Senyor, el temps ha arribat. Enorme fou l’estiu. Projecta la teva ombra en els rellotges de sol i deixa córrer els vents per les planures

Autor: Rainer Maria Rilke (Praga, 4 de desembre de 1875 - Val-Mont, Vaud, 29 de desembre de 1926), poeta txec en llengua alemanya.


Font: "Herbsttag" (versió en català: "Dia de tardor", traducció de Joan Vinyoli). Vista al bloc del Josep Porcar. 


Original:

Herr: es ist Zeit. Der Sommer war sehr groß.
Leg deinen Schatten auf die Sonnenuhren,
und auf den Fluren laß die Winde los.

Befiehl den letzten Früchten voll zu sein;
gieb ihnen noch zwei südlichere Tage,
dränge sie zur Vollendung hin und jage
die letzte Süße in den schweren Wein.

Wer jetzt kein Haus hat, baut sich keines mehr.
Wer jetzt allein ist, wird es lange bleiben,
wird wachen, lesen, lange Briefe schreiben
und wird in den Alleen hin und her
unruhig wandern, wenn die Blätter treiben.

Equivalent:

Senyor, el temps ha arribat. Enorme fou l’estiu.
Projecta la teva ombra en els rellotges
de sol i deixa córrer els vents per les planures.

Als últims fruits ordena de ser plens;
dos dies més de sud dóna’ls encara,
constreny-los a perfer-se i que penetri
en el vi fort la suprema dolçor.

Qui ara no té casa, ja no la bastirà.
Qui ara es troba sol, ho estarà molt de temps,
vetllarà, llegirà, escriurà llargues cartes
i per les avingudes vagarà inquiet
d’aquí d’allà, mentre les fulles giravolten.

Només aquesta feina i aquesta tristesa de respirar i respirar mentre canvien les coses de tendres a seques i de noves a velles i aquesta lluna de nit que s'aprima i s'infla i aquest sol que sense foc s'encén i el gemec del vent que porta i trenca i ajunta i s'enduu els núvols i aixeca i aplana la pols

Nota: Avui fa 105 anys que va néixer l'autora. 



Autora: Mercè Rodoreda i Gurguí (Barcelona, 10 d'octubre de 1908 - Girona, 13 d'abril de 1983), escriptora catalana. 



Font: La mort i la primavera (1986). Barcelona: Fundació Mercè Rodoreda, 1997, p. 386.

Sobre l'horitzó del mar, el vent s'emporta, cap al nord, nuvolades blanques i grisenques, en una processó inacabable i monòtona

Autor: Josep Pla i Casadevall (Palafrugell, 8 de març de 1897 - Llofriu, 23 d'abril de 1981), escriptor i periodista català.




Font: Les hores. A: Obra completa: edició 10è aniversari. Barcelona, Edicions Destino, 1992.

Per l'agost, els vents del sud es tornen més forts, més humits, més desfibrats. La xafogor i l'empastifament augmenten

Autor: Josep Pla i Casadevall (Palafrugell, 8 de març de 1897 - Llofriu, 23 d'abril de 1981), escriptor i periodista català.




Font: Les hores. A: Obra completa: edició 10è aniversari. Barcelona, Edicions Destino, 1992.

Les coses que se'n van no tornen mai, tothom ho sap, i entre la clara gernació dels vents és inútil queixar-se

Nota: Avui fa 115 anys que va néixer García Lorca. 

Autor: Federico García Lorca (Fuente Vaqueros, Granada, 5 de juny de 1898 - entre Víznar i Alfacar, Granada, 18 d'agost de 1936), poeta, dramaturg i prosista espanyol.


Font: "Veleta", el primer poema del seu primer poemari: Libro de poemas (1921). Vist a Ciudad Seva.


Poema complet:

Viento del Sur,
moreno, ardiente,
llegas sobre mi carne,
trayéndome semilla
de brillantes
miradas, empapado
de azahares.

