Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 11 independència. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 11 independència. Mostrar tots els missatges

dimecres, 27 de novembre del 2013

Si deixem que ens construeixin el nou ordre, com que Madrid ens vol anul·lats, i la resta de països no mouran un dit mentre puguin estalviar-s’ho, sense cap paper al món la nostra extinció estarà cantada. I no seran només els espanyols que vindran a espoliar-nos




Autor: Enric Vila (Barcelona, 1972), historiador, escriptor i periodista català.


Context: Durant el segle XX, Catalunya no podia jugar fort perquè el número de soldats morts en alguns camps de batalla era superior a la seva demografia. Després de la II guerra Mundial, només amb els alemanys que van ser desplaçats s’hauria pogut repoblar el nostre país quatre o cinc vegades. Ara el context és diferent. Però, en canvi, igual que va passar el 1914, l’equilibri entre ordre i llibertat es resoldrà en funció de l’estira i arronsa entre els vincles creats pels agents més creatius i la tendrència dels estats a conservar antics monopolis. L’Europa del Castell de Kafka és tan inviable com l’Espanya del corredor ferroviari central promoguda per Madrid. Cal un equilibri més sensat entre el nord i el sud perquè el continent funcioni com una unitat. Després de segles de colonització del mediterrani per part dels països atlàntics, Barcelona i la xarxa de ciutats que l’alimenten és la capital del sud amb més múscul per refer aquest equilibri interior. Això és una cosa que els catalans venim dient des dels temps de Jaume Balmes i que la història ha anat confirmant amb un fracàs rera l’altre tant d’Europa com d’Espanya.
Ara tenim l’oportunitat i el deure d’aplicar-ho. Ens juguem tot el segle XXI. Si deixem que ens construeixin el nou ordre, com que Madrid ens vol anul·lats, i la resta de països no mouran un dit mentre puguin estalviar-s’ho, sense cap paper al món la nostra extinció estarà cantada. I no seran només els espanyols que vindran a espoliar-nos.


Font: "L'oportunitat", article publicat al web de la Fundació Catalunya Oberta (27/11/2013).





dilluns, 25 de novembre del 2013

L'actual tensió Catalunya-Espanya és filla de dos fracassos històrics: el de Castella per castellanitzar Catalunya i el d'Europa per europeïtzar l'Espanya castellanitzada. Són aquests fracassos, i no cap carisma excepcional, els que expliquen que hàgim sobreviscut com a poble



Autor: Albert Pla Nualart, filòleg i responsable lingüístic del diari ARA. 


Article complet: L'ACTUAL TENSIÓ Catalunya-Espanya és filla de dos fracassos històrics: el de Castella per castellanitzar Catalunya i el d'Europa per europeïtzar l'Espanya castellanitzada. Són aquests fracassos, i no cap carisma excepcional, els que expliquen que hàgim sobreviscut com a poble.

I el més assenyat, quan Wert i els seus fan l'enèsim intent d'espanyolitzar-nos, seria aprendre'n alguna lliçó. Però, en lloc d'això, ens volen imposar una Lomce que, com el gloriós 18 de juliol del 36, destil·la essències africanistes.

Encegats com Unamuno en una identitat que s'afirma contra Europa no entenen que la clau de l'èxit jacobí en l'afrancesament de França, que no va resistir ni el poblat de l'Astèrix, era un centralisme més avançat que les perifèries, sobretot en educació.

Però algun dia hauran d'entendre que si ens resistim tant a perdre la nostra identitat, no és per nacionalisme sinó sobretot -i en això farem pinya els de soca-rel, els d'origen espanyol i els que acaben d'arribar- per no ser deseuropeïtzats.

Perquè aquest és l'objectiu paradoxal dels que ens amenacen de quedar fora d'Europa: deseuropeïtzar-nos, sotmetre'ns a l'entotsolament mesetari que ora y embiste cuando se digna a usar la cabeza.

Wert té raó quan diu que la història no s'explica bé. No ens han explicat -no els han explicat- que si la invasió musulmana del segle VIII ho va tenir tan fàcil va ser justament perquè el seu model social era llavors més just i obert que el visigot.

Al segle XXI aquest perill ve del nord, s'anomena democràcia i esperem que per molts anys els impedeixi culminar la Reconquesta.


