Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris forma. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris forma. Mostrar tots els missatges

dilluns, 29 d’abril del 2013

Un nen és sempre en primer lloc un esteta: respon a les aparences, a les superfícies, a les formes i figures


Autor: Joseph Brodsky (Sant Petersburg, 24 de maig de 1940 - Nova York, 28 de gener de 1996), poeta estatunidenc d'origen soviètic. Premi Nobel de Literatura l'any 1987.


Font: En una cambra i mitja. València: Publicacions de la Universitat de València, 2013. Traducció: Anna Torcal i Salvador Company. Vist en un article de Xavier Aliaga al bloc Des de la Mediterrània.


Context: Un nen és sempre en primer lloc un esteta: respon a les aparences, a les superfícies, a les formes i figures. A penes hi ha res en la meua vida que m’haja agradat més que aquells almiralls acabats d’afaitar, en face i de perfil, dins dels seus marcs daurats apareixent amenaçadors a través d’un bosc de pals de maquetes de vaixell que aspiraven a ser de mida natural. Dins dels seus uniformes del segle divuit i dinou, amb aquelles gorgeres o colls alts, xarreteres amb serrells com bardanes, perruques i amples bandes blaves que els creuaven el pit, semblaven de debò els instruments d’un ideal perfecte, abstracte, no menys exacte que els astrolabis, les brúixoles, les bitàcoles o els sextants amb acabats de bronze que lluïen pertot arreu. Podien calcular la posició d’algú sota les estrelles amb un marge d’error més petit que els seus mestres! I sols restava desitjar que també dominassen les onades humanes: estar exposat als rigors de la seua trigonometria més que no a una mesquina planimetria d’ideòlegs, ser el producte d’una visió, potser d’un miratge, en comptes d’una part de la realitat. Fins a dia d’avui, crec que al país li aniria molt més bé, per molt, si tingués com a ensenya nacional, no aquell fastigós pollastre imperial bicèfal o la falç i el martell vagament maçònics, sinó la bandera de la Marina russa: la nostra gloriosa bandera de Sant Andreu, incomparablement bella: la creu blava en aspa sobre un fons blanc virginal.





dimarts, 19 de febrer del 2013

Hi ha dues classes d'escriptors: els que ho són i els que no ho són. En els primers, forma i contingut es troben junts, com ànima i cos; en els segons, forma i contingut van junts, com cos i vestit


Autor: Karl Kraus (Jičin, Bohèmia, 28 d'abril de 1874 - Viena, 12 de juny de 1936), escriptor austríac.


Equivalent: Existen dos clases de escritores: aquellos que lo son y aquellos que no lo son. En los primeros, forma y contenido
se hallan juntos, como alma y cuerpo; en los segundos, forma y contenido van juntos, como cuerpo y vestido. [ES] [Traducció de Guillermo Fernández]


Font: "Antología de aforismos". (Revista de la Universidad de México).


dimarts, 8 de gener del 2013

Volem reunir, fins allà on nos sia possible, el tresor meravellós; volem fer l'inventari, tot lo complet que sabrem, de la riquesa, de l'opulència imponderable, estupenda, que en paraules, frases, adagis, modismes i formes té escampada i espargida la nostra llengua dins els nombrosos monuments escrits dels seus fills del segle XI ençà


Nota: Avui fa 81 anys que va morir Antoni Maria Alcover. 

Autor: Antoni Maria Alcover i Sureda [pseudònim: Jordi des Racó] (Santa Cirga, Manacor, 2 de genr de 1862 - Palma, Mallorca, 8 de gener de 1932), eclesiàstic, lingüista, folklorista i publicista.

Citació més llarga: Aquest diccionari no ha d'esser just de la llengua parlada a Mallorca i parlada actualment, sinó de la llengua qui amb lo nom de llemosina o catalana és coneguda i famosa dins el món literari des del segle XII, i és una de les branques més importants de l'extensa, de la veneranda llengua d'oc, la qual floria a les totes ja en el segle XI i regnava com cap altra d'Europa, des del Loire fins a l'Ebre, des dels Alps fins a l'Atlàntic; era la llengua usual de quasi tots els trobadors d'Occident, l'única llengua vulgar que en aquelles saons ja tenia literatura i gramàtica i diccionaris. Doncs d'aquella branca esponerosa d'aqueix arbre excels qui abrigava baix de les seues rames maternals tants de pobles i nacions, d'on brollaven tants de cants de Fe, Pàtria i Amor; d'aqueixa branca qui se va estendre i arrelà, com arrelen les muntanyes, i florí i se carregà de fruits de vida, com les mares qui tenen la benedicció del Senyor, des del comtat de Tolosa i la senyoria de Montpeller, seguint per les extenses i opulentes regions dels comtats de Rosselló, Cerdanya, Urgell, Besalú i Barcelona, regnes de Mallorca, València i Múrcia, fins a les llunyanes i grandioses illes de Sardenya i Sicília i els comtats d'Atenes i Neopàtria dins l'encantadora i veneranda Grècia; d'aquesta llengua gloriosa, qui abans del segle XVI ja havia tinguts escriptors tan sublims com el rei En Jaume lo Conqueridor, el B. Ramon Llull, Fr. Eiximenis, Sant Vicenç Ferrer, En Bernat Metge, N'Ausies Marc, En Joanot Martorell; d'aquesta llengua que ha resistides dins França i Espanya les ferestes, rabioses i redoblades envestides del centralisme i uniformisme apoderats dels tronos d'Europa i opressors implacables dels pobles; i ha triumfat de l'absorció i esvaïment que pretenien damunt ella les anomenades llengües oficials; d'aquesta llengua del bressol i del darrer sospir, d'aquesta llengua del cor, d'aquesta llengua estimadíssima, amb totes les seues varietats del Rosselló, Catalunya, Balears i València, amb totes les seues evolucions i creixences del segle XI ençà; de la gran llengua catalana entesa així, ha d'esser el diccionari que volem fer, que anam a començar. Volem reunir, fins allà on nos sia possible, el tresor meravellós; volem fer l'inventari, tot lo complet que sabrem, de la riquesa, de l'opulència imponderable, estupenda, que en paraules, frases, adagis, modismes i formes té escampada i espargida la nostra llengua dins els nombrosos monuments escrits dels seus fills del segle XI ençà, guardats dins biblioteques i arxius: riquesa i opulència qui brollen encara rabents, llampants, inestroncables, de la boca dels milenars i milenars de gent qui pobla Catalunya espanyola i Catalunya francesa, les Illes Balears i l'antic regne de València

Font: Del llibre Diccionari de la llengua catalana. Lletra de convit. Palma: Moll, 2003, p. 30-32). Vista a Escriptors.cat.


Foto: Monument a Antoni Maria Alcover, a Manacor.

dimecres, 28 de novembre del 2012

Estar viu és guardar un secret,/ no sabem quin,/ ben embolicat amb les formes/ i les sedes de la llum,/ i segellat amb sang,/


Autor: Màrius Sampere i Passarell (Barcelona, 28 de desembre de 1928), poeta català.

Poema complet: 
Estar viu és guardar un secret
no sabem quin,
ben embolicat amb les formes
i les sedes de la llum,
i segellat amb sang,
i sentir-lo
dins
que es regira
més i més pesant, com un fetus
creixent no expulsable,
o com una flor que s’obrís monstruosa
i saber,
que aquest home que el porta
no el coneixerà mai
sinó massa tard,
quan el veuria
i a les fosques no el veu.

Font: Poema "El Secret". Vista al seu Twitter i a El Club dels poetes.