Aquí he vist gent que posava caviar en una sabata de senyora, que apagava puros en un plat d'angules i que obria ampolles de vi de 1.000 euros per deixar-les senceres

Autor: Josep Ravell, propietari de Can Ravell de Barcelona. 

Font: D'una entrevista a Jot Down.

Foto 1: Jorge Quiñoa.

Foto 2: Can Ravell.

Desdenyo el vi, menyspreo la mel, no vull res més que el gust de les besades. Ni el tremolor de l'aigua ni els remolins del cel no igualen l'onejar del teu cos en el meu llit. Ah, el perfum, ah, la metzina dels teus llavis, flors verinoses

 
Autora: Maria-Mercè Marçal (Ivars d'Urgell, Pla d'Urgell, 13 de novembre de 1952 - Barcelona, 5 de juliol de 1998), escriptora catalana. 


Font: La passió segons Renée Vivien. Barcelona: Columna; Proa, 1994, p. 341-342. Vist a Visat.


Context: 

MONÒDIA FINAL

Londres, 11 de juny de 1877 – París, 18 de novembre de 1909

En el futur gris com una alba incerta, algú, ho sé prou, es recordarà de nosaltres, quan vegi cremar, sobre l’ambre de la plana, la tardor d’ulls vermells. Un ésser entremig dels éssers de la terra, oh Voluptat meva, se’n recordarà. Una dona que durà en el seu front el misteri dolç i violent. Estimarà la boira lleugera que fumeja i les oliveres belles com la mar, la flor de la neu i la flor de l’escuma, la nit i l’hivern. Entristint de comiats les costes i els ribatges, coneixerà l’amor sagrat de les verges... Car res no és més dolç que l’amor... Desdenyo el vi, menyspreo la mel, no vull res més que el gust de les besades. Ni el tremolor de l’aigua ni els remolins del cel no igualen l’onejar del teu cos en el meu llit. Ah, el perfum, ah, la metzina dels teus llavis, flors verinoses. Els teus ulls tenen el reflex del cel de Mitilene.

Una dona, ho sé prou, se’n recordarà.

Oh l’estremiment de la nuca on cremava el meu alè, oh l’ombra del borrissol reflectit en els teus llavis, oh la bellesa dels llavis iguals en un bes d’amor. El nostre cor és semblant en el nostre si de dona, estimada, el nostre cor és idènticament fet. Un mateix destí feixuc ha pesat sobre la nostra ànima. Sóc més que teva: sóc tu mateixa. Tradueixo el somriure i l’ombra del teu rostre. La meva dolçor iguala la teva gran dolçor. Malgrat la vehemència agressiva i salvatge de tot desig i la seva latent crueltat, la meva boca no sabria mossegar asprament la teva boca. Escolta el suau murmuri d’aquesta hora que estimo i que passa i que fuig i mor en un poema... Crec que el meu dolor és el d’una altra... Miraculosament veig riure la vida, s’expandeix pel moll dels meus ossos la claror de les estrelles... Vertiginosament atenyo les estrelles... retorno a l’amor que transfigura en or les coses que l’envolten, a l’encís del poema, al riure de l’amor...

Sovint no temo res sinó l’oblit.

L'he collida a l'aurora —com un soldat obscur que, marxant dia i nit, té per tota fortuna l’esperança, els camins llunyans, el vi, l’atzur... I tens la fosca sang dels déus ¡o rosa bruna!

Autor: Joan Sales i Vallès (Barcelona, 19 de novembre 1912 - 12 de novembre de 1983), escriptor i editor català. 



Font: "La rosa de Xàtiva". A: Cartes a Màrius Torres. Seguides de 'Viatge d'un moribund'. Barcelona: Club Editor, 2007, p. 609.




Poema complet:

SECRETA —així un cilici dins l’ombra d’una túnica—
s’ha obert, tota sagnant, als peus d’un taronger.
L’he preferida als fruits il·lustres, perquè té
aquest perfum tan íntim i fort d’ànima única.

L’he collida a l’aurora —com un soldat obscur
que, marxant dia i nit, té per tota fortuna
l’esperança, els camins llunyans, el vi, l’atzur...
I tens la fosca sang dels déus ¡o rosa bruna!

—Somni d’una alba, haurà perdut ben aviat
aquesta sang subtil que la va omplir d’esclat.
Fugaç també, l’amor veu perdre així la seva.

Però queda per sempre el perfum, que s’eleva
com el deix de l’encens en un temple oblidat...
Jo us dono aquesta rosa. ¿És això, amiga meva?

