Quan dic a aquests pares que a Finlàndia gairebé no hi ha reunions de pares a les escoles se’m queden mirant desconcertats. “I què fan, llavors, quan tenen un problema amb un nen en una escola?” “Tenen una tècnica revolucionària —els contesto—: parlen amb el nen.”

Autor: Gregorio Luri Medrano (Azagra, Navarra, 1955), professor de filosofia. 


Font: De l'article "Chamfort y otras futesas" (20/11/2013), al seu bloc. 


Original: Cuando les digo a esos padres que en Finlandia no hay apenas reuniones de padres en las escuelas se me quedan mirando desconcertados. "¿Y qué hacen, entonces, cuando tienen un problema con un niño en una escuela?". "Tienen una técnica revolucionaria -les contesto-: hablan con el niño". [ES]

Miro el partit, i penso que el futbol és com el sexe. Mou masses, genera muntanyes de diners, i se’n parla més del que es practica

Autora: Bibiana Ballbè i Serra (Matadepera, 28 de setembre de 1977), periodista catalana. 


Foto: Lafotogràfica. 


Font: "Gols i sexe" (El Singular Digital, 08/12/2008. 


Context: FC Barcelona – València. Primera vegada al Camp Nou. Primer partit de futbol. Un món nou. Eufòria. Exaltació. Crits, gemecs, suor. Ànima, cor, vida. Miro el partit, i penso que el futbol és com el sexe. Mou masses, genera muntanyes de diners, i se’n parla més del que es practica. Segueixo mirant. Segueixo pensant. Un primer partit, és com un primer polvo. No és el millor, però és històric. No en tens ni idea, però t’agrada. I no coneixes la tècnica, però saps que la cosa va de gols. Segueixo mirant el partit. El futbol, com el sexe, és un llenguatge universal. Al camp i al llit t’hi entens sense paraules. El físic és important però la creativitat, i la intuïció poden ser clau. Es pot tenir bones i males temporades. Estar en plena o baixa forma. Jugar a fora o a casa. Es pot parlar d’un joc net, o d’un joc brut. De victòria o de derrota. D’una davantera ultraofensiva i de llargues corregudes. De penals i temps afegit. Tot això pot passar al camp, però d’alguna manera, també ho pot fer al llit.

Què es un retrat sense l'enamorament de la mirada i de la veu i de la manera de parlar?

Nota: Avui fa 105 anys que va néixer l'autora. 


Autora: Mercè Rodoreda i Gurguí (Barcelona, 10 d'octubre de 1908 - Girona, 13 d'abril de 1983), escriptora catalana. 


Font: Jardí vora el mar (1967). Barcelona: Club Editor, 1989. Col·lecció Club dels Novel·listes, 53. Vist a op. cit.


Context:    

Però el que li agradava més al senyor Bellom era que li parlés de la Cecília. El primer dia, a la meva caseta, es va quedar plantat davant del balancí. "Era el balancí de la Cecília -li vaig dir-. I aquesta cinta que hi tinc lligada a la barana era la cinta amb què la Cecília es lligava els cabells". I el senyor Bellom va dir: "Era la seva senyora?" "Sí. I de cabells en tenia tants i eren tant fins, que si no se'ls lligava se li escampaven: li fugien de les agulles." I li vaig ensenyar el prestatget amb la llantieta: "L'encenc cada divendres". Darrera de la llantieta, el retrat de la Cecília i, davant, un palet. El senyor bellom va agafar el retrat, se'l va mirar una estona i el va tornar al seu lloc. "¿Però, què es un retrat sense l'enamorament de la mirada i de la veu i de la manera de parlar?" -li vaig dir.

