Mentre la gent escriu públicament sobre pecats secrets, jo m’he proposat escriure secretament sobre pecats públics

Autor: Georg Christoph Lichtenberg (Ober-Ramstadt, 1 de juliol de 1742 - Göttingen, 24 de febrer de 1799), escriptor satíric i científic alemany.

Font: Quaderns de notes. Girona: Edicions de la ela geminada, 2012. Edició i traducció: Amadeu Viana.

"Els guardians de l’essència" Jo també sóc un moderat. Però crec que la moderació i la ironia són un destí elegit —una tria—, i no un tarannà de duplicitat o un pes genètic xifrat en la història i en la mentalitat col·lectiva, una condemna que ens obliga a transigir o escriure sempre amb línies tortes

Autor: Melcior Comes (Sa Pobla, 1980), escriptor mallorquí.




Font: "Els guardians de l’essència" (El Singular Digital, 14/06/2013).

Si no fos que sóc un senyor ja tan vellet, m'agradaria d'escriure una novel·la l'eix de la qual fos un doble joc, el derivat d'un sí i les conseqüències d'un no, operant damunt unes mateixes persones

Autor: Avel·lí Artís-Gener, Tísner (Barcelona, 28 de maig de 1912 - 7 de maig del 2000), escenògraf, periodista, ninotaire, traductor i novel·lista català.

Font: "L'accident (represa)". A Viure i veure / 2. Barcelona: Editorial Pòrtic, 1990 ((1991, 3a ed).

 

Context: Aquella vegada va ser la darrera que vaig veure la Rosa Suau. Em van donar d'alta a mi abans que no pas a ella, no va admetre la meva visita de comiat i quan vaig tornar a Cardó ja feia dies que n'havia sortit. Ens vam escriure, és clar. Però mai el gènere epistolar no hauria pogut fer de pont damunt la turbulència del torrent. I encara menys en unes cartes que, al cap d'uns breus mesos, la censura franquista examinaria amb lupa, que la Rosa m'escriuria en espanyol i que jo (com podia pretendre cap mena de dissimulació si ho feia des d'un camp de concentració francès?) respondria en la nostra llengua malgrat el contingut de desafiament que en aquell moment podia tenir, convençut, a més a més, que en bona ètica no podien responsabilitzar la Rosa en cap sentit. («En bona ètica»; que idiota, oi?) La darrera carta no la hi vaig enviar per correu: la vaig donar a un xicot del camp de Prats de Molló que havia optat per tornar a Catalunya. El van escorcollar i la hi van prendre? Ho ignoro. Però la Rosa mai no em va respondre. Li proposava que intentés de passar a França i li assegurava que ens casaríem de seguida que ens retrobéssim en llibertat. Ara, és clar, vist del cim de la peanya de la meva edat, no té gens de mèrit consignar com hauria estat de diferent la meva vida si la Rosa hagués rebut aquella carta o bé si els seus pares l'haguessin deixada sortir o, encara —és l'aspecte decisiu i per això el deixo per al final de la hipòtesi—, si ella s'hagués volgut convertir en la meva dona. Si no fos que sóc un senyor ja tan vellet, m'agradaria d'escriure una novel·la l'eix de la qual fos un doble joc, el derivat d'un sí i les conseqüències d'un no, operant damunt unes mateixes persones.

Polítics, escolteu , és impossible que un home que gaudeix de llibertat sigui capaç d'imaginar com seria viure sense ella " .Vaig deixar de divertir-me quan vaig descobrir la diferència entre escriure bé i malament, i després vaig fer un descobriment encara més alarmant: la diferència entre escriure molt bé i l'art veritable. Una diferència subtil, però ferotge. Després d'això, va caure el fuet

Nota: Avui fa 89 anys que va néixer l'autor. 

Autor: Truman Capote (Nova Orleans, 30 de setembre de 1924 - Los Angeles, 25 d'agost de 1984), pseudònim del novel·lista estatunidenc Truman Streckfus Persons. 

Font: Música para camaleones. Buenos Aires: Emecé, 1981. Vist a De otros mundos.