                                                                                           Xàtiva, 1937

T’escric des d’ací, molt lluny de casa. La pluja va mullant els vidres bruts del bar estrany on, ara, em trobe esperant un got de vi i un poc d’engany. No tinc més solució, ja ho saps: l’engany. I m’ompliré tot d’ell, per anar vivint, per anar aguantant, per anar estimant

Autor: Ovidi Montllor i Mengual (Alcoi, 4 de febrer de 1942 - Barcelona, 10 de març de 1995), cantautor i actor valencià.


Cançó completa:

Estimada Antònia:

T’escric des d’ací,
molt lluny de casa.
La pluja va mullant
els vidres bruts
del bar estrany
on, ara, em trobe esperant
un got de vi
i un poc d’engany.
No tinc més solució,
ja ho saps: l’engany.
I m’ompliré tot d’ell,
per anar vivint,
per anar aguantant,
per anar estimant.
T’he enviat els diners,
com tots els mesos.
Per ara no hi ha augment.
Paciència, tot arriba.
Me n’he guardat uns quants
per a comprar-me un abric.
L’hivern, sense el teu cos
és molt més cru.
Diuen que em passaran
a una secció més descansada.
I, si Déu vol, molt prompte
trobaré casa.
I vindreu tu i la nena.
El company del meu “cuarto”
ha estat malalt.
La grip, coses molt d’ara,
ja saps… l’hivern.
Fa més d’una setmana
que espere carta.
Esteu malalts?
Em feu patir moltíssim,
tan lluny de casa.
L’any que ve, potser
tindrem cotxe.
Qui ho havia de dir!
I escola per a la nena
sense pagar.
I diners suficients
per a no plorar.
Tot això, però, ja saps…
lluny de casa,
allò que no s’oblida
ni tan sols amb vi,
aquest que tinc jo ara
posat a taula.
Encara plou, Antònia.
Demà serà diumenge
i no passejarem tots tres junts
per la plaça del poble.
Cuideu-vos molt. Besades.
Escriu-me més sovint.


Font: Vist al bloc Des de la Mediterrània, on diuen: "Amb aquesta Carta a casa, l’Ovidi Montllor (1942-1995) ens apropa una mica a aquelles persones que han d’emigrar, deixant la casa i la família, per poder-se guanyar la vida i alimentar els seus. Podeu escoltar aquesta cançó al seu disc Crònica d’un temps (1973).

No vull res més que aquell vi rogenc que embriaga, un llibre de poemes, felicitat i un crostó de pa. I llavors tu i jo jaient junts en aquella ombra… Serà molt millor això que l'imperi d'un soldà

Autor: Omar Khayyam (Nishapur, Ariana, 18 de maig de 1048 - 4 de desembre de 1131), poeta, matemàtic, filòsof i astrònom persa.

Poema com déu mana:
No vull res més que aquell vi rogenc que embriaga,
un llibre de poemes, felicitat i un crostó de pa.
I llavors tu i jo jaient junts en aquella ombra…
Serà molt millor això que l'imperi d'un soldà. 

Font: "Quarteta 134". A: Quartetes. Martorell: Adesiara, 2010. Vista a Vilaweb. Podeu llegir les 11 primeres quartetes aquí. 

Traducció del persa: Àlex Queraltó Bartrés.

"Què és el que realment volen els poetes?", em va preguntar una vegada un d'aquests brillants professors de filosofia. La nit ja estava molt entrada i havíem begut molt vi, de manera que vaig dir el primer que em va venir al cap: "Volen saber sobre les coses que no poden expressar-se amb paraules."

Autor: Dušan Charles Simić (9 de maig de 1938), escriptor serboestatunidenc.

Equivalent: “¿Qué es lo que realmente quieren los poetas?”, me preguntó una vez uno de esos brillantes profesores de filosofía. La noche estaba ya muy entrada y habíamos bebido mucho vino, de modo que dije lo primero que se me vino a la cabeza: “Quieren saber acerca de las cosas que no pueden expresarse con palabras.” [ES]

Font: El flautista en el pozo (Cal y Arena, 2011). Vist a Akantilado.

No hi ha que demanar-li a Natura més de lo que pot donar, ni del tonell de vi se n'ha de veure el fons

Nota: Avui fa 93 anys que va morir Miquel dels Sants Oliver.

Autor: Miquel dels Sants Oliver i Tolrà (Campanet, Mallorca, 4 de maig de 1864 - Barcelona, 9 de gener de 1920), ideòleg, periodista, historiador, narrador i poeta.

