A las familias típicamente castellanas o amasadas espiritualmente por la mentalidad de Castilla , aunque hoy en día lo ideal es vivir sin hacer nada y con el mayor rumbo posible . El noble rico es el ejemplar perfecto del hombre. Y , cuando la riqueza gratuita falla, los tres modos de vivir según ese ideal son : la milicia, el clero y la burocracia. Las tres cosas van a cargo del Estado. Ingresando en cualquiera de estos estamentos públicos se puede vivir , no con el sudor de la frente propio , sino con la del contribuyente : el industrial , el comerciante , el trabajador ; toda la gente tenida por poco, precisamente porque suda " .Els capellans, naturalment, sempre somien apocalipsis, perquè la ruïna i la mort ja és sabut que augmenten la clientela dolorosa.

Autor: Gaziel, pseudònim d'Agustí Calvet i Pascual (Sant Feliu de Guíxols, 7 d'octubre de 1887 - Barcelona, 12 d'abril de 1964), periodista i escriptor català.

Font: Meditacions en el desert (1946-1953). Barcelona: La Magrana, 2010. ISBN: 9788482641713. Vist a "Gaziel va morir sent immoderat", article de Francesc-Marc Àlvaro (13/11/2013).



Context: Permeteu-me que reprodueixi un fragment del seu imprescindible llibre de memòries Meditacions en el desert (1946-1953), escrit sota la dictadura, en obligat exili interior. El podeu llegir perfectament com un retrat del nostre present, com asseguren alguns que cal llegir els seus articles del 1934: “A les famílies típicament castellanes o pastades espiritualment per la mentalitat de Castella, encara avui dia l’ideal és viure sense fer res i amb el major rumbo possible. El noble ric és l’exemplar perfecte de l’home. I, quan la riquesa gratuïta falla, les tres maneres de viure segons aquell ideal són: la milícia, la clerecia i la burocràcia. Totes tres coses van a càrrec de l’Estat. Ingressant en qualsevol d’aquests estaments públics es pot viure, no pas amb la suor del front propi, sinó amb la del contribuyente: l’industrial, el comerciant, el treballador; tota la gent tinguda per poca cosa, precisament perquè sua”. Vet aquí una de les bases del conflicte entre els poders d’Espanya i la societat catalana, cansada de pagar, rebre poc i ser insultada constantment. La gent catalana que sua ha dit prou i vol votar. El diagnòstic de Gaziel és d’una actualitat espaterrant. Només cal pensar en l’escàndol de Bankia o en com el PP i el PSOE s’han repartit de manera clientelar i sense manies organismes públics i grans empreses privatitzades a mida.

Totes les revolucions han tingut com a lema una trilogia : llibertat, igualtat , fraternitat va ser de la Revolució francesa ; en els meus anys mossos jo em vaig adherir a la trilogia falangista que parlava de pàtria , pa i justícia . Ara , instal·lat en la meva maduresa , proclamo altra : cafè , copa i puro .Sóc aristòcrata, sóc comte, sóc ric, sóc ambaixador, sóc gras, i encara em pregunten per què sóc de dretes. Doncs què cony puc ser?

Autor: Agustin de Foxá (Madrid, 28 de febrer de 1903 - 30 de juny de 1959), diplomàtic, escriptor i poeta espanyol.


Font: "Foxá, conde de lo mismo: el español que salía en las novelas de Malaparte", de Cristóbal Villalobos (Jot Down).


Original: Soy aristócrata, soy conde, soy rico, soy embajador, soy gordo, y todavía me preguntan por qué soy de derechas. ¿Pues qué coño puedo ser? [ES] 

Jo no era cec ni ximple, mirava, i comprenia quina era la diferència entre ser pobre o no (també comprenia, per altres camins, la diferència entre ser ric i simplement, com nosaltres, no ser pobre), la mateixa diferència entre el meu entrepà de pa blanc i els panets negres de molts altres nens

Autor: Joan F. Mira i Casterà (València, 3 de desembre de 1939), escriptor, antropòleg i sociòleg valencià.


