divendres, 17 de maig de 2013

No hi ha possible simetria en un bilingüisme social, cap societat viu en dues llengües al 50%. I en el cas que aquest absurd es pretengui dur a terme entre una llengua petita i una gran llengua mundial, la asimetria resultant acaba sent letal per a la primera



Autor: Albert Pla Nualart, filòleg i responsable lingüístic del diari ARA. 


Article complet: 

Sebastià Alzamora ha dedicat últimament tres columnes a defensar que una Catalunya sobirana hauria de "tenir el castellà com a llengua plenament cooficial". No comparteixo aquest veredicte però el que m'alarma i inquieta és la inconsistència d'alguns dels seus arguments, que gairebé semblen sobreposats a una conclusió prèvia.

D'entrada m'ha sobtat el "plenament". Entenc molt bé que Mas o Junqueras defensin que sigui "també oficial". És la mínima ambigüitat que podem esperar de polítics que aspiren a àmplies majories. El "plenament", en canvi, hi posa una rotunditat imprudent i antipàtica. ¿Són plenament cooficials dues llengües si l'ensenyament obligatori es vehicula només (o gairebé només) en una? ¿Defensa Alzamora, acostant-se a Wert, que castellà i català es reparteixin, com bons germans, les assignatures?

El "plenament" em deprimeix perquè evidencia que no hem après res o, pitjor encara, que volem ignorar tossudament una veritat sociolingüística que Aracil va demostrar ja fa molts anys: que no hi ha possible simetria en un bilingüisme social, que cap societat viu en dues llengües al 50%. I que en el cas que aquest absurd es pretengui dur a terme entre una llengua petita i una gran llengua mundial, la asimetria resultant acaba sent letal per a la primera.

I encara em deprimeix més que per desautoritzar Muriel Casals quan diu que això de "dues llengües oficials en un país és una mica estrany", posi els exemples del Quebec, Suïssa o Bèlgica. ¿No veu la diferència entrebilingüisme social i bilingüisme territorial ? ¿No s'adona que aquests països, on cada llengua és totalment prioritària en un territori, són la millor prova de com és d'impracticable un bilingüisme simètric per al 100% dels catalans?

Però el que ja frega el surrealisme és que asseguri que no fer el castellà plenament cooficial ens tanca en un monolingüisme empobridor i contrari a la diversitat lingüística, com el dels estats nació Espanya i França.

¿Creu, de bona fe, que la cultura de respecte a la diversitat exigeix que fem el castellà plenament cooficial? Fixem-nos en el que passa en alguns dels països escandinaus que ell també posa de model. Dinamarca té tres llengües oficials: el danès, el groenlandès i el feroès. Noruega, dues: el noruec i el lapó. Ara bé, no estan en absolut al mateix nivell. La primera és nacional i les altres regionals. I a cap escandinau, ni en ple deliri, li passa pel cap posar en règim de plena cooficialitat la seva llengua nacional amb una de molt més forta, com ara l'anglès. Sap molt bé que això, a la llarga, tindria uns efectes devastadors.

Alzamora, d'altra banda, sembla ignorar que Catalunya ja té, i seguirà tenint -i és aquí on demostra un respecte a la diversitat que mai tindrà França- una llengua oficial regional: l'occità que es parla a la Vall d'Aran.

I és que si alguna cosa ens aïlla de la diversitat cultural i ens empobreix, si alguna cosa explica els anèmics nivells d'anglès dels nostres joves, és el fet que visquem encapsulats dins una llengua que sí que ha estat impregnada de cultura imperial i uniformitzadora.¿Algú es creu que som més poliglots i oberts mentalment gràcies al nostre bilingüisme que un holandès o un suec?

No ignoro, però, que l'argument que de debò neguiteja Alzamora és un altre, i aquest és més sòlid: "Són milers els castellanoparlants que votarien de bon grat en un referèndum a favor d'una Catalunya independent, i molts més els que ho faran si no se'ls relega a ciutadans de segona categoria", ens diu en la columna de dimarts.

Per fi som davant l'argument fort: l'estratègic. Ara es tracta de guanyar el referèndum, com sigui, encara que alguns principis hagin d'hibernar.

Analitzada a fons, però, la frase peca d'apocalíptica. Si alguna cosa no passarà en una Catalunya independent és que el castellà caigui de cop en la irrellevància, o sigui perseguit. És ridícul imaginar-ho quan la majoria de catalans tenim pares o fills amb arrels castellanoparlants. Passarà més aviat el contrari: quan el castellà no se'ns imposi ni ens amenaci serà molt més valorat com una riquesa a preservar.

I que no la preservem amb la generositat suïcida que ara mateix ja fa del gallec d'alguns polítics un castellà vagament galaic, no vol dir que en aquest país ningú que només parli castellà hagi de tenir mai cap problema per ser ben comprès i atès.

Qualsevol canvi d'estatus, en la direcció que fos, seria sempre gradual. I, si després d'anys d'escola catalana i plena oficialitat, algú que vulgui ser català no pot aconseguir viure còmodament en la nostra llengua venint d'una de tan propera, potser que s'ho faci mirar.


Font: "Plenament cooficial?", article publicat al diari ARA (16/05/2013). Vist a Assemblea.cat Gironès.