Dona, amant, amiga, la mà dreta ho és tot per a mi

Autor: Roger Coma (Barcelona, 30 de novembre de 1975), actor i escriptor. 


Font: Del seu Twitter. 


Nota: "L'humor de Roger Coma a Twitter" (Vilaweb).

Dir de veritat, i en la veritat, allò que vull dir, allò que m'ha commogut de debò (que tant pot ser un arbre, com una dona, com el poema d'un altre, com un pensament viu, meu o d'altri, o un pot d'escombraries): no mentir

Autor: Segimon Serrallonga i Morer (Torelló, 1930 - Badalona, 2002), poeta, filòleg i escriptor.


Context: No crec que, a l'hora d'escriure, aquestes i altres idees m'ajudin a resoldre el problema moral, que és el que em preocupa més quan escric: dir de veritat, i en la veritat, allò que vull dir, allò que m'ha commogut de debò (que tant pot ser un arbre, com una dona, com el poema d'un altre, com un pensament viu, meu o d'altri, o un pot d'escombraries): no mentir. Les paraules i les frases, les imatges i les idees, els acudits i altres forces cegues poden arrossegar el poeta i el poema a llocs morals inexistents. Per l'herència cultural que porto, abomino tant de la insinceritat moral com de la insinceritat artística.
Aconseguir un text --i un context, és a dir, una obra-- verídic, bell i creïble, vet aquí l'objectiu, i vet aquí (per a mi) l'impossible. Però si no ho intento, em sento com si em traís infinitament més, convençut com estic que tot home ha de fer (art, literatura o ciència).


Font: "Poètica. A: Sempre voldré voler. Editorial Ellago, 2007.

A l' Atlàntida hi ha una dedicatòria magistral al ximplet del marquès de Comillas: "Muntat de tos navilis en l'ala beneïda / busquí de les Hespèrides lo taronger en flor / més ay! és ja despulles / de l'ona que ha tans segles se n'es ensenyorida / i sols puch oferirte, si't plauen exes fulles / de l'arbre del fruit d'or". I després, l' Oda a Barcelona , que no la farà ningú més, eh. I la prosa. La prosa en defensa pròpia crema. Ara, estava sonat, perquè un tio així, no pot ser... Ha d'estar sonat, home! Un geni sempre estarà sonat! Protegiu-lo!

Autor: Josep Maria Ballarín i Monset (Barcelona, 1920), capellà i escriptor.



Font: D'una entrevista al diari ARA (10/11/2013).



Entrevista completa:

Mossèn Ballarín, com estem?

Aguantant el tipus, que diuen! [Riu.]

I com es veu la vida des dels 93 anys?

D'un sol bloc. És molt curiós, no hi ha compartiments estancs. És tot un bloc, de la primera mamada fins ara.

¿No hi ha cap diferència entre tenir-ne 70 o 80 o 90?

Definitiva. Sí. D'una cosa que no s'hi val a fer tragèdia: que un dia o altre em despertaré i trobaré unes coses molt estranyes [riu]. Jo crec una cosa, de les coses que m'han aguantat més -i per això prefereixo Aristòtil a Plató, i perdona, que ara em faig el merda... Doncs... Aristòtil-: la semblança. L'analogia de l'ésser: Déu és, l'arbre és, ésser és el verb complet des del pollancre fins a Déu. I aleshores fa que hi hagi una certa comprensió de les coses, a través de la semblança. Que endevines, no que saps. Endevines les coses. I aleshores quan arribes de gran així, als 90, hi ha una endevinalla i olores que ho endevinaràs, un dia o altre. M'explico?

Que endevinaràs el què? El sentit de la vida?

No, això rai, ja ho sé. El sentit de la vida, no. Hi ha d'haver una altra cosa enllà. Que encara que hagi de ser totalment diferent, ha de tenir una semblança amb aquí a baix. Per exemple, als 93 anys, comprendràs que tots els teus ja hi són. Doncs aquell amor que tenia amb els meus, suposo que allà no es perd.