Font: "No ens deixem deseuropeïtzar" (ARA, 24/11/2013).







dimecres, 6 de novembre del 2013

Per poc que obrim els llibres d’història veurem que, en aquest país, els obsessius de la 'moderación' sempre han sigut piròmans disfressats d’agents de l’ordre




Autor: Enric Vila (Barcelona, 1972), historiador, escriptor i periodista català.


Context: Si Mas i Junqueras no tenen les idees clares tornarem a prendre mal. Com sempre ha passat en els moments importants de la nostra història, hi ha una part de la classe dirigent que ja s’ha posat a treballar per provocar un fracàs que després pugui gestionar en benefici propi. Fins ara aquests actors marejaven la perdiu, donaven allargues, intentaven reconduir a favor seu la força social de l’independentisme. Com que res no ha funcionat, han decidit que val més calar foc al galliner i cobrar l’assegurança. Per poc que obrim els llibres d’història veurem que, en aquest país, els obsessius de la “moderación” sempre han sigut piròmans disfressats d’agents de l’ordre. Per tant, no és estrany que els mateixos que fins fa quatre dies vivien de relativitzar l’espoli fiscal i la folklorització de la llengua catalana, ara mirin de fer la feina bruta a Rajoy convertint el referèndum en una manifestació d’infantilisme que ens mati de vergonya.


Font: "Moderats piròmans", article publicat al web de la Fundació Catalunya Oberta (06/11/2013).







dimarts, 24 de setembre del 2013

Suposi (només suposi) que es disposa a deixar una societat perquè es considera maltractat i faltat al respecte. L'altra part sosté que són només invencions seves, i l'amenaça de fer-li la vida impossible i impedir que trobi feina si l'abandona. No ho dubti: qualsevol conseller personal o d'empresa li dirà que si es queda per por a les amenaces, ha d'estar disposat a suportar humiliacions més grans i maltractament. És el que hi ha



Autor: Germà Bel i Queralt (les Cases d'Alcanar, 15 de març de 1963), economista i polític. 


Font: "Incertidumbres y certezas" (La Vanguardia, 24/09/2013). 


Foto: ARA. 


Article complet:

El éxito de la Vía Catalana ha sorprendido a quienes veían desinflándose el suflé soberanista, y ha situado la cuestión unos peldaños más arriba en las agendas políticas del Gobierno central y de la Comisión Europea –CE–. En la última semana se han ido introduciendo incertidumbres (o certidumbres, según se mire), para una Catalunya segregada de España.

La CE ha dicho por varios portavoces que si Catalunya se segrega será considerada país tercero y deberá solicitar su adhesión a la UE. El Gobierno de España ha anunciado que vetará tal solicitud, así que Catalunya no sería miembro de la UE. Lo dice la plantilla: sólo el Reino de España sucede en derechos y deberes al Reino de España. Por ejemplo, derechos como la membresía de la UE, y deberes como la deuda pública del Reino de España. ¿Es esta misma plantilla la que invalidó el tratado de Lisboa tras su rechazo en referéndum en Irlanda en junio del 2008? Bueno, tras una negociación política y nuevo referéndum en octubre del 2009, el tratado de Lisboa siguió su curso. Pero asumamos la plantilla tal como se ha explicado la última semana: hay veto español y Catalunya queda fuera de las instituciones de la UE. Algún día ya aclararán lo de la ciudadanía.

Se puede no ser miembro de la UE y tener un tratado bilateral comercial con ésta, sobre intercambios de mercancías y servicios. Hay muchos casos. Esto no requiere unanimidad (art. 207 y 218 del tratado de Funcionamiento de la UE), sino mayoría cualificada (http://europa.eu/legislation_summaries/glos-sary/qualified_majority_es.htm), por lo que el Gobierno español debería lograr una minoría de bloqueo. En tal escenario, sería interesante conocer la opinión de los varios miles de empresas alemanas, francesas, italianas… implantadas en Catalunya que importan de y exportan a la UE. Con todo, asumamos que España puede articular una minoría de bloqueo y Catalunya no logra un acuerdo comercial con la UE. Sabemos también por la propia Comisión que Catalunya fuera de la UE podría usar el euro, pero no tendría presencia ni influencia alguna en las instituciones propias del euro. Algunos lo ven como una pérdida; otros lo vemos como una situación equivalente a la actual, a efectos prácticos. Sobre gustos no hay disputas.

