Sempre que ha emergit com a autèntica força de transformació política, el catalanisme ha acabat oscil·lant entre dues temptacions: convertir-se en l'aliat de l'esquerra espanyola, amb l'esperança de poder canviar el règim institucional vigent i fer dels catalans una mena d'"espanyols endreçats"; i amenaçar teatralment amb el desordre i la separació per, al cap d'un temps prudencial, rendir-se al 'diàleg' i a la concessió d'algunes engrunes.

Autor: Carles Boix i Serra (Barcelona, 1962), professor universitari de Ciències Polítiques a la Universitat de Princeton, als Estats Units. Blocaire i piulador.


Article complet:

Sempre que ha emergit com a autèntica força de transformació política, el catalanisme ha acabat oscil·lant entre dues temptacions: convertir-se en l'aliat de l'esquerra espanyola, amb l'esperança de poder canviar el règim institucional vigent i fer dels catalans una mena d'"espanyols endreçats"; i amenaçar teatralment amb el desordre i la separació per, al cap d'un temps prudencial, rendir-se al diàleg i a la concessió d'algunes engrunes.

La primera temptació, la del canvi revolucionari, que semblava morta i enterrada des de la Constitució del 78, ha tornat a aixecar el cap en les darreres setmanes. Davant del col·lapse de la monarquia, la corrupció generalitzada i una crisi econòmica sistèmica, els federalistes catalans ja han començat a ressuscitar i a animar-nos a tots a col·laborar en un nou projecte constitucional que permeti a Catalunya ser plenament autònoma dins d'Espanya. Cal no subestimar la seva capacitat de crear confusió i de fer perdre alguns punts a les enquestes al sobiranisme: si hi ha una cosa que defineix els catalans és la seva predisposició a creure que Espanya té arreglo. Dubto, però, que aquesta via pugui fer gaire forat. El 1870, el 1917 i el 1931 els catalans van pactar amb l'esquerra perquè la separació era impossible. Ara, en un món globalitzat i pacífic, l'opció sobirana és, primer, factible i, segon, molt més segura que un pacte que l'esquerra espanyola sempre va incomplir (el 1873, el 1918 i el 1932).

La segona temptació és més perillosa, sobretot per la manera, parcial i distorsionada, com han decidit explicar-la La Vanguardia, el Sr. Duran i les elits que administren les empreses regulades i/o parapúbliques del país, absolutament necessitades dels favors (normatius o crediticis) de l'Estat per anar tirant. L'oferta del govern espanyol de flexibilitzar el dèficit (i les reunions del president i consellers de la Generalitat a Madrid) ha estat presentada a l'opinió pública com un senyal que el procés sobiranista hauria començat a entrar en estat d'hibernació. Aquest relat, que en anglès rep el nom asèptic de framing, tindria com a objectiu desinflar la societat civil catalana, guanyar temps (potser per poder imputar més persones), sembrar la desconfiança entre CiU i ERC, fer caure el govern català i, finalment, matar, per avorriment, el camí cap a la consulta.

El que no s'explica mai són les raons, que posen en dubte aquella interpretació interessada, que han dut el Sr. Rajoy a obrir la mà (mínimament). La primera és que la situació de les finances catalanes és tan greu que una fallida de la Generalitat arrossegaria Espanya al precipici. La segona i, de fet, fonamental, ens obliga a viatjar al País Valencià.

La Generalitat Valenciana es troba en bancarrota. Tot i haver de prestar els mateixos serveis que les comunitats no forals, el País Valencià és la penúltima comunitat autònoma en despesa pública per persona: 2.729 euros per persona l'any 2011, contra 3.561 a Aragó i 4.168 a Extremadura. Sense un finançament directe adequat, València ha acabat amb el deute públic (com a proporció del PIB regional) més alt de totes les autonomies. Aquesta realitat és, a més a més, grotesca: malgrat tenir una renda per persona inferior a la mitjana espanyola, València transfereix més diners dels que rep.

Fins abans de la crisi, la bombolla immobiliària, l'agitació anticatalanista i el frau fiscal van tapar aquesta dinàmica d'espoli. El votant valencià era feliç venent-se el seu tros d'horta per fer-hi blocs d'apartaments ben bèsties. Amb la crisi, però, al PP només li queda la retòrica del blaverisme, que, tot plegat, és poca cosa per omplir panxes d'electors. Si algú no hi posa remei aviat, el PP valencià farà el mateix trajecte que va fer el PSOE a Catalunya: descomposició de la seva branca regional i pèrdua d'una gran bossa de vots claus per governar Espanya.