I com serà Déu?

Hi ha el Déu del despotisme il·lustrat, el de Newton: Déu era un senyor que anava amb guants. I no l'amoïneu. Ha fet el món però no l'amoïneu, que és un gentleman . En realitat, Déu és com un paleta cansat perquè ha fet el món, i al setè no pot descansar perquè amb el món se li gira el doble de feina. Sort que és infinit.

Jordi Pujol va dir de tu que ets "un capellà culte, que a vegades et fas passar per Mossèn Tronxo".

No és veritat. Per començar, vaig néixer a Barcelona, de casa bona de Terrassa, que ens vàrem arruïnar... Jo em sento molt de poble. Aquí a Gósol m'hi trobo molt bé. Vaig néixer a Barcelona, davant del monument a mossèn Cinto.

Un altre capellà molt estimat pel po ble.

Sí, suposo. Jo no tant, perquè no m'ho mereixo. Però mossèn Cinto... Saps què passa? Era massa gros pels nostres intel·lectuals. Perquè és un poeta de la talla dels grans poetes de tots els països. I els altres nostres poetes... Mira, hi ha poetes de raig, de rajolí i de torrentada. A Catalunya, la torrentada era mossèn Cinto. El de raig és en Maragall, i de rajolí és l'Espriu. Aquest país es va fer dient que "Déu va passar-hi en primavera i tot cantava al seu pas / Canta la terra encara entera i canta que cantaràs" [ La santa espina ]. I hem acabat dient: "Pobra, bruta, trista, dissortada pàtria meva" [Espriu]. Així no es fa un país! Per començar [assenyala el paisatge que es veu per la finestra: un retall de cel esplendent, amb un pollancre esgrogueït per la tardor en primer terme], això no és ni pobre, ni dur ni trist. Per l'amor de Déu! Així no es fa un país.

A tu t'agrada més un poema com el Canigó , o l' Atlàntida ?

A l' Atlàntida hi ha una dedicatòria magistral al ximplet del marquès de Comillas: "Muntat de tos navilis en l'ala beneïda / busquí de les Hespèrides lo taronger en flor / més ay! és ja despulles / de l'ona que ha tans segles se n'es ensenyorida / i sols puch oferirte, si't plauen exes fulles / de l'arbre del fruit d'or". I després, l' Oda a Barcelona , que no la farà ningú més, eh. I la prosa. La prosa en defensa pròpia crema. Ara, estava sonat, perquè un tio així, no pot ser... Ha d'estar sonat, home! Un geni sempre estarà sonat! Protegiu-lo!

Quants genis has conegut a Catalunya? Dalí? Miró?

Sí, però no. En Miró sí. Però en Dalí... Ara, hi ha una cosa curiosa en Dalí. Feia el burro amb tot, però quan parlava de la seva dona no feia el burro, eh? Es prenia seriosament ell, eh?

I Gaudí?

Home, aquest sí. La Sagrada Família per fora és una col·lecció d'ampolles. Però les esglésies s'han de mirar per dintre. L'important és la nau. Els germans de la FAI ens van deixar veure la nau de Santa Maria del Mar. Si haguessin fet el mateix a la catedral de Barcelona, hauries vist quina nau...

Al llibre dius que et vas fer capellà perquè no havies tractat mai cap capellà.

Això m'hauria aturat, sí. Eren tremendos , encara que els pitjors són els d'ara, perquè es pensen que porten missatge [riu].

Home, sí que porten missatge, no?

Mira, el capellà ha de fer algunes coses fonamentals. Primer, dir-se que servirà la gent i no lleparà culs de bisbe. Jo mai he fet la punyeta al meu bisbe. Tampoc és que mai m'hagi ajudat en res [riu]. Si agafes la meva progressió, vaig començar a Barcelona, vaig continuar a Solsona, vaig seguir a Queralt, i ara he arribat a la glòria de Gósol, ja pots comptar com va. Cada dia més amunt. Una carrera brillantíssima.

Ascendent!