Todo esto impone algunas incertidumbres relevantes (¿certezas en lo que sólo dependa del veto de España?) para una hipotética Catalunya independiente. Sin embargo, dos cosas son bien ciertas. Una, que el asunto catalán ya ha entrado con fuerza en la escena internacional, como muestran tantas declaraciones los últimos días. ¡Quién lo iba a decir! Y otra que me parece muy relevante: suponga (sólo suponga) que se dispone a dejar una sociedad porque se considera maltratado y faltado al respeto. La otra parte sostiene que son sólo invenciones suyas, y le amenaza con hacerle la vida imposible e impedir que encuentre trabajo si le abandona. No lo dude: cualquier consejero personal o de empresa le dirá que si se queda por miedo a las amenazas debe estar dispuesto a soportar mayores humillaciones y maltrato. Es lo que hay.


dimarts, 13 d’agost del 2013

divendres, 24 de maig del 2013

No sóc nacionalista, els nacionalistes són Wert o Rajoy, que calla. Sóc català, senyors, el meu pare és de Zamora, la meva mare de Granada. No m'alegraré ni em repartiré quan arribi la independència. Sóc català, votaré per aquesta independència, i espero que algun dia puguem ser bons veïns, al cap i a la fi sóc professor de castellà, aquesta llengua que altres anomenen espanyol



Autor: Francisco Javier Cubero Egea (Badalona, 1960). Llicenciat en Filologia Hispànica per la Universitat de Barcelona i tècnic especialista en Arts Gràfiques, actualment desenvolupa la seva tasca docent en el programa de Graduat Superior de Disseny de l’Escola Elisava, centre adscrit a la Universitat Pompeu Fabra, i al Col·legi Santa Teresa de Lisieux de Barcelona, on és professor de llengua i literatura. Autor de diversos llibres inèdits de poesia, poemes seus han aparegut en diverses revistes espanyoles i d’altres països com Argentina, Colòmbia, Mèxic o Perú. Ha publicat El corazón de limo (Barcelona: Paralelo Sur Ediciones, 2007). És el creador i editor del portal d’Internet eldigoras.com i director de la revista de literatura Paralelo Sur, publicació semestral en paper editada a Barcelona.

Font: "'Españolizar' o el pecat de ser català". Vist al bloc A peu.

Text complet: 

Haber nacido en 1960 me proporciona una cantidad considerable de recuerdos, entre ellos el de un niño de 6 años que cada mañana, en el patio del colegio, cantaba el “Cara al sol” con el brazo en alto, como si fuera un juego, mientras una bandera, roja y gualda, ascendía por el mástil.

De aquella época es también una fotografía de escolar dócil posando ante un decorado de libros, con un ventanal de cipreses pintados al filo de un arroyo, un busto de Cervantes y un mapa político de España. Una fotografía en blanco y negro coloreada con anilinas tristes ya, de tiempo y de experiencia.
Quien supo de materias obligadas, como una Religión centrada en el pecado y en la culpa o aquella denominada Formación del espíritu nacional guiada por el odio y por el miedo para cultivar un nacionalismo español de hoja perenne, oye ahora mensajes parecidos, bajo la misma bandera que esconde el águila aunque esté claro que mantiene las garras afiladas.

Así el país, aquel país tan impuesto como ficticio, vuelve hacia el blanco y negro maquillado de anilina, de la mano de un ministro de Educación apellidado Wert: «Sí, nuestro interés es españolizar a los alumnos catalanes».

Fui un alumno catalán curiosamente españolizado. Mi madre, nacida en Granada, contrajo matrimonio con mi padre, nacido en Zamora, y algún tiempo después nacía yo en la ciudad de Badalona. El catalán estaba perseguido por el nacionalismo español gobernante, la escuela era en castellano, la ideología venía de la mano de aquellas enciclopedias Álvarez que, sin embargo, recuerdo con afecto. El tiempo tuvo que llevarse la mitad de mentira, de imposición y de odio que contenían ciertas enseñanzas. Algo debió ayudar tener buenos maestros que no eran catalanes, una madre cariñosa e inteligente que les pedía a los vecinos que nos hablasen catalán a mi hermano y a mí, o un abuelo andaluz tan republicano como honesto.
Pero los vecinos que eran catalanes nos hablaban en castellano, ¿quién sabe cuánto de cortesía y cuánto de miedo podía haber en aquella buena gente cuyo pecado principal consistía en ser catalanes y hablar catalán en Catalunya? ¿A alguien se le ocurre que se le pueda prohibir hablar su lengua a un castellano en Castilla? Ahora parece que la memoria es frágil, aquí no sólo se persiguió al republicano, también se persiguió al catalán sólo por serlo, algunos se olvidaron pronto o se inventaron otra historia.
Crecí en un país cuyo interés era españolizar a los niños catalanes. Aunque yo no hablaba catalán tuve que acostumbrarme a ser “polaco” y decidí aprovechar, a los veinte años, el Servicio militar obligatorio que me llevó a Sevilla para empezar a hablar un catalán titubeante con aquellos catalanes que no me conocían. Así, cuando volví, empecé a construir mi segunda lengua, el catalán, a pesar de un franquismo que pensábamos muerto, a pesar de una educación españolizante, a pesar de quienes nos llamaban polacos, como si fuera una broma, como si no se destilase en el apelativo ese odio ancestral de “lo español” hacia lo diferente, ese afán de imposición y tabla rasa.

