Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Barcelona. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Barcelona. Mostrar tots els missatges
dilluns, 11 de novembre del 2013
Anglesos han faltat, portuguesos han firmat, holandesos firmaran i a la fi nos penjaran
Autor: Anònim.
Context: Per altra banda, el context del moment de conflicte internacional va donar l'ocasió a les potències holandeses, angleses i portugueses per trencar tots els compromisos adquirits fins al moment amb Catalunya, i van abandonar a finals d'estiu a la seva sort Barcelona i els catalans. És conegut que pels carrers de la Ciutat Comtal es cantava una cançó que definia molt bé la situació: “Anglesos han faltat, portuguesos han firmat, holandesos firmaran i a la fi nos penjaran.” Efectivament, la repressió contra els catalans va ser terrible: fins al juny del 1714 es van comptabilitzar 40.000 soldats borbònics fora de Barcelona per assetjar-la, i 50.000 més a la resta del territori, un bloqueig marítim que va impedir l'entrada d'aliments i de municions per a la seva defensa. El bombardeig final d'aquesta guerra va ser devastador per als catalans, tot i resistir durant mesos d'una manera heroica, que va sorprendre el món sencer.
Font: "Tractat contra la nació catalana", d'Eva Sans (El Punt-Avui, 13/07/2013).
Imatge: Entrada de les tropes francoespanyoles a la ciutat de Barcelona, l'11 de setembre de 1714. El Punt-Avui.
dimecres, 9 d’octubre del 2013
Alguns espanyols sempre han reivindicat la generació dels Marsé i companyia no pas perquè els interessi la seva literatura, de la qual no tenen la més puta idea, sinó perquè els fa salivar el retorn a la seva Barcelona espanyolitzada
Autor: Bernat Dedéu (Barcelona, 1979), filòsof, músic i periodista.Font: De l'article "Premis Nacionals de Cultura" (El Punt Avui, 09/07/2013).
Article complet: Els Premis Nacionals de Cultura 2013 ja tenien el titular prefabricat: per primera vegada, un autor català que escriu en espanyol –Eduardo Mendoza– rebia un guardó per la seva obra literària. Es complia així la promesa del Marquès de Carulla i Duarte de posar fi a la (segons sa altesa) incomprensible absència de la llengua espanyola dins l'Olimp de l'imaginari català. Però el més simptomàtic del tema és que la majoria de titulars que han ressaltat l'afer Mendoza, ja fos a favor o en contra, obviaven que altres dels guardonats –com el filòsof Josep Ramoneda o l'oceanògrafa Josefina Castellví– també han ordit la seva tasca investigadora majoritàriament en espanyol. Si la tria de llengua és polèmica o notícia sobta que la literatura sigui motiu de discussió en tant que sedàs de símptomes polítics, però que no apliquem el mateix estatut a l'oceanografia o a l'amor al saber. Aquesta és la mostra perfecta d'un autocolonialisme ben propi dels catalans: pensar que la nostra llengua és un factor d'identitat en literatura, però que no compta ni un gram en el pensament o en la ciència. Una idea fatalment errònia que es pot escapçar de soca-rel llegint una sola pàgina de Trueta o Pujols. Però aquí el problema no és la llengua sinó l'imaginari que hi associem. Alguns espanyols sempre han reivindicat la generació dels Marsé i companyia no pas perquè els interessi la seva literatura, de la qual no tenen la més puta idea, sinó perquè els fa salivar el retorn a la seva Barcelona espanyolitzada. Si us hi fixeu, els seus apologetes mai no parlen d'autors catalans en espanyol com ara Javier Calvo o Robert Joan-Cantavella: a banda de no llegir-los, no els citen perquè el seu imaginari no es pot emprar com a arma contra el catalanisme. Igualment, hi ha un sobiranisme que es resisteix a citar Xènius o Estelrich perquè aquests colossos desfilen el seu pensament de botigueta, mancat de virtut i d'imperi. Per tant, deixem-nos de la conyeta sobre quina llengua tria cadascú i parlem dels imaginaris que representa una obra. Així podrem posar més llum en aquests premis.
dimarts, 13 d’agost del 2013
"Declaració jurada de Carme Ballester".Primer va ser traslladat a una església de La Baule, on va ser custodiat per la Gestapo. Aproximadament, al cap de dues setmanes va ser conduït a la presó alemanya de la Santé, a París. El 13 d’agost de 1940 el meu marit va ser arrestat per uns homes de la Gestapo [sic] uniformats. [...] El 24 de setembre de 1940 –custodiat sempre per la Gestapo– va ser traslladat a la frontera espanyola per Hendaia i lliurat a les autoritats espanyoles. El 14 d’octubre de 1940 va ser condemnat a mort per un tribunal militar espanyol a Barcelona. El 15 d’octubre de 1940 va ser afusellat al fort de Montjuïc, a Barcelona
Nota: Avui fa 73 anys que Lluís Companys va ser detingut per la Gestapo a Ar Baol-Skoubleg (Bretanya).Autora: Carme Ballester i Llasat (Barcelona, 27 d'abril de 1900 - París, 1972), política. Va militar a Estat Català i el 1936 es va casar amb Lluís Companys.