Context: El pa negre i amb gust de segó i de serradura, el mateix pa que havien menjat els soldats durant la guerra i que menjaven encara a les casernes, no era l’únic producte racionat: la “cartilla” contenia els cupons amb la ració setmanal o quinzenal per persona, tants grams d’arròs, tants de llegums, tants de sucre –molt pocs–, tants d’oli –poquíssims–, tants de sabó de barra, tants d’embotit, de bacallà o de cansalada, que canviàvem resignadament a Casa Panxa, l’única botiga de queviures. Darrere del taulell, Panxa mateix o la dona tallaven els cupons i servien les racions d’oli amb una bomba manual graduada en el cilindre transparent de la qual jo veia com pujava fent bambolletes el líquid groc fins a la ratlla del mig litre establert, o treien dels sacs els llegums o l’arròs amb una pala còncava i els ficaven en bossetes de paper d’estrassa, tallaven la cansalada mig rància o el bacallà ressec, o servien les sardines de bóta i les llandes de conserva, fora del racionament, que només alguns clients, com ma mare, podien adquirir. Ma mare obria cada vegada el moneder i pagava, mentre que a la major part dels clients el botiguer els apuntava la compra miserable en uns fulls de paper i havia de confiar que pagarien cada dissabte, cada quinzena o cada mes. Jo no era cec ni ximple, mirava, i comprenia quina era la diferència entre ser pobre o no (també comprenia, per altres camins, la diferència entre ser ric i simplement, com nosaltres, no ser pobre), la mateixa diferència entre el meu entrepà de pa blanc i els panets negres de molts altres nens.


Font: "El pa negre, el pa blanc" (El Temps, núm. 1.500, 12/03/2013). Vist al seu web i al seu Twitter.

Mirava i comprenia quina era la diferència entre ser pobre o no: "El pa negre, el pa blanc" al Tempsjoanfmira.info/articles/index…
— Joan F. Mira (@joanfmira) 18 d’abril de 2013

—Si trobessis un home guapo, ric, sensible, simpàtic, a qui li agradessin els nens i sabés cuinar, què faries amb ell? —Un documental.

Autor: Cuidado que muerdo, piulador.



Font: Del seu Twitter.

El nostre és un món de rics que s'avorreixen

Nota: Avui fa quatre anys que va morir Rubianes. 

Autor: Pepe Rubianes [José Rubianes Alegret] (Villagarcía de Arousa, 2 de setembre de 1947 - Barcelona, 1 de març del 2009), actor galaicocatalà. 

Font: Entrevista amb Núria Navarro (El Periódico de Catalunya, 23/01/2007). Vista a Indesinenter...

Foto: 20 Minutos.

No em queixo de la pobresa que vaig passar. Si hem de fer cas a Hemingway, la pobresa és una escola insubstituïble per a un escriptor. La pobresa fa que l'home hi vegi clar. Etcètera. És curiós que Hemingway no se n'adonés fins que es va fer ric

Autor: Serguei Dovlàtov (Serguei Donàtovitx Dovlàtov)  (Ufà, 3 de setmbre de 1941 - Nova York, 24 d'agost de 1990), escriptor i periodista rus.


Font: La maleta, traducció de Miquel Cabal. Barcelona: Labreu, 2010. La citació es pot llegir a pot llegir Plovia aquell dia, per exemple.

Res de veure el català com a llengua minoritària o perseguida. El català ha de ser vist com una llengua sofisticada, rica, culta i normal

Autor: David Jou i Mirabent (Sitges, 1953), físic i poeta.



Font: Dell llibre 500 raons per parlar català, de David Pagès i Cassú. Girona: CCG edicions, 2011, pàg. 68. Vista al butlletí número 740 (13/12/2012) d'InfoMigjorn.

Recordeu que el 5 és la millor nota perquè no és més ric el que més coses té sinó el que menys en necessita

Autor: Anònim.

Font: Lo Mejor de Twitland.

Què és més difícil: acceptar el més fort, suportar el més ric o reconèixer el més bonic?

Autor: Millôr Fernandes (Rio de Janeiro, 16 d'agost de 1923 - 28 de març del 2012), dibuixant, humorista i dramaturg brasiler. 


Font: La Biblia del caos (El Malpensante, 2005.) Del bloc De otros mundos.

Amo l’art i els artistes, i les obres inútils dels artistes. Aspiro a una obra inútil que es doni de consol als homes rics, sense la democràcia que confon l’home ric amb l’home de diner, l’artista amb el cavall

Autor: Joan Salvat-Papasseit (Barcelona, 16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924), escriptor català.

Citació més llarga: Encara no he escrit mai sense mullar la ploma al cor, esbatanat.
Amo l’art i els artistes, i les obres inútils dels artistes. Aspiro a una obra inútil que es doni de consol als homes rics, sense la democràcia que confon l’home ric amb l’home de diner, l’artista amb el cavall.  Mai no he tingut fortuna ni mai no la tindré. Però la joia és meva, perquè la sé sentir, professió de Poeta que sóc. Segons la predicció, la mort em prendrà amb foc, perquè un foc interior em consum. Em planyo que la glòria no sigui una donzella que hom pugui estrènyer als braços. 