Empecé a hablar catalán por voluntad propia y por convencimiento de que esa lengua debía ser tan mía como la otra, por vivir en una tierra integradora a la que durante mucho tiempo se le ha negado su esencia de nación. Y eso nada tenía en contra de España, de una España ideal que siempre ha sido bombardeada desde la Meseta y desde sus aledaños. De una España que fuera tan integradora como Catalunya, que estuviera orgullosa de una diversidad real. Una España que hoy ya parece imposible.
Pareció un proyecto viable en la mal llamada Transición, donde hubo ejemplos de diálogo y donde las concesiones a la presión de la oligarquía franquista y de un ejército contaminado dieron a luz una Constitución pactada que, a pesar de todo, podía suponer un marco de convivencia. La politización de los tribunales acabó con ese sueño y un Tribunal constitucional manipulado y disminuido en número demostró que lo votado en un parlamento y refrendado por la mayoría de una población podía ser deshecho por un puñado de magistrados. ¿Democracia?

El 11 de septiembre de 2012 salió a la calle un pueblo cansado de tres siglos de incomprensión, cansado de la continua involución de la política española, cansado de la corrupción de la casta política, cansado de la gestión de la crisis financiera. No es el dinero lo que mueve las banderas independentistas, es la dignidad que un día y otro pisotea esa Castilla antigua que se llama España.
Y la respuesta es el insulto y vuelve a ser el miedo. La respuesta es seguir intentando arrinconar la lengua hermana en ese cainismo miserable que lastra la historia de lo que pudo ser España y hoy no es más que el Estado español. Ahora nos dicen que no somos soberanos, que no podemos decidir nuestro futuro, ni los catalanes de padres catalanes, ni los catalanes de padres castellanos, extremeños, andaluces… Esto es la democracia española, escrito en castellano, con el dolor de quien creyó en una democracia verdadera y hoy se pregunta a qué espera el 15M, a qué esperan los verdaderos demócratas para salir a denunciar en la calle el regreso del odio, de la intransigencia, de la uniformidad.
Soy profesor de castellano en Barcelona, mis alumnos hablan dos lenguas con el mismo orgullo, el castellano con un dominio similar o mejor que el de la mayoría de los niños de Castilla. En mis clases de castellano no hay ideología, hay reflexión. Hay lengua, una lengua castellana hermosa y rica, con una tradición literaria que está muy por encima de la política cicatera de estos tiempos. Mis alumnos no necesitan que venga nadie a españolizarlos, quieren crecer libres y ser demócratas y que se les acepte porque son personas y no porque puedan ser votantes. Son catalanes en un sistema educativo integrador, donde la lengua vehicular es el catalán, la lengua propia de Catalunya. Esa Catalunya que pudo ser nación española y que tendrá que ser nación europea, lo que siempre ha sido; pero de la mano de un independentismo gestado fuera de Catalunya por los intolerantes.

¡Qué lástima que en el resto de España haya tan poca empatía, tan poca capacidad de entender lo diferente!

Mañana es 12 de octubre, no voy a celebrar vuestra incomprensión. Ser catalán era, para muchos catalanes, la única manera de ser español; ahora será la única forma que tiene un catalán de ser europeo.

No soy nacionalista, los nacionalistas son Wert o Rajoy, el que calla. Soy catalán, señores, mi padre es de Zamora, mi madre de Granada. No voy a alegrarme ni voy a repartirme cuando llegue la independencia. Soy catalán, votaré por esa independencia,  y espero que algún día podamos ser buenos vecinos, al fin y al cabo soy profesor de castellano, esa lengua que otros llaman español.


dijous, 23 de maig del 2013

El sobiranisme català és una causa moral. S’alimenta d’arguments econòmics, culturals i polítics que subministra Madrid diàriament, però va més enllà. És una causa moral perquè té a veure amb la necessitat de deixar de donar explicacions sobre allò que som, com si fóssim criatures. Qui no entengui aquesta dimensió profunda del conflicte no entendrà res del que avui mou milers de catalans i catalanes



Autor: Francesc-Marc Álvaro i Vidal (Vilanova i la Geltrú, 1967), periodista i escriptor.