Context: Al començament de l’any 1939, poc temps abans de la presa de Barcelona per les tropes del general Franco, quan la resistència republicana a Catalunya s’enfonsava, el meu marit i jo ens vam refugiar a França, i vam establir-nos a La Baule, a la Bretanya. El 13 d’agost de 1940 el meu marit va ser arrestat per uns homes de la Gestapo [sic] uniformats. Primer va ser traslladat a una església de La Baule, on va ser custodiat per la Gestapo. Aproximadament, al cap de dues setmanes va ser conduït a la presó alemanya de la Santé, a París. El 24 de setembre de 1940 –custodiat sempre per la Gestapo- va ser traslladat a la frontera espanyola per Hendaia i lliurat a les autoritats espanyoles. El 14 d’octubre de 1940 va ser condemnat a mort per un tribunal militar espanyol a Barcelona. El 15 d’octubre de 1940 va ser afusellat al fort de Montjuïc, a Barcelona.
Font: "Declaració jurada de Carme Ballester". Vist al Twitter del Quim Torra, que ens remet al web Memòria.cat.
dijous, 23 de maig del 2013
Tinc la impressió que tots els escriptors, o una gran part, el que tenen és una gran nostàlgia del Copito de Nieve. Perquè de fet el que voldrien és estar dins una gàbia, transparent, i si fos a Barcelona millor, que hi enviessin autobusos des de Mollerussa, o Berga, o Ribes de Freser, i hi portessin a veure aquest escriptor dintre de la seva gàbia
Font: D'una entrevista a Núvol (21/01/2013).
Foto: D'aquí.
Context: Després, no sé si la situació és exactament la mateixa. Si els diaris són exactament el mateix. En aquell moment el fet d’escriure als diaris era perquè et pagaven, ara es torna a l’amor a l’art i la cosa amateur. Fins i tot de vegades has de pagar per escriure. I a mi això ja no m’interessa. En King Vidor a “El manantial” li fa dir a en Gary Cooper que els únics que treballen de franc són els esclaus. I ja prou esclau que sóc de la ficció. De tota manera hi vaig tornar amb aquelles ressenyes de poesia que feia al diari “Ara”, però amb en Villatoro em vaig topar! I em van fotre fora per fer una crítica negativa d’en Vicenç Villatoro. No només això, sinó que, a més a més, la setmana següent al mateix diari es va escriure una columna rebatent tot el que jo havia dit. El dia que la prevaricació de la crítica sigui penalment castigada els jutjats es col·lapsen definitivament. Però aquí ja hauríem de començar a parlar dels efectes nocius del nacionalisme sobre la literatura, de com els crítics patriotes són els responsables de la inflació de la mala literatura i de la seva provincianització, de com tot està encaminat a fer que els aficionats s’apropiïn de la literatura i de quina manera s’ha oblidat que la literatura seriosa és sempre minoritària perquè exigeix un esforç que no tots els lectors estant disposats a invertir. Em sento incapaç de dir el nom de cap escriptor que hagi estat educat dins la immersió lingüística i que hagi escrit un llibre amb cara i ulls. No sé, potser encara és aviat i tot és una qüestió de paciència. Però si no es recuperen els valors de la disciplina, l’esforç i la memòria a l’hora de construir cada frase, em penso que els lectors ens assemblarem massa al tinent d’El desert dels tàrtars. Jo tinc la impressió que tots els escriptors, o una gran part, el que tenen és una gran nostàlgia del Copito de Nieve. Perquè de fet el que voldrien és estar dins una gàbia, transparent, i si fos a Barcelona millor, que hi enviessin autobusos des de Mollerussa, o Berga, o Ribes de Freser, i hi portessin a veure aquest escriptor dintre de la seva gàbia, i ell els hi fes una ganyota, o els proclamés una consigna, o els fes una performance molt moderna, i el paio estaria content de veure quanta gent l’hauria vingut a observar, i en acabar tothom tornaria amb l’autobús cap als seus punts d’origen. I això és, en certa manera, la qüestió literària vista a través dels ulls del nacionalisme.
dimarts, 21 de maig del 2013
A Barcelona es paga, però no es donen propines. A Madrid es donen propines, però no es paga
Autor: Mariano de Cávia (Saragossa, 1855 - Madrid, 1920), periodista.
