La dona catalana està massa acostumada al sacrifici. A còpia de patir i d'estalviar ha perdut el sentit de la sensualitat i sembla com si en la seva forma de vestir encara hi ressonés la humiliació de la derrota. Una dona catalana lliure d'espolis portaria la minifaldilla amb més gràcia que moltes diputades promogudes per Madrid

Autor: Enric Vila (Barcelona, 1972), historiador, escriptor i periodista català.


Font: "Patriotes catalanes" (al seu bloc, 28/03/2013).


Article complet: 

Un dels motius pels quals dedico tants articles a la independència és perquè vull veure més patriotes catalanes en minifaldilla. Estic segur que quan siguem lliures les nostres dones tindran més fama que les de París i Nova York. Tants segles d'espoli, i de veure els homes més virils assassinats o fracassats, han fet que les nostres dones siguin fortes com un roure, però massa virtuoses i poc corporals. La dona catalana està massa acostumada al sacrifici. A còpia de patir i d'estalviar ha perdut el sentit de la sensualitat i sembla com si en la seva forma de vestir encara hi ressonés la humiliació de la derrota. Una dona catalana lliure d'espolis portaria la minifaldilla amb més gràcia que moltes diputades promogudes per Madrid. M'entristeix veure tantes patriotes amb aire mongívol, vestides amb parracs i bosses grans, com si arrosseguessin una gran penitència i una gran responsabilitat. Amb els homes desarmats, les nostres dones han hagut de tenir massa paciència i de fer massa exercicis espirituals. A còpia de defensar l'honor de la nació han agafat gust pel martiri i han perdut l'instint pels capricis cars. Avesades a triar entre cínics i fatxendes o entre falsos sants i beneitons, la dona catalana té tendència a ser una mica bleda, prepotent i inquisitorial. Jo ja tinc decidit que em gastaré la part que em toca de l'espoli omplint la meva aimada de diamants i roba cara, i també li compraré els ginys sexuals més futuristes i de formes més diverses. Amb el seu sentit del limit, forjat durant centúries d'opressió, la dona catalana és la gran esperança d'Occident, però necessita reconciliar-se amb el seu cos. Jo, que pel meu caràcter indomable he tastat figues de molts paners, puc dir que les locals són les millors. Tot i així, encara que la independència és evident que no farà miracles, si alliberéssim el país estic segur que moltes parelles catalanes no semblarien olles a pressió. Em sap greu, i no afavoreix l'economia, que els homes més sencers i les dones més fermes del país sovint no tinguin més remei que aparellar-se amb estrangers.