I no li vaig explicar, perquè tenia por de cansar-lo, que la Cecília sempre duia vestits de color lila. Vestidets de teixit d'un quadret lila i blanc. Però, de lluny, semblaven de color de lila llis. Tenia els ulls tirant a verd, menuts, una mica enfonsats, molt lluents. Més aviat baixa que no pas alta, i molt prima, amb le ventre ficat endins. La pell torrada, més que pujada de color a l'estiu. Els cabells era el que tenia més bonic: rossos com el sol i llargs com una cascada. I quan vaig tornar del cementiri vaig arrencar a

cops de puny contra l'eucaliptus fins que em va rajar sang. "Em vols pentinar?", em preguntava. I s'asseia i la pentinava amb una pinta de color de mel. I quan jugàvem pel llit a pegar-nos, de vegades jo em lligava el coll amb els seus cabells i rèiem. Érem un. Com l'eucaliptus, jo vivia alt i tranquil. Amb els braços ben clavats a les espatlles i els peus ben plantats a terra. I en el moment de morir... se'm va morir a les mans, es pot dir com un ocell... em vaig escampar tot. Com si m'haguéssin fet a miques i les haguessin llençades.
Abans de dir-li que la volia, van passar dos anys. Ella treballava a la casa, al temps de la senyora Pepa.

La van llogar perquè ajudés a la cambrera. El primer dia que la vaig veure amb aquell vestidet de romaní i amb aquells cabells tan rossos... potser ningú no s'ho creurà, però vaig estar enamorat dos anys i ella ni va adonar-se'n. Ni la mirava si ens topàvem. Però la sentia.
I ens va ajuntar molt posar flors als gerros. La senyora Pepa l'havia encarregada d'aquesta feina. Jo duia les flors a la casa, les deixava damunt de la taula, a la tribuna, i ella feia els rams i anava guarnint les habitacions amb tot el que jo li duia de bonic del jardí. Un dia, quan vaig deixar la panera plena de flors damunt de la taula, van trucar i ella va córrer a obrir. Abans, es va treure el davantal... Doncs jo vaig afafar el davantal i vaig fer una cosa lletja: vaig mirar què duia a les butxaques. Vaig trobar-hi el palet i me'l vaig quedar. Era la primera cosa que tenia d'ella. Me'l posava a la boca mentre treballava, com si fos un confit. Potser no s'entén que n'estigués tant... però es que ella tenia setze anys, quan la vaig conèixer, i jo anava pels trenta-cinc.

Un dematí mentre preparava un ramet de muscarí-raïm em va preguntar per què reia.

-No ho sé -li vaig contestar-; quan la veig em vénen ganes de riure.

I és que, així que la veia, em venia com un endolciment. Però no he explicat com va començar la història del palet. Era una tarda que estava núvol. Jo podava els rosers i la vaig veure venir de lluny. Venia d'escombrar el mirador i caminava a poc a poc. Tot d'una va començar un xàfec. Ella es va arrecerar sota d'una morera i jo vaig deixar la feina i em vaig anar a aixoplugar al seu costat.

Enraonàvem de la pluja i tot d'una va callar i es va quedar com encantada: mirava el palet, que tenia als peus. Després el va collir i se'l va ficar a la butxaca sense dir res. Era blanc, és blanc, però semblava més blanc perquè estava mullat de pluja; i la tira negra que el volta semblava més negra. Sec, ni és tan blanc ni la tira és tan negra. Quan va parar de ploure se'n va anar corrents.

Fa prop de vint anys que va morir... ¡N'hi ha hagut de dones que m'han rondat! A trompons. D'aquí dintre i de fora, del poble. No hi ha hagut res a fer. Totes eren dones. Ella no era una dona. No es pot explicar. Era una tendresa.

I ja és hora que torni a parlar dels senyorets. 

Zum Blauen AffenEm van explicar que, quan tenia divuit anys, va marxar a París per esdevenir un gran delinqüent o, si no ho aconseguia, en escriptor.Si el propietari d'un establiment al qual vas amb freqüència esbossa sobtadament un somriure al veure't és que es s'ha assabentat alguna cosa sobre tu, o algú li ha previngut en el teu contra.Parla irònicament sense somriure. Somriu sense parlar

Autor: Walter Serner (Karlsbad, Txèquia, 15 de gener de 1889 - Riga, Letònia, 23 d'agost de 1942), escriptor alemany.