Ascendent! [Riu.] I després, un capellà no ha de tancar mai les portes a ningú. Mira, per exemple, jo això dels divorciats si combreguen o no, ho diré molt senzill. Al senyor que em para la mà perquè li doni l'eucaristia l'hi donaré. Què vols que li pregunti: "Vostè li posa banyes a la seva dona?" A mi, cada vegada que hi ha un divorci em poso trist, sobretot si hi ha canalla. Però qui punyeta sóc jo per jutjar-los? Ho diu el Papa ara.

El Papa ho ha dit dels homosexuals.

I de qualsevol altre. Tu no saps si dos homes o dues dones viuen junts.

I si ho saps? T'és igual?

Si et vénen amb la mà, que faràs? Faràs així? [Gest d'engegar algú.] Això no, tu! Si és més senzill del que sembla. M'explico? I a més, gent que ha cantat missa i confessat et vol donar lliçons. I jo els preguntaria: "A vostè el Líster ha estat a punt d'afusellar-lo? Ha estat en un camp de presoners? Ha sentit xiular les bales entre la bardissa? Ha estat en una casa de putes traient oficials borratxos?" Jo sí, però es veu que no serveix.

Amb això no et feien bisbe, oi?

[Riu.] La mili és una cosa tan estranya... Ara, hi vaig aprendre dues coses. La primera, el companyerisme. La segona, obeir un tio més burro que jo.

Vas ser presoner i vas veure morir companys. Et van robar la joventut?

No! I ara! Vaig fer la meva felicitat a la mili, jo! Vaig veure companys ajudant-se els uns als altres, és molt maco això. Ara, el front no el desitjo a ningú.

Si no hagués sigut per la guerra, t'hauries fet capellà?

No, em sembla que no. Ara... Saps què passa? Jo no puc contestar això. Jo no m'he fet capellà. M'han fomut una coça al cul i m'hi han ficat! No tinc cap culpa de ser capellà!

Ets amic de Jordi Pujol i Pasqual Maragall. Te'ls estimes?

Sí, molt. A tots dos. A més, mai m'han parlat malament l'un de l'altre, que els hauria parat els peus. Mai. A més, hi ha una cosa que no se sap... Quan el Jordi Pujol era presoner, a Saragossa, anava a Saragossa la Marta amb el cotxe del Maragall pare. Es respectaven molt tots dos.

Eren dos polítics de torrentada.

En Maragall potser sí. En Pujol no. En Pujol ja va néixer sabent què faria avui [riu]. En Maragall no té vocació de polític. S'hi va trobar dintre.

En Mas ho està fent bé?

Em penso que sí. El problema d'aquí és molt senzill. Quan farem l'estrebada? Perquè ara van remoloneando . Mossegant per aquí, mossegant per allà. Però hi ha un dia que hi ha d'haver una estrebada, perquè si hi ha d'haver la independència, no ens la donaran per vots, no. Hem de fer una estrebada nosaltres. M'explico? I el Mas és un home que juga a fer el manso. Però quan s'hi hagi de posar, s'hi posarà. A més, hi ha aquell, el Junqueras... del bigoti i la barba tan estranyes. Jo crec que val, creu-me. El que passa és que ho té molt fàcil. Que s'emmerdi l'altre...

¿Et fa il·lusió pensar que una bona part dels catalans volen la independència?

Això sí. I pensar que no la veuré... perquè " ¡qué largo me lo fiáis! " Això és del Tenorio. I després el que em fa por és l'endemà. Perquè caurem en el vici català de barallar-se. Aquí no sabem dir " Fuenteovejuna, todos a una ". A Castella sí que ho saben, però no amb tot, només quan es tracta de fotre'ns. Perquè entre ells hi ha uns odis universals, els odis del PSOE i del PP. Ara, hi ha coses que no entenc... Presenten Madrid per als Jocs Olímpics, i a la primera votació ja els foten fora. Què es pensaven? Hi ha una mena d'investigació a fons sobre la ciutat. I només de veure Bankia... No, això ja no!

