Context: Si hi ha una cultura europea, doncs, és la continuïtat o el resultat històric d’aquella suma d’elements comuns que han produït i compartit, al llarg dels segles, l’aristocràcia i les elits urbanes: modes, literatures, codis, filosofies, arquitectures, músiques o formes de fer comerç. Els europeus, en aquest sentit, tenim en comú les catedrals gòtiques, Dante, la música de Mozart i el teatre de Shakespeare, les casaques i perruques del segle XVIII, l’invent de les universitats, o certes institucions jurídiques d’origen romà o medieval. La llista no inclouria, però, com és obvi, allò que és diferent i específic. I és diferent allò que s’ha desenvolupat en un marc d’escassa comunicació, en espais relativament homogenis, d’àmbit restringit i de contactes a distància lents o poc intensos. És a dir, aquells elements que ha desenvolupat el “poble”, o “els pobles”, de manera autònoma (sempre relativament, i per comparació amb les elits urbanes) i per tant específica o distintiva. Per posar un sol exemple entenedor: la gran arquitectura gòtica, renaixentista o barroca és distintivament europea (europea occidental, sobretot), però les arquitectures rurals i populars poden ser distintivament catalanes, andaluses o alpines. I així de tantes altres coses: en les pràctiques comercials, en la història política, en la música i la dansa, en la vida religiosa i en tot. I com més “rural” i “popular” siga un element o expressió de cultura, més nacional, regional, local i distintiu serà: en l’activitat agrícola, en les festes i jocs, en els hàbits alimentaris o en la pràctica religiosa.
Font: "Cultura valenciana?, 1". Article publicat a El Temps, núm. 1481 (30/10/2012). Vista al seu Twitter.
Nota: Avui el Sr. Mira fa 73 anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada