"Val més no tocar-ho". A: L'honor a la deriva. Barcelona: Edicions 62, 1992, p. 81.Es va realitzar. Al final, després de grans esforços i sacrificis, ho va aconseguir. I el que són les coses: es veu que no valia la pena, perquè tothom coincidí a dir-li que estava molt millor en la seva etapa de projecte

Vídeo: Jesús M. Tibau llegeix L'honor a la deriva.

Autor: Pere Calders (Barcelona, 29 de setembre de 1912 - 21 de juliol de 1994), escriptor, periodista i dibuixant català. 

Font: "Val més no tocar-ho". A: L'honor a la deriva. Barcelona: Edicions 62, 1992, p. 81.

La dona catalana està massa acostumada al sacrifici. A còpia de patir i d'estalviar ha perdut el sentit de la sensualitat i sembla com si en la seva forma de vestir encara hi ressonés la humiliació de la derrota. Una dona catalana lliure d'espolis portaria la minifaldilla amb més gràcia que moltes diputades promogudes per Madrid

Autor: Enric Vila (Barcelona, 1972), historiador, escriptor i periodista català.


Font: "Patriotes catalanes" (al seu bloc, 28/03/2013).


Article complet: 

Un dels motius pels quals dedico tants articles a la independència és perquè vull veure més patriotes catalanes en minifaldilla. Estic segur que quan siguem lliures les nostres dones tindran més fama que les de París i Nova York. Tants segles d'espoli, i de veure els homes més virils assassinats o fracassats, han fet que les nostres dones siguin fortes com un roure, però massa virtuoses i poc corporals. La dona catalana està massa acostumada al sacrifici. A còpia de patir i d'estalviar ha perdut el sentit de la sensualitat i sembla com si en la seva forma de vestir encara hi ressonés la humiliació de la derrota. Una dona catalana lliure d'espolis portaria la minifaldilla amb més gràcia que moltes diputades promogudes per Madrid. M'entristeix veure tantes patriotes amb aire mongívol, vestides amb parracs i bosses grans, com si arrosseguessin una gran penitència i una gran responsabilitat. Amb els homes desarmats, les nostres dones han hagut de tenir massa paciència i de fer massa exercicis espirituals. A còpia de defensar l'honor de la nació han agafat gust pel martiri i han perdut l'instint pels capricis cars. Avesades a triar entre cínics i fatxendes o entre falsos sants i beneitons, la dona catalana té tendència a ser una mica bleda, prepotent i inquisitorial. Jo ja tinc decidit que em gastaré la part que em toca de l'espoli omplint la meva aimada de diamants i roba cara, i també li compraré els ginys sexuals més futuristes i de formes més diverses. Amb el seu sentit del limit, forjat durant centúries d'opressió, la dona catalana és la gran esperança d'Occident, però necessita reconciliar-se amb el seu cos. Jo, que pel meu caràcter indomable he tastat figues de molts paners, puc dir que les locals són les millors. Tot i així, encara que la independència és evident que no farà miracles, si alliberéssim el país estic segur que moltes parelles catalanes no semblarien olles a pressió. Em sap greu, i no afavoreix l'economia, que els homes més sencers i les dones més fermes del país sovint no tinguin més remei que aparellar-se amb estrangers.

De tot cor demano a Déu que accepti el sacrifici d'aquest dia i d'aquesta nit, els més pesarosos, sens dubte, del meu captiveri, i vulgui permetre que siguin profitosos per a la independència de Catalunya, el meu suprem ideal d'aquest món

Nota: Avui fa 75 anys que Carrasco i Formiguera va ser afusellat a Burgos pels feixistes espanyols.


Autor: Manuel Carrasco i Formiguera (Barcelona,  3 d'abril de 1890 - Burgos, 9 d'abril de 1938), polític i advocat. 


Font: D'un article de Quim Torra a El Punt Avui (02/04/2013).


Context: El dimarts 23 d'octubre de 1923, en el seu diari, el dia en què va ingressar a la presó de Burgos per primer cop per unes il·lustracions publicades al setmanari L'Estevet que van merèixer un consell de guerra, es pot llegir: “De tot cor demano a Déu que accepti el sacrifici d'aquest dia i d'aquesta nit, els més pesarosos, sens dubte, del meu captiveri, i vulgui permetre que siguin profitosos per a la independència de Catalunya, el meu suprem ideal d'aquest món.” Gairebé 15 anys després, a Burgos altra vegada, el 9 d'abril de 1938, a les set del matí, abans de la descàrrega de l'escamot d'afusellament, amb veu clara i serena, es va sentir: “Visca Catalunya lliure!” i “Jesús, Jesús, Jesús”.

La vida catalana sembla consistir en un equilibri perpetu entre dues formes de vida, en una constant vacil·lació entre el clos i l'obert, entre l'egoisme i el sacrifici. El viure català és, com la sardana ens simbolitza, aquella forma d'ésser que s'obre i es clou contínuament, com si no pogués deturar-se un sol instant en qualsevol d'aquestes dues formes fonamentals de l'existència

Autor: Josep Ferrater i Móra (Barcelona, 1912 - Barcelona, 30 de gener de 1991), filòsof i assagista.

Font: Prefaci del llibre Les formes de la vida catalana (1944, premi d'assaig Concepció Rabell 1943). Vista a Ferratermora.org.

Cal desconfiar dels qui prediquen la idea de sacrifici: és que necessiten que algú se sacrifique 'per ells'

Autor: Joan Fuster i Ortells (Sueca, 23 de novembre de 1922 - 21 de juny de 1992), escriptor valencià.

Font: Consells, proverbis i insolències (Barcelona, A. C., 1968). Vista a Ser Joan Fuster: Antologia de textos fusterians, a cura de J. A. Fluixà i A. Martínez (Bromera, 1993).

Nota: Avui fa vint anys de la mort de Joan Fuster.