Quan una festa és regalar un llibre i no matar un brau...

Autor: Ivan Panadero (Barcelona, 1975), fotògraf i piulador.

Font: Del seu Twitter.

La Xarxa és com una festa a la qual arribes i tothom ja està borratxo discutint apassionadament. Sents que has de beure de pressa per entonar-te. És molt vigoritzador

Autor: James Wood (Durham, Anglaterra, 1965) crític literari i novel·lista.

Context: El avance de Internet no le hace temer de momento por el futuro de la crítica. "La Red es como una fiesta a la que llegas y todo el mundo está ya borracho discutiendo apasionadamente. Sientes que debes beber deprisa para entonarte. Es muy vigorizante". Aunque percibe cierta nostalgia en su profesión -"hablas con una autoridad que cada vez respeta menos gente"- se muestra optimista y confía en el poder de la pasión. "Si funciona o cómo funciona una novela no preocupa a mucha gente pero si tú lo contemplas como una cuestión de vida o muerte llegas a gente fuera del círculo".

Font: Del reportatge "Ficción, instrucciones de uso" (El País, 10/11/2009). Vist al bloc L'Efecte Jauss 2.0.

Avui tancaria el llangardaix en una gàbia. I que fos la festa dels dits, la dansa de l'heura a cau d'orella, la tendresa de la planta dels peus, l'or negre de cella i de l'aixella. Seguiria els camins que el deliri oblida amb pas molt lent com el del bou que llaura aquest paisatge de lluna gitana

Autora: Maria-Mercè Marçal (Ivars d'Urgell, Pla d'Urgell, 13 de novembre de 1952 - Barcelona, 5 de juliol de 1998), escriptora catalana. 


Poema com déu mana:
Avui tancaria el llangardaix en una gàbia.
I que fos la festa dels dits,
la dansa de l'heura a cau d'orella,
la tendresa de la planta dels peus,
l'or negre de cella i de l'aixella.
Seguiria els camins que el deliri oblida
amb pas molt lent
com el del bou que llaura
aquest paisatge de lluna gitana.



Font: Poema número V de “Foguera Joana”. A: Bruixa de dol. Sant Boi de Llobregat: Llibres del Mall, 1979.

Si vols plorar eternament per la pèrdua de les paraules ploraràs en totes les llengües. Totes les llengües s'empobreixen perquè la societat no és tan oral i es tendeix a la simplicitat. Perdem paraules però també en guanyem. El llenguatge és una festa

Nota: Ramon Solsona fa avui 63 anys.

Autor: Ramon Solsona i Sancho (Barcelona, 7 de febrer de 1950), escriptor català.

Font: D'una entrevista amb Noemí Bibolas al diari Avui ("Quan escrivim anem amb el fre de mà posat") l'1 de març del 2007.

Foto: Txema Salvans.

Com més 'rural' i 'popular' siga un element o expressió de cultura, més nacional, regional, local i distintiu serà: en l’activitat agrícola, en les festes i jocs, en els hàbits alimentaris o en la pràctica religiosa

Autor: Joan F. Mira i Casterà (València, 3 de desembre de 1939), escriptor, antropòleg i sociòleg valencià.

Context: Si hi ha una cultura europea, doncs, és la continuïtat o el resultat històric d’aquella suma d’elements comuns que han produït i compartit, al llarg dels segles, l’aristocràcia i les elits urbanes: modes, literatures, codis, filosofies, arquitectures, músiques o formes de fer comerç. Els europeus, en aquest sentit, tenim en comú les catedrals gòtiques, Dante, la música de Mozart i el teatre de Shakespeare, les casaques i perruques del segle XVIII, l’invent de les universitats, o certes institucions jurídiques d’origen romà o medieval. La llista no inclouria, però, com és obvi, allò que és diferent i específic. I és diferent allò que s’ha desenvolupat en un marc d’escassa comunicació, en espais relativament homogenis, d’àmbit restringit i de contactes a distància lents o poc intensos. És a dir, aquells elements que ha desenvolupat el “poble”, o “els pobles”, de manera autònoma (sempre relativament, i per comparació amb les elits urbanes) i per tant específica o distintiva. Per posar un sol exemple entenedor: la gran arquitectura gòtica, renaixentista o barroca és distintivament europea (europea occidental, sobretot), però les arquitectures rurals i populars poden ser distintivament catalanes, andaluses o alpines. I així de tantes altres coses: en les pràctiques comercials, en la història política, en la música i la dansa, en la vida religiosa i en tot. I com més “rural” i “popular” siga un element o expressió de cultura, més nacional, regional, local i distintiu serà: en l’activitat agrícola, en les festes i jocs, en els hàbits alimentaris o en la pràctica religiosa.

Font: "Cultura valenciana?, 1". Article publicat a El Temps, núm. 1481 (30/10/2012). Vista al seu Twitter.

Nota: Avui el Sr. Mira fa 73 anys. 