Font: "Ni per la llengua ni pels diners" (23/05/2013). Al seu bloc.


Foto: Del seu Twitter.


Article complet:

L’altre dia vaig parlar amb un periodista nord-americà que s’ha interessat darrerament per les notícies que arriben des de Catalunya. Amb total franquesa em va explicar que no sabia gaires coses del nostre país, però que s’havia documentat força abans d’aterrar. El seu objectiu -segons va dir-me- és comprendre els motius “pels quals una part d’espanyols vol deixar de ser-ho”. Ell ho va expressar d’aquesta manera i jo vaig puntualitzar que no es tractava de refusar o menystenir cap identitat, sinó del fet elemental que un poble pugui exercir la democràcia.

Un cop vam entrar en matèria, el periodista ianqui va començar a parlar-me del que el sobiranisme anomena “espoli fiscal” i vaig comprovar que ell ja n’havia buscat les xifres bàsiques. Amb dades a la mà, va recitar el que molts sabem perfectament: el dèficit estructural català és del 8,5% sobre el PIB català i representa prop de 16.500 milions d’euros els darrers tres anys. També havia estudiat com la solidaritat interterritorial acaba afectant Catalunya, que cau set posicions un cop fet l’anivellament entre autonomies, a causa de l’incompliment del principi d’ordinalitat. La paradoxa -vaig afegir jo- és que les comunitats que generen menys riquesa acaben disposant de més recursos per habitant que les que més contribueixen a la caixa comuna.

Llavors, es va quedar molt pensatiu, em va preguntar per l’intent fracassat de nou pacte fiscal i va concloure, satisfet: “Ho tinc clar: l’independentisme català és un assumpte d’interessos, com passa a Itàlia amb la Lliga Nord”. Immediatament, li vaig replicar que, si bé els arguments econòmics i fiscals eren molt presents en el moviment sobiranista i havien convençut moltes persones, seria un error atribuir-ne el creixement només a aquest factor. Calia anar més enllà, vaig suggerir-li.

El nord-americà va somriure i va treure uns altres papers de la maleta. A partir d’aquell moment, va fer-me un resum força correcte d’història de la cultura catalana, amb referències a El Tirant, el monestir de Montserrat, la Renaixença, la immersió lingüística escolar i la creació de TV3. Al seu iPhone, hi portava cançons de Raimon, Lluís Llach, Sopa de Cabra i Manel, que no entenia gens ni mica però li agradaven molt. Algú també li havia passat -ho tenia a l’iPad- un episodi de la sèrie Dallas doblat al català i un fragment llarg de la pel·lícula Pa negre.

Continuava somrient: “Potser no m’he explicat bé abans; volia dir que la cartera és determinant, però ja sé que la reclamació identitària de Catalunya se sustenta en una cultura i una llengua diferent de l’espanyol”. Jo l’escoltava fascinat. Va parlar del ministre Wert i de les ocurrències del Govern aragonès, perquè volia demostrar que estava al dia de tot, i va reblar el clau: “Entesos, l’independentisme és un assumpte de llengua i cultura, es tracta d’evitar que aquestes desapareguin, una mica com passa al Quebec”. Ell pensava que, aquest cop, havia fet diana però el vaig contradir: vaig admetre l’evident base cultural del nacionalisme català, però vaig advertir que la gent no reclama el divorci d’Espanya només per assolir una protecció cultural.

El periodista nord-americà va deixar de somriure. Estava molest. Si no eren ni els diners ni la llengua, què movia una part important de catalans a reclamar un referèndum? Em va observar com ho faria un jugador de pòquer i va llançar el seu as damunt la taula. Ara tornava a somriure: “Em sembla que ja ho entenc: l’independentisme és, sobretot, una assumpte de poder, l’objectiu és tenir una bandera a les Nacions Unides, disposar d’ambaixades, parlar de tu a tu amb Brussel·les, dir que Barcelona és capital d’un Estat i…”. El vaig tallar i, amb amabilitat, li vaig dir que tampoc no l’encertava. Per comprendre l’actual moment de Catalunya, havia de considerar una dimensió que no s’esmentava mai però que era més influent que la clau econòmica, cultural o de poder.