Equivalent: Dejé de divertirme cuando descubrí la diferencia entre escribir bien y mal, y luego hice un descubrimiento más alarmante aún: la diferencia entre escribir muy bien y el arte verdadero. Una diferencia sutil, pero feroz. Después de esto, cayó el látigo. [ES]  

Foto: Irving Penn.

El fenomen Hitler [és] el cas d'un xerraire impenitent, d'un analfabet de la pitjor espècie (la dels que saben llegir i escriure) fent-se l'amo de tot un poble només prometent-li que, gràcies a les seves virtuts i a les seves armes, seria molt aviat l'amo del món

Autor: Eugeni Xammar i Puigventós (Barcelona, 17 de gener de 1888 - l'Ametlla del Vallès, 9 de desembre de 1973), periodista, s'inicià professionalment com a crític musical en les revistes catalanistes.


Context: Ens havíem ficat en una foradada de la qual no sabíem ni podíem saber si seria més curta o més llarga. Però aquesta foradada només tenia una sortida i la seva sortida només tenia un nom: la guerra. La guerra de revenja covada pels reaccionaris alemanys des del dia 11 de novembre de 1918 i desitjada, obertament o secretament, una mica per tothom. Aquest fou el mèrit essencial de Hitler, canalitzar les aspiracions de revenja, cada dia més fortes i més nodrides, del poble alemany en general i del seu exèrcit en particular. Totes les teories econòmiques i socials del nacional-socialisme --racisme, superioritat nòrdica, supressió de l'interès, llei de la sang i de la terra, etcètera, etcètera-- eren pures bestieses, falòrnies que no interessaven a cap alemany amb cara i ulls. La revenja era tot un altre afer, puix que la derrota de 1918, una derrota que va deixar una pàtria físicament intacta, el poble alemany mai no se la va empassar. Però el poble alemany volia i dolia. L'esperit alemany és una barreja molt estranya de criticisme i de messianisme. Quan la seva intel·ligència juga, els alemanys poden ésser d'una gran lucidesa, però la seva intel·ligència és molt sovint ofuscada pel redemptorisme i confon els seus interessos amb el benestar de tot un continent o de tota la humanitat. Cal tenir presents totes aquestes coses si es vol comprendre el fenomen Hitler, és a dir, el cas d'un xerraire impenitent, d'un analfabet de la pitjor espècie (la dels que saben llegir i escriure) fent-se l'amo de tot un poble només prometent-li que, gràcies a les seves virtuts i a les seves armes, seria molt aviat l'amo del món. Hitler havia arribat al poder únicament i exclusivament per a preparar i fer la guerra. No calia ésser massa eixerit per endevinar-ho.


Font: Seixanta anys d'anar pel món. Converses amb Josep Badia i Moret. Barcelona, Quaderns Crema, 2007. Vist a l'article "El xerraire Hitler i la set de revenja del poble alemany", de Jordi Badia i Pere Cardús (Vilaweb, 21/08/2013).

M'estic escrivint a sobre

Autora: Alba Camarasa Baixauli (Guadassuar, 1987), "poeta d'anar per casa. Inventora en un pla imaginari d'un tren d'alta velocitat entre Reus i Guadassuar. Educadora d'ofici, entre molts altres desficis". I piuladora.



Font: Del seu Twitter.

Retorno adjunt a qui de dret pertoqui el prospecte de l'homenatge a Xavier Regàs que acabo de rebre. El meu gest no vol tenir res d'ofensiu per a ningú. Però és perfectament explicable. Jo parlo correctament set llengües. N'escric amb relativa correcció cinc. Nogensmenys, els documents bilingües catalano-castellans no els entenc. I quan dic que no els entenc, vostès ja m'entenen. Vull dir que els entenc massa En efecte. Impossible de complir amb la sentència de mort contra la llengua catalana dictada ara fa 33 anys, el bilingüisme ha esdevingut una de les armes predilectes dels enemics de Catalunya. Del que ara es tracta és precisament d'això: fer de la nació catalana una "región" bilingüe amb un "idioma oficial único". Dit d'altra faisó: fer dels catalans un poble híbrid, mansoi i amant de la comoditat: llana i pell d'anyell i veu (bilingüe) de cabrit. Davant d'una situació semblant el meu refús és total, categòric, irreversible. Entre la llista dels firmants de la convocatòria per a l'homenatge a Xavier Regàs, m'ha semblat, per exemple, molt natural, de trobar-hi la signatura del senyor Esteve Bassols, ninot altament representatiu del bilingüisme oficial i grassament remunerat. M'ha semblat en canvi, tristíssima, consternant, la desfilada, sota la bandera, més aviat bruta, del bilingüisme, d'altres noms que a Catalunya tenen, o haurien de tenir, un valor representatiu. O és que potser a Catalunya ja no hi ha ningú que representi o vulgui representar res d'estricament i exclusivament català?

Autor: Eugeni Xammar i Puigventós (Barcelona, 17 de gener de 1888 - l'Ametlla del Vallès, 9 de desembre de 1973), periodista, s'inicià professionalment com a crític musical en les revistes catalanistes. 


Font: D'una carta del 1973. Vist al "Mirador Xammarià" d'Acontravent.


Context: En pensar-hi, em ve a la memòria el fet següent: l’any 1972, Eugeni Xammar va rebre una carta dels organitzadors d’un homenatge a Xavier Regàs, convidant-lo a assistir-hi. Com que el text era bilingüe, els el va tornar amb una llarga resposta de la qual cal citar aquest paràgraf: «El meu gest no vol tenir res d’ofensiu per a ningú. Però és perfectament explicable. Parlo correctament set llengües. N’escric amb relativa correcció cinc. Nogensmenys, els documents bilingües catalano-castellans no els entenc. I quan dic que no els entenc, vostès ja m’entenen. Vull dir que els entenc massa.
En efecte. Impossible de complir amb la sentència de mort contra la llengua catalana dictada ara fa 33 anys, el bilingüisme ha esdevingut una de les armes predilectes dels enemics de Catalunya. Del que ara es tracta és precisament d’això: fer de la nació catalana una «región» bilingüe amb un «idioma oficial único». Dit d’altra faisó: fer dels catalans un poble híbrid, mansoi i amant de la comoditat: llana i pell d’anyell i veu (bilingüe) de cabrit». Davant d'una situació semblant el meu refús és total, categòric, irreversible. Entre la llista dels firmants de la convocatòria per a l'homenatge a Xavier Regàs, m'ha semblat, per exemple, molt natural, de trobar-hi la signatura del senyor Esteve Bassols, ninot altament representatiu del bilingüisme oficial i grassament remunerat.
M'ha semblat en canvi, tristíssima, consternant, la desfilada, sota la bandera, més aviat bruta, del bilingüisme, d'altres noms que a Catalunya tenen, o haurien de tenir, un valor representatiu. O és que potser a Catalunya ja no hi ha ningú que representi o vulgui representar res d'estricament i exclusivament català?

Vista a la secció "Els llibres" de la Revista Mirador, núm. 1, del 31 de gener del 1929.Escric perquè m’agrada escriure i perquè m’agrada fer una mica d’agitació: indignar alguns i provocar la satisfacció d’altres

Autor: Just Cabot (Barcelona, 4 d emaig de 1898 - París, 25 de febrer de 1961), escriptor i periodista català, director de la revista Mirador. 




Font: Indignacions i provocacions / Just Cabot, biografia i recull d'articles del periodista català, a cura de Valentí Soler. Barcelona: Edicions 62, 1992. Vist a Radiacions.

Només submergint-nos en la tradició és possible que cadascú trobi el seu estil, que és finalment del que es tracta. No s’hi valen dreceres ni trampes. “Per escriure bé, cal una facilitat natural i una dificultat adquirida”, afirmava Joseph Joubert. Avui ho diríem d’una altra manera: el que no és tradició és google

Autor: Vicenç Pagès i Jordà (Figueres, 1963), escriptor i piulador català.

Font: "Vicenç Pagès, director de l’Aula d’Escriptura de Girona" (Núvol, 20/05/2013).

Foto: Vista a Núvol.