Davant de l'estat de les finances catalanes i, sobretot, de les valencianes, el govern espanyol no té més remei que flexibilitzar l'objectiu de dèficit. (La solució seriosa -reorganitzar el sistema de transferències regionals- sembla impossible per la força dels barons de les comunitats no catalanoparlants.) En qualsevol cas, el pas de Rajoy no equival a diàleg sinó que respon al pur instint de supervivència. I, per tant, ben administrada, aquesta posició de feblesa del govern central pot donar aire a la Generalitat catalana.

Sense la flexibilització, quadrar els pressupostos era un infern. Convocar eleccions suposava posposar el procés sobiranista sense resoldre res. Anar a la consulta directament era difícil sense haver fet els deures per guanyar-la. Ara mateix, en canvi, CiU i ERC tenen un cert marge per fer el procés amb èxit. Els calen, però, dues coses. Una, silenciar els mestres catalans de la cerimònia de la confusió. Dues, posar-s'hi de debò i sense pausa.


Font: De l'article "La cerimonia de la confusió" (ARA, 10/04/2013).


Foto: Vilaweb.

El fred de l'hivern ha aconseguit estancar-se en tots els meus somnis, per molt que diguin que ja és primavera. Ja no penso, ni sento, ni ploro. Les últimes engrunes de força les necessito per sobreviure, sense saber tan sols qui ets. No t'imagines quant costa enganyar-se a vegades

Autora: Mónia Gae, poeta, piuladora i blocaire. Diu: "Escritora nocturna y amante bipolar. Adicta a los lacasitos, la musica a cualquier hora y el invierno. Con episodios preocupantes de autismo pero controlados. Odio la playa en verano y adoro ir cuando esta desierta. Las multitudes me incomodan tanto como que me miren. Soy de Ballantines y coca-cola y algún día alquilaré una caravana enorme y viajaré por todo el mundo buscando el cadáver de Edgar Allan Poe."


Font: "Caricias fuera de la carta". Vist a Youtube.


Poema complet: 

Es como una bala que ha perdido el rumbo, y me alcanza cada vez que creo saber quien soy. Saber quien eres. Son casi las cinco y media de la madrugada de lo que parece ser la noche más larga de mi vida,

y esto empieza a superarme.

La canción que tocabas al levantarte mientras yo preparaba el café no suena igual sin tus dedos. Sin la forma que tenían de acariciar la guitarra mientras yo intentaba hacerte reír. Esto parece ser la noche más larga de mi vida pero...
mañana fingiré tener valor.

Y mientras el humo de la última calada se cuela por mis pulmones, se han consumido como este cigarrillo, las ganas de encontrarte. Necesito gritar, gritar a todo, a nada. A todos y a nadie. A mi misma.

El frío del invierno ha conseguido estancarse en todos mis sueños, por mucho que digan que ya es primavera. Ya no pienso, ni siento, ni lloro. Las últimas migajas de fuerza las necesito para sobrevivir,

sin saber si quiera quién eres.

No te imaginas cuánto cuesta engañarse a veces.

Y cómo avanzar, si cada paso es un nuevo obstáculo que no quiero vencer. Si pensar en esto es sumergirme en infinitas preguntas que no puedo responder. Ojalá no te hubieses ido, ojlaá tan sólo hubiésemos terminado, todo hubiese sido mucho más fácil. Pero el despertador siguió despierto mientras yo estaba soñando e hizo su trabajo a la perfección. Supo cómo hacerte desaparecer sin dejar una sola prueba, una sola pista.

Pero supongo que ya es hora de despertarse, y aceptarlo debería ser el primer paso. Olvidarte sin haberte conocido nunca estuvo entre mis planes, pero ahora, paralizada ante el inminente regreso del verano, mentiría si dijera que no te echo de menos. Recordar tus consejos nunca fue tan complicado, nunca, como cuando no quiero escucharlos.

Respóndeme a esto, seas quien seas, ¿qué se supone que me queda si he olvidado por completo a la persona que solía ser? Un mar repleto de dudas entre castillos de arena en donde guardo mis miedos. Y es que tumbada bajo mis sábanas todo ha sido siempre menos complicado, junto a ti, sería demasiado fácil. Por eso quizás, he inventado la necesidad de necesitarte, contigo como objeto de todas mis noches dejo a un lado todo lo demás. Todo lo importante. Lo que realmente debería apreciar.

Si te doy un beso y tú apartas la mirada, y con sólo una caricia fuera de la carta, pides la cuenta y te vas. Es la más dolorosa de todas las jugadas: saber que apuestas mi sonrisa a una mano robada.

