Autor: Antoni Maria Alcover i Sureda [pseudònim: Jordi des Racó] (Santa Cirga, Manacor, 2 de genr de 1862 - Palma, Mallorca, 8 de gener de 1932), eclesiàstic, lingüista, folklorista i publicista.
Citació més llarga: Aquest diccionari no ha d'esser just de la llengua parlada a Mallorca i parlada actualment, sinó de la llengua qui amb lo nom de llemosina o catalana és coneguda i famosa dins el món literari des del segle XII, i és una de les branques més importants de l'extensa, de la veneranda llengua d'oc, la qual floria a les totes ja en el segle XI i regnava com cap altra d'Europa, des del Loire fins a l'Ebre, des dels Alps fins a l'Atlàntic; era la llengua usual de quasi tots els trobadors d'Occident, l'única llengua vulgar que en aquelles saons ja tenia literatura i gramàtica i diccionaris. Doncs d'aquella branca esponerosa d'aqueix arbre excels qui abrigava baix de les seues rames maternals tants de pobles i nacions, d'on brollaven tants de cants de Fe, Pàtria i Amor; d'aqueixa branca qui se va estendre i arrelà, com arrelen les muntanyes, i florí i se carregà de fruits de vida, com les mares qui tenen la benedicció del Senyor, des del comtat de Tolosa i la senyoria de Montpeller, seguint per les extenses i opulentes regions dels comtats de Rosselló, Cerdanya, Urgell, Besalú i Barcelona, regnes de Mallorca, València i Múrcia, fins a les llunyanes i grandioses illes de Sardenya i Sicília i els comtats d'Atenes i Neopàtria dins l'encantadora i veneranda Grècia; d'aquesta llengua gloriosa, qui abans del segle XVI ja havia tinguts escriptors tan sublims com el rei En Jaume lo Conqueridor, el B. Ramon Llull, Fr. Eiximenis, Sant Vicenç Ferrer, En Bernat Metge, N'Ausies Marc, En Joanot Martorell; d'aquesta llengua que ha resistides dins França i Espanya les ferestes, rabioses i redoblades envestides del centralisme i uniformisme apoderats dels tronos d'Europa i opressors implacables dels pobles; i ha triumfat de l'absorció i esvaïment que pretenien damunt ella les anomenades llengües oficials; d'aquesta llengua del bressol i del darrer sospir, d'aquesta llengua del cor, d'aquesta llengua estimadíssima, amb totes les seues varietats del Rosselló, Catalunya, Balears i València, amb totes les seues evolucions i creixences del segle XI ençà; de la gran llengua catalana entesa així, ha d'esser el diccionari que volem fer, que anam a començar. Volem reunir, fins allà on nos sia possible, el tresor meravellós; volem fer l'inventari, tot lo complet que sabrem, de la riquesa, de l'opulència imponderable, estupenda, que en paraules, frases, adagis, modismes i formes té escampada i espargida la nostra llengua dins els nombrosos monuments escrits dels seus fills del segle XI ençà, guardats dins biblioteques i arxius: riquesa i opulència qui brollen encara rabents, llampants, inestroncables, de la boca dels milenars i milenars de gent qui pobla Catalunya espanyola i Catalunya francesa, les Illes Balears i l'antic regne de València
Font: Del llibre Diccionari de la llengua catalana. Lletra de convit. Palma: Moll, 2003, p. 30-32). Vista a Escriptors.cat.
Foto: Monument a Antoni Maria Alcover, a Manacor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada