Punt de meditació.— 'En aquest precís moment' milions i milions de persones forniquen de pensament, de paraula o d’obra; els milions restants esperen llur oportunitat. (El 'moment' en qüestió és sempre qualsevol moment.)

Autor: Joan Fuster i Ortells (Sueca, 23 de novembre de 1922 - 21 de juny de 1992), escriptor valencià.



Font: Judicis finals (1960).

M'hauria agradat treballar, però hi havia en mi un fons enorme de mandra. M'agrada més viure i respirar de treballar. No considero que el treball que he realitzat pugui tenir en el futur cap importància des del punt de vista social. Així doncs, si vostè vol, el meu art consistiria en viure; cada segon, cada respiració és una obra que no està escrita enlloc, que no és ni visual ni cerebral, i no obstant això, existeix. És una espècie de constant eufòriaEl meu art consistiria a viure; cada segon, cada respiració és una obra que no està escrita enlloc, que no és ni visual ni cerebral, i no obstant això, existeix. És una mena d'eufòria constant

Autor: Marcel Duchamp (Blainville-sur-Crevon, 28 de juliol de 1887 - Neuilly-sur-Seine, 2 d'octubre de 1968), artista i jugador d'escacs francès.


Context i equivalent [ES]:


P. C.– Cuando era joven, ¿no experimentó el deseo de tener una cultura artística?

M. D.– Tal vez, pero era un deseo muy mediocre. Me hubiera gustado trabajar, pero había en mí un fondo enorme de pereza. Me gusta más vivir y respirar que trabajar. No considero que el trabajo que he realizado pueda tener en el futuro ninguna importancia desde el punto de vista social. Así pues, si usted quiere, mi arte consistiría en vivir; cada segundo, cada respiración es una obra que no está escrita en ninguna parte, que no es ni visual ni cerebral, y sin embargo, existe. Es una especie de constante euforia.”


Font: Conversaciones con Marcel Duchamp, de Pierre Cabanne (Anagrama, 1984). Vist a Lamentable.org.

Si és veritat que sovint ens hem d’empassar traduccions il·legibles, què no diríem de segons quines obres originals?

Autor: Pau Vidal (Barcelona, 1967), filòleg i escriptor català.

Citació més llarga: [Aprofito per suggerir a Núvol, ara que hem arrissat els traductors, de pentinar també els escriptors en general. Perquè si és veritat que sovint ens hem d’empassar traduccions il·legibles, què no diríem de segons quines obres originals? Només els últims dos anys m’han caigut de les mans una dotzena de novel·les autòctones, unes quantes de les quals premiades, i no precisament en concursos de barri, que rivalitzarien dignament amb els casos més flagrants esmentats per en Fulquet. I en canvi, tret de dignes excepcions (com ara en Xavier Pla), la crítica literària no acostuma a carregar contra la deixadesa lingüística de molts (i moltes) presumptes novel·listes.]

Font: De l'article "Contra la inèrcia" (Núvol, 29/01/2013).

Tota l’obra de Gaudí és una crida a la insurrecció de la naturalesa contra la tirania política. Si és tan obvi, per què no es diu? Perquè era català i fins i tot el catedràtic més curt de gambals sap que Catalunya és un país ocupat

Autor: Enric Vila (Barcelona, 1972), historiador, escriptor i periodista català.


Font: Vista a les "Notes" del seu bloc.

Amo l’art i els artistes, i les obres inútils dels artistes. Aspiro a una obra inútil que es doni de consol als homes rics, sense la democràcia que confon l’home ric amb l’home de diner, l’artista amb el cavall

Autor: Joan Salvat-Papasseit (Barcelona, 16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924), escriptor català.

Citació més llarga: Encara no he escrit mai sense mullar la ploma al cor, esbatanat.
Amo l’art i els artistes, i les obres inútils dels artistes. Aspiro a una obra inútil que es doni de consol als homes rics, sense la democràcia que confon l’home ric amb l’home de diner, l’artista amb el cavall.  Mai no he tingut fortuna ni mai no la tindré. Però la joia és meva, perquè la sé sentir, professió de Poeta que sóc. Segons la predicció, la mort em prendrà amb foc, perquè un foc interior em consum. Em planyo que la glòria no sigui una donzella que hom pugui estrènyer als braços. 

Font: Notes biogràfiques (1934, edició pòstuma). Vista al seu Twitter i a Mallorcaweb.com.

Imatge: Retrat de Joan Salvat-Papasseit (1918), de Rafael Barradas. Vista al Twitter del Francesc Canosa.

"Pere Calders" (El Temps, núm. 530, 15 d'agost de 1994). La dictadura és la separació de la vida i de l'obra, que esterilitza l'una i mata l'altra d'un sol tret

Autor: Ramon Barnils i Folguera (Sant Cugat del Vallès, 13 d'octubre de 1940 - Reus, 14 de març del 2001), periodista català.

Article complet:
El dia que un realitzador de televisió sigui capaç de traduir en imatges ni que sigui un conte de Calders de quatre línies, la televisió haurà arribat a la majoria d'edat. Mentrestant, parlem de les dictadures. Què és una dictadura? És el que segueix:
A primers dels setanta qui subscriu, que treballava al diari Tele/eXprés, va rebre, per telèfon, una petició de favor, la conveniència per a un tal Pere Calders de poder entrevistar-se amb algú del món editorial, a propòsit d'un problema sobre l'edició d'un llibre. La dictadura és això: que un escriptor com Pere Calders, amb trenta anys d'ofici ben fet darrere, necessiti un cop de mà per a un afer nimi d'un simple redactor de diari.
La dictadura és, igualment, que quan aquell simple redactor de diari va sentir el nom, Pere Calders, pensés que aquell nom li sonava: era un escriptor que havia publicat alguns llibres, algun dels quals segurament havia llegit i que recordava que li havia agradat bastant.
La dictadura és que aquell simple redactor no sabés que aquell escriptor que li sonava era cunyat del seu company de redacció Tísner. I que no sabés que Pere Calders era parent proper de Can Calders, el mas de Sant Cugat del Vallès el propietari del qual era amic del seu pare, i amb les filles del qual havia anat a col·legi. El pare de Can Calders, coetani del seu pare, que quan passava per davant de casa a agafar el tren a Barcelona anava de vint-i-un botó, en contrast amb la faixa, les calces de vellut i les espardenyes que gastava quan, més sovint, passava amb el carro al trot també per davant de casa, aquell Peret de Can Calders es deia Pere i es deia Calders perquè era de la mateixa família de l'escriptor Pere Calders.
La dictadura és que Pere Calders, l'escriptor, quan va tornar de l'exili, va anar a viure a Sant Cugat uns quants anys, els anys que el simple redactor havia llegit un seu llibre, i que el simple redactor no ho va saber fins que Pere Calders, molts anys després, li ho va dir.
La dictadura és la separació de la vida i de l'obra, que esterilitza l'una i mata l'altra d'un sol tret. 

Font: De l'article "Pere Calders" (El Temps, núm. 530, 15 d'agost de 1994). Vista al web Contrastant.net.