urgell, Pla d'Urgell, 13 de novembre de 1952 - Barcelona, 5 de juliol de 1998), escriptora catalana. 


Font: La passió segons Renée Vivien. Barcelona: Columna; Proa, 1994, p. 341-342. Vist a Visat.


Context: 

MONÒDIA FINAL

Londres, 11 de juny de 1877 – París, 18 de novembre de 1909

En el futur gris com una alba incerta, algú, ho sé prou, es recordarà de nosaltres, quan vegi cremar, sobre l’ambre de la plana, la tardor d’ulls vermells. Un ésser entremig dels éssers de la terra, oh Voluptat meva, se’n recordarà. Una dona que durà en el seu front el misteri dolç i violent. Estimarà la boira lleugera que fumeja i les oliveres belles com la mar, la flor de la neu i la flor de l’escuma, la nit i l’hivern. Entristint de comiats les costes i els ribatges, coneixerà l’amor sagrat de les verges... Car res no és més dolç que l’amor... Desdenyo el vi, menyspreo la mel, no vull res més que el gust de les besades. Ni el tremolor de l’aigua ni els remolins del cel no igualen l’onejar del teu cos en el meu llit. Ah, el perfum, ah, la metzina dels teus llavis, flors verinoses. Els teus ulls tenen el reflex del cel de Mitilene.

Una dona, ho sé prou, se’n recordarà.

Oh l’estremiment de la nuca on cremava el meu alè, oh l’ombra del borrissol reflectit en els teus llavis, oh la bellesa dels llavis iguals en un bes d’amor. El nostre cor és semblant en el nostre si de dona, estimada, el nostre cor és idènticament fet. Un mateix destí feixuc ha pesat sobre la nostra ànima. Sóc més que teva: sóc tu mateixa. Tradueixo el somriure i l’ombra del teu rostre. La meva dolçor iguala la teva gran dolçor. Malgrat la vehemència agressiva i salvatge de tot desig i la seva latent crueltat, la meva boca no sabria mossegar asprament la teva boca. Escolta el suau murmuri d’aquesta hora que estimo i que passa i que fuig i mor en un poema... Crec que el meu dolor és el d’una altra... Miraculosament veig riure la vida, s’expandeix pel moll dels meus ossos la claror de les estrelles... Vertiginosament atenyo les estrelles... retorno a l’amor que transfigura en or les coses que l’envolten, a l’encís del poema, al riure de l’amor...

Sovint no temo res sinó l’oblit.

Pel que fa a les malalties del cos, segurament hi ha més malalts imaginaris que malalts reals, però pel que fa a l'esperit, hi ha, sens dubte, molts més sans imaginaris que sans reals

Autor: Georg Christoph Lichtenberg (Ober-Ramstadt, 1 de juliol de 1742 - Göttingen, 24 de febrer de 1799), escriptor satíric i científic alemany.


Equivalent: En lo que se refiere a las enfermedades del cuerpo, existen seguramente más enfermos imaginarios que enfermos reales, pero en lo que concierne al espíritu hay, sin duda, muchos más sanos imaginarios que sanos reales. [ES] 


Font: Aforismos, a cura de Miguel Zavalaga Flórez. També a Aforismos. Barcelona: Edhasa, 2006. ISBN 8435091589. Traduccció: Juan del Solar. 

He rescatat la meua adolescència amb brusca mà mentre mirava el cos, esvelt i nu, dempeus damunt la sorra, compacte i bru, d'adelerada gràcia.

Autor: Vicent Andrés Estellés (Burjassot, Horta, 4 de setembre de 1924 - València, 27 de març de
1993), poeta i periodista valencià.


Font: "M'he masturbat avui mirant el cos...", de "Les acaballes de Catul". A: Obra completa 3. Manual de conformitats. València: Editorial L'Estel, 1974. Vist a Ca l'Assur.


Foto: De Todo colección.