Pones roja la luna
y sollozantes
los álamos cautivos, pero vienes
¡demasiado tarde!
¡Ya he enrollado la noche de mi cuento
en el estante!

Sin ningún viento,
¡hazme caso!,
gira, corazón;
gira, corazón.

Aire del Norte,
¡oso blanco del viento!
Llegas sobre mi carne
tembloroso de auroras
boreales,
con tu capa de espectros
capitanes,
y riyéndote a gritos
del Dante.
¡Oh pulidor de estrellas!
Pero vienes
demasiado tarde.
Mi almario está musgoso
y he perdido la llave.

Sin ningún viento,
¡hazme caso!,
gira, corazón;
gira, corazón.

Brisas, gnomos y vientos
de ninguna parte.
Mosquitos de la rosa
de pétalos pirámides.
Alisios destetados
entre los rudos árboles,
flautas en la tormenta,
¡dejadme!
Tiene recias cadenas
mi recuerdo,
y está cautiva el ave
que dibuja con trinos
la tarde.

Las cosas que se van no vuelven nunca,
todo el mundo lo sabe,
y entre el claro gentío de los vientos
es inútil quejarse.
¿Verdad, chopo, maestro de la brisa?
¡Es inútil quejarse!

Sin ningún viento.
¡hazme caso!
gira, corazón;
gira, corazón.

Cap vent no mou el bri d'una esperança, de cada núvol només cau neguit, el destí s'enfondeix en malaurança, potser la nit serà cent anys de nit

Nota: Avui fa 43 anys que va morir Josep Carner.


Autor: Josep Carner i Puig-Oriol (Barcelona, 9 de febrer de 1884 - Brussel·les, 4 de juny de 1970), poeta, periodista, autor de teatre i traductor català.


Font: Dins El tomb de l'any. Barcelona: Proa, 1986.


Poema complet:

            Cap vent no mou el bri d'una esperança,
            de cada núvol només cau neguit,
            el destí s'enfondeix en malaurança,
            potser la nit serà cent anys de nit.
            El fat, però, no minva la frisança
            pel que tant he volgut i beneït,
            i ma feblesa diu que ja s'atansa
            l'adéu-siau del cos i de l'esprit.
            Potser ja massa dies he comptat
            i en un recolze inconegut m'espera
            la fi. Pugui jo caure incanviat
            tot fent honor, per via dreturera,
            amb ulls humits i cor enamorat
            a un esquinçall, en altre temps bandera.

Dins el martell del vent tot ens defuig. I no tinc casa: solament reposo en la fugida

Autor: Joan Todó Cortiella (la Sènia, 1977), escriptor. I piulador.



Font: Del poemari El fàstic que us cega. Barcelona: La Breu Edicions, Alabatre 39, 2012. ISBN_ 978-84-939632-6-2. Vist a Núvol.


Foto: De Traces.

El torn de la vida en quatre dies m’ha passat com l’aigua pel torrent o el vent per la prada. Però hi ha dos dies que mai no em preocuparan, el dia que ja ha passat i el dia que ha d’arribar

Autor: Omar Khayyam (Nishapur, Ariana, 18 de maig de 1048 - 4 de desembre de 1131), poeta, matemàtic, filòsof i astrònom persa.

Poema com déu mana:

El torn de la vida en quatre dies m’ha passat
com l’aigua pel torrent o el vent per la prada.
Però hi ha dos dies que mai no em preocuparan,
el dia que ja ha passat i el dia que ha d’arribar.

Font: "Quarteta 1". A: Quartetes. Martorell: Adesiara, 2010. Vista a Vilaweb. Podeu llegir les 11 primeres quartetes aquí. 

Traducció del persa: Àlex Queraltó Bartrés.

Sí, de què viuríem si no fos d'aquests besllums de permanència feliç que se'ns revelen entre dos clars, quan tot es precipita sense parar a l'abisme i bufa un vent sense recurs?

Autor: Joan Vinyoli i Pladevall (Barcelona, 3 de juliol de 1914 - 30 de novembre de 1984), poeta català.


Font: "Elegia de Vallvidriera". A: Passeig d'aniversari (1984). Es pot llegir a Domini màgic + Poema d'aniversari. Barcelona: Editorial Empúries, 2009. Edició especial numerada del 25è aniversari.


Foto: Joan Vinyoli al bar El Velódromo, 1978. Autor: Jordi Nebot.


Poema complet:


VI

On cessa tot, al centre del silenci,

quiet, sense fissures, i ja tot és molt distant
i sense afany de res, com en un temps
imaginat:
               allà, més d’una volta
vàrem estar, potser perquè estimàrem
sense desig: no ens vàrem mai tocar,
ni no ems besàrem amb goluda fúria,
ans reteníem constantment l’alè,
plens de ser l’un miracle per a l’altre,
vivint en el poètic, assumint
que no és dat posseir res, només absència
devers on es camina amb ulls oberts
a la claror invisible.
                               Sí, de què
viuríem si no fos d’aquests besllums
de permanència feliç que se’ns revelen
entre dos clars, quan tot es precipita
sense parar a l’abisme i bufa un vent
sense recurs?
                      L’oasi
del pur estar beat, l’enyora sempre
l’itinerant.
                 Qui busca en trobarà
potser un miratge fèrtil, que l’oasi
no és enlloc.
                    Què ho fa que el recordem?

No sé si s'adonen els mallorquins que, en parlar, ressonen les paraules com ressonen les pedres i els vents, i l’aletejar de les gavines

Autora: Montserrat Roig i Fransitorra (Barcelona, 13 de juny 1946 - 10 de novembre de 1991), escriptora catalana.

Font: Un pensament de sal, un pessic de pebre. Barcelona: Edicions 62, 1992. Vist a Viu i llegeix.


Context:

Agafo el barco i torno en vaixell (16-X-1990)

No sé si els mallorquins estimen la seva parla. Però jo sento un gust difícil de definir quan els en sento la cadència, que fa olor de molsa humida, i aquestes neutres, les quals sembla com si ressonessin en una cova voltada d’aigua. Un caramull de sensacions. Com si hagués arribat a l’illa dins l’aigua, seguint els solcs d’una mare antiga. No sé si s’adonen els mallorquins que, en parlar, ressonen les paraules com ressonen les pedres i els vents, i l’aletejar de les gavines. Tot ressona, com deia un poeta xinès molt antic.

Obrim la finestra! Que entrin a casa la llum, el vent, la pluja i la tempesta. Obrim el balcó! Que entrin a dins tots els mots d'històries, contes o llegendes i del poema més dolç

Autora: Isabel Barriel, escriptora.

Poema com déu mana:

Obrim la finestra!
Que entrin a casa la llum,
el vent, la pluja i la tempesta.

Obrim el balcó!
Que entrin a dins tots el mots
d'històries, contes o llegendes
i del poema més dolç.

Font: "Obrim la finestra". Poema vist a Poesiaula (la foto del balcó, també).

Així la rosa enduta pel torrent,/ així l'espurna de mimosa al vent/ la teva vida, sota el firmament.

Autor: Joan Salvat-Papasseit (Barcelona, 16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924), escriptor.

 
Font: "Proverbi". A: Óssa menor (1925). Vist a Josep Maria Junoy i Joan Salvat-Paapsseit: dues aproximacions a l'haiku, de Jordi Mas López. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2004.

La diada de Sant Jordi és diada assenyalada per les flors que hi ha al mercat i l'olor que en fan els aires, i les veus que van pel vent: "Sant Jordi mata l'aranya".

Autor: Joan Maragall i Gorina (Barcelona, 10 d’octubre de 1860 - Barcelona, 20 de desembre de
1911), escriptor.




Poema més llarg:


La diada de Sant Jordi
és diada assenyalada
per les flors que hi ha al mercat
i l'olor que en fan els aires,
i les veus que van pel vent:
"Sant Jordi mata l'aranya".

L'aranya que ell va matar
tenia molt mala bava,
terenyinava les flors
i se'n xuclava la flaire,
i el mes d'abril era trist i els nens i nenes ploraven.

[...]

Quan el Sant hagué passat
tot jardí se retornava:
per'xò cada any per Sant Jordi

és diada assenyalada
per les flors que hi ha al mercat
i l'olor que en fan els aires.


Font: "La diada de Sant Jordi". Poema vist a Lletra.

Mai no mor aquest encís/ de la paraula tocada/ per un vent sec i precís.

Autor: Joan Vinyoli i Pladevall (Barcelona, 3 de juliol de 1914 - 30 de novembre de 1984), poeta català.


Poema complet:

Aturo la imatge pura
de les coses en un bres
de silenci que murmura,
quan un déu passa a través.

Oh saborosa clausura!
Guanya el temps la paciència:
mot per mot, es transfigura
l’inconegut en presència.

Mai no mor aquest encís
de la paraula tocada
per un vent sec i precís.

Fins allò que és pur instant:
flor de neu, alba, rosada,
duren sempre en el meu cant.


Font: "Aturo la imatge pura". A: El callat. Barcelona: Els llibres de l'Óssa Menor, 1956. Vist a Mallorcaweb.com.



Foto: Joan Vinyoli al bar El Velódromo, 1978. Foto: Jordi Nebot.

Viure, al cap i a la fi, és buscar consol./ Buscar-lo en el cor de les paraules./ En la música grisa de la pluja./ En aquest tedi militar del vent./ En el cel sense oxigen del passat.

Autor: Joan Margarit i Consarnau (Sanaüja, 11 de maig de 1938), poeta i arquitecte català.



Poema complet:

Déu, que és el més brutal de tots els mites,
no em salvaria ni de mi mateix,
perquè és un carreró sense sortida:
atribuint-li sentiments es perd
el misteri, la seva única força.
Me l'imagino com un cementiri
de cotxes, el de Déu. Restes, carcasses,
un escampall de peces metafísiques.
Els mites són aquesta claredat
rere la qual tanquem tot el que és fosc.
Vénen d'algun profund error de la memòria.
Viure, al cap i a la fi, és buscar consol.
Buscar-lo en el dolor de les paraules.
En la música grisa de la pluja.
En aquest tedi militar del vent.
En el cel sense oxigen del passat.
No era lluny ni difícil. No era més
que aquest poema èpic sense èpica.
Nietzsche s'equivocava:
som més forts quan els mites són més febles.


Font: "L'origen de la tragèdia". A: No era ni lluny ni difícil. Barcelona: Proa, 2010.

¿Qui sinó tots —i cadascú per torna—/ podem crear des d'aquests límits d'ara/ l'àmbit de llum on tots els vents s'exaltin,/ l'espai de vent on tota veu ressoni?/ Públicament ens compromet la vida,/ públicament i amb tota llei d'indicis.// Serem allò que vulguem ser. Debades/ fugim del foc si el foc ens justifica.

Nota: Avui fa 84 anys que va néixer Martí i Pol.

Autor: Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, 19 de març de 1929 - Vic, 11 de novembre del 2003), poeta català.

Poema com déu mana:

¿Qui sinó tots —i cadascú per torna—

podem crear des d'aquests límits d'ara

l'àmbit de llum on tots els vents s'exaltin,

l'espai de vent on tota veu ressoni?

Públicament ens compromet la vida,

públicament i amb tota llei d'indicis.

Serem allò que vulguem ser. Debades

fugim del foc si el foc ens justifica.

Font: Poema 5 de L'àmbit de tots els àmbits (1981). Vist a Mallorcaweb.com.

Imatge: Eulàlia Borrut Casas (1996).

Quan fa vent, tothom sembla més pobre

Autor: Ferran Sáez Mateu (la Granja d'Escarp, Segrià, 1964), escriptor, periodista i filòsof català.

Font: Les ombres errants. Barcelona: La Magrana

Barcelona, 2012, p. 152. Vist a Ofici de lector. 

Foto: Daniel Llobet.

Les paraules no paren de trucar./ El vent alça les ales, em disfressa/ amb làmines d'acer, que llima el blau/ d'una quimera: un mot a cada pètal./ I la paraula escrita m'haurà de preservar

Autora: Maria Rosa Font i Massot (Sant Pere Pescador, Alt Empordà, 12 de març de 1957), poetessa i blocaire.



Font: Fragment de "Cada paraula escrita", del poemari La llum primera (2004), premi de Poesia Festa d'Elx. Vist al bloc La paraula escrita.

"Sí, aquella llibreria no va ser simplement un refugi sinó també una etapa de la meva vida. Tot sovint m'hi quedava fins a l'hora de tancar. Hi havia una cadira posada a prop dels prestatges, o més aviat un gran escambell. M'hi asseia per fullejar els llibres i els àlbums il.lustrats. Em preguntava si ell s'adonava de la meva presència. Al cap d'uns quants dies, sense interrompre la seva lectura, em deia una frase, sempre la mateixa: 'Què, la trobes, la teva felicitat?' Temps després, algú m'ha assegurat molt convençut que l'única cosa que no podem recordar són els timbres de les veus. I tanmateix, encara avui, durant les nits d'insomni, sento sovint la veu amb accent parisenc -el dels carrers costeruts- que em diu: 'Què, la trobes, la teva felicitat?' I aquesta frase –no ha perdut ni un bri de la seva amabilitat ni del seu misteri."

Autor: Patrick Modiano (Boulogne-Billancourt, Illa de França, 30 de juliol de 1945), escriptor francès.

Citació més llarga: Prou que m'he adonat que s'ho creia. És l'avantatge de tenir vint anys més que els altres: ignoren el teu passat. I encara que et facin distretament quatre preguntes sobre què ha estat la teva vida fins aleshores, t'ho pots inventar tot. Una vida nova. No aniran pas a comprovar-ho. A mesura que la vas explicant, aquesta vida imaginària, grans bufades d'aire fresc travessen aquell racó resclosit on feia temps que t'ofegaves. Una finestra s'obre sobtadament, les persianes espeteguen amb el vent dels grans espais. Tornes a tenir, davant teu, el futur.

Font: Dans le café de la jeunesse perdue (En el cafè de la joventut perduda). Editorial Labutxaca, 2010. Traducció de Joan Casas. Vist al bloc Sa jungla i es bosc animat.

Foto: Olivier Soller.

Carbó d'amor dins dels ulls/ i els ulls dins de la tristesa./ La tristesa dins la mar,/ la mar dins la lluna cega./ I la lluna al grat del vent/ com una trena negra

Autora: Maria-Mercè Marçal (Ivars d'Urgell, Pla d'Urgell, 13 de novembre de 1952 - Barcelona, 5 de juliol de 1998), escriptora catalana.

Poema complet:
L'aigua roba gessamins
al cor de la nit morena.
Blanca bugada de sal
pels alts terrats de la pena.
Tu i jo i un bes sense port
com una trena negra.

Tu i jo i un bes sense port
en vaixell sense bandera.
El corb, al fons de l'avenc,
gavines a l'escullera.
Carbó d'amor dins dels ulls
com una trena negra.

Carbó d'amor dins dels ulls
i els ulls dins de la tristesa.
La tristesa dins la mar,
la mar dins la lluna cega.
I la lluna al grat del vent
com una trena negra.

Font: Del poema "Cançó del bes sense port" (Sal oberta, 1982). Vista al Twitter de la Laura Borràs.

Nota: Avui fa 60 anys que va néixer l'autora.