dilluns, 6 de maig de 2013

Aquest poema te l'escric a cau d'orella, te'l dic fluixet amb el ritme d'una veu que ens acosta



Autor: Salvador Iborra i Mallol (València, 9 de juliol de 1978 - Barcelona, 29 de setembre del 2011), poeta, periodista i docent valencià.



Font: "Llavis de lluna". A: Els cossos oblidats. València, Onada Edicions, 2009. Premi Jaume Bru i Vidal de poesia. ISBN: 978-84-96623-49-1. Vist al bloc de la Isabel Serra i al Twitter del Josep Maria Aloy.




Poema complet:


                                                            Un aplec de secrets sense figura
                                                             Gabriel Ferrater



Eva, i què en puc saber jo de l'amor,
per fer feliç a algú calen diners i jo no en tinc,
aquest proselitisme antiromàntic,
aquest proselitisme antiromàntic,
aquest exili del qual no en sóc partidari
quan et mire, quan m'ature i no intente
besar-te, he besat massa sense estimar
i ara ja no en sé. Aquesta història d'amor teua,
et fas la valenta, cor de fusta bruna,
sóc massa trist per poder estimar ningú.
Res no conferirà més sentit a la teua absència
que les teus cames llarguíssimes i el teu esguard,
eixe ball de somnis darrere les pupil·les.
Són tantes les ganes de despullar-te,
de sentir con t'exhales en la meua boca,
he caigut mil vegades i tornaré a caure,
terra pedregosa de fingir-me, em mires
i et contraus, la teua vida blava, l'alterna
matèria que t'estimes, que m'empenys
a estimar-me en secret, Jo sóc l'arquitecte
que va somniar la lluna, potser ara ho entens,
la imatge eterna de paper en paper
que només tu veus en el fons de l'instant.
Ferides roents de sal, ell no t'entén,
la gent de la lluna és massa complicada,
i tu no trepitges fort i fa camí amb tu,
i doncs, trepitja amb força, saps trair
i saps enamorar, no et faça por,
moltes vegades he collit de terra
el que en quedava d'un silenci,
els meus dits fa deu anys que me'ls
retrobe a la butxaca provant d'amidar
un món que s'espera, com saber quan
i per què, el cos que es dibuixa amb l'aigua
es repetirà tan a prop meu. Aquest poema
te l'escric a cau d'orella, te'l dic fluixet
amb el ritme d'una veu que ens acosta.
Eva, guaita com s'esbara la nit, som casuals,
els homes, a través de l'ombra, i potser ja és igual
perquè l'alba i tu sou una mateixa cosa.