Una dona nua i en la foscor/ és una vocació per a les mans/ per als llavis és gairebé un destí/ i per al cor un malbaratament/ una dona nua és un enigma/ i sempre és una festa desxifrar-lo

Autor: Mario Benedetti (Paso de los Toros, Uruguai, 1920 - Montevideo, Uruguai, 2009), escriptor uruguaià.

Poema complet:
Una mujer desnuda y en lo oscuro
tiene una claridad que nos alumbra
de modo que si ocurre un desconsuelo
un apagón o una noche sin luna
es conveniente y hasta imprescindible
tener a mano una mujer desnuda.

Una mujer desnuda y en lo oscuro
genera un resplandor que da confianza
entonces dominguea el almanaque
vibran en su rincón las telarañas
y los ojos felices y felinos
miran y de mirar nunca se cansan.

Una mujer desnuda y en lo oscuro
es una vocación para las manos
para los labios es casi un destino
y para el corazón un despilfarro
una mujer desnuda es un enigma
y siempre es una fiesta descifrarlo.

Una mujer desnuda y en lo oscuro
genera una luz propia y nos enciende
el cielo raso se convierte en cielo
y es una gloria no ser inocente
una mujer querida o vislumbrada
desbarata por una vez la muerte.

Font: Poema "Una mujer desnuda y en lo oscuro". Vist a Poemas del alma.

Diners alegren los infants/ e fan cantar los capellans/ e los frares carmelitans/ a les grans festes

Autor: Anselm Turmeda ['Abd Allāh al-Tarǧumān] (Ciutat de Mallorca, ~1352/55 - Tunis, d 1423), escriptor.

Font: Llibre de bons amonestaments (1396). Vista al butlletí número 705 (15/10/2012) d'InfoMigjorn.

Foc d'inquisició i purificació encendrà la nostra revolució sobre la Catalunya conquerida. Un foc alegre i violent de festa en la nit clara d'aquella clara ribera

Autor: Desconegut (de moment).

Article complet: 
Fuego de inquisición y purificación encenderá nuestra revolución sobre la Cataluña conquistada. Un fuego alegre y violento de fiesta en la noche clara de aquella clara ribera. Echaremos en ese fuego todas las mentiras fin de siglo que ahogaron a Cataluña Que hermosa hoguera de llamas altas y ruidosas, en cuyo término llegará el Alba.... Echaremos al fuego la Cataluña orfeónoca y ripiosa de los coros de Clavé y los Juegos Florares con reinas feas, municipales con casco y poetas de barriada. Quemaremos en esa hoguera la Cataluña naturista, filantrópica y roussiniana de Palestra y la biblioteca Helios. Quemaremos la Cataluña ridícula del momento a Casanovas lleno de discursos y citas y la Cataluña de los domingos con desfiles de horteras con barretina y alpargatas. Y la Cataluña asquerosa del Paralelo y de la literatura de suburbio y la Cataluña ambiciosa y fría de Cambó. Quemaremos las arquitecturas de Gaudí y del Paseo de Gracia, asilo de los últimos límites de lo feo en trance de locura: las casas en forma de grutas, las torres en forma de puro y los gasómetros en forma de árbol . Quemaremos la Cataluña abogadil, disminuida, egoísta y chillona del Estatuto y de aquella Generalidad de contables que jugaban a ministros y de escritores de quiosco metidos a diputados de un Parlamento ridículo. Quemaremos los últimos restos del separatismo mediterráneo, el que empezó en Nápoles con Masnaiello y acaba en la fuga de Companys. Quemaremos los papeles de Els Segadors y de la Santa Espina y las letras catalanas que no sabían el idioma imperial y rotundo y otra vez el Mediterráneo oirá las sonoras voces castellanas hechas para hablar con Dios. Y quedará la alegre y hermosa Cataluña de siempre, la Cataluña artesana y navegante que daba al imperio capitanes, virreyes, poetas y navíos; la que era sede de la española cortesía y puerto de nuestras empresas universales. Volverá la Cataluña que dictaba las leyes del Consulado de Mar y tenia una clásica serenidad de vieja estirpe. La Revolución del espíritu devolverá a Cataluña el espíritu que había olvidad a fuerza de agobios de una mala literatura. Y si retoña cualquier intento separatista será extirpado de raíz donde quiera que se esconda y esté donde esté, aunque sea bajo especies de regionalistas o folklóricas o sentimentales, porque sembrando aquellos vientos se han recogido estas tempestades de ahora. Y sería crimen de traición a España empezar el mismo juego. Cataluña tendrá el honor de juntarse en el yugo de nuestra doctrina donde solo caben las entidades naturales; la familia, el sindicato, el municipio y el estado para la unidad absoluta e irrevocable de una irrevocable España.

Font: De l'article "Fuego" (Arriba España – Pamplona – 29 de gener de 1939). Vist pel Quim Torra al "fons de Ventura Gassol"; "una d'aquelles perles que justifiquen un matí a l'Arxiu Nacional de Catalunya".