Estimo les lletres que formen els mots, i els llavis que els diuen, i el cor que els entén... perquè als mots hi ha l'ànima de tota la gent!

Nota: L'autora ha mort aquesta matinada a 100 anys. DEP.

Autora: Joana Raspall i Juanola (Barcelona, 1 de juliol de 1913 - Sant Feliu de Llobregat, 4 de desembre del 1013), escriptora i bibliotecària.


Font: Introducció de Degotall de poemes. Barcelona: La Galera, 1997.Vist a "La poesia de Joana Raspall", de Josep M. Aloy.

Els llavis d’en Quim esbotzaren un petit somriure

Autor: Anònim.

Font: Me l'ha fet arribar un corrector que també arxiva perles (o piquiponades).

Desdenyo el vi, menyspreo la mel, no vull res més que el gust de les besades. Ni el tremolor de l'aigua ni els remolins del cel no igualen l'onejar del teu cos en el meu llit. Ah, el perfum, ah, la metzina dels teus llavis, flors verinoses

 
Autora: Maria-Mercè Marçal (Ivars d'Urgell, Pla d'Urgell, 13 de novembre de 1952 - Barcelona, 5 de juliol de 1998), escriptora catalana. 


Font: La passió segons Renée Vivien. Barcelona: Columna; Proa, 1994, p. 341-342. Vist a Visat.


Context: 

MONÒDIA FINAL

Londres, 11 de juny de 1877 – París, 18 de novembre de 1909

En el futur gris com una alba incerta, algú, ho sé prou, es recordarà de nosaltres, quan vegi cremar, sobre l’ambre de la plana, la tardor d’ulls vermells. Un ésser entremig dels éssers de la terra, oh Voluptat meva, se’n recordarà. Una dona que durà en el seu front el misteri dolç i violent. Estimarà la boira lleugera que fumeja i les oliveres belles com la mar, la flor de la neu i la flor de l’escuma, la nit i l’hivern. Entristint de comiats les costes i els ribatges, coneixerà l’amor sagrat de les verges... Car res no és més dolç que l’amor... Desdenyo el vi, menyspreo la mel, no vull res més que el gust de les besades. Ni el tremolor de l’aigua ni els remolins del cel no igualen l’onejar del teu cos en el meu llit. Ah, el perfum, ah, la metzina dels teus llavis, flors verinoses. Els teus ulls tenen el reflex del cel de Mitilene.

Una dona, ho sé prou, se’n recordarà.

Oh l’estremiment de la nuca on cremava el meu alè, oh l’ombra del borrissol reflectit en els teus llavis, oh la bellesa dels llavis iguals en un bes d’amor. El nostre cor és semblant en el nostre si de dona, estimada, el nostre cor és idènticament fet. Un mateix destí feixuc ha pesat sobre la nostra ànima. Sóc més que teva: sóc tu mateixa. Tradueixo el somriure i l’ombra del teu rostre. La meva dolçor iguala la teva gran dolçor. Malgrat la vehemència agressiva i salvatge de tot desig i la seva latent crueltat, la meva boca no sabria mossegar asprament la teva boca. Escolta el suau murmuri d’aquesta hora que estimo i que passa i que fuig i mor en un poema... Crec que el meu dolor és el d’una altra... Miraculosament veig riure la vida, s’expandeix pel moll dels meus ossos la claror de les estrelles... Vertiginosament atenyo les estrelles... retorno a l’amor que transfigura en or les coses que l’envolten, a l’encís del poema, al riure de l’amor...

Sovint no temo res sinó l’oblit.

Ressec el llavi de dèria, mil febres cremant-li el front. Una fita: Catalunya i la llibertat del món!

Autor: Roc Llop i Convalia (Miravet, 31 de desembre de 1908 - París, 15 d'agost de 1997), mestre, poeta, anarquista i militant de la CNT. "Fou empresonat després dels Fets del Sis d'Octubre de 1934 i, exiliat, el 1939 fou deportat cinc anys al camp nazi de Gusen- Mauthausen. A França fou redactor de la revista Terra Lliure."



Font: Del poema "El boig". A: Poemes de llum i tenebra. Choisy-le-Roi: Imprimerie des Gondoles, 1967. Vista al bloc de l'Emigdi Subirats.

A la fira dels Folls jo hi aniria. Vindria qui sap d’on –i ningú no ho sabria– amb els llavis oscats de molta vida

Autora: Maria-Mercè Marçal (Ivars d'Urgell, Pla d'Urgell, 13 de novembre de 1952 - Barcelona, 5 de juliol de 1998), escriptora catalana. 