El sobiranisme -vaig explicar-li mentre ell prenia notes- és, per damunt de tot, una causa moral. Això significa que neix de constatar que la catalanitat ha estat i és, per als poders formals i informals espanyols, una forma anòmala i defectuosa de l’espanyolitat. Si la catalanitat és una identitat sospitosa per defecte dins l’Espanya de matriu castellana, cal intentar dissoldre-la, ofegar-la i, principalment, excloure-la de qualsevol àmbit de poder. Fa pocs anys, es va frenar una opa d’una empresa catalana sobre una altra amb el crit de “antes alemana que catalana”. El català sempre és culpable de no ser un espanyol prou autèntic, encara que no sigui nacionalista. El periodista nord-americà al·lucinava. Vaig afegir que la relació entre bascos i castellans no tenia res a veure amb aquest esquema, la qual cosa quedava clara -per exemple- en el fet que ningú no discutia el concert fiscal d’Euskadi i Navarra.

El sobiranisme català és una causa moral. S’alimenta d’arguments econòmics, culturals i polítics que subministra Madrid diàriament, però va més enllà. És una causa moral perquè té a veure amb la necessitat de deixar de donar explicacions sobre allò que som, com si fóssim criatures. Qui no entengui aquesta dimensió profunda del conflicte no entendrà res del que avui mou milers de catalans i catalanes. El visitant sí va captar el concepte.


dimarts, 21 de maig del 2013

Quan les dones virtuoses d'un país es calcen els pantalons és que s'ha acabat el bròquil


Autor: Enric Vila (Barcelona, 1972), historiador, escriptor i periodista català.


Font: "Marta Rovira", article publicat a El Singular Digital (20/05/2013).


Context: És molt bo que l'independentisme s'estigui omplint de dones -especialment de dones maternals, sexualment neutres, i no com algunes dirigents i diputades unionistes que només inspiren vicis. En aquest país les dones acostumen a ser molt més consistents que els homes. Entre els homes catalans hi ha una quantitat immensa d'estaquirots i de fantasmes. Si Catalunya fos un país lliure potser les nostres dones s'espatllarien, però així d'entrada sembla que podrien arribar a ser un exemple de civilització per tot Europa, sobretot ara que vindran polítiques cada dia més austeres. A diferència de la virilitat, l'instint maternal no ha estat massacrat per la política i s'expressa amb més contundència i naturalitat. La proliferació de dones com la Marta Rovira a primera línia de l'independentisme és la millor prova que la separació d'Espanya ha deixat de ser un ideal d'herois i somiatruites i ha passat a ser un tema de supervivència. Les dones sempre han tingut un paper destacat en els millors moments de la nostra història. Sigui en la victòria de Montjuïc o en la defensa de Gal·lípoli, o sigui inspirant els artistes modernistes. A mi Mas i Junqueras ja m'agraden però quan veig la senyora Rovira estic més segur que no hi ha marxa enrere. Si voleu podeu trobar l'afirmació masclista, però quan les dones virtuoses d'un país es calcen els pantalons és que s'ha acabat el bròquil.


dimarts, 9 d’abril del 2013

De tot cor demano a Déu que accepti el sacrifici d'aquest dia i d'aquesta nit, els més pesarosos, sens dubte, del meu captiveri, i vulgui permetre que siguin profitosos per a la independència de Catalunya, el meu suprem ideal d'aquest món



Nota: Avui fa 75 anys que Carrasco i Formiguera va ser afusellat a Burgos pels feixistes espanyols.


Autor: Manuel Carrasco i Formiguera (Barcelona,  3 d'abril de 1890 - Burgos, 9 d'abril de 1938), polític i advocat. 


Font: D'un article de Quim Torra a El Punt Avui (02/04/2013).


Context: El dimarts 23 d'octubre de 1923, en el seu diari, el dia en què va ingressar a la presó de Burgos per primer cop per unes il·lustracions publicades al setmanari L'Estevet que van merèixer un consell de guerra, es pot llegir: “De tot cor demano a Déu que accepti el sacrifici d'aquest dia i d'aquesta nit, els més pesarosos, sens dubte, del meu captiveri, i vulgui permetre que siguin profitosos per a la independència de Catalunya, el meu suprem ideal d'aquest món.” Gairebé 15 anys després, a Burgos altra vegada, el 9 d'abril de 1938, a les set del matí, abans de la descàrrega de l'escamot d'afusellament, amb veu clara i serena, es va sentir: “Visca Catalunya lliure!” i “Jesús, Jesús, Jesús”.




