Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris plany. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris plany. Mostrar tots els missatges

dijous, 7 de novembre del 2013

No hem heretat els mots per la joia i el cant/ tant com pel plany irat i la pregunta.



Autor: Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, 19 de març de 1929 - Vic, 11 de novembre del 2003), poeta català.


Font:  Copiem de l'ARA (07/11/2013): "Martí i Pol és una persona diferent abans i després de 'Veu incessant', el poemari inèdit que s'ha rescatat d'entre el seu arxiu personal. El llibre documenta la llarga crisi existencial i religiosa del poeta i els primers passos cap a una poesia de caràcter més social. Entre els versos inèdits, els amants de la poesia i els admiradors de Martí i Pol n'hi trobaran de tan memorables com aquests:

1. "Si esbrineu d'un sol gest el secret dels meus versos
    els heu arrabassat la meitat de la vida."

2. "No hem heretat els mots per la joia i el cant
    tant com pel plany irat i la pregunta."

3. "Quan aprengueu d'estimar-vos
    més que tota altra cosa,
    s'haurà acomplert el gran manament
    i jo perduraré pels segles dels segles."

L'ARA oferirà aquest cap de setmana als seus lectors 'Veu incessant', que mai s'havia publicat en una edició completa, unitària i independent. L'edita Edicions 62 gràcies a la feina de recuperació dels investigadors Roger Canadell i Montserrat Caralt."


Imatge: Eulàlia Borrut Casas (1996).





dimarts, 23 d’abril del 2013

¿Què hi ha en aquestes flors silencioses que s'esfullen tant? Cauen les fulles d'una a una, sense queixa, sense plany: immòbils, fredes, dolcíssimes, se van esfullant






Autor: Joan Maragall i Gorina (Barcelona, 10 d’octubre de 1860 - Barcelona, 20 de desembre de

1911), escriptor.




Poema complet:

 Què hi ha en aquestes flors silencioses
 que s'esfullen tant?
 Cauen les fulles d'una a una,
 sense queixa, sense plant:
 immovils, fredes, dolcíssimes,
 se van esfullant.
 Ni un alè d'aire les toca,
 ni un tremolor:
 s'esfullen sense rahó,
 sense remor.
Sense rahó? Què tenen eixes fulles?
Els calzers, van tornant més miserables!
 Oberts, buids, admirats,
 desconsolats.
 Les tiges són coll-tortes,
i al vol voltant del gerro hi ha les fulles mortes.
Què hi ha en aquestes flors? Se'n van sense dir res,
 sense'ls estremiments de l'agonia,
 sense perdre'l colô encès.
 Am tota cortesia,
 i poc a poc, s'esfullant,
 se'n van, se'n van,
 sense queixa, sense plant,
 no volent destorbar cap alegria.
Deixèm-les estâ, anem-se'n, i ans de gaire
trobarèm en el gerro les òrfanes verdors
i un suspir olorós sospès en l'aire...
  ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·
i el camp tot estrellat de noves flors.