Poema complet:
A la fira dels Folls
jo hi aniria.
Vindria qui sap d’on
-i ningú no ho sabria-
amb els llavis oscats
de molta vida,

traginer de cançons
en cavall sense brida.

Quin esquer se m’arrapa
a la geniva?
Amor, estel amarg
a la deriva,
em fa senyals: jo vaig
per l’altra riba,

traginer de cançons
en cavall sense brida.

Cadenes són presons
i jo en fugia
pel call dels bandolers
a trenc de dia.
a la fira dels Folls
jo hi aniria

traginer de cançons
en cavall sense brida.


Font: “brida”. A: Bruixa de dol. Sant Boi de Llobregat: Llibres del Mall, 1979. Vist al Twitter de la Trini. i al bloc de l'Alba González.

El brillo de sos ulls em deia: carda’m! el somrís dels sos llavis: no te’m tires? El meu cor deia a Déu: de pecar guarda’m! i mon carall encès llançava ires. En aquell moment, ¡ai! sos ditets monos de la xona pels pèls s’entretenien...

Autor: Frederic Soler i Hubert [pseudònim: Serafí Pitarra] (Barcelona, 9 d'octubre de 1839 - Barcelona, 4 de juliol de 1895), comediògraf, dramaturg i poeta romàntic, conegut també pel pseudònim de Serafí Pitarra.

Context:
El brillo de sos ulls em deia: carda’m!
el somrís dels sos llavis: no te’m tires?
El meu cor deia a Déu: de pecar guarda’m!
i mon carall encès llançava ires.
En aquell moment, ¡ai! sos ditets monos
de la xona pels pèls s’entretenien...
Llavors em vaig cagar ja en tots els tronos;
semblava que els dimonis em tenien.
M’entro tot d’un cop; ella s’esquitlla,
l’atrapo, fa un xisclet i s’aixerranca,
li fico el nap a dins, la mà a cada anca,
i allí mateix li vaig fotre una bitlla.
Mont.: Carall qui et puga fotre, punyetero!
I... li vau rompre el virgo?
Rei: Repunyeta!
¿si li vaig rompre dius? I que era estreta!
Va semblar que esbotzés algun pandero.
Mont.: Li devíeu fer sang?
Rei: Ja ho crec, pobreta!
Com bruta veus que surt de la batalla
ma espasa que tants caps de moro talla
ma pixa vaig ficar dins la bragueta.

Font: Don Jaume el Conqueridor. Barcelona: Ed. Milà, 1992, p. 8-9. Vist a "Literatura 'porca', una pinzellada", de Jaume Farrés i Cobeta (Revista d'Igualada, núm. 17, setembre de 2004).

Nota: Segons el mateix Farrés: "Una obra de joventut de Pitarra, de la qual després va renegar i va intentar fer desaparèixer, és Don Jaume el Conqueridor, un drama històric en un acte i vers, que és tot ell pura delícia. La figura central del drama és el rei, convertit per la ploma de Pitarra en una figura doblement heroica, en el camp de batalla i al llit, allò que se’n diu un primera espasa. Observi’s com el rei mateix explica al personatge de Muntaner l’aventura que va tenir amb Constança, la infanta de Sicília:"

Foto: © Fototeca.cat.

he d’escriure un vers, un moment/ diria que es teus llavis són hiverns i somriures

Autor: Antònia Font, grup de música mallorquí nascut el 1997.

Cançó completa:
S’aire l’atrevessa amb un minut
i una via de ferro bimotor,
vola més enllà des niguls
a 9,5 mil peus d’altitud, latitud sud.

Mos precipitam damunt París,
i ses maniobres amb descens,
he d’escriure un vers, un moment
diria que es teus llavis són hiverns i somriures.

I el cel se perd es si mateix,
és una esfera intangible en es ocells
en totes direccions sobrevolen
i sempre es horitzons, equidisten;
com es pols i s’Equador
quan som davall sa lluna i no som davall es sol
diria que es teu cos el consider
i que es meu sentiment, se despista.

Es meu eclipsi total,
sa meva love song,
es meu suïcidi mental,
ballam fox tot


Font: "Love Song", cançó del disc Batiscafo Katiuscas (2006)

Jo només em permeto plorar i deprimir-me a casa. Al carrer se surt amb el cap ben alt, mirada de superioritat i llavis vermells. Sempre

Autora: Ele Menta, piuladora.

Original: Yo sólo me permito llorar y deprimirme en casa. A la calle se sale con la cabeza bien alta, mirada de superioridad y labios rojos. Siempre. [ES]

Font: Del seu Twitter.