El que ha estat el lema de tota la meva vida i que porto al cor vull que sigui el meu crit en aquest moment transcendental: Visca Catalunya Lliure!



Nota: Avui fa 75 anys que Carrasco i Formiguera va ser afusellat a Burgos pels feixistes espanyols.


Autor: Manuel Carrasco i Formiguera (Barcelona,  3 d'abril de 1890 - Burgos, 9 d'abril de 1938), polític i advocat. 


Context: La pitjor desgràcia que pot sofrir col·lectivament un poble és la manca de l’ideal; i si aquest poble es troba com el nostre sotmès a l’esclavatge i amb el seu esperit ofegat i malmès pels dogals de l’opressor, sols amarant-se en la puresa dels ideals més enlairats, pot mantenir la confiança d’assolir l’esforç necessari per a trencar els grillons i fruir amb dignitat la vida independent i lliure que son esperit col·lectiu reclama.
Per això ens esborrona pensar en el pervenir de la nostra Pàtria catalana, si en ella haguessin de perdurar i créixer els vents de materialisme embrutidor i eixorc que avui la descomponen, degut al fals i viciós concepte del patriotisme propalat per tots aquells que combreguen en la doctrina suara públicament defensada que redueix i limita totes les aspiracions col·lectives a la prosperitat material i que arriba a definir el catalanisme, com el moviment que es proposa aconseguir que els catalans s’ho passin bé.
La traducció d’aquest sofisme en la vida pràctica i en l’actuació política de nostres prohoms i de nostres partits, és la que ens ha dut a la gran crisi política que sofreix la causa nacional de Catalunya, és la que ha fet possible que es malaguanyés durant un quart de segle l’esforç de tota una generació de patriotes, per a que sense produir-se un avenç sensible en la causa nacional, es portés el desengany al cor del poble, mentre s’agabellaven fortunes fortunes personals fabuloses o s’asseguraven posicions econòmiques, financeres, o senzillament professionals, de les que cap profit sensible podia arribar a la Pàtria oblidada...
Cercant aquest benestar material, sacrificant-ho tot a la conveniència, a l’oportunitat del moment s’ha anat colgant amb llot la veritable ànima de la Pàtria.
Mes fou la joventut aquesta, joventut suara també públicament acusada de perillosa per a la Pàtria, la que tingué esment del veritable perill, la que llençà el crit de rebel·lia girant els ulls i aixecant el cor vers la puresa de l’ideal, abominant de l’oportunisme suïcida, la que marcarà el camí del menyspreu al materialisme embrutidor, al benestar enervant, la que assenyalarà el sacrifici com a únic mitjà de salvació...
I és per tot això que nostres cors s’eixamplen de goig i d’esperança en celebrar anyalment la festa nacional de l’esperit i de l’ideal, en la diada del Gloriós Sant Jordi triomfador de l’obscur drac, alliberador de la gentil donzella; en la diada del cel enlluernador i de les sagnants roses vermelles, quan la terra tota es desvetlla amb l’esclat primaveral de nova vida, de nova saba, de fermança nova.
I és per això, encara, que havem trobat avui, en tractar de resumir nostres afanys i inquietuds, la cristal·lització de nostre pensar i sentir, en uns versos de l’etern jove de la Pàtria, de l’altíssim poeta en Joan Maragall, que avui ens han sigut recordats per un bon amic, i que volem dir-los devotament amb frisança d’oració, bo i encomanant-los a la inspiració de nostres músics perquè puguin esdevenir l’himne nacional de nostres joventuts...

Cant dels joves
L’hora nostra és arribada,
tots ens hem desensonyat
amb el front il·luminat
per la llum d’una altra albada.
I esperem que surti el sol
per cantar-ne l’alegria;
quan veurem que s’alça el dia
alçarem, cantant, el vol.
Com aucells ens alçarem
movent l’aire amb la volada;
com a núvols creixerem
amb remors de pedregada.
I en les serres avials
remourem la gran tempesta
fins que el sol, veient-nos alts,
ens vesteixi amb llums de testa.
I per l’aire, llavors pur,
de la Pàtria rabejada,
baixarem amb vol segur
a repòs de migdiada.
Joan Maragall

¡Tant de bo que nostre Patró gloriós ens concedeixi la gràcia de purificar l’aire de nostra Pàtria, després de la tempesta que ja és prop, i que amb el triomf d’aquest nostre ideal pur, puguem fruir les resplendors d’aquella alba enyorada de nostra independència!