Encara el veus el Barça?

Sí! Està trist. Quan feien el rondo amb el de Santpedor, així que tocava la pilota un i la passava, es movia. I canviava de lloc. I estava estudiat. I ara... Rep la pilota, es para, que no s'ha de fer, i la passa. I es queda allà on era. Cagada!

"Cada cop que ens hem tancat en la lletra ens hem mort. Cada cop que hem cercat la música hem tornat a viure". Ho dius al llibre.

T'ho explicaré així. Abraham i Moisès. Déu va fer baixar foc sobre Sodoma i Gomorra, i Abraham li diu a Déu: "I si hi hagués 50 justos? I va baixant: "I 40? I 30? I si ho deixem a 20? I a 10?" Abraham va regatejar amb Déu, eh! [Riu.] Això és preciós. Moisès no ho va fer mai, això!

Moisès va prendre nota. Va apuntar les taules de la llei, no?

No. Les taules de la llei, no. Va fotre un merder de lleis que no s'acaben mai...

Acabo, la millor frase del llibre per a mi, saps quina és? "La vida no és com te la donen, sinó com te la prens".

Això m'ho vaig dir al llit, quan vaig estar catorze mesos malalt. La vida... A veure com t'ho diré... Has de tenir una visió ponderada, equilibrada i ben enamorada de tu mateix. No t'has de prendre seriosament, que si no estàs perdut. Escolta, on dinareu? Puc venir? Ah, no, que tinc metge a Berga...

La foto d'una dona que llegeix és poc interessant, però la foto una dona que llegeix ensenyant les cuixes ja és més suggeridora i no només per les cuixes, sinó també per les expectatives que obre sobre l'ús que en farà

Autor: Enric Vila (Barcelona, 1972), historiador, escriptor i periodista català.



Font: De les "Notes" del seu bloc.

"És fàcil ser «profund»: n'hi ha prou deixant-se envair per les pròpies tares." yllogismes de l’amertume. París: Editions Gallimard, 1952. Silogismos de la amargura. Barcelona: Tusquets Editores, 1990La història de les idees és la història de la rancúnia dels solitaris.El món està salvat pel grapat de dones que hi han renunciat

Autor: Emil Cioran (Raşinari, Transsilvània, 8 d'abril de 1911 - París, 20 de juny de 1995), filòsof romanès. 


Font: L'ocàs del pensament (Li Crépuscule donis pensées, 1940). Barcelona: Tusquets Editores, 1995.


Equivalent: El mundo está salvado por el puñado de mujeres que han renunciado a él. [ES]

Les dones que sortim en aquesta fotografia, Parwinder, Sukhjinder i Panjeet, no hem nascut aquí i algunes tenim fills que van a l’escola. Estudiem català per parlar amb els mestres, per anar al metge, per nosaltres mateixes… Cadascuna té les seves raons, però el motiu més important per aprendre català són els nostres fills, perquè ells tenen tota a una vida al davant i segur que això els ajudarà

Autores: Parwinder, Sukhjinder i Panjeet.


Font: De la campanya Si us plau, parla’m en català. Vist a InfoMigjorn, butlletí número 876 (dijous 10/10/2013)‏.

Si una dona ho necessita, hauria de ser assotada al cul?

Autor: New York Daily Mirror (24 de juny de 1924 - 16 d'octubre de 1963), diari estatunidenc


Font: Notícia retallada del 1950. Vista al Twitter del Salvador Borràs, que la va veure al Twitter ClassicPics.


Original: If a woman needs it, should she be spanked? [EN]

Autor: Waldo Frank (Long Branch, Nova Jersey, 25 d'agost del 1889 - White Plains, Nova York, 9 de gener de 1967), novel·lista, historiador i crític literari i social estatunidenc.

Font: Virgin Spain: Scenes from the Spiritual Drama of a Great People (1926). Vist a Anales de medicina y cirugía, vol. LVII - N. 250.


Foto: Viquipèdia.