Una dona nua i en la foscor/ és una vocació per a les mans/ per als llavis és gairebé un destí/ i per al cor un malbaratament/ una dona nua és un enigma/ i sempre és una festa desxifrar-lo

Autor: Mario Benedetti (Paso de los Toros, Uruguai, 1920 - Montevideo, Uruguai, 2009), escriptor uruguaià.

Poema complet:
Una mujer desnuda y en lo oscuro
tiene una claridad que nos alumbra
de modo que si ocurre un desconsuelo
un apagón o una noche sin luna
es conveniente y hasta imprescindible
tener a mano una mujer desnuda.

Una mujer desnuda y en lo oscuro
genera un resplandor que da confianza
entonces dominguea el almanaque
vibran en su rincón las telarañas
y los ojos felices y felinos
miran y de mirar nunca se cansan.

Una mujer desnuda y en lo oscuro
es una vocación para las manos
para los labios es casi un destino
y para el corazón un despilfarro
una mujer desnuda es un enigma
y siempre es una fiesta descifrarlo.

Una mujer desnuda y en lo oscuro
genera una luz propia y nos enciende
el cielo raso se convierte en cielo
y es una gloria no ser inocente
una mujer querida o vislumbrada
desbarata por una vez la muerte.

Font: Poema "Una mujer desnuda y en lo oscuro". Vist a Poemas del alma.

Sota el meu llavi el seu, com el foc i la brasa,/ la seda dels seus rulls com el pecat més dolç/ -i l'espatlla ben nua/ ben blanca

Autor: Joan Salvat-Papasseit (Barcelona, 16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924), escriptor català.

Poema complet:
Sota el meu llavi el seu, com el foc i la brasa,
la seda dels seus rulls com el pecat més dolç
-i l'espatlla ben nua
   ben blanca

l'ombra corba
  incitant
   de l'esguard:

encara un altre bes
   un altre
    un altre

-quin perfum de magnòlia el seu pit odorant!  

Font: "Sota el meu llavi el seu", poema de La rosa als llavis (1923). Vista al seu Twitter.

Imatge: Retrat de Joan Salvat-Papasseit (1918), de Rafael Barradas.

jo veia les cireres del seu pit/ —li brillaven les dents/ tot d'argent viu/ però jo mossegava el seu llavi de carn

Autor: Joan Salvat-Papasseit (Barcelona, 16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924), escriptor català.

Poema complet:
A Cristòfor de Domènec 
—volia enamorar l’avantguardista
amb una lampareta de butxaca
jo no veia la nitra
però veia els seus ulls
—destriava la roba i ensenyava un cosset
de vímets d’alumini
jo veia les cireres del seu pit
—li brillaven les dents
tot d’argent viu
però jo mossegava el seu llavi de carn.

Font: Del poema "Crítica". A: La gesta dels estels (1922). Vista al seu Twitter.

Imatge: Retrat de Joan Salvat-Papasseit (1918), de Rafael Barradas. Vista al Twitter del Francesc Canosa.

Més alt que mai, a crits o en silenci, recordarem els vostres assassinats de gent, vides, pobles i naturalesa. De llavi en llavi, pas a pas, a poc a poc

Autor: Salvador Puig Antich (Barcelona, 30 de maig de 1948 - 2 de març de 1974), anarquista català.

Citació completa:
Per més que callin
per més voltes que faci el món
per més que neguin els esdeveniments
per més repressió que l'Estat instauri;
per més que es rentin la cara amb la democràcia burgesa;
per més vagues de fam que callin;
per més que tinguin saturades les presons;
per més pactes que desenvolupin amb els controladors de classe;
per més guerres i repressió que imposin;
per més que intentin negar la història i la memòria de la nostra classe;
Més alt direm:
assassins de pobles
misèria de fam i llibertat
negociadors de vides alienes
més alt que mai, a crits o en silenci,
recordarem els vostres assassinats
de gent, vides, pobles i naturalesa.
De llavi en llavi, pas a pas, a poc a poc.

Font: Vista al Portal Libertario OACA. Original en castellà.

Nota 1: Avui fa 38 anys que el van assassinar els feixistes de sempre. Alguns demòcrates de tota la vida no van fer res per evitar-ho.

Nota 2: La traducció és meva.

Els pits, les cuixes, rodonesa bessona del flanc, el sexe, entre la molsa uns llavis, tanta bellesa, tanta

Autor: Vicent Andrés Estellés (Burjassot, Horta, 4 de setembre de 1924 -València, 27 de març de 1993), poeta i periodista valencià.

Font: Vista a la pàgina web Mallorcaweb.com.

Format original:
Els pits, les cuixes,
rodonesa bessona
del flanc, el sexe,
entre la molsa uns llavis,
tanta bellesa, tanta