Autor: Antoni Rovira i Virgili (Tarragona, 26 de novembre de 1882 - Perpinyà, 5 de desembre de 1949), escriptor, historiador i polític. 
Carta completa: Diumenge, 5 de febrer de 1939 —
Ara que Catalunya ha caigut, trencada, esclafada, vençuda per la força;
ara que volen esborrar el seu nom de la geografia, el seu idioma de la
literatura, el seu amor dels cors; ara que Catalunya sembla que es
desfaci i desaparegui en el clot negre de la persecució i de l’odi; ara
que centenars de milers de catalans han de sortir de la pàtria envaïda
pels vells enemics i per enemics nous; ara que és una hora de dolor i
d’amargor, el meu pensament nacional s’afirma amb més vigoria. Enmig del
present desolat i tràgic, poso la meva esperança en els dies que
vindran, en el dret que triomfarà, en les llibertats que es restabliran,
en la llengua que persistirà. No em descoratjo, no renuncio, no
deserto. I somnio en la més gran Catalunya, la més gran pel territori,
la més gran per la llibertat, la més gran per la civilització. De la
màxima dissort, sortirà el definitiu redreçament de la nostra història,
si els catalans sabem aprofitar les duríssimes lliçons que hem rebut.
Treballar
en tot allò que jo pugui, perquè ressorgeixi –més sòlida, més pròspera i
més noble encara que abans– la pàtria caiguda. Aquest és, mentre el
tren en marxa m’allunya de Perpinyà, el meu jurament de català nacional.
Que tots els catalans exiliats facin i compleixin el mateix jurament i
vindrà el dia que podrem alçar damunt la recobrada terra de Catalunya
les nostres veus, la nostra bandera i el nostre ideal.
Font: "Jurament de l'exiliat", carta del diumenge 5 de febrer de 1939. A: Els darrers dies de la Catalunya republicana (Buenos Aires, 1940). Vist en un article de Quim torra a El Singular Digital (10/10/2013).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada