Tenir ideologia no és tenir idees. Aquestes últimes no són com les cireres, sinó que vénen soltes, fins al punt que una mateixa persona en pot ajuntar diverses que es troben en conflicte les unes amb les altres. Les ideologies són, en canvi, com paquets d'idees preestablerts, conjunts de tics fisionòmicament coherents, com trets classificatoris que es copertanyen en una taxonomia o tipologia personal socialment congelada

Autor: Rafael Sánchez Ferlosio (Roma, 4 de desembre de 1927), escriptor espanyol. 


Context original: (Usos.) A ninguna palabra se le pide ya ningún otro orden de verdad que el que pueda pedírsele a la hora. La verdad que se pide a los relojes consiste en que cada uno de ellos diga la hora que están diciendo los demás. Cuál tiene que ser ésta, es algo arbitrariamente convenido. Pero en la misma medida en que la exigencia de verdad se ha reducido a esto, tanto más poderosa y prepotentemente se afana en exigirlo. Por eso a lo que se atiende es a la fisonomía y el aspecto externo de una frase, al aire de familia de un decir, a su valor de gesto en un determinado código de convenciones, como las caracterizaciones del vestido, por las que cada cual suele vestirse —o disfrazarse— de aquello por lo que quiere ser tomado, del tipo por el que quiere pasar, del personaje que desea representar. El que no quiere ser tomado por algo que desprecian o reprueban aquellos a quienes quiere agradar o por quienes desea ser aprobado y aceptado se guardará muy bien de decir una palabra que sea característica de aquellos por los que no desea ser tomado. Tener ideología no es tener ideas. Estas no son como las cerezas, sino que vienen sueltas, hasta el punto de que una misma persona puede juntar varias que se hallan en conflicto unas con otras. Las ideologías son, en cambio, como paquetes de ideas preestablecidos, conjuntos de tics fisionómicamente coherentes, como rasgos clasificatorios que se copertenecen en una taxonomía o tipología personal socialmente congelada. Sólo hay unos cuantos tipos de persona, y cada cual desea ser reconocido por aquellos a quienes pertenece. Esta es la única función de las ideologías; y las ideas, encerradas en paquetes tales, se ven supeditadas a ese único y tristísimo papel. 


Font: Vendrán más años malos y nos harán más ciegos. Barcelona: Destino, 1993, p. 80-81. Vist a Señales al margen.

"Pere Calders" (El Temps, núm. 530, 15 d'agost de 1994). La dictadura és la separació de la vida i de l'obra, que esterilitza l'una i mata l'altra d'un sol tret

Autor: Ramon Barnils i Folguera (Sant Cugat del Vallès, 13 d'octubre de 1940 - Reus, 14 de març del 2001), periodista català.

Article complet:
El dia que un realitzador de televisió sigui capaç de traduir en imatges ni que sigui un conte de Calders de quatre línies, la televisió haurà arribat a la majoria d'edat. Mentrestant, parlem de les dictadures. Què és una dictadura? És el que segueix:
A primers dels setanta qui subscriu, que treballava al diari Tele/eXprés, va rebre, per telèfon, una petició de favor, la conveniència per a un tal Pere Calders de poder entrevistar-se amb algú del món editorial, a propòsit d'un problema sobre l'edició d'un llibre. La dictadura és això: que un escriptor com Pere Calders, amb trenta anys d'ofici ben fet darrere, necessiti un cop de mà per a un afer nimi d'un simple redactor de diari.
La dictadura és, igualment, que quan aquell simple redactor de diari va sentir el nom, Pere Calders, pensés que aquell nom li sonava: era un escriptor que havia publicat alguns llibres, algun dels quals segurament havia llegit i que recordava que li havia agradat bastant.
La dictadura és que aquell simple redactor no sabés que aquell escriptor que li sonava era cunyat del seu company de redacció Tísner. I que no sabés que Pere Calders era parent proper de Can Calders, el mas de Sant Cugat del Vallès el propietari del qual era amic del seu pare, i amb les filles del qual havia anat a col·legi. El pare de Can Calders, coetani del seu pare, que quan passava per davant de casa a agafar el tren a Barcelona anava de vint-i-un botó, en contrast amb la faixa, les calces de vellut i les espardenyes que gastava quan, més sovint, passava amb el carro al trot també per davant de casa, aquell Peret de Can Calders es deia Pere i es deia Calders perquè era de la mateixa família de l'escriptor Pere Calders.
La dictadura és que Pere Calders, l'escriptor, quan va tornar de l'exili, va anar a viure a Sant Cugat uns quants anys, els anys que el simple redactor havia llegit un seu llibre, i que el simple redactor no ho va saber fins que Pere Calders, molts anys després, li ho va dir.
La dictadura és la separació de la vida i de l'obra, que esterilitza l'una i mata l'altra d'un sol tret. 

Font: De l'article "Pere Calders" (El Temps, núm. 530, 15 d'agost de 1994). Vista al web Contrastant.net.