Context: Un taller d’escriptura no es pot concebre sense una llista de llibres que val la pena llegir, ja que només és possible avançar a partir de bons models. En tot cas, no es tracta d’imposar uns trets determinats d’estil, sinó d’obrir-nos a diferents maneres d’entendre l’expressió literària. Només d’aquesta manera, submergint-nos en la tradició, és possible que cadascú trobi el seu estil, que és finalment del que es tracta. No s’hi valen dreceres ni trampes. “Per escriure bé, cal una facilitat natural i una dificultat adquirida”, afirmava Joseph Joubert. Avui ho diríem d’una altra manera: el que no és tradició és google.

La cultureta és fruit de la impossibilitat que el català ha tingut durant molts anys de tenir una relació eròtica amb la seva pròpia llengua i, en el fons, amb les dones del país. Pla es va defensar del ressentiment silenciós que ha produït aquesta castració escrivint i anant de putes. Així no li va quedar temps per transmetre el seu dolor als fills com a Josep Maria de Sagarra, que era més purità i escrivia molt més ràpid

Autor: Enric Vila (Barcelona, 1972), historiador, escriptor i periodista català.



Font: Vista a les "Notes" del seu bloc.

Aquest poema te l'escric a cau d'orella, te'l dic fluixet amb el ritme d'una veu que ens acosta

Autor: Salvador Iborra i Mallol (València, 9 de juliol de 1978 - Barcelona, 29 de setembre del 2011), poeta, periodista i docent valencià.



Font: "Llavis de lluna". A: Els cossos oblidats. València, Onada Edicions, 2009. Premi Jaume Bru i Vidal de poesia. ISBN: 978-84-96623-49-1. Vist al bloc de la Isabel Serra i al Twitter del Josep Maria Aloy.




Poema complet:

                                                            Un aplec de secrets sense figura

                                                             Gabriel Ferrater

Eva, i què en puc saber jo de l'amor,
per fer feliç a algú calen diners i jo no en tinc,
aquest proselitisme antiromàntic,
aquest proselitisme antiromàntic,
aquest exili del qual no en sóc partidari
quan et mire, quan m'ature i no intente
besar-te, he besat massa sense estimar
i ara ja no en sé. Aquesta història d'amor teua,
et fas la valenta, cor de fusta bruna,
sóc massa trist per poder estimar ningú.
Res no conferirà més sentit a la teua absència
que les teus cames llarguíssimes i el teu esguard,
eixe ball de somnis darrere les pupil·les.
Són tantes les ganes de despullar-te,
de sentir con t'exhales en la meua boca,
he caigut mil vegades i tornaré a caure,
terra pedregosa de fingir-me, em mires
i et contraus, la teua vida blava, l'alterna
matèria que t'estimes, que m'empenys
a estimar-me en secret, Jo sóc l'arquitecte
que va somniar la lluna, potser ara ho entens,
la imatge eterna de paper en paper
que només tu veus en el fons de l'instant.
Ferides roents de sal, ell no t'entén,
la gent de la lluna és massa complicada,
i tu no trepitges fort i fa camí amb tu,
i doncs, trepitja amb força, saps trair
i saps enamorar, no et faça por,
moltes vegades he collit de terra
el que en quedava d'un silenci,
els meus dits fa deu anys que me'ls
retrobe a la butxaca provant d'amidar
un món que s'espera, com saber quan
i per què, el cos que es dibuixa amb l'aigua
es repetirà tan a prop meu. Aquest poema
te l'escric a cau d'orella, te'l dic fluixet
amb el ritme d'una veu que ens acosta.
Eva, guaita com s'esbara la nit, som casuals,
els homes, a través de l'ombra, i potser ja és igual
perquè l'alba i tu sou una mateixa cosa.

T’escric des d’ací, molt lluny de casa. La pluja va mullant els vidres bruts del bar estrany on, ara, em trobe esperant un got de vi i un poc d’engany. No tinc més solució, ja ho saps: l’engany. I m’ompliré tot d’ell, per anar vivint, per anar aguantant, per anar estimant

Autor: Ovidi Montllor i Mengual (Alcoi, 4 de febrer de 1942 - Barcelona, 10 de març de 1995), cantautor i actor valencià.