Font: Manual para embaucadores (o para aquellos que pretendan serlo). Santander: El Desvelo Ediciones, 2011. Traducció: Luisa Guitiérrez Ruiz. Aquesta citació és anterior a la publicació del llibre en castellà, la va traduir Hernán D. Caro per a la revista El Malpensante, núm. 77, març-abril del 2007.


Equivalent: Habla irónicamente sin sonreír. Sonríe sin hablar.  [ES]


Nota: Segons l'editorial, Walter Serner és "el padre del Movimiento Dadá. Esta es una obra de capital importancia para entender la vanguardia del primer cuarto del siglo XX, una obra polémica, dentro y fuera del Movimiento, que guarda, casi un siglo después, toda su frescura. Divertida, provocadora, de gran belleza, el libro son realmente dos: el Manifiesta Dadá propiamente dicho y el Manual de Embaucadores en el que Serner expresa en 591 aforismos una visión del arte y la sociedad cargada de ironía y lucidez y que aún se sostiene."

Retorno adjunt a qui de dret pertoqui el prospecte de l'homenatge a Xavier Regàs que acabo de rebre. El meu gest no vol tenir res d'ofensiu per a ningú. Però és perfectament explicable. Jo parlo correctament set llengües. N'escric amb relativa correcció cinc. Nogensmenys, els documents bilingües catalano-castellans no els entenc. I quan dic que no els entenc, vostès ja m'entenen. Vull dir que els entenc massa En efecte. Impossible de complir amb la sentència de mort contra la llengua catalana dictada ara fa 33 anys, el bilingüisme ha esdevingut una de les armes predilectes dels enemics de Catalunya. Del que ara es tracta és precisament d'això: fer de la nació catalana una "región" bilingüe amb un "idioma oficial único". Dit d'altra faisó: fer dels catalans un poble híbrid, mansoi i amant de la comoditat: llana i pell d'anyell i veu (bilingüe) de cabrit. Davant d'una situació semblant el meu refús és total, categòric, irreversible. Entre la llista dels firmants de la convocatòria per a l'homenatge a Xavier Regàs, m'ha semblat, per exemple, molt natural, de trobar-hi la signatura del senyor Esteve Bassols, ninot altament representatiu del bilingüisme oficial i grassament remunerat. M'ha semblat en canvi, tristíssima, consternant, la desfilada, sota la bandera, més aviat bruta, del bilingüisme, d'altres noms que a Catalunya tenen, o haurien de tenir, un valor representatiu. O és que potser a Catalunya ja no hi ha ningú que representi o vulgui representar res d'estricament i exclusivament català?

Autor: Eugeni Xammar i Puigventós (Barcelona, 17 de gener de 1888 - l'Ametlla del Vallès, 9 de desembre de 1973), periodista, s'inicià professionalment com a crític musical en les revistes catalanistes. 


Font: D'una carta del 1973. Vist al "Mirador Xammarià" d'Acontravent.


