A las familias típicamente castellanas o amasadas espiritualmente por la mentalidad de Castilla , aunque hoy en día lo ideal es vivir sin hacer nada y con el mayor rumbo posible . El noble rico es el ejemplar perfecto del hombre. Y , cuando la riqueza gratuita falla, los tres modos de vivir según ese ideal son : la milicia, el clero y la burocracia. Las tres cosas van a cargo del Estado. Ingresando en cualquiera de estos estamentos públicos se puede vivir , no con el sudor de la frente propio , sino con la del contribuyente : el industrial , el comerciante , el trabajador ; toda la gente tenida por poco, precisamente porque suda " .Els capellans, naturalment, sempre somien apocalipsis, perquè la ruïna i la mort ja és sabut que augmenten la clientela dolorosa.

Autor: Gaziel, pseudònim d'Agustí Calvet i Pascual (Sant Feliu de Guíxols, 7 d'octubre de 1887 - Barcelona, 12 d'abril de 1964), periodista i escriptor català.

Font: Meditacions en el desert (1946-1953). Barcelona: La Magrana, 2010. ISBN: 9788482641713. Vist a "Gaziel va morir sent immoderat", article de Francesc-Marc Àlvaro (13/11/2013).



Context: Permeteu-me que reprodueixi un fragment del seu imprescindible llibre de memòries Meditacions en el desert (1946-1953), escrit sota la dictadura, en obligat exili interior. El podeu llegir perfectament com un retrat del nostre present, com asseguren alguns que cal llegir els seus articles del 1934: “A les famílies típicament castellanes o pastades espiritualment per la mentalitat de Castella, encara avui dia l’ideal és viure sense fer res i amb el major rumbo possible. El noble ric és l’exemplar perfecte de l’home. I, quan la riquesa gratuïta falla, les tres maneres de viure segons aquell ideal són: la milícia, la clerecia i la burocràcia. Totes tres coses van a càrrec de l’Estat. Ingressant en qualsevol d’aquests estaments públics es pot viure, no pas amb la suor del front propi, sinó amb la del contribuyente: l’industrial, el comerciant, el treballador; tota la gent tinguda per poca cosa, precisament perquè sua”. Vet aquí una de les bases del conflicte entre els poders d’Espanya i la societat catalana, cansada de pagar, rebre poc i ser insultada constantment. La gent catalana que sua ha dit prou i vol votar. El diagnòstic de Gaziel és d’una actualitat espaterrant. Només cal pensar en l’escàndol de Bankia o en com el PP i el PSOE s’han repartit de manera clientelar i sense manies organismes públics i grans empreses privatitzades a mida.