Diccitionari: oceà

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris oceà. Mostrar tots els missatges

dimarts, 17 de setembre del 2013

L'Oceà. La Mediterrània. La Serralada Pirinenca. Entre aquests límits perfectament diferenciats, sembla com si el medi natural s'oferís al destí particular d'un grup humà, a l'elaboració d'una unitat històrica

Autor: Pierre Vilar (Frontinhan, Llenguadoc, 3 de maig de 1906 - Donapaleu, Baixa Navarra, 7 d'agost
del 2003), historiador i professor universitari occità.

Font: Histoire de l'Espagne. París: PUF, 1947. "Col·lecció “Que sais-je?”, núm. 275, 134 pàgines. Dotze reedicions -1982-, 114.000 exemplars, fins a 1983. Cada reedició era posada al dia. N’existeix traducció castellana (París: Librairie Espagnole, 1959 i Barcelona: Crítica, 1978 -a càrrec de Manuel Tuñón de Lara i Jesús Suso Soria-). L’edició catalana (Barcelona: Crítica, 1982) correspon a la reedició francesa de 1983 i la traducció ha estat realitzada per Eulàlia Duran. S’ha traduït a nombroses llengües: alemany, anglès, coreà, grec, hongarès, italià, japonès, holandès, polonès, portuguès." Vist a "Esta España mía... (y 6)", de Juan-José López Burniol (La Vanguardia, 07/09/2013).

Context: En su libro de síntesis Historia de España (1947), Pierre Vilar escribió: "El Océano. El Mediterráneo. La Cordillera Pirenaica. Entre estos límites perfectamente diferenciados, parece como si el medio natural se ofreciera al destino particular de un grupo humano, a la elaboración de una unidad histórica". Pues bien, parece que no va a ser posible compartir este destino en el futuro. Quienes han usufructuado España desde siempre se habrán salido con la suya: "Antes muerta que de todos". Y el resto podremos añadir: "Entre todos la matamos y ella sola se murió". Quizá, pese a todo, la echemos en falta algún día.

Imatge: Atelier Pierre Vilar.

dimarts, 28 de maig del 2013

La vida pot continuar el seu curs. Aquí. Allà, no: enllà de l’oceà, específicament en aquell trianglet que enyores histèricament, tot s’ha paralitzat. Res no es mourà fins que no hi tornis

Nota: Avui fa 101 anys que va néixer Tísner.

Autor: Avel·lí Artís-Gener, Tísner (Barcelona, 28 de maig de 1912 - 7 de maig del 2000), escenògraf, periodista, ninotaire, traductor i novel·lista català.

Font: Al cap de 26 anys, Barcelona: Editorial Pòrtic, 1972, P. 21. Vist a "Memoria y Retorno Del Exilio Republicano Catalán", de Roser Pujadas Comas d’Argemir (Universitat Rovira i Virgili i Universitat Autónoma de Barcelona).

Context: A l’exili, insensiblement, hom elabora una imatge perfecta del seu país. […] Se’n fa una terra incontaminada i incontaminable […] sense adonar-se que allò que hom ha fet realment ha estat clavar a distància una injecció paralitzadora. Immobilitzem un breu moment de la història del país i el magnifiquem al nostre grat, disfressant-lo de perenne. […] Mai no s’adverteix l’instant en què una exageració es torna una convicció… […] El fet és que, en el llarg període d’exili, hom detura el temps respecte al país d’origen. […] La vida pot continuar el seu curs. Aquí. Allà, no: enllà de l’oceà, específicament en aquell trianglet que enyores histèricament, tot s’ha paralitzat. Res no es mourà fins que no hi tornis.

Equivalent: En el exilio, insensiblemente, uno elabora una imagen perfecta de su país. […] Uno hace de su país una tierra incontaminada y incontaminable […] sin darse cuenta de aquello que uno ha hecho realmente ha sido clavar a distancia una inyección paralizadora. Inmovilizamos un breve momento de la historia del país y lo magnificamos a nuestro gusto, disfrazándolo de perenne. […] Nunca se advierte el instante en el que una exageración se transforma en una convicción… […] El hecho es que, en el largo período de exilio, uno para el tiempo respecto al país de origen. […] La vida puede continuar su curso. Aquí. Allí, no: más allá del océano, específicamente en aquel triangulito que añoras histéricamente [Artís-Gener hace referencia a la forma más o menos triangular de Cataluña], todo se ha paralizado. Nada no se moverá hasta que no vuelvas [ES] [Traducció de Roser Pujadas Comas d’Argemir]