Font: "Sols l'ideal pot dur-nos al triomf". A: L’Estevet, núm. 68, del 20 d’abril de 1923. Vist a Racó Català. Podeu sentir-ne l'àudio aquí.




dijous, 28 de març del 2013

Servidor, mig de Nou Barris, mig de Sant Andreu, és un català dels de tota la vida. És a dir, amb els quatre avis de fora. Mai, ni un quart d’hora, he estat nacionalista. Sóc d’aquells a qui les pàtries perdudes i llunyanes els fan més mandra que les futures i possibles. Sóc dels que creuen que la rebel·lió catalana ha de ser completa i ha de portar-nos a reconstruir tots els discursos i totes les realitats. Sistema productiu inclòs. Tot alhora. I amb alegria


Autor: Antonio Baños (Barcelona, 1967), periodista.


Citació completa: Aquest és un llibre sobre Catalunya i el seu destí com a nació. Una reflexió periodística sobre els motius i les raons que acumulen els que creiem en les bondats evidents d’un procés d’independència. El llibre, ja ho llegireu, no té pretensions científiques, ni mètodes acadèmics, ni dades exhaustives. És un conjunt d’idees per fer més fàcils, relaxades i engrescadores la discussió i la reflexió. Servidor, mig de Nou Barris, mig de Sant Andreu, és un català dels de tota la vida. És a dir, amb els quatre avis de fora. Mai, ni un quart d’hora, he estat nacionalista. Sóc d’aquells a qui les pàtries perdudes i llunyanes els fan més mandra que les futures i possibles. Sóc dels que creu[en] que la rebel·lió catalana ha de ser completa i ha de portar-nos a reconstruir tots els discursos i totes les realitats. Sistema productiu inclòs. Tot alhora. I amb alegria. 


Font: Text de contraportada del llibre La rebel·lió catalana. Notícia d'una república independent. Barcelona, La Butxaca, 2013.  


Foto: Vista a La Butxaca.




dimarts, 12 de març del 2013

Determinats responsables polítics espanyols veuen que Catalunya se'ls escapa a poc a poc de les mans, i opten pel joc brut en un intent desesperat de conservar la seva gran colònia


Autor: Àlex Calvo, expert en seguretat i defensa a Àsia-Pacífic i professor de relacions internacionals a l'European University.

Font: D'una entrevista a Vilaweb (12/03/2013).

Context: Cal deixar clar que una cosa és el que puguin fer en aquests moments determinats responsables polítics espanyols i una altra els membres dels seus cossos de seguretat desplegats a Catalunya. Els primers veuen que Catalunya se'ls escapa a poc a poc de les mans, i opten pel joc brut en un intent desesperat de conservar la seva gran colònia. Aquest joc brut inclou desprestigiar les institucions catalanes, i per sobre de tot els mossos d'esquadra com a estructura més visible i objectivament parlant més relacionada amb el fonament de tota sobirania, que és el monopoli sobre l'exercici legítim de la força. Els mossos són, sense cap mena de dubte, la principal estructura d'estat amb la que comptem. Són, a més a més, l'embrió del que serà l'altra gran estructura un cop recuperem la sobirania, les forces armades catalanes.

dilluns, 11 de març del 2013

És ben sorprenent que, davant d’un repte tan formidable com la independència, el debat sobre la llengua s’hagi limitat als arguments de sempre


Autora: Maria Carme Junyent (Masquefa, 1955), lingüista, professora a la UB i presidenta del Grup d’Estudis de Llengües Amenaçades.



Font: De l'article «Les llengües en la Catalunya independent (II)». Som Anoia, 08/02/2013, p. 14


Pel que fa a l’espanyol, no deixa de sorprendre la poca fe en les persones d’aquells que en volen l’oficialitat per por de perdre vots


Autora: Maria Carme Junyent (Masquefa, 1955), lingüista, professora a la UB i presidenta del Grup d’Estudis de Llengües Amenaçades.



Font: De l'article «Les llengües en la Catalunya independent (II)». Som Anoia, 08/02/2013, p. 14


La independència no té per objectiu viure millor, té per objectiu viure



Autor: Quim Torra (Blanes, 1962), advocat, escriptor i editor català. 



Font: Del seu Twitter.