Ella el desfarga mentre ell fa lliscar les mans per sota el jersei. Un veritable univers de passió s’amaga sota els texans. Per uns instants tremola com Lolita, com Lulú o tantes altres. Mai una nit d’octubre havia estat tan càlida. Plou. I 'sota les voltes diu Marta que es mulla'.

Autor: Iñaki Rubio (Barcelona, 1974), llicenciat en Humanitats i escriptor. I piulador.


Font: "Històries prohibides de la biblioteca", conte vist al seu web.


Context: Surten a fora. És fosc. Tornen a uns jardins quiets, oblidats de la ciutat, un paradís aïllat del soroll de cotxes, del brogit de la gent i que el vespre enfonsa en un univers íntim, allunyat dels milers de llums que tremolen a les finestres i que a Barcelona dibuixen un horitzó esquitxat d’aquella mena d’estels artificials. S’abracen, es besen, les mans intenten dir el que els llavis no aconsegueixen expressar. Ella olora els seus cabells, sent que les mans d’ell, vigoroses, recorren la seva esquena i sent un calfred. Comença a ploure, senten que la nit els ha donat un edèn particular i que són el centre d’aquell univers que orbita al seu voltant.

És una història secreta i prohibida. Massa per poder repetir-la. La pluja és més intensa i es refugien sota un porxo gòtic. Xops, protegits per la fosca en un racó, es lliuren al moment de plenitud. Ella el desfarga mentre ell fa lliscar les mans per sota el jersei. Un veritable univers de passió s’amaga sota els texans. Per uns instants tremola com Lolita, com Lulú o tantes altres. Mai una nit d’octubre havia estat tan càlida. Plou. I sota les voltes diu Marta que es mulla.

Gaziel tingué una tendència, vertaderament insòlita en aquest país de babaus i d’arrauxats, de presentar les seves passions, que tenia com tothom té, desencarnades de tota temperatura apassionada

Nota: Avui fa 126 anys que va néixer Gaziel.


Autor: Josep Pla i Casadevall (Palafrugell, 8 de març de 1897 - Llofriu, 23 d'abril de 1981), escriptor i periodista català.


Retratat: Gaziel, pseudònim d'Agustí Calvet i Pascual (Sant Feliu de Guíxols, 7 d'octubre de 1887 - Barcelona, 12 d'abril de 1964), periodista i escriptor català.


Font: Retrats de passaport, OC, vol. XVII. Vist a Lletres.net.


Context: 

La mort d’Agustí Calvet (ocorreguda en la primavera de 1964), que popularitzà en el periodisme el pseudònim de «Gaziel», ha adolorit els seus amics —entre els quals em comptava—, no solament pel que representa la pèrdua en ella mateixa, sinó perquè es produí d’una manera tan sorprenent i inesperada. En la seva manera de fer, de viure i de pensar, sempre fou un moderat i a 76 anys anava envellint d’una manera tan plàcida i equilibrada, tan normal, que semblava destinat a arribar a la més conspícua ancianitat. Era un excel·lent gurmet, però sense mai traspassar-se; practicava els millors líquids amb moderació; fumava amb calma; dormia, treballava i establia els seus contactes socials sense caure en cap excés. Era el que en el sistema de la cultura francesa en diuen un sage. Era, per altra part, una persona que en cap moment no s’evadí de la discreció més absoluta, de la prudència i de l’equanimitat més enraonada i tingué una tendència, vertaderament insòlita en aquest país de babaus i d’arrauxats, de presentar les seves passions, que tenia com tothom té, desencarnades de tota temperatura apassionada. Era un d’aquests catalans que, tot i tenir el gust de la comprensió molt cultivat, reaccionen a base del bon sentit permanentment i pensant en l’eficàcia fins a l’extrem que de vegades rompen els nervis d’esperits més brillants i més impremeditats, perquè són indesmuntables. Els judicis que de vegades formulava sobre els altres obeïen a aquesta norma: abans de fer un judici contrari, preferia callar. Era un clàssic autèntic —no són pas tots iguals—, de fets, de realitats. Aquesta era, almenys, la impressió que m’havia causat en els últims anys de la seva vida, durant els quals hi vaig tenir molta relació, quan havia trobat en la comunitat del paisatge natal una vigorització inqüestionable. En fi: les aparences no permetien de pronosticar un desenllaç tan ràpid. 

Que aixequin la mà els qui tinguin una passió per la qual val la pena viure. Que l’aixequin, ara que no els mira ningú, ara que no cal fer comèdia, ara que estem sols!

Autora: Isabel-Clara Simó i Monllor (Alcoi, 4 d'abril de 1943), escriptora i periodista valenciana.

Font: Els invisibles. Barcelona: Amsterdam Llibres, 2013. Vist al bloc Tirant al cap.

Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions

Autor: Joan Fuster i Ortells (Sueca, 23 de novembre de 1922 - 21 de juny de 1992), escriptor valencià.



Font: Vist a La línia de Wallace i a Anotacions al marge. Els aforismes de Joan Fuster. València, Universitat de València, 2011.

No tinc altra autoritat que aquesta: la d'haver-me apassionat, fins a l'obsessió, per la vida i el destí del meu poble. Potser és l'única passió noble que reconec en mi

Autor: Joan Fuster i Ortells (Sueca, 23 de novembre de 1922 - 21 de juny de 1992), escriptor valencià.

Font: Nosaltres els valencians (1962). Pròleg de la 2a edició del llibre, publicada l'any 1964.

Nota: Avui fa vint anys de la mort de Joan Fuster.

Foc i gel Uns diuen que aquest món finirà amb foc, d'altres, amb gel. Pel que he tastat de la passió, estic amb els qui opten pel foc. Però si hagués de morir dues vegades, crec que conec prou l'odi per dir que, per destruir, el gel també seria esplèndid, i ho faria bé.

Autor: Robert [Lee] Frost (San Francisco, 26 de març de 1874 - Boston, 29 de gener de 1963), poeta estatunidenc.

 Font: "Fire and ice" ("Foc i gel"). A: New Hampshire (1923). Vist al bloc Tinta xinesa.

Original: 
Some say the world will end in fire,
Some say in ice.
From what I've tasted of desire
I hold with those who favor fire.
But if it had to perish twice,
I think I know enough of hate
To say that for destruction ice
Is also great
And would suffice.

Traducció: Josep M. Jaumà.