Autors: Pau Barceló i Faix (Barcelona, 1910 - Barcelona, 10 de gener de 1997), fotògraf. / Salvador Espriu i Castelló (Santa Coloma de Farners, 10 de juliol de 1913 - Barcelona, 22 de febrer de 1985), escriptor.
Font: "El dia que Espriu va renegar" (Diari d'Andorra, 24/10/2013).
Foto de Barceló: Enciclopèdia.cat.
Article complet: L’Any Salvador Espriu, en commemoració del centenari del poeta, ha arribat també a Andorra. Ho va fer ja a l’estiu, amb una suggestiva exposició a l’aire lliure a l’avinguda Carlemany, i ho fa avui mateix, amb una taula rodona i una sessió poeticomusical al vestíbul del Consell General. Una contribució ben digna, la del nostre país, a la memòria d’un dels primers poetes catalans del segle passat, que a les darreres dècades ha estat oblidat a les llibreries i a les escoles i que ha hagut d’esperar vint-i-vuit anys després de la seva mort perquè veiés la llum una gran biografia seva, el magnífic llibre Espriu, transparent, escrit per Agustí Pons.
Permeti el lector que avui li conti un fet viscut fa molts anys, protagonitzat pel poeta de Sinera. L’anècdota se centra en el dia que Salvador Espriu, conegut per ser un home extremament prudent, mesurat i ben parlat, es va deixar anar i va renegar, o més exactament va malparlar, utilitzant una expressió vulgar. Era el 1966, i el noiet de dinou anys que era jo havia anat a casa seva, als Jardinets del passeig de Gràcia, acompanyant Baltasar Porcel i el fotògraf Pau Barceló. Porcel l’havia d’entrevistar per a la revista Serra d’Or, a la redacció de la qual jo treballava, i la meva funció era traginar un gros magnetòfon –no hi havia encara cassets– per enregistrar l’entrevista a fi de transcriure-la després perquè Porcel l’elaborés literàriament. En la conversa informal que va seguir l’entrevista, en Barceló va sortir a parlar de la repressió franquista en la immediata postguerra, que va qualificar de terrible. Espriu va voler desdramatitzar i va dir que molts en parlaven només d’oïda, sense coneixement de causa. Llavors el fotògraf va fer-li saber que ell havia estat condemnat a una pena de mort que finalment li va ser commutada. I va reblar: “Sabeu què és estar a la presó Model, dia rere dia, pendent que arribi el motorista amb la llista de presos a executar?” El poeta se’l va mirar, i ràpidament va concloure: “Ah, si és així, em fico la llengua al cul!” Vet aquí com el pulcre poeta, aparentment incapaç de dir una vulgaritat, es va autoinfligir un càstig verbal que sens dubte era una particularíssima manera de demanar excuses.