Cançó completa:

Estimada Antònia:

T’escric des d’ací,
molt lluny de casa.
La pluja va mullant
els vidres bruts
del bar estrany
on, ara, em trobe esperant
un got de vi
i un poc d’engany.
No tinc més solució,
ja ho saps: l’engany.
I m’ompliré tot d’ell,
per anar vivint,
per anar aguantant,
per anar estimant.
T’he enviat els diners,
com tots els mesos.
Per ara no hi ha augment.
Paciència, tot arriba.
Me n’he guardat uns quants
per a comprar-me un abric.
L’hivern, sense el teu cos
és molt més cru.
Diuen que em passaran
a una secció més descansada.
I, si Déu vol, molt prompte
trobaré casa.
I vindreu tu i la nena.
El company del meu “cuarto”
ha estat malalt.
La grip, coses molt d’ara,
ja saps… l’hivern.
Fa més d’una setmana
que espere carta.
Esteu malalts?
Em feu patir moltíssim,
tan lluny de casa.
L’any que ve, potser
tindrem cotxe.
Qui ho havia de dir!
I escola per a la nena
sense pagar.
I diners suficients
per a no plorar.
Tot això, però, ja saps…
lluny de casa,
allò que no s’oblida
ni tan sols amb vi,
aquest que tinc jo ara
posat a taula.
Encara plou, Antònia.
Demà serà diumenge
i no passejarem tots tres junts
per la plaça del poble.
Cuideu-vos molt. Besades.
Escriu-me més sovint.


Font: Vist al bloc Des de la Mediterrània, on diuen: "Amb aquesta Carta a casa, l’Ovidi Montllor (1942-1995) ens apropa una mica a aquelles persones que han d’emigrar, deixant la casa i la família, per poder-se guanyar la vida i alimentar els seus. Podeu escoltar aquesta cançó al seu disc Crònica d’un temps (1973).

Si haguéssiu vist com vaig quedar després de la carbassa del jurat del Sant Jordi... ni els gossos no m’haurien arreplegat. Amb la il·lusió amb què la vaig escriure ['La plaça del diamant'] –no rigueu– pensant que donava una novel·la bona al meu país... i rebo una bella guitza on no està bé d’anomenar. Em vaig resignar pensant que era un jurat d’incompetents i vaig procurar reforçar el meu respecte a la senilitat

Autora: Mercè Rodoreda i Gurguí (Barcelona, 10 d'octubre de 1908 - Girona, 13 d'abril de 1983), escriptora catalana.



Font: Mercè Rodoreda - Joan Sales. Cartes completes (1960-1983). Club Editor, 2008. Vista a cal rèflex.



Nota: El mes passat va sortir al mercat a Londres In Diamond Square, la segona traducció de l'obra al Regne Unit i la tercera a l'anglès.

M'agradaria escriure a la teva pell, però només tinc aquest mur

Autor: Anònim.

Font: Vist al Twitter de Rubén González.

Quan jo vaig començar a escriure, no em plantejava si era home o dona, van ser els altres els qui, a poc a poc, em van anar recordant que jo era una dona

Autora: Montserrat Roig i Fransitorra (Barcelona, 13 de juny 1946 - 10 de novembre de 1991), escriptora catalana.

Font: Entrevista amb Marta Nadal (Serra d'Or, desembre de 1989). Vist a Departament.cat.

Foto: Vista a Escriptors.cat.

A què s'assemblen les operacions de llegir i escriure? A posar-se al lloc de l'altre, vull dir, per exemple, a tenir cura d'una filla o un familiar malalt. Només descobrim el que hi ha en nosaltres mateixos quan ens desdoblem per tenir cura de l'altre

Autor: Luis García Montero (Granada, 4 de desembre de 1958), poeta i crític literari espanyol, professor de Literatura Espanyola a la Universitat de Granada. 