Font: Flors de silenci (1907), a la revista Empori.

Imatge: Miquel del Sants vist per Ramon Casas (MNAC).

Perquè hem rebut molt de mal, i les penes es queden molt endintre i no hi haurà alegria que les estovi. I farem veure que aquí no ha passat res, aigua fresca i vi calent, i tothom tornarà a fer la vida de sempre,...

Autora: Montserrat Roig i Fransitorra (Barcelona, 13 de juny 1946 - 10 de novembre de 1991), escriptora catalana.

Citació més llarga: I una altra vegada, la guerra, que tota la vida ens durarà, el seu record, tota la vida ens burxarà com un corc, a nosaltres i als nostres fills, i qui sap si als nostres néts. I ara que s’enduen els jovenets, i que això no hi ha manera que s’acabi. I en passaran molts, d’anys, abans que la gent d’aquest país ho oblidi. Perquè hem rebut molt de mal, i les penes es queden molt endintre i no hi haurà alegria que les estovi. I farem veure que aquí no ha passat res, aigua fresca i vi calent, i tothom tornarà a fer la vida de sempre, però un dia, bum, esclatarà la cosa, i potser serà la generació que vindrà darrera de la generació dels més joves d’ara, la que farà soroll. I els ulls de ploviscó del vell li feien pampallugues, com una cuca fera o com ombres de l’arc de sant Martí.

Font: Ramona, adéu. Barcelona: Edicions 62, 1976.

Com més dur serà el braç i més potent el puny, els àgils projectils arribaran més lluny i serà més daurat el vi de la victòria

Autor: Màrius Torres i Perenya (Lleida, 30 d'agost de 1910 - Sant Quirze Safaja, 29 de desembre de 1942), poeta català.

Poema complet:
"Què esperes, esperit distès igual que un arc?"
Joan Sales, Amarint
Poetes, com l'arquer que es dreça d'entre els morts
i, tibant el seu arc, encara espera vèncer,
en el combat obscur per la nostra remença
tibem els nostres arcs amb un suprem esforç.

Sagitaris damnats, la nostra ànima tensa
dobleguem. És la corda dolorosa que es torç
i paga, sota els dits implacables i forts,
el vol de les sagetes amb la seva sofrença.

Com més dur serà el braç i més potent el puny,
els àgils projectils arribaran més lluny
i serà més daurat el vi de la victòria.

I del nostre esperit, distès igual que un arc,
els versos volaran amb un impuls tan llarg
que es perdran en el cel inútil de la glòria. 

Font: "El combat dels poetes". Vist a Lletra.uoc.edu.

   

Tots som mortals fins al primer petó i la segona copa de vi

Autor: Eduardo Galeano (Montevideo, 3 de setembre de 1940), periodista i escriptor uruguaià. 

Original: Todos somos mortales hasta el primer beso y la segunda copa de vino. [ES]


Font: Vista a Letras de luna.

El sexe s'ha de barrejar amb llàgrimes, rialles, paraules, promeses, escenes, gelosia, enveja, totes les varietats de la por, viatges a l'estranger, cares noves, novel·les, relats, somnis, fantasies, música, dansa, opi i vi

Autora: Anaïs Nin (Neuilly-sur-Seine, 21 de febrer de 1903 - Los Angeles, 14 de gener de 1977), escriptora francoestatunidenca d'ascendència cubanocatalana i danesa coneguda pels seus diaris, que va escriure des dels dotze anys i que comprenen un període de quaranta anys.

Font: Del pròleg de Delta de Venus (1977). Vista al bloc Disonancias.

Felicitats a les dones que van soles a prendre copes i a llegir als bars de vins i a les cocteleries

Autora: Empar Moliner i Ballesteros (Santa Eulàlia de Ronçana, Vallès Oriental, 1966), escriptor catalana.

Font: D'un article al diari ARA (08/02/2012).

Si no hem de romandre per sempre en aquest món, / és un gran error de viure sense vi ni amants. / ¿Per què del món m’ha de turmentar el futur o l’antigor? / Si he de marxar, ¿què m’importen l’ahir i el demà?

Autor: Omar Khayyam (Nishapur, Ariana, 18 de maig de 1048 - 4 de desembre de 1131), poeta, matemàtic, filòsof i astrònom persa.

Font: Quartetes (Martorell, Adesiara, 2010). Vista al bloc Tinta xinesa.

Traducció: Àlex Queraltó Bartrés.