Retorno adjunt a qui de dret pertoqui el prospecte de l'homenatge a Xavier Regàs que acabo de rebre. El meu gest no vol tenir res d'ofensiu per a ningú. Però és perfectament explicable. Jo parlo correctament set llengües. N'escric amb relativa correcció cinc. Nogensmenys, els documents bilingües catalano-castellans no els entenc. I quan dic que no els entenc, vostès ja m'entenen. Vull dir que els entenc massa En efecte. Impossible de complir amb la sentència de mort contra la llengua catalana dictada ara fa 33 anys, el bilingüisme ha esdevingut una de les armes predilectes dels enemics de Catalunya. Del que ara es tracta és precisament d'això: fer de la nació catalana una "región" bilingüe amb un "idioma oficial único". Dit d'altra faisó: fer dels catalans un poble híbrid, mansoi i amant de la comoditat: llana i pell d'anyell i veu (bilingüe) de cabrit. Davant d'una situació semblant el meu refús és total, categòric, irreversible. Entre la llista dels firmants de la convocatòria per a l'homenatge a Xavier Regàs, m'ha semblat, per exemple, molt natural, de trobar-hi la signatura del senyor Esteve Bassols, ninot altament representatiu del bilingüisme oficial i grassament remunerat. M'ha semblat en canvi, tristíssima, consternant, la desfilada, sota la bandera, més aviat bruta, del bilingüisme, d'altres noms que a Catalunya tenen, o haurien de tenir, un valor representatiu. O és que potser a Catalunya ja no hi ha ningú que representi o vulgui representar res d'estricament i exclusivament català?

Autor: Eugeni Xammar i Puigventós (Barcelona, 17 de gener de 1888 - l'Ametlla del Vallès, 9 de desembre de 1973), periodista, s'inicià professionalment com a crític musical en les revistes catalanistes. 


Font: D'una carta del 1973. Vist al "Mirador Xammarià" d'Acontravent.


Context: En pensar-hi, em ve a la memòria el fet següent: l’any 1972, Eugeni Xammar va rebre una carta dels organitzadors d’un homenatge a Xavier Regàs, convidant-lo a assistir-hi. Com que el text era bilingüe, els el va tornar amb una llarga resposta de la qual cal citar aquest paràgraf: «El meu gest no vol tenir res d’ofensiu per a ningú. Però és perfectament explicable. Parlo correctament set llengües. N’escric amb relativa correcció cinc. Nogensmenys, els documents bilingües catalano-castellans no els entenc. I quan dic que no els entenc, vostès ja m’entenen. Vull dir que els entenc massa.
En efecte. Impossible de complir amb la sentència de mort contra la llengua catalana dictada ara fa 33 anys, el bilingüisme ha esdevingut una de les armes predilectes dels enemics de Catalunya. Del que ara es tracta és precisament d’això: fer de la nació catalana una «región» bilingüe amb un «idioma oficial único». Dit d’altra faisó: fer dels catalans un poble híbrid, mansoi i amant de la comoditat: llana i pell d’anyell i veu (bilingüe) de cabrit». Davant d'una situació semblant el meu refús és total, categòric, irreversible. Entre la llista dels firmants de la convocatòria per a l'homenatge a Xavier Regàs, m'ha semblat, per exemple, molt natural, de trobar-hi la signatura del senyor Esteve Bassols, ninot altament representatiu del bilingüisme oficial i grassament remunerat.
M'ha semblat en canvi, tristíssima, consternant, la desfilada, sota la bandera, més aviat bruta, del bilingüisme, d'altres noms que a Catalunya tenen, o haurien de tenir, un valor representatiu. O és que potser a Catalunya ja no hi ha ningú que representi o vulgui representar res d'estricament i exclusivament català?