La felicitat no existeix, només es desitja

Autor: Jordi Puntí Garriga (Manlleu, 1967), filòleg i escriptor.



Font: Maletes perdudes. Barcelona: Empúries, 2010. ISBN: 978-84-9787-616-2.

És català tot aquell que no pot decidir res. És català tot aquell que no pot fer res. És català tot aquell a qui se li nega tot. És català tot aquell que no compta per a res. És català tot aquell a qui no volen deixar existir. Adés, i ara, com sempre, només la llibertat del país és la veritable cohesió social

Autor: Francesc Canosa (1975), periodista. 


Font: De l'article "Un porro pa mi morro" (El Singular Digital, 06-10-2013). 


Context:

Com que jo també sóc Dr. en Farigola i Romaní em permetran que digui la meva amb un trosset d’herba natural a la boqueta. Veuran, penso que podem arribar al gran moment de integració real del país. Integració de la bona, no pas de la de xerrameca i després els problemes continuen. Mostro unes radiografies. La primera és de 1933. És “Can Tunis”, a Barcelona. Barri construït del no res per la dictadura de Primo de Rivera per allotjar obrers. Més del 98% dels que hi vivien no eren catalans. Havien arribant de tota la península, especialment d’Andalusia i Múrcia. Com explica el periodista Domènec de Bellmunt la misèria, la pobresa, l’atur, les malalties, ho inunden tot. En un dels carrers apareix una bandera catalana. Solitària. És de “Els pocs catalans de la barriada, una agulla en un paller, semblen una missió patriòtica en ingrates terres llunyanes. Som a casa –ens diuen- i semblem catalans en terra estranya”. Al llarg d’un segle hem tingut moltes radiografies com aquesta. Avui en tenim una altra de diferent. A la imatge apareix que tant els Domènec de Bellmunt, com els que han viscut en aquestes barriades s’han emmirallat. Se n’han adonat que malgrat viure a casa continuen en terra estranya. Els catalans no hem deixat de ser estranys. Tots. S’ha socialitzat la pobresa, la incomprensió, la injustícia, l’insult, la mentida... per a tots. Els d’abans i els d’ara són el mateix meló. La única integració, l’únic ascensor social passa perquè tots puguem decidir què volem. Res s’ha resolt pels que han viscut tota la vida aquí, ni pels que van venir. Res. Tots som iguals. És català tot aquell que no pot decidir res. És català tot aquell que no pot fer res. És català tot aquell a qui se li nega tot. És català tot aquell que no compta per a res. És català tot aquell a qui no volen deixar existir. Adés, i ara, com sempre, només la llibertat del país és la veritable cohesió social. 

Qualsevol cosa que no existeix i té un nom acaba existint; en canvi qualsevol cosa que existeix i no té un nom acaba no existint

Autora: Silvina Ocampo (Buenos Aires, 28 de juliol de 1903 - Buenos Aires, 14 de desembre de 1993), escriptora argentina. 


Font: Ejércitos de la oscuridad. Buenos Aires, Sudamericana, 2008. Segons la Wikipedia: "Notas publicadas post mortem, el libro consta de 4 secciones: Inscripciones en la arena, Ejércitos de la oscuridad, Epigramas y Analectas." Vist a Cartografías Desplegadas. 


Original: Cualquier cosa que no existe y tiene un nombre termina por existir; en cambio cualquier cosa que existe y no tiene un nombre termina por no existir. [ES]

Qui serà capaç de comprendre del tot aquests tres fets inconcebibles: que existeix, que és ell i no un altre i que abans no existia i un dia deixarà d'existir?

Autor: Arthur Schnitzler (Viena, 15 de maig de 1862 - Viena, 21 d'octubre de 1931), escriptor i neuròleg austríac.


Equivalent: ¿Quién será capaz de comprender del todo estos tres hechos inconcebibles: que existe, que es él y no otro y que antes no existía y un día dejará de existir? [ES]


Font: Relaciones y soledades. Barcelona: Edhasa, 1998. Vist a Página 12.

Si jo demà morís, aquest llibre mai no existiria. Llegeixes pur atzar

Autor: Abel Cutillas (Vinaixa, 1975), escriptor, llicenciat en història i filosofia.

Font: Del recull d'aforismes Viure mata. Editorial Fonoll, 2006, p. 36.

Vull una llengua que no hagi d’estar lluitant amb l’aigua al coll per sobreviure; vull que visqui en pau en igualtat de condicions amb les llengües que tenen un estat propi que les defensa, les protegeix, les alimenta, les enalteix i prestigia. Vull una llengua que no hagi de demanar ni perdó ni permís pel sol fet d’existir

Autor: Jaume Cabré i Fabré (Barcelona, 30 d'abril de 1947), escriptor català.

Citació més llarga: Assegurar la pervivència de la llengua per a mi ja és una raó de pes per a treballar per la independència política del país. Que tampoc no en garantirà la pervivència, però que hi ajudarà. Sé que no estic sol, en aquest anhel: a més de les raons de dignitat política, social i històrica, vull una llengua que no hagi d’estar lluitant amb l’aigua al coll per sobreviure; vull que visqui en pau en igualtat de condicions amb les llengües que tenen un estat propi que les defensa, les protegeix, les alimenta, les enalteix i prestigia. Vull una llengua que no hagi de demanar ni perdó ni permís pel sol fet d’existir; no vull que li discuteixin les poques i tímides lleis que la protegeixen; vull que els seus parlants visquin sense els complexos que els porten a l’autoodi i la renúncia lingüística perquè no es molesti el veí o, encara pitjor, per una pretesa i malentesa bona educació. Vull que la meva llengua sobrevisqui amb salut en aquest món de la globalització uniformadora i no vull haver d’estar parlant constantment d’aquest tema.

Font: Discurs amb motiu de la recepció del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el dia 16 de juny del 2010. Vist al web del president Pujol.