Font: Notes biogràfiques (1934, edició pòstuma). Vista al seu Twitter i a Mallorcaweb.com.

Imatge: Retrat de Joan Salvat-Papasseit (1918), de Rafael Barradas. Vista al Twitter del Francesc Canosa.

El Barça sempre ha estat una entitat polititzada i gràcies a això és un dels clubs més rics i més estimats del món

Autor: Enric Vila (Barcelona, 1972), historiador, escriptor i periodista català.

Font: "Esports i ciutadania", article publicat a El Singular Digital (08/10/2012).

Els països pobres competeixen fent les coses més barates que els altres. Els intermedis, fent les coses més bé que els altres. I els rics només poden competir fent coses diferents de les dels altres. Coses noves. Per això és important la innovació

Autor: Xavier Sala i Martín (Cabrera de Mar, 17 de juny de 1963), economista català.

Font: Vista al seu bloc. La referència de la citació és Bogotà, 2010.

És més fàcil que entri un pobre al regne del cel que no pas un ric. És per això que ara tanta gent acusa l’Església d’haver-se dedicat als difícils

Autor: Jaume Perich i Escala (Barcelona, 1941-1995), humorista gràfic i escriptor català.

Font: Nacional II, Barcelona, 1972.

Encara que siguis ric o director general d'una empresa, això no implica tenir les mans fines ni dir amoretes: anar de putes dóna una gran sensació de poder, i la superioritat del que paga s'ha de fer palesa

Autora: Isabel-Clara Simó i Monllor (Alcoi, 4 d'abril de 1943), escriptora i periodista valenciana.

Citació més llarga: Aquesta gent tan angelical, de cintura cap avall són persones molt inquietes i brutals. He parlat amb prostitutes, i m'han dit que en aquests ambients tan elegants els clients també són molt bèsties, al llit. Encara que siguis ric o director general d'una empresa, això no implica tenir les mans fines ni dir amoretes: anar de putes dóna una gran sensació de poder, i la superioritat del que paga s'ha de fer palesa.

Font: D'una entrevista al diari ARA (11/04/2012).

El caràcter se'm va ablanir, i mireu si va bé d'ésser ric, que de mica en mica anava adquirint bons sentiments, sense arribar a l'extrem que la consciència em fes nosa

Autor: Pere Calders (Barcelona, 29 de setembre de 1912 - 21 de juliol de 1994), escriptor, periodista i dibuixant català.

Font: "El principi de la saviesa", conte de Cròniques de la veritat oculta (1955).Vista al seu Twitter.

Els xoriços estan uniformement distribuïts per tot el planeta. La pregunta no és a quin país hi ha més lladres sinó què es fa quan se'ls captura. Als Estats Units els posen a la presó. En altres països els donen un ministeri Els globòfobs ataquen la globalització per protegir els interessos dels grups de pressió proteccionistes dels països rics

Autor: Xavier Sala i Martín (Cabrera de Mar, 17 de juny de 1963), economista català.

Citació exacta i una mica més llarga: Doncs bé, a Doha, els Estats Units, Europa i el Japó es van comprometre a dialogar amb l’objectiu de posar fi a aquesta situació tan perjudicial per al Tercer Món. És cert que, de moment, només es va acordar «dialogar» sobre el futur desmantellament d’aquest proteccionisme salvatge i que encara queda molt per fer. Però el simple fet que els rics accedissin a parlar del tema representa un pas tan gran, tan nou i amb uns potencials beneficis per als pobres tan extraordinaris, que tots els observadors han coincidit a qualificar l’acord de Doha de gran èxit per als països subdesenvolupats.
I és per això que un esperava que el moviment antiglobalització, autoproclamat defensor dels interessos del Tercer Món, inundés els mitjans de comunicació amb missatges de celebració. La realitat, això no obstant, ha estat molt diferent ja que l’únic que ha inundat els mitjans ha estat el silenci. [...] el mutisme dels globòfobs ve a confirmar el que sospitàvem des de fa temps: aquests grups ataquen la globalització no per defensar els països pobres, sinó per protegir els interessos dels grups de pressió proteccionistes dels països rics. Entre aquests grups destaquen els lobbies tèxtils nord-americans, els agricultors europeus i, sobretot, els violents camperols francesos liderats pel símbol per excel·lència del moviment antiglobalització: el recalcitrant i convicte pastor de cabres José Bové.

Font: Doncs jo ho veig així (Rosa dels Vents, 2010, p. 252). D'un article publicat a La Vanguardia el 17 de desembre del 1001.