El multiculturalisme dur legitima la injustícia, tant des d’un punt de vista global com a casa nostra: estem coartats a l’hora de criticar l’opressió de les dones tant al nostre país com a l’estranger per por que ens repliquin amb el conegut mantra: “Però, si això és el que fan en la seva cultura, qui som nosaltres per jutjar-los?”

Autor: Patrick West (Londres, 1974), escriptor freelance establert al Regne Unit i a Irlanda. Es va graduar a la Universitat de Manchester el 1997 amb un màster en Història Cultural.

 
Font: Les misèries del multicuralisme. Edicions La Mussara, 2013, p. 58. 

He arribat a casa i he enxampat la meva dona in fraganti els plats

Autor: Ferran Aixalà, piulador. Diu que és "Clown (pallasso i improvisació), Actor (de teatre), Animador i Guionista (a El Gran Dictat, TV3), Cantant (a Pastorets Rock), Persona (sí, de debò). Lleida". 


Font: Del seu Twitter.

Quan les dones virtuoses d'un país es calcen els pantalons és que s'ha acabat el bròquil

Autor: Enric Vila (Barcelona, 1972), historiador, escriptor i periodista català.

Font: "Marta Rovira", article publicat a El Singular Digital (20/05/2013).

Context: És molt bo que l'independentisme s'estigui omplint de dones -especialment de dones maternals, sexualment neutres, i no com algunes dirigents i diputades unionistes que només inspiren vicis. En aquest país les dones acostumen a ser molt més consistents que els homes. Entre els homes catalans hi ha una quantitat immensa d'estaquirots i de fantasmes. Si Catalunya fos un país lliure potser les nostres dones s'espatllarien, però així d'entrada sembla que podrien arribar a ser un exemple de civilització per tot Europa, sobretot ara que vindran polítiques cada dia més austeres. A diferència de la virilitat, l'instint maternal no ha estat massacrat per la política i s'expressa amb més contundència i naturalitat. La proliferació de dones com la Marta Rovira a primera línia de l'independentisme és la millor prova que la separació d'Espanya ha deixat de ser un ideal d'herois i somiatruites i ha passat a ser un tema de supervivència. Les dones sempre han tingut un paper destacat en els millors moments de la nostra història. Sigui en la victòria de Montjuïc o en la defensa de Gal·lípoli, o sigui inspirant els artistes modernistes. A mi Mas i Junqueras ja m'agraden però quan veig la senyora Rovira estic més segur que no hi ha marxa enrere. Si voleu podeu trobar l'afirmació masclista, però quan les dones virtuoses d'un país es calcen els pantalons és que s'ha acabat el bròquil.

I per compensar, una frase feminista. Si un home comet una estupidesa, els altres individus del seu sexe diuen: «Que ximple que és aquest home!» I si és una dona la que incorre en l’estupidesa, els homes diuen: «Que ximples que són les dones!»

Autor: Jaume Perich i Escala (Barcelona, 1941-1975), humorista gràfic i escriptor català.


Font: Nacional II. Barcelona, Editorial Laia, 1972.


Original: Y para compensar, una frase feminista. Si un hombre comete una estupidez, los otros individuos de su sexo dicen: «¡Qué tonto es este hombre!» Y si es una mujer la que incurre en la estupidez, los hombres dicen: «¡Qué tontas son las mujeres!» [ES]

La frase més antifeminista que he llegit en ma vida: Estimar dones intel·ligents és signe d'homosexualisme. (Baudelaire.)

Autor: Jaume Perich i Escala (Barcelona, 1941-1975), humorista gràfic i escriptor català.


Font: Nacional II. Barcelona, Editorial Laia, 1972.


Original: La frase más antifeminista que he leído en mi vida: Amar a mujeres inteligentes es signo de homosexualismo. (Baudelaire.) [ES]

La dona catalana està massa acostumada al sacrifici. A còpia de patir i d'estalviar ha perdut el sentit de la sensualitat i sembla com si en la seva forma de vestir encara hi ressonés la humiliació de la derrota. Una dona catalana lliure d'espolis portaria la minifaldilla amb més gràcia que moltes diputades promogudes per Madrid

Autor: Enric Vila (Barcelona, 1972), historiador, escriptor i periodista català.


