Vençuda i tot, vull ésser jo mateixa, abella furiosa de sa mel

Autora: Mercè Rodoreda i Gurguí (Barcelona, 10 d'octubre de 1908 - Girona, 13 d'abril de 1983), escriptora catalana.

Imatge: Una de les seves pintures. Vista al web de la Maite Salord.


Font: "Sonet 2". A: Albes i nits, amb què guanya la Flor Natural als Jocs Florals de la Llengua Catalana a Montevideo. Recull publicat a La Humanitat, París.

Poema complet: 

Desdenyo el vi, menyspreo la mel, no vull res més que el gust de les besades. Ni el tremolor de l'aigua ni els remolins del cel no igualen l'onejar del teu cos en el meu llit. Ah, el perfum, ah, la metzina dels teus llavis, flors verinoses

 
Autora: Maria-Mercè Marçal (Ivars d'Urgell, Pla d'Urgell, 13 de novembre de 1952 - Barcelona, 5 de juliol de 1998), escriptora catalana. 


Font: La passió segons Renée Vivien. Barcelona: Columna; Proa, 1994, p. 341-342. Vist a Visat.


Context: 

MONÒDIA FINAL

Londres, 11 de juny de 1877 – París, 18 de novembre de 1909

En el futur gris com una alba incerta, algú, ho sé prou, es recordarà de nosaltres, quan vegi cremar, sobre l’ambre de la plana, la tardor d’ulls vermells. Un ésser entremig dels éssers de la terra, oh Voluptat meva, se’n recordarà. Una dona que durà en el seu front el misteri dolç i violent. Estimarà la boira lleugera que fumeja i les oliveres belles com la mar, la flor de la neu i la flor de l’escuma, la nit i l’hivern. Entristint de comiats les costes i els ribatges, coneixerà l’amor sagrat de les verges... Car res no és més dolç que l’amor... Desdenyo el vi, menyspreo la mel, no vull res més que el gust de les besades. Ni el tremolor de l’aigua ni els remolins del cel no igualen l’onejar del teu cos en el meu llit. Ah, el perfum, ah, la metzina dels teus llavis, flors verinoses. Els teus ulls tenen el reflex del cel de Mitilene.

Una dona, ho sé prou, se’n recordarà.

Oh l’estremiment de la nuca on cremava el meu alè, oh l’ombra del borrissol reflectit en els teus llavis, oh la bellesa dels llavis iguals en un bes d’amor. El nostre cor és semblant en el nostre si de dona, estimada, el nostre cor és idènticament fet. Un mateix destí feixuc ha pesat sobre la nostra ànima. Sóc més que teva: sóc tu mateixa. Tradueixo el somriure i l’ombra del teu rostre. La meva dolçor iguala la teva gran dolçor. Malgrat la vehemència agressiva i salvatge de tot desig i la seva latent crueltat, la meva boca no sabria mossegar asprament la teva boca. Escolta el suau murmuri d’aquesta hora que estimo i que passa i que fuig i mor en un poema... Crec que el meu dolor és el d’una altra... Miraculosament veig riure la vida, s’expandeix pel moll dels meus ossos la claror de les estrelles... Vertiginosament atenyo les estrelles... retorno a l’amor que transfigura en or les coses que l’envolten, a l’encís del poema, al riure de l’amor...

Sovint no temo res sinó l’oblit.

Follar no és difícil, ara,/ el que és complicat és explicar-ho/ sense caure en una taca de mel/ o en una piscina sense aigua

Autora: Roser Amills Bibiloni (Algaida, 1974), escriptora mallorquina.

Poema complet:
Gràcies per jugar al soroll, abans,
de voler explicar-ho tot sense embuts.

Podríem ser tan feliços
si ara mateix et sabés dir tot just
una paraula a cau d'orella rera l'altra,
a poc a poc com baixen les velles de l'autobús,
una paraula humida, sorrenca, entusiasta
que estrenyés l'eco fins a morir
entre la meva boca i la teva orella
com un petit orgasme paraula.

Però no m'entens, no encara,
i cal escriure més de sexe,
de les formes de mutació,
exhibició i transgressió dels límits
que permetin elaborar
una variant pròpia d'un mateix,
una que no panteixi ressagada
o per a que senzillament sembli que no són
sempre els mateixos
el que estan parlant del mateix.

Té a veure amb la possibilitat
d'assumir el problema
la diferència
el problema
la nostra època.

Follar no és difícil, ara,
el que és complicat és explicar-ho
sense caure en una taca de mel
o en una piscina sense aigua,
cal parlar de tot això amb naturalitat
amb la teva mare, amb la veïna,
amb un fill adolescent
o un vell desconegut que no parla,
cal vèncer els tabús de la paraula que tremola
i, en el seu desequilibri,
enxampar el ritme de cop,
trobar un acord estètic i morrejar-lo
al terra de l'habitació
mentre m'encules amb tota l'ànima
cal ser una interlocutora còmoda
quan l'altre no vol dir què li passa,
jugar a tots els jocs de tot o res,
menjar-te i tòrcer i abandonar el diccionari
cada matinada de gats suaus en l'aire,
cada hora de perfum fresc, d'asfalt,
cada harmonia dintre de cada cotxe
del pell funambulita i trempada
i per sobre de tot

cal no perdre de vista el morbo
de provar de dir d'allò que no comprenem
la milionèsima diferencial que és
per a cada un de nosaltres.

Font: Poema "Soroll i paraules". A: Morbo (Cossetània, 2012).