Original i context: Cada lector se ha formado gracias a las palabras de muchos autores, que también llegaron a conocerse a sí mismos cuando organizaron sus palabras, sus ideas y sus sentimientos para establecer un diálogo con sus lectores. ¿A qué se parecen las operaciones de leer y escribir? A ponerse en el lugar del otro, quiero decir, por ejemplo, a cuidar a una hija o a un familiar enfermo. Sólo descubrimos lo que hay en nosotros mismos cuando nos desdoblamos para cuidar al otro. 

Font: De l'article "Teoría impertinente de la lectura" (El País, 16/08/2009). Vist a Un que passava. 

Imatge: Mural de Luis García Montero, obra del pintor Benvi Parrilla, al carrer de la Mel de Manresa. Autor: Josep Xicota.

Escriure és un llarg camí que exigeix tenacitat i, per dir-ho amb paraules de Txèkhov que tant agradaven a Thomas Mann, estar descontent de la pròpia obra perquè aquest és l'element bàsic del veritable talent

Autora: Montserrat Roig i Fransitorra (Barcelona, 13 de juny 1946 - 10 de novembre de 1991), escriptora catalana.


Context: Actualment em fóra molt difícil haver de dir amb quatre paraules per què escric. I és que em sembla que no ho sé. No m'ha desaparegut aquella volunat d'explicar-me al món, però ara desitjo concretar d'alguna manera aquesta explicació. Potser l'elaboració d'unes tècniques narratives, la difícil recerca d'un estil propi, la tria de les paraules més adequades, el sacrifici que comporta bandejar l'ampul·lositat i l'afectació en benefici de la senzillesa, l'esforç per a saber copsar la bellesa de les coses, el ressorgiment dels detalls, etc., són els motius que m'han portat a creure que escriure és un llarg camí que exigeix tenacitat i, per dir-ho amb paraules de Txèhov que tant agradaven a Thomas Mann, estar descontent de la pròpia obra perquè aquest és l'element bàsic del veritable talent.



Font: Fragment d'un recull a tall de pòrtic del recull d'articles que Montserrat Roig va publicar a Mundo Diario, Treball, Guía del Ocio, Avui... Diari d'uns anys (1975-1981). Barcelona: A Contravent, 2011 (a cura de Quim Torra). Vist a Departament.cat i a Vilaweb. 

Hi ha un model de columnista que escriu, per exemple: “Aquest matí he trencat amb la dona que estimava…” I penses: ¿a mi què cony m’importa? El meu ideal és fer articles d'opinió sense opinió. Quan començo a escriure no sé si estic a favor o en contra que els trens surtin de les vies i s'estavellin contra les cases... perquè a mi tant se me'n fot, el meu ideal seria que se me'n fotés tot

Autor: Quim Monzó [Joaquim Monzó i Gómez] (Barcelona, 24 de març de 1952), escriptor català. 


Font: D'una entrevista al diari ARA (24/07/2011).


Foto: Francesc Melcion.

Escriure és udolar –i furgar– sense fer soroll

Autora: Saphia Azzeddine (Agadir, Marroc, 12 de desembre de 1979), escriptora, guionista i actriu francomarroquina.

Font: D'una entrevista a La Vanguardia (14/11/2012).

Foto: Laura Guerrero.

he d’escriure un vers, un moment/ diria que es teus llavis són hiverns i somriures

Autor: Antònia Font, grup de música mallorquí nascut el 1997.

Cançó completa:
S’aire l’atrevessa amb un minut
i una via de ferro bimotor,
vola més enllà des niguls
a 9,5 mil peus d’altitud, latitud sud.

Mos precipitam damunt París,
i ses maniobres amb descens,
he d’escriure un vers, un moment
diria que es teus llavis són hiverns i somriures.

I el cel se perd es si mateix,
és una esfera intangible en es ocells
en totes direccions sobrevolen
i sempre es horitzons, equidisten;
com es pols i s’Equador
quan som davall sa lluna i no som davall es sol
diria que es teu cos el consider
i que es meu sentiment, se despista.

Es meu eclipsi total,
sa meva love song,
es meu suïcidi mental,
ballam fox tot


Font: "Love Song", cançó del disc Batiscafo Katiuscas (2006)