Font: "Patriotes catalanes" (al seu bloc, 28/03/2013).


Article complet: 

Un dels motius pels quals dedico tants articles a la independència és perquè vull veure més patriotes catalanes en minifaldilla. Estic segur que quan siguem lliures les nostres dones tindran més fama que les de París i Nova York. Tants segles d'espoli, i de veure els homes més virils assassinats o fracassats, han fet que les nostres dones siguin fortes com un roure, però massa virtuoses i poc corporals. La dona catalana està massa acostumada al sacrifici. A còpia de patir i d'estalviar ha perdut el sentit de la sensualitat i sembla com si en la seva forma de vestir encara hi ressonés la humiliació de la derrota. Una dona catalana lliure d'espolis portaria la minifaldilla amb més gràcia que moltes diputades promogudes per Madrid. M'entristeix veure tantes patriotes amb aire mongívol, vestides amb parracs i bosses grans, com si arrosseguessin una gran penitència i una gran responsabilitat. Amb els homes desarmats, les nostres dones han hagut de tenir massa paciència i de fer massa exercicis espirituals. A còpia de defensar l'honor de la nació han agafat gust pel martiri i han perdut l'instint pels capricis cars. Avesades a triar entre cínics i fatxendes o entre falsos sants i beneitons, la dona catalana té tendència a ser una mica bleda, prepotent i inquisitorial. Jo ja tinc decidit que em gastaré la part que em toca de l'espoli omplint la meva aimada de diamants i roba cara, i també li compraré els ginys sexuals més futuristes i de formes més diverses. Amb el seu sentit del limit, forjat durant centúries d'opressió, la dona catalana és la gran esperança d'Occident, però necessita reconciliar-se amb el seu cos. Jo, que pel meu caràcter indomable he tastat figues de molts paners, puc dir que les locals són les millors. Tot i així, encara que la independència és evident que no farà miracles, si alliberéssim el país estic segur que moltes parelles catalanes no semblarien olles a pressió. Em sap greu, i no afavoreix l'economia, que els homes més sencers i les dones més fermes del país sovint no tinguin més remei que aparellar-se amb estrangers.

Sols queden uns noms: arbre, casa, terra, gleva, dona, solc. Només fràgils mots de la meva llengua, arrel i llavor

Autor: Salvador Espriu i Castelló (Santa Coloma de Farners, 10 de juliol de 1913 - Barcelona, 22 de febrer de 1985), escriptor català. 


Font: "Perquè un dia torni la cançó a Sinera". A: Les hores. Obres completes – Edició crítica. Barcelona: Edicions 62 i Centre de Documentació i Estudi Salvador Espriu, 2002, vol. X. Citació vista al Twitter del Paco Piera. Poema complet, a Lletra.


Foto: Pau Barceló.


Nota: Aquí podeu sentir el poema interpretat per Ramon Muntaner i per Túrnez & Sesé. 



‏Poema complet:  


    El meu somni lent
    de la gran pau blanca
    sota el cel clement.

    Passo pels camins
    encalmats que porten
    la claror dels cims.

    És un temps parat
    a les vinyes altes,
    per damunt del mar.

    He parat el temps
    i records que estimo
    guardo de l'hivern.

    Però tu riuràs,
    car veus com es tanquen
    llavis catalans.

    I es baden al sol
    boques de captaires,
    plagues de leprós.

    Ningú no ha comprès
    el que jo volia
    que de mi es salvés.

    Mai no ha entès ningú
    per què sempre parlo
    del meu món perdut.

    Les paraules són
    forques d'on a trossos
    penjo la raó.

    Branden a ple vent
    cordes que no poden
    suportar més pes.

    El càntic és lluny,
    i la greu campana
    toca pels difunts.