Context: En pensar-hi, em ve a la memòria el fet següent: l’any 1972, Eugeni Xammar va rebre una carta dels organitzadors d’un homenatge a Xavier Regàs, convidant-lo a assistir-hi. Com que el text era bilingüe, els el va tornar amb una llarga resposta de la qual cal citar aquest paràgraf: «El meu gest no vol tenir res d’ofensiu per a ningú. Però és perfectament explicable. Parlo correctament set llengües. N’escric amb relativa correcció cinc. Nogensmenys, els documents bilingües catalano-castellans no els entenc. I quan dic que no els entenc, vostès ja m’entenen. Vull dir que els entenc massa.
En efecte. Impossible de complir amb la sentència de mort contra la llengua catalana dictada ara fa 33 anys, el bilingüisme ha esdevingut una de les armes predilectes dels enemics de Catalunya. Del que ara es tracta és precisament d’això: fer de la nació catalana una «región» bilingüe amb un «idioma oficial único». Dit d’altra faisó: fer dels catalans un poble híbrid, mansoi i amant de la comoditat: llana i pell d’anyell i veu (bilingüe) de cabrit». Davant d'una situació semblant el meu refús és total, categòric, irreversible. Entre la llista dels firmants de la convocatòria per a l'homenatge a Xavier Regàs, m'ha semblat, per exemple, molt natural, de trobar-hi la signatura del senyor Esteve Bassols, ninot altament representatiu del bilingüisme oficial i grassament remunerat.
M'ha semblat en canvi, tristíssima, consternant, la desfilada, sota la bandera, més aviat bruta, del bilingüisme, d'altres noms que a Catalunya tenen, o haurien de tenir, un valor representatiu. O és que potser a Catalunya ja no hi ha ningú que representi o vulgui representar res d'estricament i exclusivament català?

No sé si s'adonen els mallorquins que, en parlar, ressonen les paraules com ressonen les pedres i els vents, i l’aletejar de les gavines

Autora: Montserrat Roig i Fransitorra (Barcelona, 13 de juny 1946 - 10 de novembre de 1991), escriptora catalana.

Font: Un pensament de sal, un pessic de pebre. Barcelona: Edicions 62, 1992. Vist a Viu i llegeix.


Context:

Agafo el barco i torno en vaixell (16-X-1990)

No sé si els mallorquins estimen la seva parla. Però jo sento un gust difícil de definir quan els en sento la cadència, que fa olor de molsa humida, i aquestes neutres, les quals sembla com si ressonessin en una cova voltada d’aigua. Un caramull de sensacions. Com si hagués arribat a l’illa dins l’aigua, seguint els solcs d’una mare antiga. No sé si s’adonen els mallorquins que, en parlar, ressonen les paraules com ressonen les pedres i els vents, i l’aletejar de les gavines. Tot ressona, com deia un poeta xinès molt antic.

El pitjor de parlar és haver-ho de fer conviure amb el que pensem

Autora: Silvina Ocampo (Buenos Aires, 28 de juliol de 1903 - Buenos Aires, 14 de desembre de 1993), escriptora argentina. 

Font: Ejércitos de la oscuridad. Buenos Aires, Sudamericana, 2008. Segons la Wikipedia: "Notas publicadas post mortem, el libro consta de 4 secciones: Inscripciones en la arena, Ejércitos de la oscuridad, Epigramas y Analectas." Vist a Cartografías Desplegadas. 

Original: Lo peor de hablar es tener que hacerlo convivir con lo que pensamos. [ES]

Quan senti que algú parla amb la seva càlida veu, jo em quedaré ben mut. Ningú no em veurà.

Autor: Eudald Puig i Mayolas (Manlleu, 1948 - 2013), poeta.


Poema complet: 

Un cel espès aombra la ciutat.
Gira una grua, ronca un helicòpter.
Però hi ha una cosa més certa dintre meu:
que sempre viuré a la casa del turó com un hoste fantasmal,
assolellat o a l’ombra d’una alzina.
Miraré com esclaten els borrons de primavera
i com canta la deu dins el fullatge,
oloraré l’aigua clara entre els cavallons
o veuré caure la neu a l’hivern;
de nit, caminaré per les estances
i no despertaré a ningú.
Quan senti que algú parla amb la seva càlida veu,
jo em quedaré ben mut. Ningú no em veurà.


Font: Últim poema de La vida entredita. Barcelona: Proa, 2006, 56 p. (Premi Ciutat de Terrassa, Agustí Bartra 2005). Vist a Núvol.


Foto: Carles Mercader Fulquet.

Un bell càncer, dic jo, dins la boca potser m'haurà crescut talment una gardènia, per haver parlat massa

Autor: Miquel Bauçà Rosselló (Felanitx, 7 de febrer de 1940 - Barcelona, desembre del 2004), escriptor balear.