Original: En Barcelona se paga, pero no se dan propinas. En Madrid se dan propinas, pero no se paga. [ES]
Font: De l'article "Madrid-Barcelona (1888)", publicat a El Liberal el 10 d'octubre de 1888. Vist al diari ARA (03/04/2013), en un article de Josep Maria Casasús.
Més perles d'aquest senyor recollides a l'article:
Madrid-Barcelona Madrid-Barcelona
No há muchos días publicaban los diarios parisienses -y El Liberal , lo reprodujo- un breve y rápido paralelo entre París y Londres, hecho por un procedimiento semejante al de la fotografía instantánea. Permítaseme aplicar este procedimiento á Madrid y Barcelona. […]
En Barcelona se come más que se bebe. En Madrid se bebe más que se come.
En Barcelona, el obrero va al café. En Madrid, el señorito va á la taberna.
Barcelona tiene una magnífica Universidad y una mala Plaza de Toros. Madrid, una magnífica Plaza de Toros y una mala Universidad. […]
A Madrid le carga tener un nombre tan corto, y el espíritu amplificador del pueblo ha inventado los Madriles. A Barcelona le estorba tener un nombre tan largo, y el espíritu ahorrativo del comercio ha inventado la abreviatura Barna.
En Barcelona, el Ensanche es soberbio, porque la hermosura de los alrededores convida á extenderse. En Madrid, el Ensanche es raquítico, porque la fealdad de las afueras acongoja y retrae. […]
En Barcelona se paga, pero no se dan propinas. En Madrid se dan propinas, pero no se paga. […]
En la Bolsa de Barcelona suelen empobrecerse los que se han enriquecido trabajando. En la Bolsa de Madrid suelen enriquecerse los que se han empobrecido holgando.
Barcelona tiene mejores tiendas que Madrid. Madrid mejores cafés que Barcelona. […]
En Barcelona, la gorra es la prenda más usual. En Madrid es el vicio más corriente. […]
Madrid pasea. Barcelona transita.
Madrid trasnocha. Barcelona madruga.
Madrid es centrípeto. Barcelona es centrífuga.
En Barcelona hay muy buenas mozas. En Madrid hay mozas muy buenas.
¡Qué jamonas las de Madrid! ¡Qué niñas las de Barcelona!
En Barcelona hay unos famosos municipales de caballería. En Madrid, los de caballería son los concejales.
Barcelona tiene vistas á Europa. Madrid tiene vistas á África.
dijous, 25 d’abril del 2013
A Barcelona pots estossinar capellans i burgesos, incendiar esglésies, desenterrar mòmies i fins ballar-hi en ple carrer sense que ningú hi trobi res de particular; fins i tot pots fabricar calçotets o fideus. En canvi, si un ciutadà es plantifica un pa de barra al cap no se l’hi perdona per més que, fora d’això, sigui irreprotxable i estigui al corrent de totes les contribucions
Font: Cartes a Màrius Torres. Seguides de 'Viatge d'un moribund'. Barcelona: Club Editor, 2007, p. 262. És una carta a Mercè Figures, des d'Esterqüel, datada l'1 d'agost de 1937. Es pot llegir a Lletres.net.
Context: Em parles, com en Màrius, de les ximpleries d’en Dalí i sobretot d’aquesta de donar conferències amb un pa de barra al cap. Miquel Àngel es passejava pels carrers de Roma amb una gallina lligada amb un cordill que el seguia com un be; en aquells temps feliços ningú no trobava res a objectar-hi. En els nostres no podria fer-ho; a Barcelona tothom ho trobaria xocantíssim i se’n sentiria a dir de totes. A Barcelona pots estossinar capellans i burgesos, incendiar esglésies, desenterrar mòmies i fins ballar-hi en ple carrer sense que ningú hi trobi res de particular; fins i tot pots fabricar calçotets o fideus. En canvi, si un ciutadà es plantifica un pa de barra al cap no se l’hi perdona per més que, fora d’això, sigui irreprotxable i estigui al corrent de totes les contribucions.
Etiquetes:
00 Joan Sales,
11 excentricitat,
ballar,
Barcelona,
barra,
burgès,
calçotets,
capellà,
carrer,
contribució,
desenterrar,
església,
estossinar,
fideu,
incendiar,
mòmia
dijous, 4 d’abril del 2013
Madrid és centrípet. Barcelona és centrífuga
Autor: Mariano de Cávia (Saragossa, 1855 - Madrid, 1920), periodista.