    Ha cessat el ball
    de l'altiva monja
    i de l'embriac.

    La dansa també
    del pelut dimoni
    amb la reina Esther.

    Ja no volta l'ós.
    He llegit el llibre
    del Predicador.

    Deso a poc a poc
    dintre de la capsa
    tots els meus ninots.

    Ara he de callar,
    que no tinc prou força
    contra tant de mal.

    D'un mal tan antic
    aquesta veu feble
    no et sabrà guarir.

    En un estany buit,
    manen el silenci
    i la solitud.

    Sols queden uns noms:
    arbre, casa, terra,
    gleva, dona, solc.

    Només fràgils mots
    de la meva llengua,
    arrel i llavor.

    La mar, el vell pi,
    pressentida barca.
    La por de morir.

aquesta carícia teua,/ en la intimitat nocturna del llit,/ que probablement executen, a la mateixa hora, innombrables dones,/ de vegades sembla creada per tu únicament/ per a mi

Autor:  Vicent Andrés Estellés (Burjassot, l'Horta, 4 de setembre de 1924 - València, 27 de març de 1993), poeta i periodista valencià.


Font: Horacianes, XIX (1963-1970). Vist al bloc de la Carme Rosanas.
 
Poema com déu mana:
aquesta carícia teua,
en la intimitat nocturna del llit,
que probablement executen, a la mateixa hora, innombrables dones,
de vegades sembla creada per tu únicament
per a mi

Si prefereixo les dones als homes és perquè elles tenen l'avantatge de ser més desequilibrades, és a dir, més complicades, més perspicaces i més cíniques, per no parlar d'aquesta misteriosa superioritat que confereix una esclavitud mil·lenària

Autor: Emil Cioran (Raşinari, Transsilvània, 8 d'abril de 1911 - París, 20 de juny de 1995), filòsof romanès. 


Equivalent: Si prefiero a las mujeres a los hombres es porque ellas tienen la ventaja de ser más desequilibradas, es decir, más complicadas, más perspicaces y más cínicas, por no hablar de esa misteriosa superioridad que confiere una esclavitud milenaria. [ES] 


Font: Aveux et anathèmes (Confessions i anatemes), 1987. De la versió en espanyol: "Parte 3: Magia de la decepción". Vist al bloc Cioran.

Quan jo vaig començar a escriure, no em plantejava si era home o dona, van ser els altres els qui, a poc a poc, em van anar recordant que jo era una dona

Autora: Montserrat Roig i Fransitorra (Barcelona, 13 de juny 1946 - 10 de novembre de 1991), escriptora catalana.

Font: Entrevista amb Marta Nadal (Serra d'Or, desembre de 1989). Vist a Departament.cat.

Foto: Vista a Escriptors.cat.

Es perdonen els barrets més extravagants en les dones belles, i en les lletges resulta inacceptable un sol pas més enllà de la discreció més avorrida

Autor: Jorge Loriga Torrenova, conegut com Ray Loriga (Madrid, 5 de març de 1967), escriptor, guionista i director de cinema espanyol. 


Original: Se perdonan los sombreros más extravagantes en las mujeres bellas, y en las feas resulta inaceptable un solo paso más allá de las más aburrida discreción. [ES]


Font: De la novel·la Trífero. Barcelona, Destino, 2000. Vist a Wikiquote.









Original: Se perdonan los sombreros más extravagantes en las mujeres bellas, y en las feas resulta inaceptable un solo paso más allá de las más aburrida discreción. [ES]

No hi ha res més insondable que la superficialitat de la dona

Nota: Continuem en mode provocació, avui. A veure què passa.


Autor: Karl Kraus (Jičin, Bohèmia, 28 d'abril de 1874 - Viena, 12 de juny de 1936), escriptor austríac.

Equivalent: Quien es realmente fiel, antes renuncia a un amigo que a un enemigo. [ES] [Traducció de Guillermo Fernández]

Font: "Antología de aforismos". (Revista de la Universidad de México).