Font: "Si arrib a ser vell...". A: Una bella història. Els llibres de l’Óssa Menor 48. Barcelona: J. Pedreira, 1962. (2a.ed.). Felanitx: Editorial Ramon Llull, 1975. Premi Joan Salvat-Papasseit de poesia.



Poema complet: 

Si arrib a ser vell,
em deixaré créixer la barba tot el que vulgui.
Una malaltia, potser, mortal, persistent
serà la meva amiga.
Un bell càncer, dic jo, dins la boca
potser m’haurà crescut talment una gardènia,
per haver parlat massa.
Ah! Aleshores, potser, també passi el rosari
i tingui unes lamentables ganes de parlar de gladiols...,
de donar definitius consells carregats d’experiència.
El més probable és que camini acalat sota el pes
dels records, de records d’amics meus ajusticiats,
suïcidats o desapareguts fronteres enllà,
qui sap on,
si arrib a ser vell...

He estat un temps sense pensar somriures que no tornaran, he estat un temps sense parlar

Autor: Obrint Pas (4 de novembre de 1993), grup de música valencià.

Font: "No tingues por (A la memòria de Guillem Agulló)", del disc Obrint Pas (20009. 

Cancó completa:

Ja no puc veure més enllà dels teus ulls que m'estan mirant,

quants cops hem hagut de callar.

He estat un temps sense pensar somriures que no tornaran,

he estat un temps sense parlar.

No estàs sol, no tingues por,

Ja ningú embrutarà el teu cos.

No estàs sol, no tingues por,

ja ningú destruirà el teu cor.

Ja no puc veure més enllà dels teus ulls que m'estan mirant,

quants cops hem hagut de callar.

He estat un temps sense pensar somriures que no tornaran,

he estat un temps sense parlar.

No estàs sol, no tingues por,

Ja ningú embrutarà el teu cos.

No estàs sol, no tingues por,

ja ningú destruirà el teu cor.

Si l'haguéreu vist plorar

mai no l'hauríeu oblidat,

com jo que sempre el duc

dins el meu cap.

La gent es pregunta

com sóc capaç d'odiar,

si l'haguéreu vist plorar

mai no l'hauríeu oblidat.

Oblidat, oblidat, oblidat.

No estàs sol, no tingues por,

Ja ningú embrutarà el teu cos.

No estàs sol, no tingues por,

ja ningú destruirà el teu cor.

Sempre anirem obrint pas...

Sempre anirem obrint pas...

Sempre anirem obrint pas...

Sempre anirem obrint pas...

No estàs sol, no tingues por,

Ja ningú embrutarà el teu cos.

No estàs sol, no tingues por,

ja ningú destruirà el teu cor.

Cap agressió sense resposta...

Cap agressió sense resposta...

Cap agressió sense resposta...

Cap agressió sense resposta...

Sempre anirem obrint pas...

Sempre anirem obrint pas...

Sempre anirem obrint pas...

Sempre anirem obrint pas...

La paciència és la primera arma per triomfar a la vida; la segona és la força de voluntat; la tercera és la saliva, saliva per parlar i per llepar

Nota: Per molts anys.

Autora: Isabel-Clara Simó i Monllor (Alcoi, 4 d'abril de 1943), escriptora i periodista valenciana.

Font: Els invisibles. Barcelona: Amsterdam Llibres, 2013. Vist al bloc Tirant al cap.

La manera més salvatge, selvàtica i salvadora de moure el cos, la manera més subtil i muscular, més a prop de la Matèria Feta Font Perquè Font És, el moviment del cos més insultant de tots i, sí, si vol, el més amorós, és la paraula i parlar

Àudio: «La manera més salvatge», per Enric Casasses i Pascal Comelade.

Autors: Enric Casasses i Figueres (Barcelona, 9 de març de 1951), poeta. Pascal Comelade (Montpeller, 30 de juny de 1955), compositor i multiinstrumentista.

Font:  «La manera més salvatge & Mags», poema del disc homònim. (Discmedi, 2006).

Poema com déu mana:

    La manera més salvatge,

    selvàtica i salvadora

    de moure el cos, la manera

    més subtil i muscular,

    més a prop de la Matèria

    Feta Font Perquè Font És,

    el moviment del cos més

    insultant de tots i, sí,

    si vol, el més amorós,

    és la paraula i parlar.

Terra —no somnis— i també mar immensa: coses tangibles. I una llengua comuna; i la gent que la parla.

Autor: Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, 19 de març de 1929 - Vic, 11 de novembre del 2003), poeta català.


Poema com déu mana:

Terra —no somnis—
i també mar immensa:
coses tangibles.
I una llengua comuna;
i la gent que la parla.


Font: Poema 11 de L'àmbit de tots els àmbits (1981). Vist a InfoMigjorn, revista digital sobre llengua catalana, butlletí número 791 (13/03/2013).


Imatge: Eulàlia Borrut Casas (1996).

En aquest país no existeix això que s'anomena teixit de la democràcia, que ens fa creure més en nosaltres mateixos, i que ens fa parlar gairebé amb inseguretat

Autora: Soledad Puértolas Villanueva (Saragossa, 3 de febrer de 1947), escriptora espanyola.

Font: "Lo que la cháchara política esconde" (El País, 09/03/2013).

Context: Laberintos, atajos y recovecos para negar la evidencia. La novelista y académica Soledad Puértolas ve en todos ellos una gran incapacidad para reconocer los errores. “Son negaciones con tal rotundidad que te quedas asombrada y perpleja porque quieren que no veamos lo que vemos”. Demuestra, según Puértolas, el distanciamiento total con los gobernados y la falta de consideración y respeto. Y va más allá, o más acá, cuando afirma. “En este país no existe eso que se llama tejido de la democracia, que nos hace creer más en nosotros mismos, y que nos hace hablar casi con inseguridad”. Vestigios de la herencia de la educación religiosa y el sistema dictatorial, que hace que, según la escritora, los españoles no acaben de ser, realmente, personas libres e independientes.

Un imbècil detectivesc és un imbècil llest, un imbècil lògic, els pitjors perquè la lògica dels homes en lloc de compensar la seva imbecil·litat la duplica i la triplica i la fa ofensiva.Cal deixar que la gent parli com vulgui, segons li dicti el seu sentit comú. La llengua és una de les poques coses lliures i gratuïtes que té tothom. La llengua et permet jugar-hi, fer jocs de paraules. La creació de mots que no existeixen al diccionari és permanent

Autor: Javier Marías Franco (Madrid, 20 de setembre de 1951), escriptor, traductor i editor espanyol. 

Font: D'una entrevista a El País (02/07/2006). Vist a L'hemeroteca del senyor Jauss. 

Original: Hay que dejar que la gente hable como quiera, según le dicte su sentido común. La lengua es una de las pocas cosas libres y gratis que tiene todo el mundo. La lengua te permite jugar con ella, hacer juegos de palabras. La creación de vocablos que no existen en el diccionario es permanente. [ES]

A veure quan quedem per follar, que haig de parlar amb tu

Autor: Popular.


Font: Vista aquí, per exemple.

Cal parlar sempre de nosaltres mateixos; si no, correm el perill que ho facin els altres

Autor: Abel Cutillas (Vinaixa, 1975), llicenciat en història i filosofia.

Font: Del recull d'aforismes Viure mata. Editorial Fonoll, 2006.

Escriure és bonic, perquè reuneix les dues joies: parlar sol i parlar a la multitud

Autor: Cesare Pavese (Santo Stefano Belbo, 1908 - Torí, 1950), escriptor italià.

Font: Llegida al capítol 16 de Les desventures d'un llibre vagabund de Paul Desalmand.