Poema complet:



M'he masturbat avui mirant el cos
des del meu llit d'una jove a la platja:
he retornat a la meua infantesa
d'albercoquers i de dacasars furtius.
He estat feliç, immensament feliç.
He rescatat la meua adolescència
amb brusca mà mentre mirava el cos,
esvelt i nu, dempeus damunt la sorra,
compacte i bru, d'adelerada gràcia.
Molt l'he estimat, molt més l'he desitjat.
En arribar aquell delit suprem,
el goig darrer, he sentit caure espès,
en gotes grans i calentes l'esperma.
No he lamentat el que he fet: contemplava,
amable, el cos, dura imatge invencible,
i he retornat, amb l'altra mà, al meu acte.




      

t'has assegut –no sé com ho hauràs fet– damunt mateix l'entrecuix meu, absorta i amb el cos dret, i com transfigurada, has practicat un coit dels que hom recorda. M'has dessucat, i has restat molt cofoia

Nota: Avui fa 20 anys que va morir Vicent Andrés Estellés.

Autor: Vicent Andrés Estellés (Burjassot, Horta, 4 de setembre de 1924 - València, 27 de març de 1993), poeta i periodista valencià.


Font: "Poema IX" de "Les acaballes de Catul". A: Obra completa 3. Manual de conformitats. València: Editorial L'Estel, 1974. Vist a Anotacions rizomàtiques.



Poema complet:

El teu car fill, un mamonet encara,
s'ha despertat al llit on tu i jo ho fèiem.
Hem acabat la nostra febril feina,
i en jeure, nus, escampats sobre el llit,
per aquell son suavíssim que ens pren,
el tendre fill de les teues entranyes,
que tinc motius per dir-li fill de puta,
ha començat a cridar i jugar,
pujant al teu amorosíssim cos,
caient, feroç, des de la doble alçària
dels pits al dolç entrecuix, llençant crits.
Encara més, se m'ha pujat a mi
i ha descobert la meua artilleria.
Li he deixat fer tot allò que ha volgut,
no amb sentiments, precisament, de pare,
sinó, més bé, de Tiberi, segons
ha repetit Suetoni, el cabró.
L'has agafat i l'has deixat a terra
i has ocupat, furiosa, el seu lloc,
t'has assegut –no sé com ho hauràs fet–
damunt mateix l'entrecuix meu, absorta
i amb el cos dret, i com transfigurada,
has practicat un coit dels que hom recorda.
M'has dessucat, i has restat molt cofoia.

I sóc a dintre teu milions d'hostes/ que al teu cos es condensen com la flaire/ de rosa entre les roses, desbocada.

 Autor: Ivan Brull (València, 1978). Cantaments és el seu primer llibre de poesia. Ha estat guardonat amb el 13è premi de poesia Jaume Bru i Vidal, Ciutat de Sagunt, 2010.

Font: "Quan em mires". A: Cantaments. Ivan Brull. Onada Edicions, 2010. Vist al Twitter del Josep Porcar.

Ensenyades des de la infància que la bellesa és el ceptre de la dona, la ment s'amotlla al cos, i errant al voltant de la seva gàbia daurada, només busca adornar la seva presó

Autora: Mary Wollstonecraft (Spitalfields, 27 d'abril de 1759 - Londres, 10 de setembre de 1797) fou una filòsofa i escriptora britànica.

Original: Taught from their infancy that beauty is woman's sceptre, the mind shapes itself to the body, and roaming round its gilt cage, only seeks to adorn its prison. [ES] [La traducció és meva, o sigui que segur que es pot millorar.]

Font: A Vindication of the Rights of Woman (1792). Vista a la Wikiquote.

Hi ha dues classes d'escriptors: els que ho són i els que no ho són. En els primers, forma i contingut es troben junts, com ànima i cos; en els segons, forma i contingut van junts, com cos i vestit

Autor: Karl Kraus (Jičin, Bohèmia, 28 d'abril de 1874 - Viena, 12 de juny de 1936), escriptor austríac.


Equivalent: Existen dos clases de escritores: aquellos que lo son y aquellos que no lo son. En los primeros, forma y contenido
se hallan juntos, como alma y cuerpo; en los segundos, forma y contenido van juntos, como cuerpo y vestido. [ES] [Traducció de Guillermo Fernández]


Font: "Antología de aforismos". (Revista de la Universidad de México).

Només un cos de dona em fa feliç/ i ara el descric tancant, solemne, els ulls

Autor: Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, 19 de març de 1929 - Vic, 11 de novembre del 2003), poeta català.