Si.. Pensar que tú eres el mayor de mis problemas o la mejor adicción que acabará conmigo es el camino fácil que desde hace ya demasiadas noches, recorro sola. Una travesía cuesta abajo, el reto de llegar con vida al otro lado, sin volante, ni frenos. Sin tus manos.

Porque buscarte a ti, tengas el nombre que tengas, es la mejor escusa para no encontrarme a mi. Y verme, con los ojos cerrados y frente al espejo, en lo que nunca hubiese deseado convertirme. Alguien sin voz y con el único deseo de gritar a todo, a nada.

A todos, y a nadie.

A ti, y a mi.


(Dondequieraqueestés)

Ara només quedava la lluita quotidiana, la lluita per una engruna de pa, davant el buit

Nota: Avui fa 28 anys que Espriu va morir.

Autor: Salvador Espriu i Castelló (Santa Coloma de Farners, 10 de juliol de 1913 - Barcelona, 22 de febrer de 1985), escriptor català. 

Context: Ara només quedava la lluita quotidiana, la lluita per una engruna de pa, davant el buit. Cada dia, l'Amèlia baixava les escales, anava a portar la feina de mitja encarregada i es dirigia a les llargues cues, per obtenir una mica de carn per a la germana. Tornava tard, cansada, pels carrers de sempre: carrer de l'Aurora, carrer de la Virtut, carrer de la Murtra, placeta del Sol, carrer de la Llanterna. Fems i mainada, captaires sense braços ni cames, gairebé sense cap. Petites tendes de venda de carbó i de queviures: palanganes amb aigua d'olives, pebrots i raïms, verds plàtans de preu inabastable. Multituds que no redimiria mai cap messianisme, fos quin fos, religiós o social.
 
Font: "Fems i mainada". A: Narracions (Edicions 62, 1965; 2005). Vist a La història de l'iceberg.


Foto: Pau Barceló.

La veritable història dels homes/ s’escriu amb tant dolor, que a voltes sembla/ que no hi ha espai per a res més; s’escolen,/ fugacíssims, els dies, i ens en resten/ al cap dels dits minúscules engrunes

Autor: Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, 19 de març de 1929 - Vic, 11 de novembre del 2003), poeta català.

Poema complet:
Des d’aquest dens silenci penso Andorra.
Un vel molt lleu de melangia daura
tots els ponents. Penso Andorra en silenci
des d’aquest ara estricte que no em deixa
ni espai per a l’enyor, ni per al somni.
Tot jo pendent d’aquella melodia
que escolto amb aplicada i greu tendresa
ara que sé que està a punt d’acabar-se
penso Andorra en silenci. No sabria
pas per quin ingenu mecanisme
visc en dos mons tan purs i tan diversos.
Comptat i debatut, però, tal volta
conèixer no vol dir sinó acceptar-se
i acceptar el risc d’aquestes incerteses
amb què sovint la vida ens obsequia:
qui som nosaltres, penso, per jutjar-la?
La veritable història dels homes
s’escriu amb tant dolor, que a voltes sembla
que no hi ha espai per a res més; s’escolen,
fugacíssims, els dies, i ens en resten
al cap dels dits minúscules engrunes.
Però de dins del gest sempre en sorgeixen
espais de llum en què la vida esclata
tan poderosa i lúcida que espanta,
àmbits d’insospitades harmonies
que ens omplen de consol i d’esperança.
Viure tal volta és tensar bé les cordes
d’aquest doble velam, i mantenir-se
en el sempre difícil equilibri
de cada instant, sense neguit ni enveja,
com un arbre, potser, com un gran arbre.
Així em vull i així em veig, i ara, en silenci,
mentre un vent de dissort em fueteja
la carn i el sentiment, amb els ulls fits
al bell cor de la tarda, penso Andorra.

Font: "Comiat", del poemari Andorra, postals i altres poemes (1983). Vist al número 4 de la revista Portella.

La parada, "El malcontent", V. (1919). No hi ha ningú que sigui tot dolent, ni tot bo; però si us veiéssiu al descobert, tots us veuríeu dolents, perquè una engruna de mal dins el bé fa com una veu desafinada en un cor: destrueix tota l'harmonia

Autor: Joaquim Ruyra i Oms (Girona, 27 de setembre 1858 - Barcelona, 15 de maig 1939), escriptor català. 

Font: La parada, "El malcontent", V. (1919). 

Nota: Avui fa 73 anys que va morir Joaquim Ruyra.