Original: Madrid es centrípeto. Barcelona es centrífuga. [ES]
Font: De l'article "Madrid-Barcelona (1888)", publicat a El Liberal el 10 d'octubre de 1888. Vist al diari ARA (03/04/2013), en un article de Josep Maria Casasús.
El que em divertirà serà l'etapa posterior: quan Girona, amb una de les rendes més altes d'Espanya, es vulgui independitzar de Lleida, de Barcelona i de Tarragona
Autor: Albert Boadella i Oncins (Barcelona, 10 de juliol de 1943), mim, actor, dramaturg, caganer i botifler espanyol d'origen català.Font: Vist a La Vanguardia (03/04/2013).
dimecres, 3 d’abril del 2013
A la borsa de Barcelona solen empobrir-se els que s'han enriquit treballant. A la borsa de Madrid solen enriquir-se els que s'han empobrit folgant
Autor: Mariano de Cávia (Saragossa, 1855 - Madrid, 1920), periodista.
Original: En la Bolsa de Barcelona suelen empobrecerse los que se han enriquecido trabajando. En la Bolsa de Madrid suelen enriquecerse los que se han empobrecido holgando. [ES]
Font: De l'article "Madrid-Barcelona (1888)", publicat a El Liberal el 10 d'octubre de 1888. Vist al diari ARA (03/04/2013), en un article de Josep Maria Casasús.
dimecres, 5 de desembre del 2012
«»Transformarem Madrid en un jardí, Bilbao en una gran fàbrica i Barcelona en un solar immens
Original: Transformaremos Madrid en un vergel, Bilbao en una gran fábrica y Barcelona en un inmenso solar. [ES]
Font: Emissió radiofònica en què parlava de les bombes incendiàries sobre Barcelona, el 1936. Vista a Eskup.elpaís.com.
divendres, 8 de juny del 2012
Ja fa massa temps que alguns senyors monopolitzen la marca Barcelona només perquè parlen espanyol i tracten de pagesos els barcelonins que conserven la consciència nacional
Autor: Enric Vila (Barcelona, 1972), historiador, escriptor i periodista català.
Citació més llarga: El cosmopolitisme és un invent per fer prosperar els països a través de les ciutats. Si vols parlar idiomes o conèixer gent, viatja o apunta't a una acadèmia. Una ciutat és un negoci col·lectiu, i ja fa massa temps que alguns senyors monopolitzen la marca Barcelona només perquè parlen espanyol i tracten de pagesos els barcelonins que conserven la consciència nacional.
Font: "Provincians", article publicat al web de la Fundació Catalunya Oberta (05/06/2012).
Citació més llarga: El cosmopolitisme és un invent per fer prosperar els països a través de les ciutats. Si vols parlar idiomes o conèixer gent, viatja o apunta't a una acadèmia. Una ciutat és un negoci col·lectiu, i ja fa massa temps que alguns senyors monopolitzen la marca Barcelona només perquè parlen espanyol i tracten de pagesos els barcelonins que conserven la consciència nacional.
Font: "Provincians", article publicat al web de la Fundació Catalunya Oberta (05/06/2012).
dimarts, 5 de juny del 2012
Des que van entrar les tropes de Franco, l'èxit de Barcelona s'ha basat a fer sentir còmodes els forasters al preu que fos
Autor: Enric Vila (Barcelona, 1972), historiador, escriptor i periodista català.
Citació més llarga: Barcelona és una ciutat que costa de veure. Un turista pot visitar la Sagrada Família i confondre-la amb una mona de pasqua carnavalesca i capritxosa. Un parisenc pot venir a fer una conferència sobre el comerç mediterrani medieval i no esmentar Barcelona ni un sol cop. Des que van entrar les tropes de Franco, l'èxit de Barcelona s'ha basat a fer sentir còmodes els forasters al preu que fos. La ciutat Top Model que denúncia Manuel Delgado és fruit d’aquesta cultura de la prostitució que les elits supervivents del catalanisme van promoure per no perdre la poltrona.
Font: "Provincians", article publicat al web de la Fundació Catalunya Oberta (05/06/2012).
Citació més llarga: Barcelona és una ciutat que costa de veure. Un turista pot visitar la Sagrada Família i confondre-la amb una mona de pasqua carnavalesca i capritxosa. Un parisenc pot venir a fer una conferència sobre el comerç mediterrani medieval i no esmentar Barcelona ni un sol cop. Des que van entrar les tropes de Franco, l'èxit de Barcelona s'ha basat a fer sentir còmodes els forasters al preu que fos. La ciutat Top Model que denúncia Manuel Delgado és fruit d’aquesta cultura de la prostitució que les elits supervivents del catalanisme van promoure per no perdre la poltrona.
Font: "Provincians", article publicat al web de la Fundació Catalunya Oberta (05/06/2012).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