Poema complet:
Ho deixo tot, però estreno claror.
Faré un pas més i fugiré de mi
per preservar l'empremta d'un desig
que sé que mai no m'abandonarà.
Perdre la hisenda em dona llibertat.
El mirall s'ha trencat en mil bocins
i en cadascun m'hi veig, desmesurat.
Amor, amor que em crides quan no hi soc.
¿per quins camins massa sovint te'm perds
si et duc al sexe, al cor i als pensaments?
Ho deixo tot i aprenc codis secrets
en el silenci lúcid de la nit.
Demà em dibuixaré en una paret,
demà passat, si em vaga, faré el mort
i al tercer dia ressuscitaré.
Després els versos es riuran de mi
i jo em riure dels versos, complagut.
Seré molts o potser no seré cap.
Ho deixo tot, aprofiteu-se'n, gent.
Al que no soc li agrada el desgavell.
Tot el turment em turmenta ben poc.
Només un cos de dona em fa feliç
i ara el descric tancant, solemne, els ulls.
Espero el llamp que m'ha de redimir.
A poc a poc, em posaré dempeus.
S'apropa el gran moment. Ho deixo tot.
 
Font: "Punt i final". A: Llibre de les solituds (1997). Vist al web del Centre Excursionista d'Esplugues.

Imatge: Solon de Mel (pseudònim de Guillermo Luzuriaga). Libro prohibido. Manzanas del paraíso y otros poemas. Mèxic, anys 50. Novena edició. (18.5 x 12 cm). Il·lustracions de José Bardassano. Vista al bloc Galeria d'imatges X.

Aquesta carta és per a tu, lector virtual. La nostra és la millor relació possible: sense cites prèvies, ni malentesos, ni halitosi. La veritat és que a mi tampoc m'agrada gaire sortir de casa. La xarxa ha retornat a la literatura el que l'espectacle li havia arrabassat: l'absència dels cossos. Finalment, som paraules

Autor: Vicenç Pagès i Jordà (Figueres, 1963), escriptor i piulador català.

Font: Fragment de la carta "Al lector virtual", vista al seu web.

Arriben la nit i el teu èxtasi/ I el meu cos profund/ Aquest pop sense pensaments/ Engoleix el teu sexe agitat/ Durant el seu naixement

Autora: Joyce Mansour [Joyce Patricia Adès] (Bowden, Anglaterra, 25 de juliol de 1928 - París, 27 d'agost de 1986), escriptora surrealista egípcia.

Equivalent:
Llegan la noche y tu éxtasis.
Y mi cuerpo profundo.
Ese pulpo sin pensamientos.
Engulle tu sexo agitado.
Durante su nacimiento.

Font: Poema del recull Déchirures. París: Les Éditions de Minuit, 1955. Vist a Jot Down.

El meu febrejant desig rabejant-se/ en la flonjor més secreta del teu cos,/ on tot secret és gaubança/ i el tacte, presagi de deliris

Autor: Francesc Parcerisas i Vázquez (Begues, Baix Llobregat, 30 de novembre de 1944), poeta i traductor.

Poema complet:
i bo i dolent es tanca en cada cosa

     condó ple d'escarabats negres

El meu febrejant desig rabejant-se
en la flonjor més secreta del teu cos,
on tot secret és gaubança
i el tacte, presagi de deliris

Font: Del recull de poemes Dues suites (1976). Vist a Wallorcaweb.com.

Nota: Avui Francesc Parcerisas fa 68 anys.

Saps que en les mirades dels homes hi ha mirades impures? Que unes vegades sembla que acaricien i d'altres sembla que despullen? Quan t'embolcalla una mirada d'aquestes i sents que rellisca pel teu cos... Què és el que penses?... Digues, què és el que penses?

Autor: Pedro Matta (1875 - 1976), poeta espanyol.

Poema original:
Tengo celos de ti, por qué negarlo,
tengo celos de ti, celos rabiosos,
celos de la sonrisa de tu boca,
celos de las miradas de tus ojos,
cuando yo no te oigo… cómo hablas?
Cuando yo no te miro… cómo miras?
Cuando no estoy delante… cómo suenan
los raudos cascabeles de tu risa?

¿Tú sabes que en las miradas de los hombres
hay miradas impuras?
Que unas veces parece que acarician
y otras parece que desnudan?
Cuando te envuelve una mirada de esas
y sientes que resbala por tu cuerpo
…Qué es lo que piensas?… Dí,
qué es lo que piensas?

Cuando tengo tu mano entre mis manos,
yo sé cómo tu carne se estremece,
cuando es otra la mano que te oprime,
qué es lo que sientes? Di,
que es lo que sientes?
Yo puedo adivinar qué pensamientos
laten en ti cuando de mí te acuerdas.
Cuando es de otro el recuerdo que te asalta,
qué es lo que sueñas?…Di,
qué es lo que sueñas?

Yo te he visto mil veces temblorosa
ante el fervor de mis ardientes frases,
con los divinos ojos entornados
y los húmedos labios anhelantes,
imbuida de amor desvanecida.

Cuando yo soy el amor, el que te habla,
si las palabras son las mismas…dime,
cómo te suenan de otros las palabras?
Tú juras que me has dado
tu corazón, tu cuerpo y tu cariño,
pero nunca sabré si tras tus ojos
se esconde un pensamiento que no es mío.

Y qué importa tu cariño entonces?
Qué vale la escultura de tu cuerpo
si son los pensamientos de tu alma
como villanos que arrebatara el viento?

Font: Poema "Celos". Vist a Alquimia poética.

Vídeo: El poema "Celos", amb la veu d'Alberto Madariaga.

Pots jugar amb el seu cos, que és jove i riu, i vol el joc, i no n'ha tingut prou

Autor: Gabriel Ferrater i Soler (Reus, 20 de maig de 1922 - Sant Cugat del Vallès, 27 d'abril de 1972), escriptor i lingüista català. 

Poema complet:
Pots jugar amb el seu cos,
que és jove i riu, i vol
el joc, i no n'ha tingut prou.
Encara creus que en tu hi ha vici?
Mostra el teu vici. Dóna't
sencer. Si te l'estimes,
no li ofeguis aquest tremolor:
la curiositat del cos, que tu
fa massa temps que en dius desig.

Font: "Joc". A: Teoria dels cossos (1966). Vist al bloc Tinta xinesa.

Foto: Tom Fischer.

Ho sento si una part del meu cos només pot veure’t com un temple

Autors: Mishima. Segons la Viquipèdia, "grup de música pop, amb influència de la cançó d'autor, creat a Barcelona l'any 1999. El formen David Carabén, Marc Lloret, Dani Vega, Xavi Caparrós i Alfons Serra. El nom del grup prové de l'escriptor japonès Yukio Mishima".

Cançó completa:
Ho sento si una part del meu cos
només pot veure’t com un temple.
I el meu sentit del sagrat
comença allà on se m’acaba el ventre.
Ho sento, Maria,
Però adorant-te he perdut
la meitat de la meva vida.
¿Què en farem del desig
ara que hem trobat l’amor?
Et vaig veure en sortir de classe
a l’autobus i pel carrer
a la feina i a la tele.
Al setembre i al gener
ets l’amiga de l’amiga
i de vegades tu també.
Ho sento, Maria,
però adorant-te he perdut
la meitat de la meva vida.
¿Què en farem del desig
ara que hem trobat l’amor?

Font: Del nou disc de Mishima Set tota la vida. Tema: "El temple". Vista per Mishima a la plaça de Ramon Rusiñol i Font de Rubí.

L'esperança no passa de ser una manera d’enganyar el cos

Autor: Joan Fuster i Ortells (Sueca, 23 de novembre de 1922 - 21 de juny de 1992), escriptor valencià.

Font: Indagacions i propostes (1981).

Nota: Avui fa vint anys de la mort de Joan Fuster.

Ah, si el sexe pensés! (Perdó, però m'ho suggereix Pascal: "Imagineu un cos ple de membres pensants...")

Autor: Joan Fuster i Ortells (Sueca, 23 de novembre de 1922 - 21 de juny de 1992), escriptor valencià.

Font: "Judicis Finals", dins Indagacions i Propostes. Barcelona: Edicions 62, 1981. Vista a Escriptors.cat.

Nota: Avui fa vint anys de la mort de Joan Fuster.